14/3/10

llei de barris

D'entre els molts efectes colaterals de la crisi, n'hi ha un que ens hauria de preocupar seriosament per l'efecte multiplicador de problemes que comporta. El crac de l'economia està obrint profundes ferides als centres històrics de molts pobles i ciutats de Catalunya i als barris de les perifèries que van tenir com a mare la pobresa de la postguerra i com a pare al delirant, descontrolat i, des del punt de vista urbanístic, delictiu desarrollismo franquista. Barris, tant els d'arrels antigues com els nascuts als anys cinquanta i seixanta del segle passat, que amb prou feines estaven en camí de recuperar la dignitat i d'espolsar-se l'estigma de la degradació física i social, barris receptors de noves onades d'immigració i castigats ara per l'atur, la precarització i, en conseqüència, per un increment real i subjectiu de la inseguretat ciutadana en el què es cova la llavor de la xenofòbia (ai, les plataformes...) i de la ruptura de la convivència cívica.

Salt ha estat un avís. Pot haver estat l'avís d'un fenomen que amenaça amb extendre's com una taca d'oli -llevat de què hi hagi una acció contundent de les administracions públiques, acompanyada d'esforços de diàleg, bona voluntat i compromís per totes les parts. El moment requereix intervenció policial i instruments legals més efectius per a combatre, per exemple, la impunitat amb la que actúen els multirreincidents, però també demanda inversió als barris.
És ara precisament, en temps de recesió no només econòmica sinó també de la moral individual i col·lectiva, quan més justificada està la inversió -incrementant-la si cal- en uns barris que, abandonats a la seva sort, tenen tots els números per a esdevenir polvorins que, a poc que algú encengui la metxa, podrien fer esclatar la cohesió social.