Celebració de la nostàlgia. Divendres a la nit, al TMC. Les cançons d'un Paco Ibañez que encara omple -ell sol i la seva guitarra- tot l'espai del teatre. Cançons de sempre. Com ens agrada, remoure les emocions del passat !. En molts sentits, en moltes dimensions. Els revivals funcionen. Potser perquè tenim la sensació que cualquier tiempo pasado fue mejor. No és veritat, ho sabem -almenys, no és necessàriament veritat. Però la cosa és que ens agrada delactar-nos en alguns fragments de la memòria. Nostàlgia... de què? De les esperances que teníem, dels somnis de què algun dia convertiríem en realitat allò de tomar partido hasta mancharse. Enyorem la capacitat que teníem d'albirar futurs. I així passa la vida, entre somnis i enyorances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada