el país real

Des del DVD fins les darreres ocurrències de Mas -o dels seus assessors-, la campanya d'aquests senyors de la dreta està fent aflorar el discurs implícit que els ha mantingut en el poder tants anys -fins l'hivern del 2003, en què va començar la governació del país des de l'òptica del catalanisme d'esquerres. És conegut: Catalunya som nosaltres. No només és nostre, sinó la identificació entre el país, l'administració política del país i unes sigles partidistes.

Fins i tot, sembla que la definició d'aquest imaginari va quatllar entre àmplis sectors de la perifèria metropolitana. Potser el diferencial de participació entre les eleccions s'explica per això. Anar a votar al Felipe o, ara, al Zapatero, i no fer-ho quan són eleccions al Parlament: centenars de milers, oi?. És un tòpic, però és un fet.

Això es va començar a acabar. Ara, quan la continuïtat d'un govern de progrés i post-nacionalista és a l'abast dels electors, aflora descaradament el prejudici. Què us heu cregut? Mostres d'aquesta actitud d'evidenciar el que era implícit les hem tingut, in crescendo, al llarg de la campanya. La darrera: que Montilla pot ser candidat gràcies al paternalisme -ells diuen la política d'integració- de CiU. Quina barra! En el fons, el de sempre: això és propietat privada.

El President de la Generalitat ha de ser un bon governant, i també és un símbol. I és el símbol del país real, del de debó. Seria positiu que s'ho creguessin els milers de conciutadans que s'abstenen en les eleccions autonòmiques. I amb el seu vot massiu, poguéssim tots plegats elevar a oficial allò que, a nivell de carrer, és normal. Per canviar una mica, si més no. Malgrat romandre en el cercle tancat d'allò possible.

leadership

És extraordinàriament interessant l'article que avui, al diari, publica el professor Subirats. Té a veure amb els lideratges i la seva funció en la política. Totalment subscribible, tot el que diu. I una mica més... perquè cal constatar, potser, que en aquests temps postmoderns i escèptics (com ha de ser, per altra banda), els lideratges messiànics poden amagar actituds irracionals -una pàtria, un líder, una Generalitat...

La majoria d'edat (política, en aquest cas) implica, potser, superar l'adhesió incondicionada a un personatge i prendre partit en funció d'interessos i valors compartits. Sense perdre de vista, però, la capacitat mobilitzadora que té la figura del líder -només cal pensar en els moltíssims comentaris que aquests dies escoltem: A mi, Montilla no em diu res; Maragall sí que engresca, però està tronat; Mas és un prepotent; Carod és un il·luminat; Saura avorreix a tothom; llàstima que Piqué sigui del PP; i coses per l'estil.

Potser hauríem d'entendre aquests reduccionismes (opció política=líder) com una mancança a superar. Sense renunciar a l'ideal republicà: els millors d'entre nosaltres són els que s'haurien d'ocupar dels afers que ens afecten col·lectivament. En la consideració de qui és millor hi ha un interensantíssim debat sobre l'excel·lència, amb aspectes de tota mena: tècnics, de gestió, ètics, psicològics...

no és seu

El famós DVD ha centrat les polèmiques en aquests primers dies de campanya. Ja s'ha dit de tot, sobre el tema. El que més m'emprenya és el regust que deixa: en el fons, els convergents semblen amoïnats per la possibilitat de no tornar a remenar les cireres a la Generalitat. Saben que si ara no se n'en surten, trigaran anys a aconseguir-ho. És per això, potser, que estan tan alterats com per gastar tants diners en fer el ridícul d'aquesta manera. Fa tres anys, algú va definir la victòria del President Maragall i la subsegüent constitució del govern catalanista i d'esquerres d'una manera molt peculiar: "És com si hagués entrat algú a casa nostra i ens hagués fet fora". La sensació que destil·len les actituds que estan tenint, i que el DVD expressa amb tota cruesa, és la mateixa. La vella identificació Catalunya = Convergència = Pujol, per fonamentar l'ús de la Generalitat com si d'una botigueta familiar es tractés. Aquesta nova fornada de nacionalistes han estudiat a l'estranger, i tenen masters en màrqueting que els han ensenyat a encarregar propagandes com la del DVD. Com canta en Llach a Neofatxes globals, "Mireu-los com van, són la vella caverna però amb les noves caretes per seguir mal manant. Ara són més polits que els seus pares i es disfressen amb plomes de Harvard".

En el fons, però, la mateixa actitud miserable, la mateixa posició: això és nostre. El paper que el crac de l'economia Sala-i-Martin li va fer al candidat Montilla és prova d'això. Com pot ser que un xarnego, i a més piltrafilla sin estudios, arribi a ser President? Hostes vingueren... Però NO i NO i NO: no n'hi ha, d'hostes. Això és casa de tots.

Per cert: imprescindible l'article del Sr. González Casanova al diari d'avui.

nobel

No fa gaire, l'Ana va tenir el privilegi d'entrevistar-se una estona amb la Rigoberta Menchú. Va venir-ne impressionada. A part de tot, la Sra. Menchú va guanyar fa temps el premi Nobel de la Pau. Recordo, ara, la reverència amb què el Toni una vegada parlava d'unes jornades mèdiques que s'havien de fer al seu hospital, a les que aniria no sé qui que era un Nobel. És un premi de prestigi universal, reconegut per tothom. Com que no sóc capaç d'entendre absolutament res de les aportacions a la humanitat que han fet els premis concedits als científics de debó, amb ells em quedo amb l'actitud de reverència i prou. En canvi, encara que tampoc en sàpiga, se'm fa més fàcil valorar el Nobel de la Pau -i una mica menys, el de Literatura. Doncs bé: ha volgut l'atzar que, en el plaç de pocs dies, l'entusiasme de l'Ana per haver conegut la Rigoberta Menchú -que s'encomana-, hagi coincidit amb la notícia de la concessió dels dos premis Nobel que, una miqueta, som capaços d'entendre. El de Literatura, a l'escriptor turc Orhan Pamuk, compromès amb el diàleg entre civilitzacions, amb la concòrdia, amb la llibertat. El de la Pau -jo li haguès donat el d'Economia- a un economista indi que ha creat una xarxa de microcrèdits -més o menys, facilitar canyes per a pescar i no peixos:

Oslo. (EFE).- El bengalí Mohamed Yunus, el llamado "banquero de los pobres" y su banco de microcréditos Grameen Bank recibirán el Nobel de la Paz 2006 por su lucha por una economía justa para las clases pobres, comunicó hoy el Comité Noruego del Nobel, en Oslo. En Dacca, al conocer la noticia, Mohamed Yunus declaró que el galardón supone "una gran noticia para toda la nación". El comité del Nobel decidió premiar este año a una persona y una organización que se "esfuerzan por un desarrollo social y económico desde abajo". "La paz duradera no puede lograrse si no se consigue abrir un camino para que amplia parte de la población salga de la pobreza", señaló el Comité en su veredicto. Ejemplo de ese esfuerzo por facilitar el acceso a la creación de capital es la concesión de los llamados microcréditos, un aérea en el que está especializado el Grameen Bank.

Esperança en l'espècie humana. Aquest és l'immens regal que ens fan. Gràcies.

excuses

És una trampa. El temps del que disposem és flexible, s'estira i s'arronsa com ens plau. Dir que no hem tingut temps per això o per allò és una vulgar excusa. Hi ha un temps per a cada cosa, i l'àvia tenia raó: els cansats fan la feina. En tot cas, l'excusa per a no aparèixer per aquí s'ha acabat temporalment.