És extraordinàriament interessant l'article que avui, al diari, publica el professor Subirats. Té a veure amb els lideratges i la seva funció en la política. Totalment subscribible, tot el que diu. I una mica més... perquè cal constatar, potser, que en aquests temps postmoderns i escèptics (com ha de ser, per altra banda), els lideratges messiànics poden amagar actituds irracionals -una pàtria, un líder, una Generalitat...
La majoria d'edat (política, en aquest cas) implica, potser, superar l'adhesió incondicionada a un personatge i prendre partit en funció d'interessos i valors compartits. Sense perdre de vista, però, la capacitat mobilitzadora que té la figura del líder -només cal pensar en els moltíssims comentaris que aquests dies escoltem: A mi, Montilla no em diu res; Maragall sí que engresca, però està tronat; Mas és un prepotent; Carod és un il·luminat; Saura avorreix a tothom; llàstima que Piqué sigui del PP; i coses per l'estil.
Potser hauríem d'entendre aquests reduccionismes (opció política=líder) com una mancança a superar. Sense renunciar a l'ideal republicà: els millors d'entre nosaltres són els que s'haurien d'ocupar dels afers que ens afecten col·lectivament. En la consideració de qui és millor hi ha un interensantíssim debat sobre l'excel·lència, amb aspectes de tota mena: tècnics, de gestió, ètics, psicològics...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada