30/6/10

som

Les referències a Catalunya com a nació i a la realitat nacional catalana no tenen eficàcia jurídica interpretativa, diuen. I què?

Catalunya s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida. El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d’autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat –que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera– i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d’autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l’Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l’Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l’Estat de les autonomies.
La llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d’afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; una història que les dones i els homes de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d’una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa.

El poble català continua proclamant avui com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i manifesta la seva voluntat d’avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya. Els poders públics estan al servei de l’interès general i dels drets de la ciutadania, amb respecte pel principi de la subsidiarietat. És per tot això que, seguint l’esperit del preàmbul de l’Estatut del 1979, aquest Estatut assumeix que:

• Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l’enriqueix des de fa segles i l’enforteix per als temps venidors.
• Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliures on cadascú pot viure i expressar identitats diverses, amb un decidit compromís comunitari basat en el respecte per la dignitat de cadascuna de les persones.
• L’aportació de tots els ciutadans i ciutadanes ha configurat una societat integradora, amb l’esforç com a valor i amb capacitat innovadora i emprenedora, uns valors que continuen impulsant-ne el progrés.
• L’autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets històrics del poble català, que, en el marc d’aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d’una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d’un Estat que reconeix i respecta la diversitat d’identitats dels pobles d’Espanya.
• La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància de la llengua i la cultura catalanes, dels drets i els deures, del saber, de la formació, de la cohesió social, del desenvolupament sostenible i de la igualtat de drets, i avui, especialment, de la igualtat entre dones i homes.
• Catalunya, per mitjà de l’Estat, participa en la construcció del projecte polític de la Unió Europea, els valors i els objectius de la qual comparteix.
• Catalunya, des de la seva tradició humanista, aferma el seu compromís amb tots els pobles per a construir un ordre mundial pacífic i just.

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. En exercici del dret inalienable de Catalunya a l’autogovern, els parlamentaris catalans proposen, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats acorda, les Corts Generals aproven i el poble de Catalunya ratifica aquest Estatut.

11/6/10

societat civil

La de debó, eh? No la que reivindiquen alguns -la dreta, les dretes. La iniciativa/creativitat des de sota. El teixit social, com dèiem fa temps. Assumir el nostre destí, superar la por a la llibertat. Compromís i responsabilitat. Velles melodies que ja coneixem... per estar a l'alçada dels temps.
Como buenos ciudadanos absentistas que somos, solo atentos a la política cuando algún interés nuestro específico se ve afectado, no estamos preparados para funcionar como una verdadera sociedad civil. Siguiendo un hábito atávico, más que pensar en las responsabilidades que nos incumben a cada cual, nos hemos concentrado en buscar a los "culpables", ya sean estos Zapatero o los famosos mercados. El culpable siempre está ahí fuera, nunca somos nosotros mismos. Y, del mismo modo, siempre debe de ser otro quien nos resuelva los problemas, somos incapaces de pensarnos como parte de la solución. Para eso creemos que tenemos el derecho de sufragio. El voto como arma dirigida contra los responsables y a favor de los nuevos encargados de sacarnos las castañas del fuego. Cuando de repente, como ahora, tomamos conciencia de su relativa inutilidad nos embarga la ansiedad, nos rasgamos las vestiduras y buscamos el cómodo prestigio de las víctimas.
Desdeñamos la política y todo lo que ella exige como un ejercicio de responsabilidad individual por el bienestar general, de lo que nos es común. Y más allá de implicaciones en grupos corporativos, nuestro compromiso social es escaso. Quizá porque siempre nos hemos visto como una sociedad de derechos pero no de responsabilidades.
Empoderar els actors/agents. Fomentar la generació de capital -allò a partir de què es crea la riquesa material i moral/cultural/intel·lectual d'una societat. Capital físic, humà... i social!!! Tot un programa d'actuació, socialisme del segle xxi. Liderar vol dir donar joc, governar significa corresponsabilitzar.

8/6/10

elemental

Si la política es fa a les clavegueres, aleshores són necessaris"aconseguidors" que agilitzin temes. Com que la política no es fa a les clavegueres, sinó a les places i carrers, als caps i als cors de la gent, aleshores els caradures "aconseguidors" són uns paràsits que cal destruir. Fer neteja a fons.