la ciudad sin tiempo

Com el "món de Sofia" per a apropar la història de la filosofia a la gent. Un recurs literari certament fàcil (el personatge que viu eternament) i una narració en paral·lel entre el temps anterior i l'actualitat (brillant, ni que sigui pel canvi de tipografia) es posen al servei d'una aproximació ràpida a part de la història de Barcelona. "Literatura de aeropuerto", més o menys, amb l'ús repetitiu de quatre o cinc tòpics. Es llegeix bé, ràpid... i les ironies que de tant en tant apareixen arrenquen algun somriure. Poca cosa més. Me l'imaginava més gran.

parlar, parlar, parlar

el jorn dels miserables

Què poques paraules tenim, i les que tenim són tan gastades... Aquests dies un prén consciència d'això. Com dir alguna cosa sensata davant l'escenificació d'això que alguns anomenen "fi de la treva"? No podem resignar-nos a què només quedi el silenci. Quin gest, doncs?

Una altra: la banalitat de la política. O la seva trivialització. Ho havíem anomenat "política-basura", anomenada així pel paral·lelisme entre els continguts de la "telebasura" i les actuacions d'alguns personatges en el que ells creuen que és la política. Va ocupant cada cop més espai, això. Què fer? That's the question. Responent més o menys bé aquesta pregunta ens hi juguem molt.

dues ben diferents

(de Karl Kraus):

• Si los conceptos no son correctos, las palabras no son correctas; si las palabras no son correctas, los asuntos no se realizan; si los asuntos no se realizan, no prosperan ni la moral ni el arte, la justicia no acierta; si la justicia no acierta, la nación no sabe cómo obrar. En consecuencia, en las palabras no debe haber nada incorrecto. Esto es lo que importa.
• El mercantilismo ha osado usar como tablones de anuncio hasta los umbrales de nuestra conciencia.

l'abstenció

El portavoz parlamentario de CiU, Felip Puig, ha acusado al gobierno de la Generalitat y su presidente, José Montilla, de "estimular" la abstención porque supuestamente favorece su estabilidad, acusación que el PSC ha calificado de "insulto a los ciudadanos" y que prueba que CiU no desea "consensos" en este tema.

Aquesta citació és d'avui mateix, i l'he copiat de La Vanguardia. Moltes de les interpretacions que aquests dies es fan i es faran sobre el tema de l'abstenció aniran en la mateixa direcció. Es repetiran els tòpics, per part d'aquells que han perdut. Insultar als ciutadans és conseqüència directa de l'estil de participar en política que alguns han adoptat. Però "la gent no és tonta".

Capri c'est fini.

no podem jugar amb les coses del menjar

Avui, dia quatre després de El gol. Eleccions a la França -a veure si la Ségolène passa el tall de la primera volta, i aconsegueix reunir en la segona tot el vot il·lustrat i d'esquerres. La breu entrevista d'avui a La Vanguardia amb el Thuram ens avisa del perill que hi correm -si, si, tots plegats- si guanya el de la dreta. I nova prova de creativitat política a Itàlia. L'esquerra hereva del mític pci - els Democratici di sinistra- s'ha transfigurat per enèsima vegada: ha nascut el Partit Demòcrata. A l'estiu passat ja hi havia debats i aportacions al respecte, i poc a poc es deu haver anat coent la cosa -així li dien al partit quan van decidir canviar el pci per una altra organització que encara no tenia nom. Tot sembla indicar que es tracta d'optimitzar la unitat -començar a donar consistència orgànica a l'olivera- i minimitzar una mica els desavantatges evidents del fraccionament excesiu de les forces polítiques.

Què és el psc a casa nostra? Una mica això, oi? La casa comuna de les esquerres catalanes, on hi conviuen sense tirar-se els plats al cap sensibilitats ben diverses -però certament complementàries. Bé, això no és del tot cert, perquè la "qüestió nacional" fa que la gent que encara creu en un nacionalisme català radicalot (independentista, en diuen) no tinguin cabuda en un partit federalista i s'aixopluguin en un altre partit.

Per cert: aquesta altre partit -erc, històriques sigles- no deixa de ser com és. La prudència obliga a no manifestar públicament segons què... però un bloc que ningú llegeix permet expressar-se amb una mica més de desvergonya. L'episodi de la calçotada va ser de traca, a l'alçada d'allò de les claus. El rebombori d'aquests dies, al voltant de la política de foment a la investigació i les universitats, és molt més preocupant. En el fons, discutir sobre autodeterminacions és com parlar de les essències pàtries -una manera d'ocupar les sobretaules, paraules i només paraules.

Però la innovació científica i les universitats són realitats ben punyents. No hi ha dret a què per motius partidistes -es posa al capdavant de polítiques fonamentals per al futur del país a gent inepta- es desatengui aquests sectors. Ens hi juguem molt, massa. Quan la comunitat universitària i la comunitat científica diuen que no anem bé... No ens equivoquem: el futur depèn d'això -i no dels mesquins interessos d'un o altre dirigent polític que provisionalment ocupa un càrrec públic.

És la pitjor imatge de la política, el descrèdit més vergonyós. Els ateus són producte de determinades maneres de testimoniar l'evangeli; els abstencionistes de barra de bar -"todos son iguales", "sólo se preocupan de sus cosas y no de las necesidades reales", etc...- són producte de l'acció d'alguns polítics. Cada cop n'hi ha més, d'abstencionistes que "passen de la política". I a alguns sembla que ja els hi vagi bé.

14 d'abril

14 d'abril... Festa recuperable.

bona pasqua !

Feia temps, potser massa i tot, que no celebràvem la Pasqua com cal. Enguany ho hem tornat a fer: en comunió amb la parròquia de Madrid que ha saltat als medis de comunicació. Del diari d'avui:

La Parroquia San Carlos Borromeo de Entrevías, del distrito de Puente de Vallecas de Madrid, ha acogido hoy una misa del Domingo de Resurrección, a la que han acudido más de 250 personas, a pesar del cierre como lugar de culto dictado por el Arzobispado de Madrid porque ni la liturgia ni la catequesis que ofrecen los párrocos del templo se ajustan a la doctrina oficial de la Iglesia. La ceremonia ha comenzado en torno a la una de la tarde y en ella, los sacerdotes, han dado de comulgar con mendrugos de pan. A las puertas de la parroquia se han concentrado otros dos centenares de fieles que no han podido acceder al interior. Algunos de los congregados han colgado, en la fachada principal de la iglesia, pancartas con lemas como 'De aquí no se va nadie', 'Solidaridad con la Parroquia de San Carlos Borromeo' y 'La jerarquía puede cerrar un local pero no la iglesia', entre otras que también hacían alusión al Cardenal Arzobispo de Madrid, Monseñor Antonio María Rouco Varela.
Con la celebración de esta misa, los tres párrocos de San Carlos Borromeo, Enrique de Castro, Pepe Díaz y Javier Baeza, han cumplido su palabra de ofrecer a sus fieles una ceremonia el Domingo de Resurrección a pesar de la decisión del Arzobispado de impedir que continuaran oficiando.

L'església del Temple, la de la Llei, la que està al servei del poder i del manteniment de privilegis, la que representa Caifàs, el summe sacerdot, la que va combatre a Jesús perquè escandalitzava, encara perviu dins de l'Església catòlica.

El cardenal Rouco, arquebisbe de Madrid, ordena tancar la parròquia de San Carlos de Borromeo, al barri popular de Vallecas, perquè la litúrgia que es fa no compleix el ritual oficial.

Una bona iniciativa d'Església Plural:

Amics i amigues lectors, us animem a fer arribar el vostre desacord amb les paraules de l'arquebisbe de Barcelona sobre la parròquia de San Carlos Borromeo -les podeu llegir en l'apartat de "Notícies relacionades"- amb un text semblant al següent.

"Sr. arquebisbe, no compartim le seves paraules respecte l'acció del cardenal Rouco de tancar la parròquia de San Carlos Borromeo".

Podeu enviar el vostre correu a: secpart@arqbcn.org

art

Ni per edat ni per ambient he estat mai un beatlemaníac, com n'hi ha tants. Això no treu, naturalment, que escoltar la música dels Beatles sigui un veritable plaer. Això ve perquè l'altre dia al diari explicàven que fa quaranta anys de la portada del Sgt. Pepper's; i d'aquí a poc, a principis de juny, farà els mateixos quaranta anys de la sortida d'aquest disc. No seré tant pedant per a dir que hi ha un abans i un després, perquè no en tinc ni idea. Però hi ha especialistes coneixedors de la matèria que valoren molt positivament aquest disc. Certament, ara s'escolta amb gust i satisfacció -amb delectació sensorial, estètica. I a l'Eduard també li sembla un bon disc; per tant no són coses de vells. Quaranta anys!

Potser això és l'art: allò que quaranta anys després encara remou algun resort interior quan es contempla (o s'escolta, com és el cas). Ho podríem dir d'algunes de les obres dels autors que només fa vint anys eren imprescindibles? Dels temes que a l'acadèmia ens semblàven els més importants de tots?

Com tot és paradoxal i contradictori, sí que ho podem dir, en canvi, del gol del Messi l'altra dia -el que va fer després de la passada del Ronaldinho. Art efímer, això si (veus, Jordi, com també parlo del nostre Barça? I molt seriosament, com li escau a la qüestió -no en una conversa de calçotada).

contra bords i lladres

Avui el diari que cal comprar ara més que mai -i passejar-se pel carrer amb ell sota el braç- ens porta un bell regal: un text intel·ligentíssim del pare Raguer, que ens recorda que no s'han de fer servir paraules gruixudes. No som a les portes d'un enfrontament civil. La crispació que fomenten les dretes no durà enlloc. Tant de bo, perquè de vegades tot això fa por. I algunes notícies que podem veure als medis esgarrifen: pot semblar, de fet, que comencem a lliscar pel pendent de les barbaritats. Els crits, els insults, el joc brut, la mentida... és un tipus d'acció política que la història ens mostra que porta al desastre. La pràctica d'això s'anomena feixisme, ho facin els que nominalment són de dretes o -encara pitjor- els que s'autoqualifiquen d'una manera diferent. En tot cas, sempre és el mateix: l'ús pervers d'algunes paraules sagrades -llibertat, participació ciutadana, democràcia-, repetides sense més. No ens enganyen, doncs sabem que són els fets i no les paraules allò que ens defineix. Però cal perseverar en el combat cultural, insistint una i mil vegades en els raonaments argumentats davant les consignes buides, les banderes i els "carismes" redemptors. A prop i lluny, en tots els àmbits. La irracionalitat està a l'aguait en qualsevol cantonada. Al mateix diari hi ha un article d'un filòsof de moda, que és eslovè i es diu Zizek, sobre la tortura i els EUA. D'una manera brillant ens recorda la necessària vigència de la reivindicació dels principis de la moralitat -que ell esmenta en termes kantians, ben senzills- com a primer fonament de qualsevol acció social i política. Com a punt de partida i dibuix precís del terreny d'allò comú en què ens entenem i som. Cal defensar una obvietat, doncs. Que a aquestes altures de la història haguem d'estar defensant allò que és obvi... Que encara no haguem fet la revolució cultural de la il·lustració...

bipolar

No sé si és massa comú, però el fet de què les cançons d'en Llach fossin importants per a entendre'm mai m'ha impedit sentir coses semblants amb algunes cançons d'en Serrat. Esquizofrènia, potser. O no. Ahir a la nit el temps es va precipitar. El tedi que més o menys s'ensenyoreix dels dies en aquesta travesia pel desert va ser violentament trencat. De cop, i a l'hora, dos aconteixements. En Serrat al TMC, a casa. I en Llach per la tele (sort del video). En Serrat és un luxe. Res millor per acabar d'inaugurar el teatre, un luxe en si mateix. Cal felicitar a tots els que han fet possible el concert, a tots. Tot i que el lideratge va empenyent les coses en una determinada direcció -que es va notant força-, aquestes fites, que van definint el que la ciutat és, són sempre una obra col·lectiva.

Les cançons... les d'en Llach, i algunes d'en Serrat. Pinzellades de sentit, miralls. Vida.

!

"Al principio era la Palabra. Después la Palabra se volvió incomprensible"

prendre partit

Ho cantava en Paco Ibáñez, són uns versos de Gabriel Celaya:

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Canviem la paraula "poesía" per acció política -entesa com l'actitud pròpiament humana d'involucrar-se en els afers comunitaris.

fins on?

L'apropiació de l'himne i la bandera: els nacionals. Llegit avui al front internàutic de la reacció (una web anomenada Libertad Digital; el fragment l'he escollir gairebé a l'atzar):

Tenemos un presidente del Gobierno y unos partidos políticos (PSOE, IU y los nacionalistas) que no respetan las leyes. No cumplen la Constitución y creen que España como Nación es un error histórico y que ahora es el momento de trocearla como Estado. Por eso han aprobado el Estatuto catalán y han pactado con Batasuna-ETA, la excrecencia armada del nacionalismo vasco, cuyas acciones violentas son justificadas unos días por unos y otros por otros. Rodríguez Zapatero, el libertador de De Juana Chaos y amigo de Otegi, el dirigente de Batasuna, a quien considera un hombre de paz, tiene, por más alucinante que parezca, planteamientos guerracivilistas. Cree que hay que reanudar el enfrentamiento entre las dos ya inexistentes Españas, para que ahora ganen los partidos de izquierda y los nacionalistas. Y está dispuesto a aceptar la violencia de ETA, como demuestra su comportamiento tras el atentado de Barajas.

El món al revés, la vella tàctica. Els nazis culpabilitzant els jueus. El plantejament guerracivilista el fan ells, que en realitat són els que volen reanudar l'enfrontament entre dues ja inexistents españas. Només per càlculs electoralistes? S'hi pot fer alguna cosa?

lliçó

pals a les rodes

És cert. La dreta està ben instal·lada en el poder judicial. De fa una estona:

Madrid, 25 ene (EFE).- El pleno de la sala de lo penal de la Audiencia Nacional decidió hoy, por doce votos a cuatro, mantener al etarra José Ignacio De Juana en prisión preventiva y hospitalizado porque lo que "entraña grave peligro" para su salud "no es, precisamente, el internamiento, sino su voluntad de no comer".Así lo acuerdan en un auto los doce magistrados que votaron en contra de modificar la situación penitenciaria del etarra tal y como pidieron su defensa, que reclamaba su puesta en libertad, y el fiscal Fernando Burgos, que abogaba por la prisión atenuada en su domicilio y bajo vigilancia policial.

tot un estil

El Sr. Rajoy, entre d'altres actuacions memorables, ha insultat al president del govern en una entrevista radiofònica. Tots hem tingut l'ocasió de sentir-ho, doncs se n'ha donat una amplíssima difusió. Una mostra més del crescendo amb què la dreta està crispant l'ambient. Aquí a prop també hi ha actuacions d'aquesta mena. Navegant una miqueta te les trobes. Per posar un exemple: un tal Sostres, a una pàgina anomenada El singular digital:

Bé, en un país de tants imbècils, tu no pots governar si no et voten molts d’aquests imbècils. I un que estimi Catalunya i voti Esquerra en lloc de Catalunya o voti en blanc o no vagi a votar; si tu estimes Catalunya i acabes votant Esquerra perquè t’acabin fent el Montilla president, perdona que t’ho digui, perdona que t’ho torni a recordar però ets imbècil. Un imbècil de solemnitat.I el que aleshores Convergència ha de fer és posar-se en contacte amb una escola de nens especials -n’hi ha de molt bones- amb una escola de nens justets i contractar uns quants professors d’aquests que ja estan especialitzats a tractar amb problemàtics. De la mateixa manera que als mítings del Mas hi ha facilitats d’accés per a minusvàlid i unes noies que fan gestos perquè puguin entendre el que es diu les persones sordes, és imprescindible que a partir d’ara hi hagi també un terapeuta que participi als mítings de Convergència, i a les entrevistes i a tot arreu on vagi el Mas i que expliqui en imbècil el que el Mas diu en intel•ligent. Convergència no retornarà mai al poder sense una bona bossa d’imbècils, i si per fer la campanya destinada a les persones intel•ligents ja tenim el David, que és el millor, hem de buscar també el millor propagandista per a tots aquests votants que tanta falta ens fan. Aquests són els famosos ponts que Convergència ha de teixir amb la gent d’Esquerra: un terapeuta, un expert en nens especials. I no ho dic amb mala llet: els imbècils tenen dret de viure i de votar, i l’única cosa que Convergència ha de fer és posar-los les coses fàcils. Posar-los un intèrpret, perquè ens entenguem. Ni ho dic amb mala llet ni ho dic en broma: si tu ets intel•ligent ja votes Convergència sense que calgui que et digui res. Si tu ets intel•ligent ja votes Mas, naturalment. Ara ja no hi ha indecisos, ara hi ha imbècils.

L'article va sobre els suposats ponts que alguns volen que es basteixin entre cdc i erc. Aquest senyor s'hi posiciona clarament. Cruspit per la curiositat, he cercat una mica a veure si hi havia més perles del mateix autor. No ha calgut córrer massa. En un article al diari Avui, hi podem llegir:

Mira que els catalans som imbècils, però si som vius és perquè els espanyols ho són una mica més encara. No és que Espanya m'importi gaire, de fet no m'importa gens, però si fos espanyol, si fos de Valladolid o de Segòvia, és ben clar que el meu partit seria el PP. Els socialistes, mai. La qüestió, com sempre, és purament estètica, i Zapatero és un indigent moral, intel·lectual i físicament sembla el pequeño búcaro don Pío, però sense caviar. Rajoy té en canvi aspecte de notari de Torrelavega, espadatxí amb el verb, la carn crua, primer una cosa i després l'altra, caixmir a l'hivern i a l'estiu, el lli. Els catalans ens entossudim a llegir Espanya en clau catalana, i detestem el PP: si no fóssim tan justets detestaríem encara més el PSOE, que va intentar posar Jordi Pujol a la presó i va fer la LOAPA, cosa que el PP no ha fet mai, ni al poder ni a l'oposició. Però no importa, tampoc no és que vingui gaire d'aquí. El tema és que Espanya cal llegir-la, per entendre-la, en clau espanyola, i si fos espanyol pensaria el mateix de Catalunya que pensen Aznar, Mayor o Bono, perquè ha de ser ben emprenyador tenir un tros del que ells consideren el seu territori tot el dia queixant-se. Segons la lògica de les grans nacions, i Espanya és una gran nació, som una nosa i és inexplicable que no ens hagin anul·lat com fan les grans nacions amb les petiteses que els fan nosa. I aleshores tenim que els catalans som prou tontets per seguir creient en Espanya sabent que ens veuen només com un gra al cul i que així ens tractaran sempre que no els fem falta; i que els espanyols ho són fins i tot una mica més per no haver-nos sabut dissoldre encara. Haver d'aguantar uns ocupants cafres és desagradable, molt depriment i molt pesat, trist algunes estones i vergonyós les altres, però és gràcies justament a tals limitacions que seguim vius encara.

Vull suposar que es tracta d'un tipus de discurs que té poc apreci social. En tot cas, si és irònic no fa cap gràcia; la paraula imbècil -feble mentalment, estúpid, segons el diccionari- és percebuda per la majoria com una paraula massa gruixuda, despreciativa, insultant. Es tracta d'una manera ben barroera de participar en el debat social sobre qüestions polítiques. D'una manera zaplanesca, oi? Potser és un virus que s'encomana.

el tema

Dues perles, dissabte i avui, a La Vanguardia. Abans d'ahir, la lucidesa del professor Castells ens deia amb claredat i precisió allò que tots sabem, i que les emocions d'aquests dies de tant soroll ens poden fer oblidar. Per exemple: l'arrel social que té l'eta, la necessitat de negociar (la negociación, cuando y como sea, no es una opción, es una necesidad), la correcció de la postura del president del govern -sotmesa al control de les Corts-, etc... Avui, un article de J.I. González Faus situa les coses al seu lloc, allà on cal. Comença així...

Los antiguos romanos, que sabían mucho de política (sobre todo de política cínica) acuñaron un famoso axioma: divide y vencerás. Su puesta en práctica constituye la gran arma de ETA: mayor que la goma dos. Y estar divididos es el amargo reroche que la gente dolorida dirige hoy a los políticos. En ETA hay divisiones serias, pero no trascienden por miedo. En la vida democrática hay, como es lógico, divisiones. Pero al no existir miedo sino libertad, trascienden por irresponsabilidad de los políticos.

I continua amb una anàlisi molt certera de la posició del pp, una valoració de la postura de Zapatero -criticant-lo una mica, però reconeixent que calia fer el que ha fet- i una afirmació de principis des de la que posicionar-se davant de tanta confusió: la vida de los demás es una valor sagrado.

coincidència

Ni un extrem ni l'altre han volgut demanar a eta que deixi de matar. Déu n'hi do! Coincidència molt explícita, oi? Pitjor encara que la del no a l'Estatut. Respecte a l'actitud de la dreta política, mediàtica, judicial i social s'ha dit ja de tot. Però no deixa de ser preocupant que aquesta manera de fer oposició tingui adeptes i seguidors. El manual que segueixen és antic: dir i repetir fins a l'extenuació només dues o tres idees falses; que siguin simples, que apel·lin a les emocions -populisme, se'n diu d'això-, que es diguin amb afectació -teatre-. I vinga, embolica que fa fort. Alumnes de Goebbels n'hi ha a tot arreu. Hi ha versions provincianes, i d'altres més sofisticades -amb més mitjans. El segle XXI ens està portant el revival dels més terribles fonamentalismes. Feina de més que tenim.

llegir

La literatura, por mucho que nos apasione negarla, permite rescatar del olvido todo eso sobre lo que la mirada contemporánea, cada día más inmoral, pretende deslizarse con la más absoluta indiferencia. (E.V-M., Bartleby y compañía).

Potser la dèria de llegir neix d'això. I la d'escriure, encara que no és comparable per una qüestió bàsica de competència. Parlant de la mirada contemporània: he trobat un petit tresor. Es tracta de Elogio de la infelicidad, d'Emilio Lledó. Pensava que seria difícil trobar-ho, doncs és d'una editorial especial. El llibre se m'ha aparegut a la fnac, i és una veritable delícia.

ens fem grans

Trobar-nos amb la gent coneguda. Amb els que ens estimem de debó, i també amb aquells (pocs) que sabem que sempre ens han despreciat. I que ara també ho fan, i tot i això saluden i cal tornar la salutació. La hipocresia de què està farcida la vida social, i a la que ens hem anat acostumant -això és fer-se gran, també.

Actes o esdeveniments socials, lligats als grans moments de la vida -i curiosament vinculats a celebracions a la parròquia. Durant una època era en les alegres i festives festes dels casaments. Després, ens vèiem en els batejos, i encara més endavant en les comunions. Ara, ens comencem a veure de nou... als enterraments dels nostres pares. Això és fer-se gran, oi?

Saludes amb goig a persones que el temps i la vida han dut per camins diversos, però que et fa gràcia tornar a veure. Estàs igual o estàs més vell, el teu fill s'assembla a tu (quina generositat cap a mi) , quedem un dia per sopar, passem-nos el mòbil i ens truquem... El temps ens dóna la perspectiva correcta: és bona gent, l'apreci és sincer. I ens fem grans, doncs veiem reflectida la nostra imatge en aquests amics, en els records que compartim, en la llunyania actual.

Amb el temps no podem, eh?

fallida del (nou) transmiserià

L'analogia és del Robert Mur, i certament està molt ben trobada. El transmiserià era el tren que venia d'Andalusia als anys 60, i portava als immigrants de la maleta de cartró. Alguns del nous immigrants -els que poden- venen, ara, en aquests vols que uneixen la península amb l'Amèrica Llatina. Un empresari "agosarat" -segur que prové del món del totxo- va i crea una companyia que ofereix vols barats per a cobrir una necessitat creixent. El resultat: milers de persones entrampades, i de nou un espantòs ridícul en els aeroports.

cara de bona persona

la muerte le ganó a la justicia

El disc ja és a casa. Per cert, la notícia d'avui és el fet natural de la mort del vell dictador xilè. Benedetti ha creat una frase rodona per a expressar el que molts pensem.

Notícia : El escritor uruguayo Mario Benedetti dijo hoy que "la muerte le ganó a la justicia", tras conocer la noticia del fallecimiento del ex dictador chileno Agusto Pinochet. "Es la muerte de un dictador que fue muy cruel con una parte de su pueblo. En este caso la muerte le ganó a la justicia", afirmó Benedetti a Efe en referencia al proceso judicial que afrontaba Pinochet por asesinatos y violaciones a los derechos humanos durante su régimen.

on time

La notícia és: segona setmana seguida (10 dies!!!) que el tren arriba a l'hora. Almenys, el tren multiètnic caminito de la obra que als matins em porta cap a Sabadell.

Un s'imagina que ha de ser extremadament difícil embridar aquest tipus de macro-organitzacions, com renfe -o endesa, aena, telefònica, iberia, etc. Hereves d'una època en què tothom funcionava com si fós funcionari, perquè l'empresa pública en aquest país té l'origen que té, ara encara pateixen alguns dels vicis del passat.

Encara més difícil és tractar amb aquestes empreses, i intentar que respectin -des de la seva posició dominant- els drets de la gent. Perquè són un servei públic. Quants mals de cap per als pobres alcaldes que han de fer de portaveus dels seus veïns davant aquests monstres!

soroll i soroll i soroll

El video del psoe no és més que informació, pura i dura. Com un reportatge de Informe Semanal o de Trenta Minuts. No hi ha interpretacions, ni valoracions... Només fets, amb imatges extretes de medis de comunicació. Res més que informació per a recordar i, tot recordant, evidenciar la hipocresia de la dreta. La seva absoluta immoralitat davant del tema.

Ara bé... No deixa de deixar un regust amarg. Sembla com si ens deixèssim endur, i s'haguès afegit soroll al soroll. El video pot ser rebaixar-se, posar-se a l'alçada de la demagògia, caure en la trampa. Un triomf, per tant, per als que volen convertir el debat públic en un femer. Instal·lant-nos en el terreny acotat per la reacció no sé si ultrapassem la línia vermella que limita la dignitat d'allò que defensem. Ah! I si es perden vots -cosa absolutament discutible- per no entrar en el joc, tant se val. Hi ha quelcom més important que governar, oi? La gent, al cap i a la fi, no es deixa manipular tant fàcilment. Cal confiar -esperança racional, i si no pleguem perquè res no tindria sentit- en què al final triomfa la veritat. I som nosaltres els que, modestament, tenim la raó.

Hi ha una altra veta de la qüestió que em sembla interesantíssima: el desplaçament del debat públic cap a les imatges. La cultura del video-clip de tres minuts, o de l'anunci -spot- de trenta segons. I les imatges poden ser manipulades amb tanta facilitat...

En un article d'en Ramoneda, avui al diari, podem llegir: ¿Para qué sirve un partido político? ¿Para encauzar los problemas o para enredarlos? Hi ha qui dirigeix partits polítics per a enredar... i fins i tot hi ha qui, encara més provincià, en crea per al mateix propòsit.

el concepte de política

Si et criden a guiar un breu moment del mil·lenari pas de les generacions, aparta l’or, la son i el nom. També la inflor buida dels mots, la vergonya del ventre i els honors. Imposaràs la veritat fins a la mort, Sense l’ajut de cap consol. No esperis mai deixar record, car ets tan sols el més humil dels servidors. El desvalgut i el qui sofreix per sempre són els teus únics senyors. Excepte Déu, que t’ha posat dessota els peus de tots.  Bona sort, president Montilla. La necessitarem tots plegats.

de fal·làcies

La majoria d'arguments que s'utilitzen en el debat públic són barbaritats. Ídols de la plaça, que deia Bacon. Proferits com trets que es disparen contra l'adversari -i també contra la racionalitat, la majoria de vegades. Efectius i efectistes, tanmateix. Útils, per tant, en el combat públic -no per la cultura, com vàrem somniar, sinó un miserable combat per guanyar recolzament electoral. Com que en la recerca del vot hi ha qui pressuposa que tothom és idiota -piensa el ladrón...- s'utilitzen picardies, males arts i el que calgui. El fet és que causen el seu efecte. En tot cas, una prevenció absoluta: la decisió lliure de cada persona a l'hora de votar -o de no votar- és sobirana i del tot respectable. Cal denunciar els que participen en la vida pública amb ànims perversos, ni que sigui per a què no es confonguin amb els que hi participen de debó. L'autenticitat contra l' así es la política.

Arguments fal·laços, per exemple: a aquest grup autoanomenat dels Ciutadans -com si la resta de partits fòssin de gossos i no de ciutadans- l'han interpretat de maneres força diverses. Hi ha tot un gènere d'articles al diari especialitzats en intentar entendre la novetat. Que, per cert, no en té gens, de novetat. D'entre els arguments que es poden bastir per a interpretar la irrupció política d'aquesta proposta, n'hi ha dos de ben fal·laços:

- Aquest és un partit recolzat explícitament per personatges com un locutor de la cope i el director de el mundo. Aquests personatges són moralment indesitjables. Per tant, el partit és moralment indesitjable. Fal·làcia lògica o no, molts ens apuntem a aquest raonament, oi?

- Aquest és un partit recolzat per intel·lectuals. Als intel·lectuals se'ls hi ha de fer cas. Per tant, s'ha de fer cas a les propostes d'aquest partit. Fa gràcia això dels intel·lectuals. Sigui el que sigui que vulgui dir aquesta paraula, n'hi haurà per a tots els gustos, oi? Sembla que per alguns només compten les opinions -opinions!- d'uns i no d'altres.

Com la notícia llegida avui a El Periódico: el noi que dóna la cara en aquest grup ha estat militant del PP fins l'abril d'aquest mateix any. Què es pot deduir d'aquest fet que a ningú l'hi ha estranyat?

Arguments poc o gens consistents des del punt lògic... però pràctics per a justificar posicions de rebuig o d'acord. Una altra modalitat de fal·làcia molt recurrent en el debat públic és l'argument ad hominem. De tota manera, és dels més il·lustratius de tots -permet aclarir qualsevol qüestió, mostrant l'absurd que representa que una opinió sigui defensada per segons qui.

No sé si és un argument ad hominem, però es podria elaborar tot una teoria al voltant d'una nova síndrome psicopatològica. Consultats alguns amics del ram, la podríem anomenar la paranoia del príncep destronat. No hi ha més explicacions que les psicològiques quan veiem com actua algú quan no ocupa el lloc que estava convençut que era per a ell. A la sobèrbia, prepotència i xuleria habituals s'hi afageix el despreci més absolut cap el que els demés decideixen i l'intent de deslegitimar a qui assumeix la responsabilitat de fer coses. Quan algú s'ha convençut del tot de què el lloc és seu -president o alcalde- i no ho és per la voluntat sobirana dels demés, és afectat per aquesta síndrome. Des d'ella, potser, s'entèn molt del que escoltem o llegim.

ségolène

A França ja hi ha candidata a la Presidència de la República. Té un nom ben curiós, amb dos accents que l'arrodoneixen. Confiem en què no sigui un soufflé sense continguts, tot plegat.

Per altra banda, quina lliçó de democràcia, les primàries. En tot cas, s'adiuen amb la tradició de cultura política d'una esquerra que arrela les seves posicions en els clubs de la Revolució. Ben lluny dels nostres costums. Ni millor, ni pitjor: diferent.

pals a les rodes

Tan difícil és?

el crit del silenci

Ni l'abstenció ni els vots en blanc són de ningú. Impossible interpretar-los, més enllà d'aventurar hipòtesis més o menys encertades. Som amos dels nostres silencis. I ahir a la nit el silenci era aclaparador. En tot cas, com és que la meitat de la gent no es sent concernida per les eleccions al Parlament? Alguna cosa s'ha d'estar fent malament, i caldrà esmenar-ho. Amb la responsabilitat de qui sap que, passi el que passi, el que té a les mans és massa important com per deixar-se endur per frivolitats o populismes.

el país real

Des del DVD fins les darreres ocurrències de Mas -o dels seus assessors-, la campanya d'aquests senyors de la dreta està fent aflorar el discurs implícit que els ha mantingut en el poder tants anys -fins l'hivern del 2003, en què va començar la governació del país des de l'òptica del catalanisme d'esquerres. És conegut: Catalunya som nosaltres. No només és nostre, sinó la identificació entre el país, l'administració política del país i unes sigles partidistes.

Fins i tot, sembla que la definició d'aquest imaginari va quatllar entre àmplis sectors de la perifèria metropolitana. Potser el diferencial de participació entre les eleccions s'explica per això. Anar a votar al Felipe o, ara, al Zapatero, i no fer-ho quan són eleccions al Parlament: centenars de milers, oi?. És un tòpic, però és un fet.

Això es va començar a acabar. Ara, quan la continuïtat d'un govern de progrés i post-nacionalista és a l'abast dels electors, aflora descaradament el prejudici. Què us heu cregut? Mostres d'aquesta actitud d'evidenciar el que era implícit les hem tingut, in crescendo, al llarg de la campanya. La darrera: que Montilla pot ser candidat gràcies al paternalisme -ells diuen la política d'integració- de CiU. Quina barra! En el fons, el de sempre: això és propietat privada.

El President de la Generalitat ha de ser un bon governant, i també és un símbol. I és el símbol del país real, del de debó. Seria positiu que s'ho creguessin els milers de conciutadans que s'abstenen en les eleccions autonòmiques. I amb el seu vot massiu, poguéssim tots plegats elevar a oficial allò que, a nivell de carrer, és normal. Per canviar una mica, si més no. Malgrat romandre en el cercle tancat d'allò possible.

leadership

És extraordinàriament interessant l'article que avui, al diari, publica el professor Subirats. Té a veure amb els lideratges i la seva funció en la política. Totalment subscribible, tot el que diu. I una mica més... perquè cal constatar, potser, que en aquests temps postmoderns i escèptics (com ha de ser, per altra banda), els lideratges messiànics poden amagar actituds irracionals -una pàtria, un líder, una Generalitat...

La majoria d'edat (política, en aquest cas) implica, potser, superar l'adhesió incondicionada a un personatge i prendre partit en funció d'interessos i valors compartits. Sense perdre de vista, però, la capacitat mobilitzadora que té la figura del líder -només cal pensar en els moltíssims comentaris que aquests dies escoltem: A mi, Montilla no em diu res; Maragall sí que engresca, però està tronat; Mas és un prepotent; Carod és un il·luminat; Saura avorreix a tothom; llàstima que Piqué sigui del PP; i coses per l'estil.

Potser hauríem d'entendre aquests reduccionismes (opció política=líder) com una mancança a superar. Sense renunciar a l'ideal republicà: els millors d'entre nosaltres són els que s'haurien d'ocupar dels afers que ens afecten col·lectivament. En la consideració de qui és millor hi ha un interensantíssim debat sobre l'excel·lència, amb aspectes de tota mena: tècnics, de gestió, ètics, psicològics...

no és seu

El famós DVD ha centrat les polèmiques en aquests primers dies de campanya. Ja s'ha dit de tot, sobre el tema. El que més m'emprenya és el regust que deixa: en el fons, els convergents semblen amoïnats per la possibilitat de no tornar a remenar les cireres a la Generalitat. Saben que si ara no se n'en surten, trigaran anys a aconseguir-ho. És per això, potser, que estan tan alterats com per gastar tants diners en fer el ridícul d'aquesta manera. Fa tres anys, algú va definir la victòria del President Maragall i la subsegüent constitució del govern catalanista i d'esquerres d'una manera molt peculiar: "És com si hagués entrat algú a casa nostra i ens hagués fet fora". La sensació que destil·len les actituds que estan tenint, i que el DVD expressa amb tota cruesa, és la mateixa. La vella identificació Catalunya = Convergència = Pujol, per fonamentar l'ús de la Generalitat com si d'una botigueta familiar es tractés. Aquesta nova fornada de nacionalistes han estudiat a l'estranger, i tenen masters en màrqueting que els han ensenyat a encarregar propagandes com la del DVD. Com canta en Llach a Neofatxes globals, "Mireu-los com van, són la vella caverna però amb les noves caretes per seguir mal manant. Ara són més polits que els seus pares i es disfressen amb plomes de Harvard".

En el fons, però, la mateixa actitud miserable, la mateixa posició: això és nostre. El paper que el crac de l'economia Sala-i-Martin li va fer al candidat Montilla és prova d'això. Com pot ser que un xarnego, i a més piltrafilla sin estudios, arribi a ser President? Hostes vingueren... Però NO i NO i NO: no n'hi ha, d'hostes. Això és casa de tots.

Per cert: imprescindible l'article del Sr. González Casanova al diari d'avui.

nobel

No fa gaire, l'Ana va tenir el privilegi d'entrevistar-se una estona amb la Rigoberta Menchú. Va venir-ne impressionada. A part de tot, la Sra. Menchú va guanyar fa temps el premi Nobel de la Pau. Recordo, ara, la reverència amb què el Toni una vegada parlava d'unes jornades mèdiques que s'havien de fer al seu hospital, a les que aniria no sé qui que era un Nobel. És un premi de prestigi universal, reconegut per tothom. Com que no sóc capaç d'entendre absolutament res de les aportacions a la humanitat que han fet els premis concedits als científics de debó, amb ells em quedo amb l'actitud de reverència i prou. En canvi, encara que tampoc en sàpiga, se'm fa més fàcil valorar el Nobel de la Pau -i una mica menys, el de Literatura. Doncs bé: ha volgut l'atzar que, en el plaç de pocs dies, l'entusiasme de l'Ana per haver conegut la Rigoberta Menchú -que s'encomana-, hagi coincidit amb la notícia de la concessió dels dos premis Nobel que, una miqueta, som capaços d'entendre. El de Literatura, a l'escriptor turc Orhan Pamuk, compromès amb el diàleg entre civilitzacions, amb la concòrdia, amb la llibertat. El de la Pau -jo li haguès donat el d'Economia- a un economista indi que ha creat una xarxa de microcrèdits -més o menys, facilitar canyes per a pescar i no peixos:

Oslo. (EFE).- El bengalí Mohamed Yunus, el llamado "banquero de los pobres" y su banco de microcréditos Grameen Bank recibirán el Nobel de la Paz 2006 por su lucha por una economía justa para las clases pobres, comunicó hoy el Comité Noruego del Nobel, en Oslo. En Dacca, al conocer la noticia, Mohamed Yunus declaró que el galardón supone "una gran noticia para toda la nación". El comité del Nobel decidió premiar este año a una persona y una organización que se "esfuerzan por un desarrollo social y económico desde abajo". "La paz duradera no puede lograrse si no se consigue abrir un camino para que amplia parte de la población salga de la pobreza", señaló el Comité en su veredicto. Ejemplo de ese esfuerzo por facilitar el acceso a la creación de capital es la concesión de los llamados microcréditos, un aérea en el que está especializado el Grameen Bank.

Esperança en l'espècie humana. Aquest és l'immens regal que ens fan. Gràcies.

excuses

És una trampa. El temps del que disposem és flexible, s'estira i s'arronsa com ens plau. Dir que no hem tingut temps per això o per allò és una vulgar excusa. Hi ha un temps per a cada cosa, i l'àvia tenia raó: els cansats fan la feina. En tot cas, l'excusa per a no aparèixer per aquí s'ha acabat temporalment.

increïble, però cert

Washington, 22 sep (EFE).- El ex presidente del Gobierno español José María Aznar apuntó hoy que mientras se escuchan peticiones para que el Papa pida perdón por sus palabras sobre el Islam, "no oigo a ningún musulmán que pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos".
Aznar respondió así a una pregunta durante una conferencia que pronunció en el "Instituto Hudson", un centro de estudios de Washington, que hoy difundió el contenido del discurso."Es muy interesante ver que mucha gente en el mundo islámico reclama que el Papa pida perdón, pero no oigo a ningún musulmán que me pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos", dijo Aznar.

Sense comentaris. Producte, potser, de l'àcid bòric. Quin qualificatiu mereix, això? Difícil de trobar-lo. O molt fàcil.

medalla d'or en valors

Ja han passat uns quants dies i l'actualitat ja és una altra. Àvids de novetats, els esdeveniments apareixen/desapareixen amb rapidesa. Sense el temps necessari per a què quatllin i poguem aprendre d'ells, i fer-nos més persones. Llàstima, perquè hi ha coses que passen que valdria la pena retenir, i deixar que ens influeixin. Com la medalla d'or de basquetbol. Es va construir tot un relat al voltant de la gesta esportiva, amb les dosis d'èpica i la presència d'herois suficients per a fer-ne un relat alliçonador: és a dir, un mite. La idea d'Espanya que va lluir a les pistes de joc -modernitat, joventut, dinamisme, pluralitat- és la d'una nació de nacions on ens podríem sentir com a casa... tot el contrari de l'España rància que defensen els peperos i assimilats. Però, sobretot, cal destacar els valors viscuts i projectats per l'equip, on els lideratges es van posar -i de quina manera!- al servei dels objectius comuns. Hi ha jugadors que són més bons que d'altres, i fins i tot n'hi ha que són determinants. Molt bé, però fixem-nos en què ho són precisament perquè són capaços de servir el projecte col·lectiu amb la millor de les actituds. Una figura cabdal és la de l'entrenador -que recorda a molts entrenadors de tota la vida que hem conegut. És imprescindible que algú coordini i animi l'equip per a aconseguir èxits; algú que tregui a la llum el millor de cadascú; algú que assenyali objectius i engresqui per a assolir-los. I el Pepu ho va fer amb intel·ligència, amb molta intel·ligència. El lideratge del segle XXI ha de ser així: amb talante, prudència, humilitat; amb confiança plena en les persones; amb una profunda convicció de què el que ens fa grans són les fites a què arribem plegats. Quantes lliçons, oi?

futur

esos otros y nosotros

y los otros muchos más

todos somos una patria

patria es humanidad

(Mario Benedetti)

mendoza

Rellegint el darrer apunt me n'adono d'un imperdonable oblit. També he estat, aquest estiu, disfrutant d'estones molt gratificants amb la darrera obra d'en Mendoza. Part de les peripècies que li passen al protagonista es relacionen amb una campanya electoral dels socialistes (anys vuitanta, quan el pujolisme va tenir majoria absoluta i van començar els anys de plom). A veure si aquesta tardor som capaços de garantir la continuïtat de les polítiques de progrés al govern de Catalunya, per cert. Però la novel·la no va d'això, naturalment. No seria l'obra literària -com em sembla que és- de la qualitat a què ens té acostumats l'autor.

premonició

Esperant que surti el nou llibre del Muñoz Molina (ja està, sembla) i la tercera part de Tu rostro mañana, aquest estiu he fet degustacions literàries molt interessants. A més d'un Carvalho pendent -Quinteto de Buenos Aires-, he descobert Vila-Matas. M'havia interessat pel dietari al diari cada diumenge, i a partir d'això vaig voler entrar-hi. Ho he fet amb Doctor Pasavento. Impressionant; no sé dir gaire més, donada la meva ignorància en temes literaris, però feia temps que una "novel·la" no m'atrapava d'aquesta manera. També he estat bones estones amb Auster. Arran del premi que li van donar -ja que literàriament sóc analfabet, m'he de guiar pels medis de comunicació, pel diari sobretot-, em vaig abocar a Brooklyn follies. Com que em va agradar, vaig deixar-me per l'estiu la Trilogia de Nova York. Mai és tard per aprendre, i per descobrir què és el que realment ens agrada. Per cert: casualitat... o no. Tant els personatges d'Auster com el Vázquez Montalbán que he llegit aquest estiu com, sobretot, el llibre del Doctor Pasavento, giren en part al voltant de la idea de desaparèixer. D'escapolir-se. D'amagar-se del tot.

república

Oblite privatorum publica curate.

el pont

Més necessari que mai: construir ponts.

dos articles

Avui al diari hi ha dos articles importants. Il·luminen, amb claredat, alguns aspectes que ens ajuden a entendre millor allò que passa en el nostre petit país (Catalunya) i en la nostra pàtria gran (el món). El que es refereix a casa és escrit el professor Costas: El riesgo de volver a enredarnos. Explica molt bé la posició que hauríem de mantenir tots els que creiem que a la política catalana li cal una bona passada per la racionalitat crítica. Seria un error jugar amb això de ser més o menys catalanista. Cal anar per feina i per les coses concretes. El laberint identitari on ens volen continuar tancant els de la dreta convergent no és casa nostra.

L'altre és d'una extrema lucidesa. És de Rosa Montero, i es titula Civilización. Diu exactament allò que penso i sóc incapaç (tan ruc com sóc) d'expressar. Mantenir posicions equilibrades sembla impossible, quan a la guerra real -allà- li acompanya una guerra en l'opinió pública -aquí-. Entendre que els islamistes radicals són terroristes i que l'Estat d'Israel és una democràcia no ens ha d'alinear automàticament amb la dreta fonamentalista (originalment nordamericana i tan ben representada per Aznar y sus muchachos). És, simplement, tenir en compte els fets en qualsevol argumentació que es vulgui fer. Quan afirmar allò obvi és tan difícil...

prou manipulació

Doncs és per això: per a no oblidar a les víctimes és que cal intentar que no n'i hagi més. L'Espanya oberta on tots hi tinguem lloc en llibertat també és un desig compartit que inspira els intents d'arribar a la pau. Deixeu una oportunitat a la pau...

Una bona inspiració davant dels irracionals atacs de la reacció està en les tradicions espirituals. Important llegir -i rumiar- la declaració del II Parlament català de les religions.

festassa

Ho comentava, mig en broma, ahir a la tarda amb el Jordi Porta: si encara es fan cursos d'animadors sòcio-culturals, la lliçó de festes majors l'haurien de donar els de l'equip de cultura de Barberà. Ha estat un programa potentíssim, en el qual s'ha assumit el risc de concentrar tot un munt d'activitats diverses. I s'ha encertat de ple. La Festa Major ha estat el fil conductor d'una veritable celebració de la convivència a la nostra ciutat:

• S'han celebrat activitats esportives i culturals, així com comercials i purament festives. La riquesa d'expressions de la socialitat ciutadana s'ha projectat en la pluralitat de propostes festivo-participatives. A l'hora, hi ha hagut una presència més que acceptable d'expressions de cultura popular i tradicional catalana, normalitzant així aquest aspecte. Potser de cara al futur caldrà diversificar encara més els orígens de les activitats culturals. Barberà és un bon model a escala de la societat catalana, diversa i plural.
• Pràcticament tot el who's who de la ciutat ha posat el seu granet de sorra, oferint el millor de les potencialitats pròpies d'entitats i persones en un projecte comú. Això expressa allò que signifiquen en la dinàmica ciutadana: peces imprescindibles. Així, a banda dels milers de ciutadans que han convertit el carrer en la casa de tots, cal subratllar la participació de les entitats esportives, comercials, culturals, grups polítics, etc...
• L'ordre en què tot s'ha celebrat i l'ambient familiar amb què s'ha desenvolupat. Només així és possible que les persones assumeixin com a propi el carrer i facin seva la ciutat.

Pels valors viscuts, transmessos i celebrats, ha estat una Festa Major paradigmàtica del model de ciutat que intentem ajudar a impulsar.

justícia

De sempre, se l'ha representada amb els ulls tapats. Que ens l'imaginem cega vol dir que no atèn a res més que a la llei, expressió objectiva de la voluntat popular. Això es concreta, entre molts altres detalls, en què els jutges no tenen nom ni imatge. Apliquen la llei, deixen que aquesta es manifesti amb tota la seva autoritat -conferida pel seu origen: la representació popular, el poder legislatiu. Malament, molt malament, van les coses. Quan un jutge, amb fotografia, nom i cognoms, acapara titulars. I no per perseguir el crim organitzat, ni lluitar per l'aplicació universal dels drets humans, no. Les seves actuacions són notícia per utilitzar l'audiència nacional per a posar pals a les rodes d'un procès decidit pel Parlament. Per executar amb diligència, con encomiable tesón, els designis de la reacció. L'espectacle del jutge-estrella, mediàtic i directament polític, és un gravíssim atemptat a les bases de la convivència democràtica. De nou, la reacció ha trencat un altre límit. Quin serà el següent?

l'anyell Pasqual

Sacrificat... per a què? Potser és temps de lideratges silenciosos i grisos. De no-lideratges, doncs. Temps d'equips i no de carismes. Potser és temps de poc discurs i molts fets. Potser és temps de què les coses funcionin, i prou. Però sempre recordaré per què el fill del Climent va votar el PSC liderat pel president Maragall, el primer cop que va poder votar: perquè, a diferència de tots els altres polítics, quan parlava no hi havia manera de preveure el que anava a dir.

negació de la realitat

Madrid. (EFE).- El presidente del PP, Mariano Rajoy, expresó su preocupación por que José Luis Rodríguez Zapatero esté “empecinado en el error” que supone el nuevo Estatuto de Catalunya, y le advirtió de que su “proyecto político estrella” ha recibido “un serio varapalo por parte de la sociedad catalana”.

L'apocalipsi que profetitzaven no s'ha acomplert ni s'acompleix, i aquesta és la pena de l'oposició. Pena que implica ràbia, ressentiment per no remenar les cireres, i tot un seguit de fenòmens mentals perillosos. Per exemple, negar la realitat i definir-la just al revés de com és. I no volen sortir del món irreal que han creat, i mentrestant criden i insulten. Pongamos que hablo de los de Madrid, eh?

L D (Europa Press).- La plataforma antinacionalista Ciutadans de Catalunya consideró este lunes que la "abrumadora" abstención en el referéndum celebrado ayer demuestra que "Cataluña no respalda este Estatuto de corte identitario", al tiempo que reafirmó su decisión de convertirse en un partido político, ante el "abismo" entre la clase política catalana y la ciudadanía.

Nada nuevo bajo el sol. Il·luminats ressentits per no estar on es creien amb el dret d'estar que construeixen un discurs demagògic per a presentar-se davant la gent com a salvadors de la societat i dels seus mals. Apropiar-se de l'abstenció, justificar-se a partir de la desafecció cap a la política... però organitzar-se (amb quins diners?) per a presentar-se a unes eleccions. Perquè el que intenten no té res a veure ni amb la gent ni amb els principis democràtics amb els que s'omplen la boca.

I així anem, quina paciència!

avui, a Madrid, s'estan equivocant

arrels

L'Hospitalet de Llobregat (Barcelona). (EFE).- El presidente del PP, Mariano Rajoy, ha sido abucheado y recibido con gritos de 'fuera, fuera' por decenas de personas en una breve visita al mercado de Collblanc de L'Hospitalet de Llobregat, algunas de las cuales le insultaron con gritos de 'fascista'.

Sentim orgull dels nostres orígens. Sabem molt bé d'on venim. I cap on anem...

els del no

L'estiu passat, a l'agrupació del PSOE de Buenos Aires, una senyora ja ens ho va dir: Carod es hijo de Aznar.

hi ha límits?

Estupefacció absoluta. Estoy pasmao... Acabo de veure unes declaracions d'aquest matí. El secretario general del PP, Angel Acebes, aseveró que el “proyecto” de José Luis Rodríguez Zapatero es el “proyecto de ETA”. És la línia que segueixen i no hauria de sorprendre'ns, però déu n'hi do. Algú creu, encara, que hi haurà algun "no" del dia 18 que no serà utilitzat per aquesta gent?

Ara que la xuleria zaplanesca està en stand-by (potser pels embolics judicials), la veu cantant del front polític de la reacció la protagonitzen l'inqualificable Acebes i el populisme de l'Esperanza Aguirre. Per cert: l'Acebes ha seguit fil per randa el dictat del front mediàtic: Esto es lo que el PP debe remachar ante la opinión pública: que el pacto de la ETA con el PSOE es el del PSOE con la ETA, y que ambos, como fuerzas más visibles del izquierdismo y el nacionalismo, han pactado la marginación y destrucción del PP como único partido nacional español, y que con esa destrucción lo que se pretende destruir es la idea misma de España. Naturalmente, para hacer esto, que no sería sino decir la verdad, es preciso abandonar el buenismo pasota, esa hipócrita cantinela de que el PP apoya al Gobierno en la búsqueda de la paz con ETA pero rechaza todo diálogo político con la banda criminal. Todo diálogo de un Gobierno es político. Todo diálogo político con una banda terrorista es criminal. Increïble, però cert. Sense comentaris. El fragment és d'un text que, avui mateix, signa en Federico Jiménez Losantos a la web més emblemàtica de la reacció. Si tot això no és delicte... almenys haurem de negar el seu NO amb un SI esclatant.

Catalonia is not Montenegro

el món al revés

Había una vez un lobito bueno al que maltrataban todos los corderos... Surrealisme pur -o no, i es tracta d'una subtil campanya; o simplement és la caradura absoluta i zaplanesca. Els del PP es queixen, i veiem en una entrada d'aquest migdia a La Vanguardia Digital:

Acebes dice que "convertir al PP, desde una propaganda intolerable y maliciosa, como un enemigo de Catalunya es realmente asqueroso". El legionari de Crist ha dit "asqueroso". Ai, ai, ai.

I també s'hi recullen paraules de Josep Piqué: "Hacer política animando a la confrontación territorial y sentimental, a la fractura de las sociedades catalana y española, es de una irresponsabilidad máxima y una muestra de inmoralidad política". Senyor Piqué... quin tipus de política estan fent, des de fa temps, els seus correlegionaris des de Madrid? Exactament la que vosté ara denuncia. I té raó. Tota la raó. El que fan els zaplanes, acebes, rajoys, pujaltes i etc és exactament d'una màxima irresponsabilitat i immoralitat. Que s'hi apunta, vosté? És del tot cert, per cert, que aquesta gent utilitzaran els "nos" per a la seva estratègia. Que no els hi sortirà gens bé.

coincidències

Pura casualitat, potser. El mateix dia que, per fi, el president pren la decisió que calia prendre, a Madrid els del PP fan un dels espectacles més patètics dels molts a què ens han acostumat. Quan un grup polític -un partit o un pseudopartit- es presenta a unes eleccions, hom suposa que és per a proposar un programa de govern. Que la gent t'escolleix, l'apliques. Que no, cap problema: des de l'oposició, procures mostrar les alternatives viables que, des del teu punt de vista, són millors que el que fa el govern. I cada quatre anys, més o menys, tornem-hi: a examinar-se davant qui té la darrera paraula. Sembla, però, que els extrems es toquen: l'electoralisme constant, un cert populisme, la cridòria, les actituds xulesques... Quina por, quina por. La por a què hi hagi molta gent que es deixi endur per l'engany. Cal fer pedagogia, més encara.

perplexitat absoluta

La injusta justícia que hi ha en aquest país. Els que tenen responsabilitats públiques no poden dir res, doncs el funcionament autònom i sobirà del poder judicial és la pedra angular de la democràcia (que és un 'Estat de Dret'). Però els demés sí que podem pensar... i parlar. Doncs és ben clar: el aparell judicial és un bunker. Només cal veure alguns exemples recents: el tracte a l'esquerra radical basca, la condemna als polis de Madrid... i ara la condemna que li han dictat a Pepe Zaragoza per dir el que tothom sap -surrealisme pur, això. Els neofatxes globals van descobrir que el veritable poder no s'assegura ja guanyant guerres, sinó ocupant els aparells de l'Estat -el poder judicial és l'exemple del que parlem-, els medis de comunicació, les grans empreses -Endesa n'és un clar exemple-, etc. És a dir: el poder real. No és d'estranyar que, en el front polític, ja els hi vagi bé tenir al trio dels Rajoy-Zaplana-Acebes. Perquè en el fons es tracta d'evitar qualsevol significat en el debat polític i per tant de fer-lo impossible.

per fi!

Llegim avui a alguns diaris -per exemple, a La Vanguardia- unes declaracions del flamant conseller de cultura. Ja era hora! Una bona part de les raons per les quals el govern catalanista d'esquerres era/és necessari és aquesta: convertir en acció política quelcom tan evident com que "Catalunya és pluricultural". Que tingui sort el conseller Mascarell, que tinguem sort.

Una petita mostra del que significa això, extreta de la notícia publicada al diari esmentat:

El nuevo conseller aspira a colocar la cultura en la centralidad de la política de gobierno. "Hasta ahora, en los últimos 25 años, ha sido una preocupación lateral. Y cuando hablo de cultura, no me refiero a la histórica, al legado, a Dalí, que también, sino a la cultura real, a la cultura viva, que se hace ahora". Otro concepto que maneja Mascarell es la "interrelación" o la "interactuación", de generaciones y territorial, en Catalunya, en España y en el exterior. Eso incluye una voluntad de "devolver a la cultura catalana el papel de punta de lanza respetada y admirada en el resto de España que tuvo hace años, y también de aprovechar al máximo los circuitos internacionales".

felicitats

Ja en té setanta-cinc. Per molts anys!!. En el moment més fosc de la crisi provocada pel crack del 29 -la gran depressió- algú va pensar que calia tirar endavant. I va decidir aixecar el que fou aleshores l'edifici més alt del món.

Primer de maig: dia del treball. Potser el treball, en el segle XXI, hauria de ser quelcom semblant. Una decisió emprenedora, valenta, lliure. Ai! Però és tan difícil atrevir-se a ser lliure...

el tema de nuestro tiempo

Dia a dia, poquet a poquet. Avui, al diari també hi ha una perla per a ajudar-nos a definir i entendre això del republicanisme. Es tracta d'un article del professor González Casanova. Totalment d'acord amb el que té d'interpretació de l'actualitat. Com que el que passa és això:

La Constitución vigente recogió esa esperanza, pero el espíritu democrático no ha calado en toda la población ni en todos los dirigentes políticos. El talante de diálogo, respeto al adversario y a la verdad, de rechazo a toda clase de violencia (física o verbal, parlamentaria o mediática) o a la demagogia populista y nacionalista es una excepción frente al lenguaje bronco, la insidia permanente, la deslealtad del opositor y, a veces, también del aliado.

... ens queda molta feina per fer. Entre tanta, una molt concreta: desvetllar críticament, amb arguments, les mentides amb què alguns volen amagar la seva incompetència:

Resucitar la República en nosotros es saber muy bien y denunciar quién, cómo y para qué socava nuestra democracia española y nuestro autogobierno catalán, desde la derecha o desde la izquierda, mientras afirma actuar en su defensa.

Yom Hashoá

Avui, 25 d'abril, les comunitats jueves de tot el món celebren el dia dels màrtirs i herois de l'Holocaust -la Shoá.

Con el término Holocausto definimos la destrucción del judaísmo europeo, el exterminio de seis millones de judíos, la destrucción de miles de comunidades judías, de decenas de miles de instituciones de cultura, de todas las manifestaciones de la vida religiosa y espiritual. Esto se perpetró por medio del exterminio y asesinato precisamente planificado y organizado por el aparato de estado nazi-facista alemán. Estos actos fueron realizados a la vista y paciencia del mundo entero que sabía de su existencia, en pueblos donde los judíos vivieron durante siglos. Es un día de recuerdo a los caidos.

Que el record necessari (mai més!!!) de la barbàrie no ens permeti justificar les barbàries actuals. Ara la música que ens acompanya és l'últim disc de la Noah, un impressionant i fantàstic directe. Quan s'acabi, posaré "Palestina"; una humil cançó, necessària també. Shalom.

la comèdia

Molt bona la peça d'en Ramoneda que avui publica el diari. Un toc d'atenció necessari. Abans que la desafecció ens torni cínics del tot... Algú pot fer alguna cosa sensata? La cançó que s'escolta: "No és això, companys, no és això".

lectura obligatòria

Avui al diari hi ha un article d'en Muñoz Molina que hauria de ser d'obligada lectura: Notas escépticas de un republicano. En l'esforç que estem fent per a definir les claus de la identitat republicana són ben útils dos passos del text:

"... y también que los valores que ellos defendieron tuviesen más presencia en la política española: un sentido de la austeridad y la decencia, de la ciudadanía solidaria y responsable, una vocación franca de justicia social, un amor exigente por la instrucción pública, un verdadero laicismo, un respeto a la ley entendida como expresión de la soberanía popular."

I cap al final de l'article:

"Manuel Azaña imaginó un patriotismo basado "en las zonas templadas del espíritu". Una manera de conmemorar ese deseo es vindicar los modestos ideales que lo hacen posible: defender la instrucción pública y no la ignorancia, el respeto a la ley frente a los mangoneos de los sinvergüenzas y los abusos de los criminales, el acuerdo cívico y el pluralismo democrático por encima de los lazos de la sangre o la tribu, la soberanía y la responsabilidad personal y no la sumisión al grupo o la impunidad de los que se fortifican en él."

Déu n'hi do.

interculturalisme

A propòsit de la xerrada del Mohamed Chaïb, la qüestió de la interculturalitat. Encara que, en el fons, el problema real no és de xenofòbia. És d'aporofòbia. No és fòbia pel diferent... sinó fàstic cap al pobre.

El multiculturalisme és un fet: el fet que en un determinat espai social han de conviure persones identificades amb diverses cultures. Això succeeix des de sempre a ciutats com Nova York o París, o a països sencers. El multiculturalisme, per tant, és un fenomen antic. A Espanya, durant l’edat mitjana, van conviure les cultures cristiana, jueva i musulmana en un mateix territori.

En els darrers anys, aquesta realitat ha esdevingut una de les més punyents en les nostres societats. Davant del fet del multiculturalisme, present ja a casa nostra, es poden adoptar diverses actituds. La que sembla més coherent amb els valors que defensem és l’interculturalisme. Aquesta posició parteix del respecte a les altres cultures, però propugna la trobada entre les diferents cultures en peu d’igualtat. Podríem dir que l’interculturalisme es proposa els objectius següents :

- Reconèixer la naturalesa pluralista de la nostra societat i del nostre món.
- Comprendre la complexitat de la relació entre les diverses cultures, tat en l’àmbit personal com en el comunitari.
- Promoure el diàleg entre cultures.
- Col·laborar en la recerca de respostes als problemes globals. L'ètica universal en construcció.

En definitiva, l’interculturalisme proposa aprendre a conviure en un món pluralista i entén que la diversitat és una font de riquesa i que la diferència és un principi de complementarietat. Així doncs, si el multiculturalisme és un fet, l’interculturalisme és l’actitud que hauríem d’adoptar davant d’aquest fet. Una actitud que supera l’assimilació i s’oposa a la separació i la marginació. Una actitud, en fi, que aposta per la integració.

La integració consisteix a mantenir la identitat de cada cultura i a valorar positivament les relacions entre elles, tant des de l’immigrant com des de la societat que l’acull. La integració afavoreix la interculturalitat si s’entén com a “integrar-se els uns amb els altres” i no pas com simplement “integrar-se en” un espai predeterminat. A Catalunya en sabem molt, d’això. La nostra cultura i allò que som s’ha anat teixint en el gresol de múltiples i diferents influències. Què és Barberà? Això!!!

El diàleg entre cultures és una exigència del nostre temps. Ens hi juguem el futur del nostre model social. Aquest diàleg és possible? Rotundament hem de dir que sí. Hi ha uns valors que són compartits per les diverses cultures, que poden ser anomenats « valors universals », que configuren un mínim indispensable per dur a terme un diàleg fecund. Es poden concretar en els següents :

. El respecte als drets humans.
. L’apreciació de principis com la llibertat individual, la igualtat i la solidaritat.
. L’actitud dialogant, possible per la tolerància activa.

Aquests mínims ètics configuren l’àmbit social on, necessàriament, ens hem de trobar persones i grups que ens identifiquem amb cultures diverses. La funció integradora de la República. El model francès. Tanmateix, cal anar una mica més enllà d'aquets model i reconéixer que cal trobar un equilibri entre la promoció dels valors republicans com a espai de trobada i el respecte/reconeixement/promoció de les identitats.

Hi tornarem, és clar.

visca el 14 d'abril !!

... i fraternitat.

republicanisme

A propòsit de la celebració del 75è aniversari del 14 d'abril, molta gent està posicionant-se públicament a favor de la República. Ja va bé, això. Però hem de confiar en què no es tracti d'una moda ni d'una posició merament estètica. Ser republicà, com tot a la vida, no és dir-ho -per més emfàticament que es faci. Es tracta d'una manera de ser i de fer -tant en la vida pública com en la privada. Molts procurem seguir-lo, aquest ideal.

José Luis Rodíguez Zapatero va declarar al Parlament, no fa gaire, que “molts dels objectius i de les grans aspiracions” de la II República tenen plena vigència, gràcies a les polítiques del seu govern. Aquesta reivindicació de la República va molt més enllà de la necessària recuperació de la memòria històrica. Apunta a tota una manera de fer i de participar en la política.

En certa manera, l’arribada de Zapatero al poder va significar el triomf d’una fórmula nova i inèdita. Per a molts, també enigmàtica. Hi ha qui el critica per la seva falta de continguts, pel secretisme en els seus plans o fins i tot per l’absència de plans. Però al darrera d’aquesta acció política estimulant per a uns i exasperant per a d’altres, s’amaga un profundíssim programa de reforma social que podem identificar amb la idea del republicanisme.

El propi Zapatero, mesos després de ser escollit secretari general del PSOE, va donar pistes sobre les seves fonts: “yo debo a Philip Pettit haberme dado la posibilidad de clarificar mis propias ideas. Leyéndole, algunos descubrimos que este proyecto que empezamos a sentir en el 35º congreso estaba muy cerca de su teoría del ciudadanismo, que es la forma más radical de liberalismo, y que es la que queremos aplicar”.

L’autor esmentat és, d’alguna manera, l’actualitzador dels ideals republicans. Una bona síntesi d'aquest pensament està en el document El Republicanisme, del professor Martí Màrmol.

No es tracta, doncs, de perdre el temps amb la nostàlgia d’un règim polític irrepetible. O de perdre’l reivindicant un canvi en la figura del cap d’Estat. Les prioritats són, evidentment, unes altres. Però sí que cal reivindicar uns determinats valors i principis en la política –en la més propera i en la més general. I aquests valors els podem entendre millor sota el caliu ètic i intel·lectual del republicanisme. Aquesta posició no és, naturalment, exclusiva de cap partit ni patrimoni de ningú: permet que ens hi identifiquem tots aquells que no ens resignem a què la participació cívica es resumeixi en el model del mercat.

alfredo

De sobte, tots els diaris del dia que hi ha a la tauleta del menjador són antics. Els canvis al govern de Madrid fan que ja no tinguem ànims per a llegir-los. Mana la immediatesa. No sé si és massa útil especular sobre els perquès dels canvis -del canvi, de fet. El protagonista, Bono. Però el que compta són els fets.

La reacció del Sr. Rajoy -em sembla que també hi ha declaracions d'en Pujalte- és de traca. Dir que no li tenen confiança a en Pérez Rubalcaba és tot un avís: l'excusa per a trencar, quan els interessi, el fràgil consens que havia promès el propi Rajoy per al procès de pau. Han trobat el forat per a escapolir-se -i mantenir la seva política de terra cremada- del carreró sense sortida a què estaven abocats en aquest tema. La dreta, les dretes. Almenys, no l'han qualificat de coglione. Però tot arribarà. Si el president és un bobo solemne...

Per cert: molta sort, ministre. La necessitaràs, i la necessitarem tots plegats.