24/7/13

la poesia és una eina carregada de futur

finals de juliol... i sembla que tot s'acaba. Tot és urgent, tot s'ha de fer. Amb la íntima i callada sensació de què "jo ja ho deia, això; fa dos anys que ho estic dient". Sensació no satisfactòria, sinó al contrari. Ganes de córrer i fugir; d'anar lluny, però no per veure res en perspectiva, sinó per no pensar-hi. I el lament per allò que hauríem de ser i no som... Com és l'any Espriu, ressonen al cap aquells versos que diuen 

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Hi ha un poema d'en Margarit que diu una cosa semblant... El títol és "Tantes ciutats on havíem d'anar", i comença dient

El nostre somni és fet de ciutats cultes
Amb música i cafès hospitalaris

En la caracterització d'aquestes ciutats "on havíem d'anar" s'hi diu

Hi ha recers a l’ampara de grans arbres,
Gent callada, educada i ben vestida

Ah! com que la culpa sempre és dels demés... és que són els altres els que no ho són. Però no, no és això -i el poema de n'Espriu ho deixa clar.

Més o menys, el lament neix per no ser nosaltres gent neta, noble, culte, rica, lliure, desvetllada, feliç... callada, educada i ben vestida. I també la sensació (ai, les sensacions!) d'impotència -potser- en constatar que n'és de difícil esdevenir-ne... i què poca força que tinc, tants de cops l'he malmenada... Tanmateix, això acaba dient que  la vull tota per demà, quan la gesta porti l'alba.  Esperant l'alba, doncs; encara.