l'albada

Ai, Jean Luc, vull entendre-ho però no puc. Fent l'esforç de mirar endavant, lluitant per a viure el present a fons. Caminant, en tot cas. I de tant en tant, la fiblada dels vells aprecis. Uns records (memory...) que ja no molesten. Segurament perquè hem estat capaços de superar aquella sensació de vergonya vers el que èrem nosaltres mateixos!. No ens volíem reconèixer en allò, i hem lluitat tant per a oblidar, superar i créixer... Assumint-nos, doncs.

la vita

ummmm

El filósofo

Hace un par de semanas, pero todavía le doy vueltas a las declaraciones de Ibrahimovic. Me refiero a la reiteración con la que Ibra se dedicó a calificar a Guardiola como "filósofo" a finales de agosto. Lo repitió en diversas ocasiones, debía encontrarlo ocurrente el muchacho, no sé. "Guardiola es el filósofo que ha roto mi sueño de estar en Barcelona". "Este es el final que ha querido el filósofo Guardiola". O, cuando ante las cámaras y los micrófonos le preguntaban si lo que estaba contando se refería al míster, contestó, abriendo exageradamente los ojos: "el filósofo". El vídeo de Cuatro, así, quedó titulado: "Guardiola es filósofo, no míster".

Me cuesta adivinar el porqué del calificativo, y no me resisto a considerar algunas hipótesis. Sobre todo porque el aura con que Ibra siempre dotaba a la palabra le atribuía una fuerza extraña y enigmática, como si ella acabara por sugerir más de lo que, en realidad, el propio Ibra decía, cosa que no sería rara. Quizás Ibra sugería que la personalidad de Guardiola era dada (pero demasiado) al carácter meditativo, reflexivo, incluso especulativo. Y tal vez que le gustaba hablar (aunque no con él) con precisión, argumentando con calma, tomándose su tiempo para encontrar la palabra justa y el desarrollo más adecuado al evaluar una jugada o para ponderar la virtud de alguna estrategia. No sé, a lo mejor Ibra quería decir que Guardiola nunca se amparaba en la argumentación ad hóminem para no faltar a sus rivales o que le gustaba convertir las ruedas de prensa y a veces los entrenamientos en unas sesiones de quaestiones disputatae al estilo de las París en el siglo XIII. O incluso es posible que Ibra hubiera reconocido en Guardiola esa naturaleza basada en la persuasión con la que Aristóteles definió lo esencial de la retórica y de la fuerza argumentativa. Aunque, teniendo en cuenta sus ascendentes ex yugoslavos, no sería extraño que hubiera adivinado en la voracidad de Guardiola por quererlo ganar todo, cambiar el curso de la historia y hacer felices a todos los seguidores del Barça el viejo espíritu marxista formulado en la célebre tesis sobre Feuerbach: "Los filósofos sólo han interpretado el mundo de distintas maneras, pero de lo que se trata es de transformarlo".

Tras considerar estas y algunas otras posibilidades y habiendo consultado a gente que de fútbol sabe mucho más que yo, me temo que, por razones que se me escapan, cuando Ibra se estaba refiriendo a Guardiola como filósofo parece que lo decía como un insulto. Con lo cual, todo aquello consignado hasta aquí, que para cualquiera pasaría por virtud, para Ibra podría constituir la suma de pecados capitales o una suerte de los peores vicios y, por supuesto, la causa profunda de la imposibilidad para, como se dice ahora, conectar con ese míster que sólo parecía tal, pero que, por lo visto, era otra cosa. Y mucho peor, claro, a los ojos de este fenómeno.

la prepolítica

Weber, per no anar més enllà, va subratllar la influència de la cultura en
el devenir social. No només era un epifenomen del sistema econòmic, sinó un
important factor causal per si mateixa. Els sistemes de creences influeixen
en la vida política i econòmica, i a l'inrevés -cosa que ja havia fet notar
Marx.

Tot sistema polític o econòmic estable té un sistema cultural de recolzament
compatible amb ell. Les persones d'aquesta societat han interioritzat un
conjunt de regles i normes. Si no ho han fet, els dirigents aconsegueixen
que els seus súbdits acompleixin les regles mitjançant la coerció externa,
que és costosa i insegura. És més, per a que sigui eficaç i legitimi el
sistema, la cultura imposa límits tant al comportament de l'elit com de les
masses, configurant així els sistemes polític i econòmic, i viceversa. El
procés no és teleològic, però opera com si ho fos: las societats amb
sistemes d'autoritat legítims tenen més probabilitats de subsistir que les
que no en tenen. Les discussions al voltant de les condicions per a la
democràcia han estat habituals des del segle XVII. Però no va ser fins a
principis del segle XIX que, a les conegudes propostes d'equilibri de poders
i imperi de la llei s'hi va afegir la consideració dels aspectes "no
formals" que arrelen en la cultura i els costums .

El viatge de Tocqueville als joves EUA a principis del segle XIX és el punt
de partida obligat de qualsevol consideració sobre la implicació comunitària
en els afers públics. Ell va adonar-se que, més enllà dels factors
institucionals, la vitalitat de la democràcia nord-americana radicava en l'
existència d'una ben travada i nombrosa societat civil. L'existència de
nombroses associacions civils i religioses era el secret, segons ell, de la
vitalitat de la democràcia nord-americana –i de la seva prosperitat
econòmica i política. El jove país tenia, en contrast amb França, un ric
"art associatiu". És a dir, una població acostumada a reunir-se en
associacions voluntàries amb objectius diversos. Aquesta capacitat d'
autoorganitzar-se implicava, lògicament, que el govern no tenia necessitat d
'imposar l'ordre d'una forma jeràrquica. Una societat civil dinàmica també
fomentarà, segons Tocqueville, la participació. Les organitzacions estimulen
una major activitat i un natural interès cap a una organització major.

Amb termes sociologistes, podríem dir que un cos social "saludable" és
aquell en què els individus mantenen variades i múltiples relacions entre sí
i comparteixen valors i sentiments comuns envers la societat. Aquesta trama
de relacions, juntament amb els valors i normes compartits, és el que
tradicionalment s'anomena "societat civil". L'enfortiment de la societat
civil és condició necessària -potser no suficient- per a la implantació d'un
sistema democràtic.

Per al republicanisme, aquesta perspectiva és indispensable: per a garantir
l'existència d'un ordre jurídic i polític decent, cal "una societat civil
vital i tolerant, on els individus siguin capaços de construir compromisos
infrapolítics que redueixin o desafiïn directament les possibilitats de
dominació" (Pettit). Una societat que garanteixi el màxim gaudi de la
llibertat per a la majoria no pot estructurar-se només amb lleis i
institucions formals. Les lleis han d'estar incrustades en una xarxa de
normes cíviques, "han d'estar sostingudes per hàbits de virtut cívica i bona
ciutadania –per hàbits, diguem-ho així, de civilitat-, si és que volen tenir
alguna oportunitat de prosperar".

Quelcom intangible, doncs, resulta que hauria de ser considerat com a
condició de la democràcia. Quelcom que té a veure amb la cultura, que és el
conjunt d'hàbits i costums, d'idees i creences, que identifiquen als membres
d'un grup social com a tal. Per tant, la cultura facilita els instruments
per a ordenar l'experiència, interpretar la realitat i orientar la conducta.