Amb els mètodes de sempre (i encara hi ha qui
vol identificar a uns i altres), el “partit alfa de les classes mitjanes
espanyoles”anomena candidata a l’alcaldia de Madrid; i aquesta diu en públic
que ningú li farà ni la llista ni el programa. Ningú, és clar, del pp. Jocs
verbals, matèria prima per a tertúlies i columnes d’opinió. Una història de les
bones, que s’adiu perfectament amb el caire de reality show permanent que ha
pres la “informació” política. En realitat, ho fan amb intenció: la candidata
es presenta a unes eleccions com a “verso libre”, allunyada del partit i de
Rajoy. Ella sola és la candidata; el pp no es presenta a les eleccions a
l’alcaldia de Madrid. Bona jugada, en un temps en què sembla que les marques de
segons quins partits van a la baixa. De qui? De la dreta, de les dretes.
A la sèrie Borgen, tercera temporada, hi ha
una campanya electoral. S’hi presenten vuit partits, 8. Les societats nòrdiques
són complexes, evolucionades. Com la catalana, però diferent. Tanmateix, sembla
que només dos líders tenen possibilitats reals d’arribar a ser primer ministre.
I així, els partits s’agrupen en dos grans blocs; i en campanya, cadascun diu a
qui recolzarà com a primer ministre. Fins i tot, els partits d’un dels dos
blocs presenten una plataforma electoral comuna. Bipartidisme caduc, diran
alguns. Honestedat dels partits, diran uns altres. I fins i tot d’altres
afegirien: necessitem adoptar la cultura del pacte, entendre que els governs de
coalició són una solució òptima (entre moltes mesures institucionals que cal
prendre) per anar superant el descrèdit nihilista de l’acció governamental, de qualsevol acció política.