Els límits de dèficit públic en els països europeus podran saltar-se... per sufragar noves despeses en "defensa" i "seguretat". Les factures dels farmacèutics (la pasta que se'ls hi deu) són objecte de rebequeria entre mediocres "polítics".

Sense institucions no hi ha convivència en pau, ordre i progrés!

commoció

Superats per la realitat, oi? una realitat aclaparadora, que se'ns mostra a través de la tele... (realitat que adopta la forma de ficció per a afectar-nos anímicament amb eficàcia). Perquè estem commoguts, i molt: per la barbaritat de matar; per les reaccions heroiques d'algunes persones; per les reaccions emotives d'altres (la gent cantant La Marsellesa en el túnel de l'estadi, mentre sortien); pel dolor, la ràbia. Una commoció certa, honesta. Que remou el més profund, que ens fa sentir quelcom radical. 

Tanmateix sabem també que la "seguretat" (juntament amb el deute, potser) és i serà la gran coartada per a configurar formes de domini cada cop més feixugues. Ja fa anys que hom parlava de "teologia de la seguretat", així com també de les causes (causades per això tan bonic que diem "occident") que expliquen tanta reacció forassenyada, i en això estem. Justificant barbaritats, que també ho són. 

Som una contradicció sense interrupció; i cada cop es fa menys suportable, això. Commoguts, també i sobretot, perquè som impotents davant la realitat.

vida conscient

El penúltim llibre del Santi acaba dient... "No hay marcha atrás. Volveré a leer a Marx. La guerra continúa". Tot i el ruido de fondo, és una opció encisadora, un (nou)projecte que enamora. Potser tornar a és la manera de continuar caminant, de no deixar d'empentar cap endavant. D'eixamplar els límits d'allò que és possible, i obrir-ho a quelcom realment nou. Les llavors ja hi eren, i ens vam precipitar volent córrer massa. Tornar, tot i el soroll.

(re)començar pel principi, i (re)emprendre la reflexió sobre el què som -i d'on venim: 

"És a dir, no partirem d'allò que els homes diuen, imaginen, conceben, ni dels homes narrats, pensats, imaginats, concebuts, per tal d'arribar als homes de carn i pell; partirem dels homes reals i actius i en base a llur procés vital real demostrarem el desenvolupament dels reflexos ideològics i dels ressons d'aquest procés vital. També els espectres formats en el cervell dels homes són necessàriament sublimacions del llur procés vital, verificables empíricament i lligades a premisses materials. La moral, la religió, la metafísica i tota la resta d'ideologia i les formes de consciència corresponents no conserven ja cap espurna d'independència. No tenen cap història, no tenen cap desenvolupament, sinó que la producció material i l'intercanvi material dels homes alteren conjuntament amb la seva existència real també el seu pensament i els seus productes. No és la consciència qui determina la vida, sinó la vida qui determina la consciència". (a La ideologia alemanya)

Aquí hi ha tema d'estudi i aprofundiment, eh? quin és avui "el procés vital real"? com això és tan individual, es pot pensar? és a dir: es pot encabir-ho en conceptes? O una altra: què és avui la producció i l'intercanvi materials? perquè una cosa és segura: no és quelcom que es pugui encerclar en una sola categoria.

En tot cas, la vida; la vida! i no la xerrameca. Anar a les arrels per decidir cap on anem! i no deixar-nos enganyar amb les enganyifes.

el trànsit

Però igual que el llamp sorgeix dels núvols,

sorgeix del pensament potser, espiritual i madura, l'acció?

(Hölderlin)

El problema és l'efectuació sensible del concepte; la materialització de la idea. El trànsit entre els dos àmbits de la realitat: l'ideal/conceptual i el sensible/material. 

Dur a terme una idea, doncs: la capacitat que es necessita per fer-ho; els recursos, les possibilitats. Tàctica i estratègia; assumpció de contradiccions (fins on?). Voluntat i circumstàncies que es puguin modelar. Optimisme militant, i una certa fe en què sigui possible.

També la gràcia de definir la idea de tal manera que sigui possible materialitzar-la poc a poc -sense desvirtuar-ne el sentit, sense perdre'ns en voluntarismes, sense donar pals de cec. 

No és només la dicotomia paraules-fets, perquè en moltes facetes de la vida les paraules són fets -fetes també, és clar. 

En el món ideal tot és coherent. Tot acaba essent perfectament delimitat, formalment perfecte, com els objectes matemàtics. Ens hi trobem còmodes, i som capaços d'accedir a la beatitud espiritual llegint un llibre (cada cop menys); o arribar a l'excel·lència escrivint un post o deixant anar ocurrències en un grup de whatsaap. Una zona de confort que ens reconforta, doncs. I la vida va per un altre cantó... I tenim set de possibles, collons!

Innerarity ha publicat un llibre d'obligada lectura per entendre una mica el què ens passa. Una visió problematitzadora, com no pot ser d'una altra manera, de tots els típics tòpics amb què anem farcint les nostres pobres, esbiaixades i parcials anàlisis sobre l'actualitat.

Entre moltes altres coses, diu el mestre que en política els assumptes (els afers, els temes, els problemes, les qüestions) no són absolutament objectius i evidents. Consisteixen en una combinació de diversos criteris, no sempre compatibles. Això exigeix una certa complexitat en el judici polític. I també una mica de gosadia: cal decidir en entorns d'incertesa, amb informacions insuficients i suportant múltiples i contradictòries pressions. 

No és fàcil, no. Ocupar-se d'allò que és públic -fer política- és extremadament complicat. Per això els populismes són una enganyifa. 

Per això la campanya electoral permanent és un obstacle objectiu a la solució dels problemes. La lògica de les campanyes no és la de governar. La retòrica de les campanyes (el marketing i tot plegat) forma una part irrenunciable de les pràctiques democràtiques, només faltaria. Però governar és una activitat (un servei!) radicalment diferent: cal pactar, col·laborar, fer concessions, flexibilitzar posicions... La natural competitivitat de les campanyes porta a accentuar les diferències, a dramatitzar la polarització, a prometre de tot. I res d'això és útil per a governar bé. 

I una segona derivada: quan les actituds de les campanyes penetren en l'acció de govern, els acords són difícils, i el sectarisme segresta les institucions. La campanya electoral permanent és l'orientació d'alguns governs en exercici, també. D'alguns, només? 

Doncs bé: que no decaiga. La festa continua, i fins el 20 de desembre l'espai públic estarà dominat -com ho està des de fa tant de temps- per tot allò que dificulta el bon govern.

la cosa

Anomenar-ho "procés" em sap greu, perquè és una paraula que no designa en absolut el que ens està passant. Un significant buit, utilitzat com a eina propagandística  i mobilitzadora. Siguem exquisidament neutres, tot i que aquesta (la de la neutralitat) no és més que una postura estètica. Anomenem-ho cosa.

Què, com està la cosa?  Doncs força embolicada. Les eleccions del diumenge no han ajudat a aclarir res; potser al contrari: ho han embolicat una mica més. Tot i que han deixat tot un seguit d'evidències en relació a qui i com som, què volem, cap on anem, etc. Dades interessants n'hi ha moltes, i han estat subratllades per uns i altres. L'embolic, però, persisteix -si és que el que volem és "trobar aigua", com diu en Mendoza avui al diari: ...por mi parte, sigo en el mismo estado de incertidumbre y perplejidad (...) y, por lo que veo, no soy el único. Los periódicos afirman rotundamente una cosa y la contraria, según su tendencia y algunos hacen ambas cosas a la vez, mientras el ciudadano pasea cabizbajo con un péndulo en la mano tratando de encontrar agua bajo la dura y seca superficie de la información. 

Necessitaríem massa temps per assimilar tanta anàlisi, per provar de sintetitzar tants punts de vista... La cosa és, com tot el que té a veure amb allò social, incommensurable: és allò que decidim que sigui -o allò que alguns decideixen que sigui, tenint en compte que aquests "alguns" formen parròquies diferents. I prenem partit, d'una manera o altra. Tomar partido hasta mancharse, que deia un poeta. No fer-ho és indigne, deshonest, hipòcrita; es de ser mala persona... Prenem partit, of course, però no volem renunciar a entendre (pensament crític, se'n deia d'això) el que ens passa; sabent-nos imperfectes i necessàriament esbiaixats a l'hora de mirar (perquè sempre mirem des de -des d'on hem decidit ser).

Tampoc serviria de massa acabar d'entendre res, perquè una mica abans de Nadal tornarem a votar (a decidir!), i la cosa encara s'embolicarà més. La política hauria de ser l'art de solucionar conflictes, o almenys el de crear espais per a conviure amb ells de manera raonable. Tanmateix, no estem en el terreny dels hauria de ser, sinó en l'esquerp terreny d'allò que és. I potser és que el conflicte ja els hi va bé, a alguns. Però hi ha vida al marge de la cosa, eh? Hi ha la vida, potser.

comunitat

Extret d'un assaig de G. A. Cohen:  "Per comunitat entenc el principi antimercantil segons el qual jo et serveixo no a causa d’allò que puc aconseguir fent-ho, sinó perquè necessites el meu servei. Això és antimercantil perquè el mercat motiva la contribució productiva no a partir d’un compromís amb els éssers humans iguals a un mateix i d’un desig de servir-los en tant que ells em serveixen a mi, sinó a partir d’una compensació en metàl·lic. El motiu immediat de l’activitat productiva en una societat de mercat és una típica barreja de cobdícia i por.... La cobdícia ens mostra a l’altre gent com a possible font d’enriquiment i la por com una amenaça. Es tracta de formes horribles de veure als demés, per molt que ens n’haguem acostumat i estem immunitzats enfront d’elles, com a resultat de segles de desenvolupament capitalista".

La comunitat és un ideal moral -i ja sabem quina és la funció dels ideals: regular les actituds i conductes (el capteniment, diuen els que saben usar correctament la llengua), assenyar-lis un horitzó de sentit, fonamentar els valors. Però també és una qüestió pràctica, relacionada amb la resolució satisfactòria d'un problema inherent a les persones: que només podem sobreviure i, per suposat, créixer humanament, si cooperem uns amb els altres. La cooperació es pot fer per egoisme, és clar, però serà més feble i estarà necessitada de sancions i vigilància, al revés que la cooperació que emana d'un sentit de reciprocitat, obligació mútua i solidaritat -la fraternitat!

Defensors (il·lusos, potser) dels valors inherents a l'ideal comunitari... ens haurem d'anomenar comunistes?

contradiccions

He llegit que aquesta és LA millor interpretació que s'ha fet mai de l'obra musical més important de la història. Era Berlin, i era el mes de març de 1942. La vida és una p... merda!

ésser i capital

Han deixat que corri la notícia de què les eleccions espanyoles (la segona volta del 27S?) seran el dia 20 de desembre. Opinadors entenimentats ja s'han apressat a valorar que l'esperit nadalenc i una esperable millora en qüestions econòmiques podran beneficiar a qui convoca les eleccions. Creuen que tan poca memòria tenim? Que hi ha una majoria de persones -o un nombre considerable d'elles, tant se val- que són tant influenciables?

No podem pensar que siguem tan tontos, tots plegats. Perquè un obrer vota a un partit de dretes? És a dir: perquè votem a qui farà una política en contra nostra? Aquesta pregunta, formulada en l'estricte marc d'una determinada concepció del món, ja fa molts anys que no té significat -que no la sentim com a nostra.

Algú (potser un acadèmic) va dir que hi ha una cosa pitjor que ser explotat pel capitalisme i és no ser-ho. Hem de pensar que es referia a les dificultats que pateix qui es troba en l'atur, i no a què l’explotació com a tal fos desitjable.

Ara bé, aquesta brometa (o no ho és?) ens recorda que el capitalisme organitza les condicions materials de vida de la gent, de tal manera que a la majoria ens va millor quan l’economia capitalista (el punyetero sistema) funciona bé. En el si d’un capitalisme que funciona bé, els interessos materials d'una majoria significativa depenen en un grau significatiu de l’èxit de l’activitat econòmica capitalista.

Aquesta dependència dels interessos materials de cadascú respecte al correcte desenvolupament de l'economia de mercat atorga versemblança a la idea de què el capitalisme funciona de fet en interès de la majoria. I pot posar de manifest un majoritari recolzament popular a tot un seguit de polítiques públiques dissenyades per a mantenir l'acumulació de capital i l'explotació -potser per això el front polític de les dretes espanyoles s'anomena partit popular.

El sistema, doncs, sembla que aconsegueix vincular efectivament els interessos materials de la majoria de la població als interessos del capital. Això atorga credibilitat a les opinions que justifiquen l'estat de coses (la ideologia, en dèiem) i que es materialitzen en allò que anomenàvem mecanismes de reproducció social o aparells ideològics. Opinions, per cert, divulgades amb eficàcia pels "clergues" a sou -això del clergat està bé per a denominar els opinadors professionals que transmeten unes idees que són consignes; s'utilitza en un article d'avui al diari sobre "el procés", que per cert és força interessant.

L’estabilitat i persistència del capitalisme, per tant, depenen en gran mesura de què continuï essent capaç de generar un cert tipus d’integració econòmica (amb retroalimentació ideològica) per a gran quantitat de persones.

Les crisis econòmiques són èpoques de rebombori i confusió, de necessari replantejament, perquè en condicions de crisi l’estret vincle entre els interessos materials individuals i el capitalisme queda afeblit. En una crisi profunda, de llarga durada i global, molta gent pot quedar marginada del mercat de treball o, fins tot, rebre pel treball unes quantitats de diner que no permeten una acceptable participació en el mercat (el consum!).

La plena ocupació no és l'objectiu de les polítiques públiques, la llarga i trista crisi ens ha abocat a aquesta veritat (que fa temps que és així). Una derivada a estudiar, doncs: el treball ja no garanteix l’accés als mecanismes de la integració capitalista (perquè no n'hi ha per tothom o perquè en alguns sectors està infraremunerat).

S'ha obert una escletxa (vist amb un cert voluntarisme): la possibilitat d’imaginar una vida diferent pot ser pensada/viscuda. No ho ha estat perquè les classes subalternes percebin el capitalisme com una obstrucció a la llibertat (o a la vida autèntica), sinó quan aquest ja no aconsegueix atendre les necessitats bàsiques de benestar material i seguretat.

llista

1901: a les eleccions legislatives del 19 de maig de 1901, la recent creada "LLiga Regionalista" es presenta amb la candidatura dels «quatre presidents»: Bartomeu Robert, ex-alcalde i ex-president de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País; Albert Rusiñol, ex-president del Foment del Treball Nacional; Lluís Domènech i Montaner, ex-president de l’Ateneu Barcelonès; Sebastià Torres i Planas, ex-president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial.Quatre ex-presidents, representants del bo i millor de la "societat civil". En aquestes eleccions, per cert, també s'hi van presentar amb èxit els republicans d'en Lerroux.

2015: es parla d'una llista per a les eleccions autonòmiques que representi l'anhel d'independència política (sigui el que sigui el que això vulgui dir) d'una part dels catalans. I es diu que no la formin "polítics" sinó membres de la societat civil. Com si els primers no fossin persones; com si els segons fossin un deix de virtut (el senyor Millet, per exemple). Quins serien, avui, els "quatre presidents"? Perdó: els/les quatre presidents/es. I quina seria la llista republicana? Ah! és clar: ara ja s'han superat totes les contradiccions socials, i s'està en una línia d'unitat patriòtica per assolir el paradís (asaltar los cielos) de la independència, la república i la justícia social.  Doncs vinga, som-hi!

Tanmateix, potser no n'estem preparats (en contra dels anuncis que paguem entre tots que diuen que ho estem).

habilitació

En el llarg i a voltes tortuós camí de les lectures, ens trobem amb idees que ens sobten. Per inesperades, per provocadores, o ves a saber perquè. Així, per exemple, amb la noció de governança participativa habilitadora. 

Una orientació general en el govern de les institucions, la governança participativa. Amb tots els riscos, sembla que això és part del que el passat 24 de maig van expressar les urnes (ui! què n'és, de tòpic, substantivar "allò que diuen les urnes") per als ajuntaments. 

Tanmateix, amb participar no n'hi ha prou. Recorda una mica a allò de la llibertat negativa i positiva; sense les capacitats per usar-la, difícilment es pot gaudir de la mera absència de restriccions exteriors. Sense una ciutadania amb criteri, difícilment podrem escapolir-nos de la temptació populista-demagògica (lo que diga la gente i coses així per emmascarar decisions adoptades a partir de cridar més que els altres).

La noció d' empowerment és la que ens ha de permetre donar el necessari pas o salt qualitatiu. Més que "empoderament" o "apoderament", sembla que la paraula més adient pot ser "habilitació"; potser també "capacitació". En tot cas, el nom no fa la cosa; i es tracta de posar en valor allò de power to the people. El poder social, alternatiu al poder econòmic i al poder estatal. 

I les institucions (garantia d'igualtat per a tothom) tenen la capacitat d'adaptar-se i posar-se al servei d'un projecte de transformació real. Sempre que siguem capaços de respectar-ne els tempos i les formes; sempre que això vagi de debò.

som mercaderia

No abandonar els clàssics, i menys en temps de soroll i banalitat. Tornar a llegir a Marx, potser. Un suggeriment encisador. Tanmateix, potser n’hi ha prou amb recuperar algun fil. Per exemple, el sempre excitant inici de El Capital. Marx hi expressa la determinació ontològica (oletú) que justifica tota la seva anàlisi: 

La riquesa de les societat on domina el sistema de producció capitalista apareix com una “acumulació immensa de mercaderies”, amb la mercaderia individual com a la seva forma elemental. 

Tot el que és, és mercaderia. Juntament amb el seu valor d'ús, té també un valor de canvi. Som mercaderia, per tant. Subjectes a les "lleis" que la regeixen i que configuren allò que totes les mercaderies (en tant que ho són) tenen en comú.

A aquest nostre present inhòspit li diem crisi, però tot apunta a què en realitat és la lluita darrera (per ara) del capital per a imposar-se com a única forma en què és possible la vida. El triomf del capitalisme arriba quan s'efectua el diktum marxià: tot el que és, és mercaderia.  

Sabem que el que és es diu de moltes maneres. Una formulació paral·lela podria ser: la societat on domina el capital apareix com una "acumulació immensa de persones que van a la seva", amb la persona individual com a la seva forma elemental. On diu "persones/persona" caldria posar-hi un nom més adequat, però. Aproximació fenomenològica (oletú 2) que qualifica allò que som (en tant que mercaderia). Lo que somos, lo que hay. 

populisme

Per celebrar el recent premi atorgat a la Wikipèdia, acudim a ella per a fer-nos amb una definició de "populisme":

El populisme ve del concepte llatí de populus que significa "poble" i que en l'actualitat és un terme polític utilitzat per designar diferents corrents heterogènies però que es destaquen per la seva aversió discursiva o real a les elits econòmiques i intel·lectuals, el seu rebuig dels partits tradicionals (institucionals i ideològics), la seva denúncia de la corrupció política per part de les classes privilegiades i la seva constant apel·lació al "poble" com a font del poder.

Bé, fins aquí la definició wikipèdica. Suficient? és clar que no. Però pensem en què cada cop més persones veuen -veiem?- el món a través de filtres d'aquests tipus: accès instantani des de l'smartphone que porto a la butxaca. Reducció de la complexitat. L'apel·lació al "poble" vertebra el discurs, que des d'aquest vector també es simplifica. "La gente", el nou subjecte.

En certa manera, el que fan alguns dels actors en l'escenari actual -que és, segons els entenimentats, un momentum populista. El populisme crea un clima públic frenètic, d'imminent "batalla final". Des de la pràctica discursiva -animada per crits i "mogudes" de tot tipus-, dissenya l'excepcionalitat. Tot i assenyalar molt bé on són els mals del nostre temps, no va gaire més enllà. Presenta com si tinguessin resposta instantània problemes o aspiracions que cap acció de govern té la facultat de resoldre de manera repentina. 

No perquè la dreta es llanci salvatgement contra els que accedeixen a alguns llocs de representació política (el poder és una altra cosa, eh?), com està passant a Madrid. Sinó perquè les qüestions a abordar són molt complexes, impossibles de resoldre o dissoldre de cop.

ai, l'esquerra

La punyetera crisi trastoca la majoria dels valors, de certeses i d’institucions sobre les quals les nostres societats s’havien construït.

Aquesta crisi afecta a la naturalesa de les relacions socials, al lloc que ocupa el treball professional en la vida de cadascú, als fonaments de l’economia, a la funció del capital... Estem enmig d'una gran transformació/mutació.

Qui ha pres la mesura de les amenaces i promeses inherents als trastorns que s’estan produint? Qui ha definit una política a llarg termini? Una visió a llarg termini? Perquè les perspectives a llarg termini són substancialment diferents de les urgències i els afanys del present immediat. Aquesta característica ho és de tots els períodes de transició i ruptura.

La manca d’una visió a llarg termini té tanmateix unes conseqüències més nefastes per a l’esquerra que per a la dreta. Doncs permet que la por prevalgui sobre l’esperança. L’esquerra no pot viure si no és portadora de futur. Si no tenim orientacions  i una visió forta sobre el sentit dels trastorns del present, sobre el tipus de societat que neix d’ells, deixarem el camp lliure a tots els conservadors que repeteixen com un mantra : “aferrem-nos a allò que hi ha, a allò que és” -esto es lo que hay. Si no aconseguim vèncer la por al futur mitjançant una visió de les tasques que ens imposa i les possibilitats que ens ofereix, abandonarem a la dreta el monopoli de la utopia. Ho han après, es tracta però d’una utopia negativa, que és la que proposa quan pretén que l’ordre existent s’ha de conservar i preservar.

Vèncer la por, sí, i també concretar alguna alternativa. Inèdits viables ens calen. La magnitud de les frustracions sempre està condicionada per la grandària de les expectatives generades. Atenció, per tant, a les promeses de canvi: que no siguin un parany verbal. Populisme, se'n diu. 

Materialitzar la voluntat de viure d'una altra manera, i no només parlar-ne. Des de les Institucions, també -perquè són garantia d'Igualtat per a tothom. Perquè, potser, d'aquesta crisi no en sortirem (ni per la dreta ni per l'esquerra). Potser tot allò que el capital ha aconseguit amb l'excusa de la crisi ja forma part estructural de la nostra vida en comú. 

i exemplaritat

En l’àmbit jurídic, existeix la figura del contracte d'agència. És el contracte en virtut del qual una persona natural o jurídica (l'agent) assumeix de forma estable i permanent l'encàrrec de promoure, en nom i per compte d'altre, l'execució de certes tasques com a intermediari independent.

De manera anàloga, els representants polítics (i per extensió els servidors públics en el seu conjunt), tenen amb els seus representats un vincle semblant: els representants de la ciutadania ostenten les capacitats que atorguen les lleis (el poder, en diuen alguns) només perquè els ciutadans els hi han confiat provisionalment aquesta capacitat. Són agents en un sentit contractual pur: actuen "en nom de".

Doncs bé: l’arrel d’aquest contracte d’agència és la confiança. Sense ella és insostenible, el contracte d'agència que permet desenvolupar les seves necessàries tasques als servidors públics. Potser aquesta, per cert, és una de les causes de la crisi institucional que per tot arreu ens fa patir.

La confiança, tanmateix, no s’imposa, ni es compra, ni es fabrica. La confiança s’inspira. Algunes persones susciten en l’ànim d’altres l’expectativa de què actuaran en el seu benefici, seran lleials a la paraula donada i no faran res que els pugui perjudicar.

La confiança va creixent a mesura que anem veient com és i com actua la persona que n’és dipositària. Ens preguntem sobre ella: “en conjunt, és fiable?”. Que en responguem afirmativament no dependrà d’un o altre fet en concret (tot i que hi ha conductes puntuals que maten la confiança per sempre); tampoc d’un mèrit especial, ni molt menys d’un títol acadèmic. Es tracta d’una interpretació general, d’una visió de conjunt sobre la fiabilitat d’una persona.

Només aquesta orientació general –un cert capteniment honest en tot allò que es fa- possibilita que una persona esdevingui algú que és digne de la nostra confiança. La inspiració de confiança brolla de l’exemplaritat personal, doncs.

la corrupción y el mérito

Temps de canvis, potser. Ja portem més d'una setmana llegint i escoltant les pors que susciten les -per ara- previsibles majories que poden acabar governant a alguns municipis -també en algunes comunitats autònomes. Pors expressades de moltes maneres, algunes fins i tot raonables. Malgrat tot, hi ha una assegurança força sòlida per a evitar massa disfuncions: existeix una "màquina" organitzativa a les institucions que garanteix la prestació dels serveis públics amb qualitat i eficiència. 

Parlar bé dels funcionaris no sé si està bé, però cal recordar-ho: què hauria estat de les escoles i els centres de salut si els professionals que hi treballen no estiguessin compromesos -más allá del deber- amb la seva condició de servidors públics? 

Pensant-hi, m'ha vingut a la memòria un text de Muñoz Molina que ho explica perfectament i que subscric gairebé totalment (m'emprenyen molt les generalitzacions quan es parla de "la classe política"; són injustes!). És aquest: 

El espectáculo ahora por fin visible de la corrupción no habría llegado tan lejos si no se correspondiera con otro proceso que ha permanecido y permanece invisible, del que casi nadie se queja y al que nadie parece interesado en poner remedio: el descrédito y el deterioro de la función pública; el desguace de una administración colonizada por los partidos políticos y privada de una de sus facultades fundamentales, que es el control de oficio de la solvencia técnica y la legalidad de las actuaciones.

Cuando se habla de función pública se piensa de inmediato en la figura de un funcionario anticuado y ocioso, sentado detrás de una mesa, dedicado sobre todo a urdir lo que se llama, reveladoramente, “trabas burocráticas”. Esa caricatura la ha fomentado la clase política porque servía muy bien a sus intereses: frente al funcionario de carrera, atornillado en su plaza vitalicia, estaría el gestor dinámico, el político emprendedor e idealista, la pura y sagrada voluntad popular. Si se producen abusos los tribunales actuarán para corregirlos.

Está bien que por fin los jueces cumplan con su tarea, y que los culpables reciban el castigo previsto por la ley. Pero un juez es como un cirujano, que intenta remediar algo del daño ya hecho: la decencia pública no pueden garantizarla los jueces, en la misma medida en que la salud pública no depende de los cirujanos. Los ánimos están muy cargados, y la gente exige, con razón, una justicia rápida y visible, pero no se puede confundir el castigo del delito con la solución, aunque forme parte de ella. El puesto de un corrupto encarcelado lo puede ocupar otro. El daño que causa la corrupción puede no ser más grave que el desatado por la masiva incompetencia, por el capricho de los iluminados o los trastornados por el vértigo de mandar. Lo que nos hace falta es un vuelco al mismo tiempo administrativo y moral, un fortalecimiento de la función pública y un cambio de actitudes culturales muy arraigadas y muy dañinas, que empapan por igual casi todos los ámbitos de nuestra vida colectiva.

El vuelco administrativo implica poner fin al progresivo deterioro en la calidad de los servicios

públicos, en los procesos de selección y en las condiciones del trabajo y en las garantías de integridad profesional de quienes los ejercen. Contra los manejos de un político corrupto o los desastres de uno incompetente la mejor defensa no son los jueces: son los empleados públicos que están capacitados para hacer bien su trabajo y disponen de los medios para llevarlo a cabo, que tienen garantizada su independencia y por lo tanto no han de someterse por conveniencia o por obligación a los designios del que manda. Desde el principio mismo de la democracia, los partidos políticos hicieron todo lo posible por eliminar los controles administrativos que ya existían y dejar el máximo espacio al arbitrio de las decisiones políticas. Ni siquiera hace falta el robo para que suceda el desastre.

Que se construya un teatro de ópera para tres mil personas en una pequeña capital o un aeropuerto sin viajeros en mitad de un desierto no implica solo la tontería o la vanidad de un gobernante alucinado: requiere también que no hayan funcionado los controles técnicos que aseguran la solvencia y la racionalidad de cualquier proyecto público, y que sobre los criterios profesionales hayan prevalecido las consignas políticas.

En cada ámbito de la administración se han instalado vagos gestores mucho mejor pagados siempre que los funcionarios de carrera. Obtienen sus puestos gracias al favor clientelar y ejercen, labores más o menos explícitas de comisariado político. Pedagogos con mucha más autoridad que los profesores; gerentes que no saben nada de música o de medicina pero que dirigen lo mismo una sala de conciertos que un gran hospital; directivos de confusas agencias o empresas de titularidad públicas, a veces con nombres fantasiosos, que usurpan y privatizan sin garantías legales las funciones propias de la administración. En un sistema así la corrupción y la incompetencia, casi siempre aliadas, no son excepciones: forman parte del orden natural de las cosas. Lo asombroso es que en semejantes condiciones haya tantos servidores públicos en España que siguen cumpliendo con dedicación y eficacia admirables las tareas vitales que les corresponden: enfermeros, médicos, profesores, policías, inspectores de Hacienda, jueces, científicos, interventores, administradores escrupulosos del dinero de todos.

Que toda esa gente, contra viento y marea, haga bien su trabajo, es una prueba de que las cosas pueden ir a mejor. Construir una administración profesional, austera y eficiente es una tarea difícil, pero no imposible. Requiere cambios en las leyes y en los hábitos de la política y también otros más sutiles, que tienen que ver con profundas inercias de nuestra vida pública, con esas corruptelas o corrupciones veniales que casi todos, en grado variable, hemos aceptado o tolerado. El cambio, el vuelco principal, es la exigencia y el reconocimiento del mérito. Una función pública de calidad es la que atrae a las personas más capacitadas con incentivos que nunca van a ser sobre todo económicos, pero que incluyen la certeza de una remuneración digna y de un espacio profesional favorable al desarrollo de las capacidades individuales y a su rendimiento social.

En España cualquier mérito, salvo el deportivo, despierta recelo y desdén, igual que cualquier idea de servicio público o de bien común provoca una mueca de cinismo. La derecha no admite más mérito que el del privilegio. La izquierda no sabe o no quiere distinguir el mérito del privilegio y cree que la ignorancia y la falta de exigencia son garantías de la igualdad, cuando lo único que hacen es agravar las desventajas de los pobres y asegurar que los privilegiados de nacimiento no sufren la competencia de quienes, por falta de medios, solo pueden desarrollar sus capacidades y ascender profesional y socialmente gracias a la palanca más igualitaria de todas, que es una buena educación pública.

Nadie se ha beneficiado más del rechazo del mérito y de la falta de una administración basada en él que esa morralla innumerable que compone la parte más mediocre y parasitaria de la clase política, el esperpento infame de los grandes corruptos y el hormiguero de los arrimados, los colocados, los asesores, los asistentes, los chivatos, los expertos en nada, los titulares de cargos con denominaciones gaseosas, los emboscados en gabinetes superfluos o directamente imaginarios. Unos serán cómplices de la corrupción y otros no, pero todos contribuyen a la atmósfera que la hace posible y debilitan con su parasitismo el vigor de una administración cada vez más pobre en recursos materiales y legales y por lo tanto más incapaz de cumplir con sus obligaciones y de prevenir y atajar los abusos.

Una cultura civil muy degradada ha fomentado durante demasiado tiempo en España el ejercicio del poder político sin responsabilidad y la reverencia ante el brillo sin mérito. Caudillos demagogos y corruptos han seguido gobernando con mayorías absolutas; gente zafia y gritona que cobra por exhibir sus miserias privadas disfruta del estrellato de la televisión; ladrones notorios se convierten en héroes o mártires con solo agitar una bandera.

Esta es una época muy propicia a la búsqueda de chivos expiatorios y soluciones inmediatas, espectaculares y tajantes —es decir, milagrosas—, pero lo muy arraigado y lo muy extendido solo puede arreglarse con una ardua determinación, con racionalidad y constancia, con las herramientas que menos se han usado hasta ahora en nuestra vida pública: un gran acuerdo político para despolitizar la administración y hacerla de verdad profesional y eficiente, garantizando el acceso a ella por criterios objetivos de mérito; y otro acuerdo más general y más difuso, pero igual de necesario, para alentar el mérito en vez de entorpecerlo, para apreciarlo y celebrarlo allá donde se produzca, en cualquiera de sus formas variadas, el mérito que sostiene la plenitud vital de quien lo posee y lo ejerce y al mismo tiempo mejora modestamente el mundo, el espacio público y común de la ciudadanía democrática.

dos tastets

"Ja no pregunto on es troba. Va ser en el món; pot retornar al món; tot just s'hi amaga. Ja no pregunto quina cosa era, perquè ho vaig veure i ho vaig conèixer.

Vosaltres que busqueu el més alt i el millor en la profundi­tat del saber, en l'avalot dels negocis, en la foscor del passat, al laberint de l'esdevenidor, en les tombes o més enllà dels estels, vosaltres, sabeu com s'anomena? Sabeu el nom d'allò que és alhora un i tot?

S'anomena bellesa.

Sabíeu el que volíeu? Ni jo mateix no ho sé, i això que ho pressento; pressento la nova divinitat d'un regne nou i hi corro darrere tot adelerat i agafo els altres i me'ls emporto, com el riu arrossega els rius a l'oceà".

F. Hölderlin, Hiperió.

"... la bellesa no ofereix cap resultat concret ni a la raó ni a la voluntat; no satisfà cap finalitat particular, ni intel­·lectual ni moral; no descobreix cap veritat ni ens ajuda a acomplir cap deure; en una paraula: és tan incapaç de forjar el caràcter com d'il⋅luminar l'intel⋅lecte. 

La cultura estètica, doncs, deixa en la més gran indeterminació el valor personal o la dignitat dels homes, en la mesura que aquesta cultura només pot dependre d'ells mateixos. 

L'única cosa que aconse­gueix la cultura estètica és que gràcies a ella i per naturale­sa, l'home pugui fer d'ell mateix el que vulgui i que torni a posseir plenament la llibertat d'ésser allò que deu ésser".

F. Schiller, Cartes sobre l'educació estètica de l'home, carta vint-i-unena.

nou i vell

Sempre hi ha qui diu que no hi ha res de nou. Nada nuevo bajo el sol. Potser hi ha qui pot pensar que amb l'eix nou/vell ha trobat una eina útil per entendre i actuar en allò que és públic. En tot cas, útil o no, nou no és. Més de 100 anys fa que Ortega, a la seva manera (que naturalment no és d'avui i cal "traduir"), ja deia quelcom semblant: la "España oficial" no està connectada amb la "España real" (o "vital"). I cal superar aquesta distància... amb educació, educació i educació.

Bé, i respecte a la vella "nova política", Ortega també deia:

"esta nueva política tiene que tener conciencia de sí misma y comprender que no puede reducirse a unos cuantos ratos de frivola peroración ni a unos cuantos asuntos jurídicos, sino que la nueva política tiene que ser toda una actitud histórica". 

Un bon exercici és traduir a la nostra actualitat el què pot voler dir això de l'actitud històrica.

decòrum

Hi ha un concepte a Ciceró força interessant: el decòrum (tal com es tradueix a la Bernat Metge) o decor. També en podríem dir “amb dignitat” o “allò convenient”, segons els contextos en què l’utilitzem (conducta indecorosa, viure amb dignitat, fer allò que és convenient...).

Una primera aproximació ens diu que té a veure amb el que és apropiat o adequat a les circumstàncies i/o a les persones a qui hom s’adreça quan parla –sí, perquè sembla que l’origen d’aquest concepte està en la retòrica clàssica.

(ex cursus: res a veure amb el sentit purament superficial que adapta de vegades la paraula, remetent a qüestions purament superficials que tenen a veure amb la "decoració").

L’ètica i l’estètica, doncs, tant a prop... I el sentit comú: Ciceró no planteja un ideal de saviesa i virtut plusquamperfectes, sinó que fa una proposta adequada a la vida real. Es tracta de què l’harmonia interna es manifesta externament. Hi ha una certa projecció, doncs, de l’excel·lència moral en una espècie de bellesa moral que la persona virtuosa -la bona persona- llueix amb naturalitat. Virtut i bellesa, sí.

Escoltem a Ciceró: “Talment com l’elegància i la bellesa del cos no poden separar-se de la salut, el decòrum és tot fos amb la virtut”. El que hi ha dins es manifesta, i els demés en capten la qualitat moral.

Així és que s’hi construeix comunitat, des d’aquí: “el decòrum que brilla en la vida mou l’aprovació d’aquells amb qui es viu, per l’ordre i la conseqüència i la mesura en tots els dits i fets”.

La persona que s’esforça per conrear el decòrum, per actuar moralment, està provista d’un recurs que l’adreça cap el bé comú: les reaccions dels altres. Podríem dir que un cert sentit íntim ens indica allò que està bé. El sentit comú (tot i que cal conrear-lo conreant-se) ens permet reconèixer una persona bona, una bona persona. Quan veiem les seves accions o l'escoltem ho sabem, que es tracta d'una persona virtuosa.

Idealisme primaveral, i bona voluntat. Per tornar a les arrels i des d'allà construir. I "ser amable amb la gent i amb maneres de jove discret i educat"... anar  aixecant paret.

Valors

Potser és una moda, i els Valors són tendència. Amb l'Eduard sempre recordem, amb aires unamunians, que als catalans... nos pierden los valores. A veure: no parlem del brut diner (allò de què l'objectiu de tota empresa és crear valor per a l'accionista, o l'impost sobre el valor afegit), sinó d'allò immaterial que des de determinades escoles de pensament s'ha tematitzat i pensat com a realitat present en la vida i l'acció. Per resumir, anem a la wikipèdia:

En ètica hom diu que suposen un imperatiu d'acció, és a dir, obliguen a actuar d'una manera determinada segons es tinguin uns valors o uns altres. El valor és, doncs, el nucli de tota moral. Cada persona té uns valors determinats, igualment com en té uns cada cultura.

La ciència dels valors és l'axiologia, que és una part de l'ètica. Determina quins criteris fan que una persona tingui uns valors o uns altres, quina jerarquia de valors existeix en cada comunitat i com influencia en l'acció. Igualment analitza el sistema de valors d'un individu o grup.

Bé, doncs això. Valors humans, més o menys; axiologia pura i dura. Doncs bé: a l’àmbit empresarial, els entesos expliquen que hi ha tot una escola de management que predica que cal introduir els valors a les organitzacions. No només els valors econòmics (que se les supone), sinó els valors de debò. Aquesta línia o moda proposa que les empreses concentrin la seva atenció en la gestió del recurs humà (olé tu) i els valors que hom ha de suposar que l’adornen, i no basar-se tant en gestionar procediments i estructures. Introduir els valors a les organitzacions demana trobar referents compartits que comprometin a la gent, més enllà de la fredor dels comptes de resultats. Si aquests valors són coneguts, compresos i assumits es converteixen en un factor de dinamització molt potent (i també de control, tot s’ha de dir). La feina no es fa perquè toca o perquè ens vigila l’encarregat, sinó per responsabilitat i compromís, perquè amb ella aconseguim creixement personal. Sembla que, fins i tot, van descobrir que aquest capteniment del factor treball acaba essent més econòmic i millora els resultats de l’empresa "post-fordista" (a que sóc llegit, eh?).

L’ús dels valors, doncs, ha entrat en el món de l’empresa, i s’hi presenta com una iniciativa d’èxit. En l’administració pública, en canvi, no sé si s’acostuma a tractar aquesta visió. Potser és vista com una cosa poc seriosa o com un intent de desviar l’atenció respecte dels principis weberians de professionalitat i racionalitat, tan arrelats (en tots els treballadors públics, oi que si?); o ras i curt com una collonada (per part dels treballadors públics -minoria, oi?- centrats només en la nòmina, els moscosos, els triennis, els horaris i els dies de vacances).

Aquesta desatenció és paradoxal. De fet, la utilització dels valors per part del món empresarial és instrumental. I ara ens posem kantians: els valors que s’hi posen en joc no són finalitats en ells mateixos, sinó recursos per obtenir un objectiu: incrementar el benefici. En canvi, les amdinistracions públiques tenen els valors... a les seves finalitats! Els valors no només serveixen per millorar hipotèticament l’eficàcia organitzativa, sinó que constitueixen la finalitat pròpia de l’organització. Usar els valors en la gestió empresarial és una estratègia, mentre que en l’Administració pública hauria de ser un tret essencial, i per tant una necessitat.

Els valors públics són els que justifiquen la mateixa existència de l'administració. No cal radicalitzar l'argument invocant l'ètica cívica republicana de Ciceró, però és cert que la finalitat del treball en les administracions públiques és el bé comú. I que aquesta finalitat (i única justificació) hauria d'impregnar d'alguna manera tota la feina que s'hi fa.

La dèria privatitzadora, per millorar l’eficiència dels serveis, hauria de ser al revés. Des d'un compromís amb allò públic s'asseguraria més i millor la qualitat dels serveis públics i la seva sostenibilitat. Potser caldria, per començar, que el lideratge polític injectès dosis suficients de confiança als equips professionals. I anar fent poc a poc; sense fer "plans estratègics", eh?

confiança

Amb la publicitat donada a les conductes de dos personatges importants del pp, Pujalte i Trillo, hem tingut un nou exemple de xerrameca tòxica: si una conducta no és il·legal, es pot fer. Y punto. Opinadors de tota mena han aprofitat l’avinentesa per llaurar el camp retòric d’allò que és moral i/o legal, aportant a la cultura del país profundes disquisicions que separen o uneixen els dos àmbits amb precisió. Tanmateix, el més interessant d’això potser està en un altre lloc. Tanta tonteria ens mostra, dia rere dia, que hem perdut la confiança en els “nostres” representants. El ja vell crit als carrers, “no nos representan”, va expressar potser aquesta realitat de fons.

Els entesos diuen que les institucions socials es basen en ella. La confiança és una “institució invisible” (que deia Arrow, l’economista) que atorga legitimitat d’ús a la resta d’institucions –a les visibles i materials que ordenen la nostra vida en comú i la fan possible. La confiança acompleix una funció legitimadora, doncs. Atorga qualitat a la legitimitat de les institucions, agregant al seu caràcter procedimental (garantista) una dimensió moral (la integritat) i una dimensió substantiva (la preocupació pel bé comú).

La confiança també té una funció temporal: ens permet pressuposar el caràcter de continuïtat en el temps d’aquesta legitimitat ampliada, convertint-se en una garantia per a conductes futures. També és un "economitzador" sòcio-institucional, doncs permet estalviar-se tot un conjunt de verificacions i proves. Allà on hi ha confiança, no cal fer numerets amb la transparència i els codis ètics, podríem dir parafrasejant l’adagi aristotèlic (“On hi ha amistat no cal la justícia”).

Construir confiança, doncs. Més que recuperar-la, perquè potser hem viscut massa anys còmodament enganyats. Heus aquí el programa.

obra mestra

dos apunts

Amb els mètodes de sempre (i encara hi ha qui vol identificar a uns i altres), el “partit alfa de les classes mitjanes espanyoles”anomena candidata a l’alcaldia de Madrid; i aquesta diu en públic que ningú li farà ni la llista ni el programa. Ningú, és clar, del pp. Jocs verbals, matèria prima per a tertúlies i columnes d’opinió. Una història de les bones, que s’adiu perfectament amb el caire de reality show permanent que ha pres la “informació” política. En realitat, ho fan amb intenció: la candidata es presenta a unes eleccions com a “verso libre”, allunyada del partit i de Rajoy. Ella sola és la candidata; el pp no es presenta a les eleccions a l’alcaldia de Madrid. Bona jugada, en un temps en què sembla que les marques de segons quins partits van a la baixa. De qui? De la dreta, de les dretes.

A la sèrie Borgen, tercera temporada, hi ha una campanya electoral. S’hi presenten vuit partits, 8. Les societats nòrdiques són complexes, evolucionades. Com la catalana, però diferent. Tanmateix, sembla que només dos líders tenen possibilitats reals d’arribar a ser primer ministre. I així, els partits s’agrupen en dos grans blocs; i en campanya, cadascun diu a qui recolzarà com a primer ministre. Fins i tot, els partits d’un dels dos blocs presenten una plataforma electoral comuna. Bipartidisme caduc, diran alguns. Honestedat dels partits, diran uns altres. I fins i tot d’altres afegirien: necessitem adoptar la cultura del pacte, entendre que els governs de coalició són una solució òptima (entre moltes mesures institucionals que cal prendre) per anar superant el descrèdit nihilista de l’acció governamental, de qualsevol acció política. 

el rostre del poder

La mítica The West Wing ens deia com haurien de ser les coses. House of Cards ens diu, en canvi, com són les coses efectivament; encara que segons els entesos no és així. Dues dimensions d'allò que és real.

gent

La gent. We the people. Gent corrent. Ordinary People. La nostra gent. La gent d'aquí.

La gent diu... La gent vol que... La gent està farta de... La gent anirà a... La gent.és...

Gent: el nou subjecte. Propi dels temps que ens han tocat: líquid, esmunyedís, inconcret, vaporós. Substantiu que vol dir allò que qui parla vulgui dir; i alhora tot el contrari. Com tot, “gent” es diu de moltes maneres. I la qüestió, com sempre, és: qui estableix el significat?; és a dir: qui mana? 

Per cert: qui pretén parlar en nom de la gent (sigui qui sigui això) s'equivoca, s'enganya... i enganya! 

deures

Hi ha vegades en què cal fer coses tot i que no agradin... La frase és utilitzada en un capítol de la 2a temporada de Borgen per justificar la necessitat d’algunes actuacions, tant en la vida privada com en la pública.

Mira que fa temps, que això està ben clar. Hi ha coses que cal fer, independentment de les ganes que en tinguem, de les apetències o gustos, de si ens grada o no. Cal fer-ho: per convicció, perquè és un deure (moral, és clar que sí). A continuació, mil derivades i mil matisos. Però el principi és evident.

I vista en aquest present que ens aclapara, la idea sobta. Esclata com una idea revolucionària. Interessants, aquests temps, en què fer propostes de sentit comú esdevé una proclama rupturista –algú ho ha dit, això. També algú va dir que quan cal lluitar per allò que és obvi... és la revolució.

Pensem les revolucions possibles i fem-les. Perquè podem; perquè cal.

Per cert: Borgen no és la irrepetible The West Wing, ni la shakesperiana The House of Cards (en les dues versions)... però déu n’hi do aquesta sèrie. Bonsíssima.