la gran estafa

Fabra a la presó; un altre. Tot i que aquest és "caza mayor", en són molts, molts, molts. Si fòssim com ells, diríem: que se joda!. Ho faríem amb escarafalls, cridant. Però no, nosaltres no som d'eixe món. I ens fa una immensa pena. No que entri a la presó el delinqüent -tant de bo hi entressin tots els delinqüents. Tant de bo arribés el dia en què "paguen su culpa los traidores". Tant de bo conquerir el cel fos simplement això: el triomf de la decència. No, el que fa pena (fàstic també) és la degradació gairebé absoluta que aquests de les dretes (d'aquí i d'allà, eh?) estan fent amb tot allò que és la vida pública. La més noble de les dedicacions d'un ciutadà hauria de ser tenir cura dels afers comuns. I ells l'estan pervertint fins al límit. En el fons, als que de debò manen tant se'ls hi en fot. Les majories parlamentàries les aconsegueixen igualment. Amb el desprestigi/perversió de l'activitat centrada en l'espai públic sortim perdent els de sempre, els d'abaix. Els que no tenim altre recurs que la paraula, el vot de tant en tant... i el cos, la voluntat, la capacitat de vertebrar lligams comunitaris, l'ànsia que crea. No en tenim prou; necessitem la Política. 

dret a tenir drets

Política mínima, de supervivència. Navegant entre els esculls que posen uns (enganys) i d'altres (menyspreus). L’eix organitzador de qualsevol proposta política que es vulgui a l’alçada d’aquest temps potser hauria de referir-se a quelcom proper i immediat; si és que no ens fa vergonya recuperar els mots...

El dret a la vida –digna!-, al cos, a la salut –integral!-, a la construcció/recerca de la felicitat, a la satisfacció raonable de les necessitats....  “el dret a trobar allò que hom és i tot allò que hom pot arribar a ser”, que deia Foucault. 

Això converteix en modestament intencionals les accions públiques que cerquen configurar racionalment aquest àmbit comú (plural, contradictori) que és l'espai públic -el lloc privilegiat on és necessària la Política.

no hace falta decir nada más

A los consejos mencionados añádase todavía uno: delimitar o describir siempre la imagen que sobreviene, de manera que se la pueda ver tal cual es en esencia, desnuda, totalmente entera a través de todos sus aspectos, y pueda designarse con su nombre preciso y con los nombres de aquellos elementos que la constituyeron y en los que se desintegrará. Porque nada es tan capaz de engrandecer el ánimo, como la posibilidad de comprobar con método y veracidad cada uno de los objetos que se presentan en la vida, y verlos siempre de tal modo que pueda entonces comprenderse en qué orden encaja, qué utilidad le proporciona este objeto, qué valor tiene con respecto a su conjunto, y cuál en relación al ciudadano de la ciudad más excelsa, de la que las demás ciudades son como casas. Qué es, y de qué elementos está compuesto y cuánto tiempo es natural que perdure este objeto que provoca ahora en mí esta imagen, y qué virtud preciso respecto a él: por ejemplo, mansedumbre, coraje, sinceridad, fidelidad, sencillez, autosuficiencia, etc. Por esta razón debe decirse respecto a cada una: esto procede de Dios; aquello se da según el encadenamiento de los hechos, según la trama compacta, según el encuentro casual y por azar. Esto procede de un ser de mi raza, de un pariente, de un colega que, no obstante, ignora lo que es para él acorde con la naturaleza. Pero yo no lo ignoro; por esta razón me relaciono con él, de acuerdo con la ley natural propia de la comunidad, con benevolencia y justicia.

Marco Aurelio, Meditaciones (III, 11)

professió de fe

Viure junts: heus aquí la condició de la nostra existència. Conviure tot fent possible que cadascú, lliurement, pugui desenvolupar el seu propi projecte vital. En aquest horitzó, la cultura és imprescindible. Sense una cultura cívica arrelada en els cors i les ments de tothom és impossible construir la convivència que ens fa lliures.

La llibertat com a valor suprem és el que dóna la veritable dimensió de la dignitat que mereixem totes les persones. Una llibertat, tanmateix, que ha de ser efectiva i concreta. Que, per tant, exigeix per a la seva realització una estructura social en què la igualtat d’oportunitats faci possible que tothom pugui desenvolupar el seu propi projecte vital.

És responsabilitat de cadascú desenvolupar la pròpia realització personal, escollir autònomament els objectius de la vida i esforçar-se per assolir-los. Però és cosa de tots -de la societat organitzada mitjançant normes justes- garantir les condicions que facin possible aquesta recerca del camí propi. Totes les persones, sense cap distinció, han de tenir les mateixes oportunitats d’accedir a l’educació, a la salut, a les pensions, a la cura en cas de dependència, etc.

No sé si ja se'ns ha passat l'època en què això tenia sentit...

el mal català

Esgarrifa l’anunci oficial del “tricentenari”. Sembla dissenyat per aixecar els cors; és un producte motivacional, potser. Té un aire de foc de camp en unes colònies organitzades per un agrupament escolta o un club d’esplai. Per una entitat xiruquera, on l’opció per la fe i l’opció pel país es barregen i es confonen –s’identifiquen. Però no: és l'anunci d'una institució estatal, la Generalitat de Catalunya. 

Dibuixa un “nosaltres”: érem, som i serem (tant si es vol com si no es vol). Tanmateix, qui  és que decideix qui entra o surt d'aquest cercle del "nosaltres"? Quins lligams uneixen a qui per a pertànyer-hi? Aquestes qüestions romàntiques, essencialistes, teològiques... ja feia temps que les havíem superat, oi? Doncs no: Sant Tornem-hi.

L’essència (vagarívola, abstracta) per damunt de l’existència (material, real). La institució no és gens responsable (ni davant Déu ni davant la Història) de res que tingui a veure amb aquesta existència real, com per exemple les beques menjador, o les escoles bressol públiques municipals, o més en general la pobresa creixent en els contorns metropolitans. Ah!, perdó: tot plegat s'arreglarà quan arribi el gran dia.

Uff... paro d'anar per aquí. Dec ser un traïdor a la pàtria; un mal català.  Tornem a mirar-ho, a sentir-ho... Tinguem Fe!

pongamos que hablo de...

la mentida patològica

la subordinació dels interessos públics als privats

l’elecció de col·laboradors en funció de la seva submissió i no de la seva capacitat

la desqualificació sistemàtica de l’adversari

la reacció paranoica a les crítiques

el despreci més absolut cap a qui discrepa

etc

etc

Li diem berlusconisme, a això? o cerquem un isme més proper encara?

Tot una forma de “fer política”, tanmateix. Que tard o d’hora acaba per desvetllar-se i mostrar-se en tota la seva veritable cara –perquè no som tant tontos tant de temps. Que ha aconseguit desprestigiar l’activitat que hauria de ser la més noble, la dels millors –perquè es tracta de tenir cura d’allò comú. Que ha instal·lat, també entre la bona gent i no només entre els "predicadors de barra de bar" i els cínics malaltissos, la sensació de què todos son iguales.

Això és absolutament funcional a un determinat projecte, que és el d'aprofitar la crisi per a imposar el capitalisme en tota la seva cruesa. El triomf del capital en la lluita final, potser. Una condició de possibilitat per a aquesta victòria és anorrear la Política. I alguns sembla que s'empenyin seriosament en aconseguir-ho (ah! tant se val la bandera que aixequin nominalment).