22/11/11

què fer

No hi ha res a dir, doncs. Incontestable la decisió que han pres la majoria dels que van anar diumenge a votar. Ens agradi més o menys la cosa està clara: el sistema de representació (democràtica) política consisteix en què la majoria de paperetes en urna estableixen allò que és. La democràcia real és això. Més enllà, les elucubracions i els somnis (als que ara haurem de tornar, segurament com a refugi i caserna hivernal).
Però allò real queda circumscrit pels límits d'allò que és possible, i el cercle és ben tancat -els mercats, sí... però no ho oblidem: les persones (+ de 10 milions) que van dipositar el vot a la dreta espanyola ho van fer segons la Constitució, que dicta que el congrés dels diputats serà escollit per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. ¡Lliure! Recordo alguna discussió, de jove, sobre la consciència que escolleix els Parlaments -en el marc de l'estudi de les alienacions i aquestes coses.

Sí, és clar, la lluita -pelea por lo que quieres- és cultural. No només en el camp de les idees, també i sobretot en el dels valors. Però no som posseïdors d'una perspectiva clara, científicament fonamentada i veritable, des de la qual jutjar que la majoria està equivocada. Bé, en tot cas, ens pot donar una miqueta de consol. Ni això: és el que té saber que no hi ha el saber, sinó sabers modests que ens ajuden a viure, treballar i estimar. De l'inoperant (inútil, doncs) consol a la lucidesa del no-saber. No et fa gaire feliç, això -tot i que et manté viu!

Què fer, ara? Viure, amb tot el que això implica: construir la fraternitat, per exemple, des de l'àmbit concret -per més petit que sigui- que ens correspon. A més, molt del que ara "toca" fer comença per RE: resistir, i també renovar, recuperar, refer, renéixer, reinventar, revitalitzar, reformar... En tot cas, la clau de l'operació RE està en les persones: en l'exemplaritat radical de les seves conductes i els seus gestos. Alguns en diuen Lideratge -que cal basar-lo en aquesta capacitat de "predicar amb l'exemple".

13/11/11

el laboratori italià

Recordo l'any 94 del segle passat. Discutíem que, amb l'accés de Berlusconi a la direcció política del govern italià, quedava superat un vell adagi marxista: el poder econòmic ja no mediatitzava el poder polític; simplement, l'havia ocupat de manera directa. Ja no eren necessaris, els intermediaris. Itàlia, gran laboratori polític -que després, en un sentit diferent, ens regalaria el somni de l'Olivera, déu n'hi do.
Aquests dies assistim a una nova astúcia de la raó, a un nou gir de la Història: el veritable poder ha decidit prescindir de l'actor còmic. Se l'ha fet caure, i en el seu lloc es posa a l'home adequat.
excursus metodològic: [el subjecte de les dues oracions és aquest impersonal se/es. Qui és? Què és? El directori europeu, com diu mestre Juliana, sí... però a qui i a què representa? utilitzem les velles eines: el diner, el sistema, el capitalisme; no n'hi ha prou, però].
Directament, sense intermediacions; del 94 fins ahir encara quedava -com a mera representació, tanmateix- la mediació d'unes eleccions amb les seves campanyes. Ja no cal ni ni això. La fi de la política, o l'adveniment de la gran Política, nua, descarada. Cauen les màscares; el conte s'ha acabat. Ara bé, la veritable ironia de la Història (que s'ho deu estar passant pipa) és que el procés formal de substitució del còmic esdevingut patètic per l'home necessari l'ha pilotat un vell comunista.
excursus axiològic: [de les reflexions, anàlisis i valoracions que aquests dies omplen els diaris, és interensantíssim seguir el debat sobre el què pot passar quan fracassin els tecnòcrates. Potser l'adveniment d'un populisme postmodern, nihilista].

12/11/11

l'art, potser

Robert Rauschenberg, 'Erased de Kooning Drawing,' 1953.

Potser si, doncs; i per crear cal destruir. Tot i que la bombolla mediàtica dins la qual vivim ens recorda cada dia que no hi ha alternatives ni sortides ni res. I ens fa por imaginar-les... i pensem que seria insuportable viure-les.