el país real

Des del DVD fins les darreres ocurrències de Mas -o dels seus assessors-, la campanya d'aquests senyors de la dreta està fent aflorar el discurs implícit que els ha mantingut en el poder tants anys -fins l'hivern del 2003, en què va començar la governació del país des de l'òptica del catalanisme d'esquerres. És conegut: Catalunya som nosaltres. No només és nostre, sinó la identificació entre el país, l'administració política del país i unes sigles partidistes.

Fins i tot, sembla que la definició d'aquest imaginari va quatllar entre àmplis sectors de la perifèria metropolitana. Potser el diferencial de participació entre les eleccions s'explica per això. Anar a votar al Felipe o, ara, al Zapatero, i no fer-ho quan són eleccions al Parlament: centenars de milers, oi?. És un tòpic, però és un fet.

Això es va començar a acabar. Ara, quan la continuïtat d'un govern de progrés i post-nacionalista és a l'abast dels electors, aflora descaradament el prejudici. Què us heu cregut? Mostres d'aquesta actitud d'evidenciar el que era implícit les hem tingut, in crescendo, al llarg de la campanya. La darrera: que Montilla pot ser candidat gràcies al paternalisme -ells diuen la política d'integració- de CiU. Quina barra! En el fons, el de sempre: això és propietat privada.

El President de la Generalitat ha de ser un bon governant, i també és un símbol. I és el símbol del país real, del de debó. Seria positiu que s'ho creguessin els milers de conciutadans que s'abstenen en les eleccions autonòmiques. I amb el seu vot massiu, poguéssim tots plegats elevar a oficial allò que, a nivell de carrer, és normal. Per canviar una mica, si més no. Malgrat romandre en el cercle tancat d'allò possible.