31/12/06

ens fem grans

Trobar-nos amb la gent coneguda. Amb els que ens estimem de debó, i també amb aquells (pocs) que sabem que sempre ens han despreciat. I que ara també ho fan, i tot i això saluden i cal tornar la salutació. La hipocresia de què està farcida la vida social, i a la que ens hem anat acostumant -això és fer-se gran, també.
Actes o esdeveniments socials, lligats als grans moments de la vida -i curiosament vinculats a celebracions a la parròquia. Durant una època era en les alegres i festives festes dels casaments. Després, ens vèiem en els batejos, i encara més endavant en les comunions. Ara, ens comencem a veure de nou... als enterraments dels nostres pares. Això és fer-se gran, oi?
Saludes amb goig a persones que el temps i la vida han dut per camins diversos, però que et fa gràcia tornar a veure. Estàs igual o estàs més vell, el teu fill s'assembla a tu (quina generositat cap a mi) , quedem un dia per sopar, passem-nos el mòbil i ens truquem... El temps ens dóna la perspectiva correcta: és bona gent, l'apreci és sincer. I ens fem grans, doncs veiem reflectida la nostra imatge en aquests amics, en els records que compartim, en la llunyania actual.
Amb el temps no podem, eh?

19/12/06

fallida del (nou) transmiserià

L'analogia és del Robert Mur, i certament està molt ben trobada. El transmiserià era el tren que venia d'Andalusia als anys 60, i portava als immigrants de la maleta de cartró. Alguns del nous immigrants -els que poden- venen, ara, en aquests vols que uneixen la península amb l'Amèrica Llatina. Un empresari "agosarat" -segur que prové del món del totxo- va i crea una companyia que ofereix vols barats per a cobrir una necessitat creixent. El resultat: milers de persones entrampades, i de nou un espantòs ridícul en els aeroports.

10/12/06

cara de bona persona


la muerte le ganó a la justicia

El disc ja és a casa. Per cert, la notícia d'avui és el fet natural de la mort del vell dictador xilè. Benedetti ha creat una frase rodona per a expressar el que molts pensem.

Notícia : El escritor uruguayo Mario Benedetti dijo hoy que "la muerte le ganó a la justicia", tras conocer la noticia del fallecimiento del ex dictador chileno Agusto Pinochet. "Es la muerte de un dictador que fue muy cruel con una parte de su pueblo. En este caso la muerte le ganó a la justicia", afirmó Benedetti a Efe en referencia al proceso judicial que afrontaba Pinochet por asesinatos y violaciones a los derechos humanos durante su régimen.

1/12/06

on time


La notícia és: segona setmana seguida (10 dies!!!) que el tren arriba a l'hora. Almenys, el tren multiètnic caminito de la obra que als matins em porta cap a Sabadell.
Un s'imagina que ha de ser extremadament difícil embridar aquest tipus de macro-organitzacions, com renfe -o endesa, aena, telefònica, iberia, etc. Hereves d'una època en què tothom funcionava com si fós funcionari, perquè l'empresa pública en aquest país té l'origen que té, ara encara pateixen alguns dels vicis del passat.
Encara més difícil és tractar amb aquestes empreses, i intentar que respectin -des de la seva posició dominant- els drets de la gent. Perquè són un servei públic. Quants mals de cap per als pobres alcaldes que han de fer de portaveus dels seus veïns davant aquests monstres!




30/11/06

soroll i soroll i soroll

El video del psoe no és més que informació, pura i dura. Com un reportatge de Informe Semanal o de Trenta Minuts. No hi ha interpretacions, ni valoracions... Només fets, amb imatges extretes de medis de comunicació. Res més que informació per a recordar i, tot recordant, evidenciar la hipocresia de la dreta. La seva absoluta immoralitat davant del tema.
Ara bé... No deixa de deixar un regust amarg. Sembla com si ens deixèssim endur, i s'haguès afegit soroll al soroll. El video pot ser rebaixar-se, posar-se a l'alçada de la demagògia, caure en la trampa. Un triomf, per tant, per als que volen convertir el debat públic en un femer. Instal·lant-nos en el terreny acotat per la reacció no sé si ultrapassem la línia vermella que limita la dignitat d'allò que defensem. Ah! I si es perden vots -cosa absolutament discutible- per no entrar en el joc, tant se val. Hi ha quelcom més important que governar, oi? La gent, al cap i a la fi, no es deixa manipular tant fàcilment. Cal confiar -esperança racional, i si no pleguem perquè res no tindria sentit- en què al final triomfa la veritat. I som nosaltres els que, modestament, tenim la raó.
Hi ha una altra veta de la qüestió que em sembla interesantíssima: el desplaçament del debat públic cap a les imatges. La cultura del video-clip de tres minuts, o de l'anunci -spot- de trenta segons. I les imatges poden ser manipulades amb tanta facilitat...
En un article d'en Ramoneda, avui al diari, podem llegir: ¿Para qué sirve un partido político? ¿Para encauzar los problemas o para enredarlos? Hi ha qui dirigeix partits polítics per a enredar... i fins i tot hi ha qui, encara més provincià, en crea per al mateix propòsit.

28/11/06

el concepte de política

Si et criden a guiar un breu moment del mil·lenari pas de les generacions, aparta l’or, la son i el nom. També la inflor buida dels mots, la vergonya del ventre i els honors. Imposaràs la veritat fins a la mort, Sense l’ajut de cap consol. No esperis mai deixar record, car ets tan sols el més humil dels servidors. El desvalgut i el qui sofreix per sempre són els teus únics senyors. Excepte Déu, que t’ha posat dessota els peus de tots.  Bona sort, president Montilla. La necessitarem tots plegats.

22/11/06

de fal·làcies


La majoria d'arguments que s'utilitzen en el debat públic són barbaritats. Ídols de la plaça, que deia Bacon. Proferits com trets que es disparen contra l'adversari -i també contra la racionalitat, la majoria de vegades. Efectius i efectistes, tanmateix. Útils, per tant, en el combat públic -no per la cultura, com vàrem somniar, sinó un miserable combat per guanyar recolzament electoral. Com que en la recerca del vot hi ha qui pressuposa que tothom és idiota -piensa el ladrón...- s'utilitzen picardies, males arts i el que calgui. El fet és que causen el seu efecte. En tot cas, una prevenció absoluta: la decisió lliure de cada persona a l'hora de votar -o de no votar- és sobirana i del tot respectable. Cal denunciar els que participen en la vida pública amb ànims perversos, ni que sigui per a què no es confonguin amb els que hi participen de debó. L'autenticitat contra l' así es la política.

Arguments fal·laços, per exemple: a aquest grup autoanomenat dels Ciutadans -com si la resta de partits fòssin de gossos i no de ciutadans- l'han interpretat de maneres força diverses. Hi ha tot un gènere d'articles al diari especialitzats en intentar entendre la novetat. Que, per cert, no en té gens, de novetat. D'entre els arguments que es poden bastir per a interpretar la irrupció política d'aquesta proposta, n'hi ha dos de ben fal·laços:
- Aquest és un partit recolzat explícitament per personatges com un locutor de la cope i el director de el mundo. Aquests personatges són moralment indesitjables. Per tant, el partit és moralment indesitjable. Fal·làcia lògica o no, molts ens apuntem a aquest raonament, oi?
- Aquest és un partit recolzat per intel·lectuals. Als intel·lectuals se'ls hi ha de fer cas. Per tant, s'ha de fer cas a les propostes d'aquest partit. Fa gràcia això dels intel·lectuals. Sigui el que sigui que vulgui dir aquesta paraula, n'hi haurà per a tots els gustos, oi? Sembla que per alguns només compten les opinions -opinions!- d'uns i no d'altres.
Com la notícia llegida avui a El Periódico: el noi que dóna la cara en aquest grup ha estat militant del PP fins l'abril d'aquest mateix any. Què es pot deduir d'aquest fet que a ningú l'hi ha estranyat?

Arguments poc o gens consistents des del punt lògic... però pràctics per a justificar posicions de rebuig o d'acord. Una altra modalitat de fal·làcia molt recurrent en el debat públic és l'argument ad hominem. De tota manera, és dels més il·lustratius de tots -permet aclarir qualsevol qüestió, mostrant l'absurd que representa que una opinió sigui defensada per segons qui.

No sé si és un argument ad hominem, però es podria elaborar tot una teoria al voltant d'una nova síndrome psicopatològica. Consultats alguns amics del ram, la podríem anomenar la paranoia del príncep destronat. No hi ha més explicacions que les psicològiques quan veiem com actua algú quan no ocupa el lloc que estava convençut que era per a ell. A la sobèrbia, prepotència i xuleria habituals s'hi afageix el despreci més absolut cap el que els demés decideixen i l'intent de deslegitimar a qui assumeix la responsabilitat de fer coses. Quan algú s'ha convençut del tot de què el lloc és seu -president o alcalde- i no ho és per la voluntat sobirana dels demés, és afectat per aquesta síndrome. Des d'ella, potser, s'entèn molt del que escoltem o llegim.




17/11/06

ségolène


A França ja hi ha candidata a la Presidència de la República. Té un nom ben curiós, amb dos accents que l'arrodoneixen. Confiem en què no sigui un soufflé sense continguts, tot plegat.
Per altra banda, quina lliçó de democràcia, les primàries. En tot cas, s'adiuen amb la tradició de cultura política d'una esquerra que arrela les seves posicions en els clubs de la Revolució. Ben lluny dels nostres costums. Ni millor, ni pitjor: diferent.

2/11/06

el crit del silenci

Ni l'abstenció ni els vots en blanc són de ningú. Impossible interpretar-los, més enllà d'aventurar hipòtesis més o menys encertades. Som amos dels nostres silencis. I ahir a la nit el silenci era aclaparador. En tot cas, com és que la meitat de la gent no es sent concernida per les eleccions al Parlament? Alguna cosa s'ha d'estar fent malament, i caldrà esmenar-ho. Amb la responsabilitat de qui sap que, passi el que passi, el que té a les mans és massa important com per deixar-se endur per frivolitats o populismes.

30/10/06

el país real

Des del DVD fins les darreres ocurrències de Mas -o dels seus assessors-, la campanya d'aquests senyors de la dreta està fent aflorar el discurs implícit que els ha mantingut en el poder tants anys -fins l'hivern del 2003, en què va començar la governació del país des de l'òptica del catalanisme d'esquerres. És conegut: Catalunya som nosaltres. No només és nostre, sinó la identificació entre el país, l'administració política del país i unes sigles partidistes.
Fins i tot, sembla que la definició d'aquest imaginari va quatllar entre àmplis sectors de la perifèria metropolitana. Potser el diferencial de participació entre les eleccions s'explica per això. Anar a votar al Felipe o, ara, al Zapatero, i no fer-ho quan són eleccions al Parlament: centenars de milers, oi?. És un tòpic, però és un fet.
Això es va començar a acabar. Ara, quan la continuïtat d'un govern de progrés i post-nacionalista és a l'abast dels electors, aflora descaradament el prejudici. Què us heu cregut? Mostres d'aquesta actitud d'evidenciar el que era implícit les hem tingut, in crescendo, al llarg de la campanya. La darrera: que Montilla pot ser candidat gràcies al paternalisme -ells diuen la política d'integració- de CiU. Quina barra! En el fons, el de sempre: això és propietat privada.
El President de la Generalitat ha de ser un bon governant, i també és un símbol. I és el símbol del país real, del de debó. Seria positiu que s'ho creguessin els milers de conciutadans que s'abstenen en les eleccions autonòmiques. I amb el seu vot massiu, poguéssim tots plegats elevar a oficial allò que, a nivell de carrer, és normal. Per canviar una mica, si més no. Malgrat romandre en el cercle tancat d'allò possible.

26/10/06

leadership

És extraordinàriament interessant l'article que avui, al diari, publica el professor Subirats. Té a veure amb els lideratges i la seva funció en la política. Totalment subscribible, tot el que diu. I una mica més... perquè cal constatar, potser, que en aquests temps postmoderns i escèptics (com ha de ser, per altra banda), els lideratges messiànics poden amagar actituds irracionals -una pàtria, un líder, una Generalitat...
La majoria d'edat (política, en aquest cas) implica, potser, superar l'adhesió incondicionada a un personatge i prendre partit en funció d'interessos i valors compartits. Sense perdre de vista, però, la capacitat mobilitzadora que té la figura del líder -només cal pensar en els moltíssims comentaris que aquests dies escoltem: A mi, Montilla no em diu res; Maragall sí que engresca, però està tronat; Mas és un prepotent; Carod és un il·luminat; Saura avorreix a tothom; llàstima que Piqué sigui del PP; i coses per l'estil.
Potser hauríem d'entendre aquests reduccionismes (opció política=líder) com una mancança a superar. Sense renunciar a l'ideal republicà: els millors d'entre nosaltres són els que s'haurien d'ocupar dels afers que ens afecten col·lectivament. En la consideració de qui és millor hi ha un interensantíssim debat sobre l'excel·lència, amb aspectes de tota mena: tècnics, de gestió, ètics, psicològics...

18/10/06

no és seu

El famós DVD ha centrat les polèmiques en aquests primers dies de campanya. Ja s'ha dit de tot, sobre el tema. El que més m'emprenya és el regust que deixa: en el fons, els convergents semblen amoïnats per la possibilitat de no tornar a remenar les cireres a la Generalitat. Saben que si ara no se n'en surten, trigaran anys a aconseguir-ho. És per això, potser, que estan tan alterats com per gastar tants diners en fer el ridícul d'aquesta manera. Fa tres anys, algú va definir la victòria del President Maragall i la subsegüent constitució del govern catalanista i d'esquerres d'una manera molt peculiar: "És com si hagués entrat algú a casa nostra i ens hagués fet fora". La sensació que destil·len les actituds que estan tenint, i que el DVD expressa amb tota cruesa, és la mateixa. La vella identificació Catalunya = Convergència = Pujol, per fonamentar l'ús de la Generalitat com si d'una botigueta familiar es tractés. Aquesta nova fornada de nacionalistes han estudiat a l'estranger, i tenen masters en màrqueting que els han ensenyat a encarregar propagandes com la del DVD. Com canta en Llach a Neofatxes globals, "Mireu-los com van, són la vella caverna però amb les noves caretes per seguir mal manant. Ara són més polits que els seus pares i es disfressen amb plomes de Harvard".
En el fons, però, la mateixa actitud miserable, la mateixa posició: això és nostre. El paper que el crac de l'economia Sala-i-Martin li va fer al candidat Montilla és prova d'això. Com pot ser que un xarnego, i a més piltrafilla sin estudios, arribi a ser President? Hostes vingueren... Però NO i NO i NO: no n'hi ha, d'hostes. Això és casa de tots.
Per cert: imprescindible l'article del Sr. González Casanova al diari d'avui.

13/10/06

nobel


No fa gaire, l'Ana va tenir el privilegi d'entrevistar-se una estona amb la Rigoberta Menchú. Va venir-ne impressionada. A part de tot, la Sra. Menchú va guanyar fa temps el premi Nobel de la Pau. Recordo, ara, la reverència amb què el Toni una vegada parlava d'unes jornades mèdiques que s'havien de fer al seu hospital, a les que aniria no sé qui que era un Nobel. És un premi de prestigi universal, reconegut per tothom. Com que no sóc capaç d'entendre absolutament res de les aportacions a la humanitat que han fet els premis concedits als científics de debó, amb ells em quedo amb l'actitud de reverència i prou. En canvi, encara que tampoc en sàpiga, se'm fa més fàcil valorar el Nobel de la Pau -i una mica menys, el de Literatura. Doncs bé: ha volgut l'atzar que, en el plaç de pocs dies, l'entusiasme de l'Ana per haver conegut la Rigoberta Menchú -que s'encomana-, hagi coincidit amb la notícia de la concessió dels dos premis Nobel que, una miqueta, som capaços d'entendre. El de Literatura, a l'escriptor turc Orhan Pamuk, compromès amb el diàleg entre civilitzacions, amb la concòrdia, amb la llibertat. El de la Pau -jo li haguès donat el d'Economia- a un economista indi que ha creat una xarxa de microcrèdits -més o menys, facilitar canyes per a pescar i no peixos:
Oslo. (EFE).- El bengalí Mohamed Yunus, el llamado "banquero de los pobres" y su banco de microcréditos Grameen Bank recibirán el Nobel de la Paz 2006 por su lucha por una economía justa para las clases pobres, comunicó hoy el Comité Noruego del Nobel, en Oslo. En Dacca, al conocer la noticia, Mohamed Yunus declaró que el galardón supone "una gran noticia para toda la nación". El comité del Nobel decidió premiar este año a una persona y una organización que se "esfuerzan por un desarrollo social y económico desde abajo". "La paz duradera no puede lograrse si no se consigue abrir un camino para que amplia parte de la población salga de la pobreza", señaló el Comité en su veredicto. Ejemplo de ese esfuerzo por facilitar el acceso a la creación de capital es la concesión de los llamados microcréditos, un aérea en el que está especializado el Grameen Bank.
Esperança en l'espècie humana. Aquest és l'immens regal que ens fan. Gràcies.

12/10/06

excuses


És una trampa. El temps del que disposem és flexible, s'estira i s'arronsa com ens plau. Dir que no hem tingut temps per això o per allò és una vulgar excusa. Hi ha un temps per a cada cosa, i l'àvia tenia raó: els cansats fan la feina. En tot cas, l'excusa per a no aparèixer per aquí s'ha acabat temporalment.

23/9/06

increïble, però cert

Washington, 22 sep (EFE).- El ex presidente del Gobierno español José María Aznar apuntó hoy que mientras se escuchan peticiones para que el Papa pida perdón por sus palabras sobre el Islam, "no oigo a ningún musulmán que pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos".
Aznar respondió así a una pregunta durante una conferencia que pronunció en el "Instituto Hudson", un centro de estudios de Washington, que hoy difundió el contenido del discurso."Es muy interesante ver que mucha gente en el mundo islámico reclama que el Papa pida perdón, pero no oigo a ningún musulmán que me pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos", dijo Aznar.

Sense comentaris. Producte, potser, de l'àcid bòric. Quin qualificatiu mereix, això? Difícil de trobar-lo. O molt fàcil.

18/9/06

medalla d'or en valors

Ja han passat uns quants dies i l'actualitat ja és una altra. Àvids de novetats, els esdeveniments apareixen/desapareixen amb rapidesa. Sense el temps necessari per a què quatllin i poguem aprendre d'ells, i fer-nos més persones. Llàstima, perquè hi ha coses que passen que valdria la pena retenir, i deixar que ens influeixin. Com la medalla d'or de basquetbol. Es va construir tot un relat al voltant de la gesta esportiva, amb les dosis d'èpica i la presència d'herois suficients per a fer-ne un relat alliçonador: és a dir, un mite. La idea d'Espanya que va lluir a les pistes de joc -modernitat, joventut, dinamisme, pluralitat- és la d'una nació de nacions on ens podríem sentir com a casa... tot el contrari de l'España rància que defensen els peperos i assimilats. Però, sobretot, cal destacar els valors viscuts i projectats per l'equip, on els lideratges es van posar -i de quina manera!- al servei dels objectius comuns. Hi ha jugadors que són més bons que d'altres, i fins i tot n'hi ha que són determinants. Molt bé, però fixem-nos en què ho són precisament perquè són capaços de servir el projecte col·lectiu amb la millor de les actituds. Una figura cabdal és la de l'entrenador -que recorda a molts entrenadors de tota la vida que hem conegut. És imprescindible que algú coordini i animi l'equip per a aconseguir èxits; algú que tregui a la llum el millor de cadascú; algú que assenyali objectius i engresqui per a assolir-los. I el Pepu ho va fer amb intel·ligència, amb molta intel·ligència. El lideratge del segle XXI ha de ser així: amb talante, prudència, humilitat; amb confiança plena en les persones; amb una profunda convicció de què el que ens fa grans són les fites a què arribem plegats. Quantes lliçons, oi?

8/9/06

futur

esos otros y nosotros
y los otros muchos más
todos somos una patria
patria es humanidad
(Mario Benedetti)

mendoza


Rellegint el darrer apunt me n'adono d'un imperdonable oblit. També he estat, aquest estiu, disfrutant d'estones molt gratificants amb la darrera obra d'en Mendoza. Part de les peripècies que li passen al protagonista es relacionen amb una campanya electoral dels socialistes (anys vuitanta, quan el pujolisme va tenir majoria absoluta i van començar els anys de plom). A veure si aquesta tardor som capaços de garantir la continuïtat de les polítiques de progrés al govern de Catalunya, per cert. Però la novel·la no va d'això, naturalment. No seria l'obra literària -com em sembla que és- de la qualitat a què ens té acostumats l'autor.

4/9/06

premonició

Esperant que surti el nou llibre del Muñoz Molina (ja està, sembla) i la tercera part de Tu rostro mañana, aquest estiu he fet degustacions literàries molt interessants. A més d'un Carvalho pendent -Quinteto de Buenos Aires-, he descobert Vila-Matas. M'havia interessat pel dietari al diari cada diumenge, i a partir d'això vaig voler entrar-hi. Ho he fet amb Doctor Pasavento. Impressionant; no sé dir gaire més, donada la meva ignorància en temes literaris, però feia temps que una "novel·la" no m'atrapava d'aquesta manera. També he estat bones estones amb Auster. Arran del premi que li van donar -ja que literàriament sóc analfabet, m'he de guiar pels medis de comunicació, pel diari sobretot-, em vaig abocar a Brooklyn follies. Com que em va agradar, vaig deixar-me per l'estiu la Trilogia de Nova York. Mai és tard per aprendre, i per descobrir què és el que realment ens agrada. Per cert: casualitat... o no. Tant els personatges d'Auster com el Vázquez Montalbán que he llegit aquest estiu com, sobretot, el llibre del Doctor Pasavento, giren en part al voltant de la idea de desaparèixer. D'escapolir-se. D'amagar-se del tot.

25/7/06

dos articles

Avui al diari hi ha dos articles importants. Il·luminen, amb claredat, alguns aspectes que ens ajuden a entendre millor allò que passa en el nostre petit país (Catalunya) i en la nostra pàtria gran (el món). El que es refereix a casa és escrit el professor Costas: El riesgo de volver a enredarnos. Explica molt bé la posició que hauríem de mantenir tots els que creiem que a la política catalana li cal una bona passada per la racionalitat crítica. Seria un error jugar amb això de ser més o menys catalanista. Cal anar per feina i per les coses concretes. El laberint identitari on ens volen continuar tancant els de la dreta convergent no és casa nostra.
L'altre és d'una extrema lucidesa. És de Rosa Montero, i es titula Civilización. Diu exactament allò que penso i sóc incapaç (tan ruc com sóc) d'expressar. Mantenir posicions equilibrades sembla impossible, quan a la guerra real -allà- li acompanya una guerra en l'opinió pública -aquí-. Entendre que els islamistes radicals són terroristes i que l'Estat d'Israel és una democràcia no ens ha d'alinear automàticament amb la dreta fonamentalista (originalment nordamericana i tan ben representada per Aznar y sus muchachos). És, simplement, tenir en compte els fets en qualsevol argumentació que es vulgui fer. Quan afirmar allò obvi és tan difícil...

6/7/06

prou manipulació


Doncs és per això: per a no oblidar a les víctimes és que cal intentar que no n'i hagi més. L'Espanya oberta on tots hi tinguem lloc en llibertat també és un desig compartit que inspira els intents d'arribar a la pau. Deixeu una oportunitat a la pau...
Una bona inspiració davant dels irracionals atacs de la reacció està en les tradicions espirituals. Important llegir -i rumiar- la declaració del II Parlament català de les religions.

4/7/06

festassa


Ho comentava, mig en broma, ahir a la tarda amb el Jordi Porta: si encara es fan cursos d'animadors sòcio-culturals, la lliçó de festes majors l'haurien de donar els de l'equip de cultura de Barberà. Ha estat un programa potentíssim, en el qual s'ha assumit el risc de concentrar tot un munt d'activitats diverses. I s'ha encertat de ple. La Festa Major ha estat el fil conductor d'una veritable celebració de la convivència a la nostra ciutat:
  • S'han celebrat activitats esportives i culturals, així com comercials i purament festives. La riquesa d'expressions de la socialitat ciutadana s'ha projectat en la pluralitat de propostes festivo-participatives. A l'hora, hi ha hagut una presència més que acceptable d'expressions de cultura popular i tradicional catalana, normalitzant així aquest aspecte. Potser de cara al futur caldrà diversificar encara més els orígens de les activitats culturals. Barberà és un bon model a escala de la societat catalana, diversa i plural.
  • Pràcticament tot el who's who de la ciutat ha posat el seu granet de sorra, oferint el millor de les potencialitats pròpies d'entitats i persones en un projecte comú. Això expressa allò que signifiquen en la dinàmica ciutadana: peces imprescindibles. Així, a banda dels milers de ciutadans que han convertit el carrer en la casa de tots, cal subratllar la participació de les entitats esportives, comercials, culturals, grups polítics, etc...
  • L'ordre en què tot s'ha celebrat i l'ambient familiar amb què s'ha desenvolupat. Només així és possible que les persones assumeixin com a propi el carrer i facin seva la ciutat.

Pels valors viscuts, transmessos i celebrats, ha estat una Festa Major paradigmàtica del model de ciutat que intentem ajudar a impulsar.

27/6/06

justícia

De sempre, se l'ha representada amb els ulls tapats. Que ens l'imaginem cega vol dir que no atèn a res més que a la llei, expressió objectiva de la voluntat popular. Això es concreta, entre molts altres detalls, en què els jutges no tenen nom ni imatge. Apliquen la llei, deixen que aquesta es manifesti amb tota la seva autoritat -conferida pel seu origen: la representació popular, el poder legislatiu. Malament, molt malament, van les coses. Quan un jutge, amb fotografia, nom i cognoms, acapara titulars. I no per perseguir el crim organitzat, ni lluitar per l'aplicació universal dels drets humans, no. Les seves actuacions són notícia per utilitzar l'audiència nacional per a posar pals a les rodes d'un procès decidit pel Parlament. Per executar amb diligència, con encomiable tesón, els designis de la reacció. L'espectacle del jutge-estrella, mediàtic i directament polític, és un gravíssim atemptat a les bases de la convivència democràtica. De nou, la reacció ha trencat un altre límit. Quin serà el següent?

22/6/06

l'anyell Pasqual



Sacrificat... per a què? Potser és temps de lideratges silenciosos i grisos. De no-lideratges, doncs. Temps d'equips i no de carismes. Potser és temps de poc discurs i molts fets. Potser és temps de què les coses funcionin, i prou. Però sempre recordaré per què el fill del Climent va votar el PSC liderat pel president Maragall, el primer cop que va poder votar: perquè, a diferència de tots els altres polítics, quan parlava no hi havia manera de preveure el que anava a dir.

19/6/06

negació de la realitat

Madrid. (EFE).- El presidente del PP, Mariano Rajoy, expresó su preocupación por que José Luis Rodríguez Zapatero esté “empecinado en el error” que supone el nuevo Estatuto de Catalunya, y le advirtió de que su “proyecto político estrella” ha recibido “un serio varapalo por parte de la sociedad catalana”.
L'apocalipsi que profetitzaven no s'ha acomplert ni s'acompleix, i aquesta és la pena de l'oposició. Pena que implica ràbia, ressentiment per no remenar les cireres, i tot un seguit de fenòmens mentals perillosos. Per exemple, negar la realitat i definir-la just al revés de com és. I no volen sortir del món irreal que han creat, i mentrestant criden i insulten. Pongamos que hablo de los de Madrid, eh?
L D (Europa Press).- La plataforma antinacionalista Ciutadans de Catalunya consideró este lunes que la "abrumadora" abstención en el referéndum celebrado ayer demuestra que "Cataluña no respalda este Estatuto de corte identitario", al tiempo que reafirmó su decisión de convertirse en un partido político, ante el "abismo" entre la clase política catalana y la ciudadanía.
Nada nuevo bajo el sol. Il·luminats ressentits per no estar on es creien amb el dret d'estar que construeixen un discurs demagògic per a presentar-se davant la gent com a salvadors de la societat i dels seus mals. Apropiar-se de l'abstenció, justificar-se a partir de la desafecció cap a la política... però organitzar-se (amb quins diners?) per a presentar-se a unes eleccions. Perquè el que intenten no té res a veure ni amb la gent ni amb els principis democràtics amb els que s'omplen la boca.
I així anem, quina paciència!

10/6/06

avui, a Madrid, s'estan equivocant

arrels

L'Hospitalet de Llobregat (Barcelona). (EFE).- El presidente del PP, Mariano Rajoy, ha sido abucheado y recibido con gritos de 'fuera, fuera' por decenas de personas en una breve visita al mercado de Collblanc de L'Hospitalet de Llobregat, algunas de las cuales le insultaron con gritos de 'fascista'.
Sentim orgull dels nostres orígens. Sabem molt bé d'on venim. I cap on anem...

9/6/06

els del no

L'estiu passat, a l'agrupació del PSOE de Buenos Aires, una senyora ja ens ho va dir: Carod es hijo de Aznar.

5/6/06

hi ha límits?



Estupefacció absoluta. Estoy pasmao... Acabo de veure unes declaracions d'aquest matí. El secretario general del PP, Angel Acebes, aseveró que el “proyecto” de José Luis Rodríguez Zapatero es el “proyecto de ETA”. És la línia que segueixen i no hauria de sorprendre'ns, però déu n'hi do. Algú creu, encara, que hi haurà algun "no" del dia 18 que no serà utilitzat per aquesta gent?

Ara que la xuleria zaplanesca està en stand-by (potser pels embolics judicials), la veu cantant del front polític de la reacció la protagonitzen l'inqualificable Acebes i el populisme de l'Esperanza Aguirre. Per cert: l'Acebes ha seguit fil per randa el dictat del front mediàtic: Esto es lo que el PP debe remachar ante la opinión pública: que el pacto de la ETA con el PSOE es el del PSOE con la ETA, y que ambos, como fuerzas más visibles del izquierdismo y el nacionalismo, han pactado la marginación y destrucción del PP como único partido nacional español, y que con esa destrucción lo que se pretende destruir es la idea misma de España. Naturalmente, para hacer esto, que no sería sino decir la verdad, es preciso abandonar el buenismo pasota, esa hipócrita cantinela de que el PP apoya al Gobierno en la búsqueda de la paz con ETA pero rechaza todo diálogo político con la banda criminal. Todo diálogo de un Gobierno es político. Todo diálogo político con una banda terrorista es criminal. Increïble, però cert. Sense comentaris. El fragment és d'un text que, avui mateix, signa en Federico Jiménez Losantos a la web més emblemàtica de la reacció. Si tot això no és delicte... almenys haurem de negar el seu NO amb un SI esclatant.

18/5/06

el món al revés

Había una vez un lobito bueno al que maltrataban todos los corderos... Surrealisme pur -o no, i es tracta d'una subtil campanya; o simplement és la caradura absoluta i zaplanesca. Els del PP es queixen, i veiem en una entrada d'aquest migdia a La Vanguardia Digital:
Acebes dice que "convertir al PP, desde una propaganda intolerable y maliciosa, como un enemigo de Catalunya es realmente asqueroso". El legionari de Crist ha dit "asqueroso". Ai, ai, ai.
I també s'hi recullen paraules de Josep Piqué: "Hacer política animando a la confrontación territorial y sentimental, a la fractura de las sociedades catalana y española, es de una irresponsabilidad máxima y una muestra de inmoralidad política". Senyor Piqué... quin tipus de política estan fent, des de fa temps, els seus correlegionaris des de Madrid? Exactament la que vosté ara denuncia. I té raó. Tota la raó. El que fan els zaplanes, acebes, rajoys, pujaltes i etc és exactament d'una màxima irresponsabilitat i immoralitat. Que s'hi apunta, vosté? És del tot cert, per cert, que aquesta gent utilitzaran els "nos" per a la seva estratègia. Que no els hi sortirà gens bé.

12/5/06

coincidències

Pura casualitat, potser. El mateix dia que, per fi, el president pren la decisió que calia prendre, a Madrid els del PP fan un dels espectacles més patètics dels molts a què ens han acostumat. Quan un grup polític -un partit o un pseudopartit- es presenta a unes eleccions, hom suposa que és per a proposar un programa de govern. Que la gent t'escolleix, l'apliques. Que no, cap problema: des de l'oposició, procures mostrar les alternatives viables que, des del teu punt de vista, són millors que el que fa el govern. I cada quatre anys, més o menys, tornem-hi: a examinar-se davant qui té la darrera paraula. Sembla, però, que els extrems es toquen: l'electoralisme constant, un cert populisme, la cridòria, les actituds xulesques... Quina por, quina por. La por a què hi hagi molta gent que es deixi endur per l'engany. Cal fer pedagogia, més encara.

9/5/06

perplexitat absoluta

La injusta justícia que hi ha en aquest país. Els que tenen responsabilitats públiques no poden dir res, doncs el funcionament autònom i sobirà del poder judicial és la pedra angular de la democràcia (que és un 'Estat de Dret'). Però els demés sí que podem pensar... i parlar. Doncs és ben clar: el aparell judicial és un bunker. Només cal veure alguns exemples recents: el tracte a l'esquerra radical basca, la condemna als polis de Madrid... i ara la condemna que li han dictat a Pepe Zaragoza per dir el que tothom sap -surrealisme pur, això. Els neofatxes globals van descobrir que el veritable poder no s'assegura ja guanyant guerres, sinó ocupant els aparells de l'Estat -el poder judicial és l'exemple del que parlem-, els medis de comunicació, les grans empreses -Endesa n'és un clar exemple-, etc. És a dir: el poder real. No és d'estranyar que, en el front polític, ja els hi vagi bé tenir al trio dels Rajoy-Zaplana-Acebes. Perquè en el fons es tracta d'evitar qualsevol significat en el debat polític i per tant de fer-lo impossible.

3/5/06

per fi!


Llegim avui a alguns diaris -per exemple, a La Vanguardia- unes declaracions del flamant conseller de cultura. Ja era hora! Una bona part de les raons per les quals el govern catalanista d'esquerres era/és necessari és aquesta: convertir en acció política quelcom tan evident com que "Catalunya és pluricultural". Que tingui sort el conseller Mascarell, que tinguem sort.
Una petita mostra del que significa això, extreta de la notícia publicada al diari esmentat:

El nuevo conseller aspira a colocar la cultura en la centralidad de la política de gobierno. "Hasta ahora, en los últimos 25 años, ha sido una preocupación lateral. Y cuando hablo de cultura, no me refiero a la histórica, al legado, a Dalí, que también, sino a la cultura real, a la cultura viva, que se hace ahora". Otro concepto que maneja Mascarell es la "interrelación" o la "interactuación", de generaciones y territorial, en Catalunya, en España y en el exterior. Eso incluye una voluntad de "devolver a la cultura catalana el papel de punta de lanza respetada y admirada en el resto de España que tuvo hace años, y también de aprovechar al máximo los circuitos internacionales".

1/5/06

felicitats


Ja en té setanta-cinc. Per molts anys!!. En el moment més fosc de la crisi provocada pel crack del 29 -la gran depressió- algú va pensar que calia tirar endavant. I va decidir aixecar el que fou aleshores l'edifici més alt del món.
Primer de maig: dia del treball. Potser el treball, en el segle XXI, hauria de ser quelcom semblant. Una decisió emprenedora, valenta, lliure. Ai! Però és tan difícil atrevir-se a ser lliure...

26/4/06

el tema de nuestro tiempo


Dia a dia, poquet a poquet. Avui, al diari també hi ha una perla per a ajudar-nos a definir i entendre això del republicanisme. Es tracta d'un article del professor González Casanova. Totalment d'acord amb el que té d'interpretació de l'actualitat. Com que el que passa és això:
La Constitución vigente recogió esa esperanza, pero el espíritu democrático no ha calado en toda la población ni en todos los dirigentes políticos. El talante de diálogo, respeto al adversario y a la verdad, de rechazo a toda clase de violencia (física o verbal, parlamentaria o mediática) o a la demagogia populista y nacionalista es una excepción frente al lenguaje bronco, la insidia permanente, la deslealtad del opositor y, a veces, también del aliado.
... ens queda molta feina per fer. Entre tanta, una molt concreta: desvetllar críticament, amb arguments, les mentides amb què alguns volen amagar la seva incompetència:
Resucitar la República en nosotros es saber muy bien y denunciar quién, cómo y para qué socava nuestra democracia española y nuestro autogobierno catalán, desde la derecha o desde la izquierda, mientras afirma actuar en su defensa.

25/4/06

Yom Hashoá


Avui, 25 d'abril, les comunitats jueves de tot el món celebren el dia dels màrtirs i herois de l'Holocaust -la Shoá.
Con el término Holocausto definimos la destrucción del judaísmo europeo, el exterminio de seis millones de judíos, la destrucción de miles de comunidades judías, de decenas de miles de instituciones de cultura, de todas las manifestaciones de la vida religiosa y espiritual. Esto se perpetró por medio del exterminio y asesinato precisamente planificado y organizado por el aparato de estado nazi-facista alemán. Estos actos fueron realizados a la vista y paciencia del mundo entero que sabía de su existencia, en pueblos donde los judíos vivieron durante siglos. Es un día de recuerdo a los caidos.
Que el record necessari (mai més!!!) de la barbàrie no ens permeti justificar les barbàries actuals. Ara la música que ens acompanya és l'últim disc de la Noah, un impressionant i fantàstic directe. Quan s'acabi, posaré "Palestina"; una humil cançó, necessària també. Shalom.

la comèdia

Molt bona la peça d'en Ramoneda que avui publica el diari. Un toc d'atenció necessari. Abans que la desafecció ens torni cínics del tot... Algú pot fer alguna cosa sensata? La cançó que s'escolta: "No és això, companys, no és això".

24/4/06

lectura obligatòria


Avui al diari hi ha un article d'en Muñoz Molina que hauria de ser d'obligada lectura: Notas escépticas de un republicano. En l'esforç que estem fent per a definir les claus de la identitat republicana són ben útils dos passos del text:

"... y también que los valores que ellos defendieron tuviesen más presencia en la política española: un sentido de la austeridad y la decencia, de la ciudadanía solidaria y responsable, una vocación franca de justicia social, un amor exigente por la instrucción pública, un verdadero laicismo, un respeto a la ley entendida como expresión de la soberanía popular."

I cap al final de l'article:

"Manuel Azaña imaginó un patriotismo basado "en las zonas templadas del espíritu". Una manera de conmemorar ese deseo es vindicar los modestos ideales que lo hacen posible: defender la instrucción pública y no la ignorancia, el respeto a la ley frente a los mangoneos de los sinvergüenzas y los abusos de los criminales, el acuerdo cívico y el pluralismo democrático por encima de los lazos de la sangre o la tribu, la soberanía y la responsabilidad personal y no la sumisión al grupo o la impunidad de los que se fortifican en él."

Déu n'hi do.

21/4/06

interculturalisme

A propòsit de la xerrada del Mohamed Chaïb, la qüestió de la interculturalitat. Encara que, en el fons, el problema real no és de xenofòbia. És d'aporofòbia. No és fòbia pel diferent... sinó fàstic cap al pobre.
El multiculturalisme és un fet: el fet que en un determinat espai social han de conviure persones identificades amb diverses cultures. Això succeeix des de sempre a ciutats com Nova York o París, o a països sencers. El multiculturalisme, per tant, és un fenomen antic. A Espanya, durant l’edat mitjana, van conviure les cultures cristiana, jueva i musulmana en un mateix territori.

En els darrers anys, aquesta realitat ha esdevingut una de les més punyents en les nostres societats. Davant del fet del multiculturalisme, present ja a casa nostra, es poden adoptar diverses actituds. La que sembla més coherent amb els valors que defensem és l’interculturalisme. Aquesta posició parteix del respecte a les altres cultures, però propugna la trobada entre les diferents cultures en peu d’igualtat. Podríem dir que l’interculturalisme es proposa els objectius següents :

- Reconèixer la naturalesa pluralista de la nostra societat i del nostre món.
- Comprendre la complexitat de la relació entre les diverses cultures, tat en l’àmbit personal com en el comunitari.
- Promoure el diàleg entre cultures.
- Col·laborar en la recerca de respostes als problemes globals. L'ètica universal en construcció.

En definitiva, l’interculturalisme proposa aprendre a conviure en un món pluralista i entén que la diversitat és una font de riquesa i que la diferència és un principi de complementarietat. Així doncs, si el multiculturalisme és un fet, l’interculturalisme és l’actitud que hauríem d’adoptar davant d’aquest fet. Una actitud que supera l’assimilació i s’oposa a la separació i la marginació. Una actitud, en fi, que aposta per la integració.

La integració consisteix a mantenir la identitat de cada cultura i a valorar positivament les relacions entre elles, tant des de l’immigrant com des de la societat que l’acull. La integració afavoreix la interculturalitat si s’entén com a “integrar-se els uns amb els altres” i no pas com simplement “integrar-se en” un espai predeterminat. A Catalunya en sabem molt, d’això. La nostra cultura i allò que som s’ha anat teixint en el gresol de múltiples i diferents influències. Què és Barberà? Això!!!

El diàleg entre cultures és una exigència del nostre temps. Ens hi juguem el futur del nostre model social. Aquest diàleg és possible? Rotundament hem de dir que sí. Hi ha uns valors que són compartits per les diverses cultures, que poden ser anomenats « valors universals », que configuren un mínim indispensable per dur a terme un diàleg fecund. Es poden concretar en els següents :

. El respecte als drets humans.
. L’apreciació de principis com la llibertat individual, la igualtat i la solidaritat.
. L’actitud dialogant, possible per la tolerància activa.

Aquests mínims ètics configuren l’àmbit social on, necessàriament, ens hem de trobar persones i grups que ens identifiquem amb cultures diverses. La funció integradora de la República. El model francès. Tanmateix, cal anar una mica més enllà d'aquets model i reconéixer que cal trobar un equilibri entre la promoció dels valors republicans com a espai de trobada i el respecte/reconeixement/promoció de les identitats.
Hi tornarem, és clar.

12/4/06

republicanisme

A propòsit de la celebració del 75è aniversari del 14 d'abril, molta gent està posicionant-se públicament a favor de la República. Ja va bé, això. Però hem de confiar en què no es tracti d'una moda ni d'una posició merament estètica. Ser republicà, com tot a la vida, no és dir-ho -per més emfàticament que es faci. Es tracta d'una manera de ser i de fer -tant en la vida pública com en la privada. Molts procurem seguir-lo, aquest ideal.

José Luis Rodíguez Zapatero va declarar al Parlament, no fa gaire, que “molts dels objectius i de les grans aspiracions” de la II República tenen plena vigència, gràcies a les polítiques del seu govern. Aquesta reivindicació de la República va molt més enllà de la necessària recuperació de la memòria històrica. Apunta a tota una manera de fer i de participar en la política.

En certa manera, l’arribada de Zapatero al poder va significar el triomf d’una fórmula nova i inèdita. Per a molts, també enigmàtica. Hi ha qui el critica per la seva falta de continguts, pel secretisme en els seus plans o fins i tot per l’absència de plans. Però al darrera d’aquesta acció política estimulant per a uns i exasperant per a d’altres, s’amaga un profundíssim programa de reforma social que podem identificar amb la idea del republicanisme.

El propi Zapatero, mesos després de ser escollit secretari general del PSOE, va donar pistes sobre les seves fonts: “yo debo a Philip Pettit haberme dado la posibilidad de clarificar mis propias ideas. Leyéndole, algunos descubrimos que este proyecto que empezamos a sentir en el 35º congreso estaba muy cerca de su teoría del ciudadanismo, que es la forma más radical de liberalismo, y que es la que queremos aplicar”.

L’autor esmentat és, d’alguna manera, l’actualitzador dels ideals republicans. Una bona síntesi d'aquest pensament està en el document El Republicanisme, del professor Martí Màrmol.

No es tracta, doncs, de perdre el temps amb la nostàlgia d’un règim polític irrepetible. O de perdre’l reivindicant un canvi en la figura del cap d’Estat. Les prioritats són, evidentment, unes altres. Però sí que cal reivindicar uns determinats valors i principis en la política –en la més propera i en la més general. I aquests valors els podem entendre millor sota el caliu ètic i intel·lectual del republicanisme. Aquesta posició no és, naturalment, exclusiva de cap partit ni patrimoni de ningú: permet que ens hi identifiquem tots aquells que no ens resignem a què la participació cívica es resumeixi en el model del mercat.

7/4/06

alfredo



De sobte, tots els diaris del dia que hi ha a la tauleta del menjador són antics. Els canvis al govern de Madrid fan que ja no tinguem ànims per a llegir-los. Mana la immediatesa. No sé si és massa útil especular sobre els perquès dels canvis -del canvi, de fet. El protagonista, Bono. Però el que compta són els fets.

La reacció del Sr. Rajoy -em sembla que també hi ha declaracions d'en Pujalte- és de traca. Dir que no li tenen confiança a en Pérez Rubalcaba és tot un avís: l'excusa per a trencar, quan els interessi, el fràgil consens que havia promès el propi Rajoy per al procès de pau. Han trobat el forat per a escapolir-se -i mantenir la seva política de terra cremada- del carreró sense sortida a què estaven abocats en aquest tema. La dreta, les dretes. Almenys, no l'han qualificat de coglione. Però tot arribarà. Si el president és un bobo solemne...

Per cert: molta sort, ministre. La necessitaràs, i la necessitarem tots plegats.

30/3/06

de profundis





Qui assumeix el risc de les profunditats, assumeix el propi risc... (Oscar Wilde)

malalties (del cor i del cos social)

Ahir es va publicar un article, al diari Avui, digne de ser llegit -no sé si és cert que tothom llegeix aquest diari, com sembla que hauria de ser si ens fixem en els serials de sobretaula de la tele. Per a il·lustrar una certa psicopatologia, és clar. No sé com la qualificaria el meu amic Amadeu, però de ben segur que es tracta d'alguna cosa psicològicament greu. Val la pena fer-ne un comentari de text, perquè aquestes expressions públiques tenen seguidors i cal estudiar-ne els motius...
En un ordre de coses radicalment diferent -o no-: el cas Marbella pot abonar el terreny per a les posicions populistes del tipus tots els polítics són iguals -les conseqüències de les quals són ben previsibles, per conegudes. Igual que la proliferació de plataformes anomenades "ciutadanes" a Barcelona. Perills per a la convivència cívica, que cal evitar amb la responsabilitat de tots els que es dediquen -des dels governs i des de les oposicions- a això de la política. Som, tots plegats, força imperfectes. I per això cal ser molt curós amb els instruments que tenim -febles, però els únics que tenim- per a ordenar la convivència cercant el bé comú.

24/3/06

el canvi és això

La idea és, més o menys, canviar això. Una llei orgànica de l'Estat espanyol és una bona eina per provar de fer-ho. I més en el context obert aquesta setmana...

23/3/06

llibertat

Parlant d'en Rubert... una petita perla extreta d'un discurs recent: "A la ciutat moderna, per contra, i gràcies precisament a la seva anomia, és possible constituir-se una identitat plural i modulada amb l’adscripció a diferents normes o codis sense cap relació orgànica ni jeràrquica entre si: ser, per exemple, gallec, budista, del Barça i de Greenpeace.
Aquesta policromia i modulació de les pertinences em sembla l’única garantia de la veritable llibertat; d’una llibertat que mai no ens arriba ja feta i pastada, sinó que ens l’hem de prendre nosaltres mateixos: atrapar-la als marges i als intersticis, a les costures i als encavalcaments que es donen entre els diferents codis que ens identifiquen, i que en el límit ens han de permetre utilitzar-ne un com a perxa per saltar-nos-en un altre —fent-nos, així, amb allò que ens fa." Ai, la llibertat...

laberints


M'he acabat de cruspir un assaig d'en Rubert de Ventós, Teoria de la sensibilitat nacionalista. Reprèn i recupera temes ja treballats en d'altres textos, i serveix per entreveure per on es pot formular aquesta mena de post-nacionalisme que és el catalanisme del segle XXI que mou la feina del president de Catalunya. De vegades, ens costa entendre'l -quan es perd per les qüestions d'identitat nacional. Doncs bé: els textos d'en Rubert ajuden, si no a entendre-ho del tot (és possible?), a veure-ho com quelcom no del tot forassenyat.

15/3/06

serrat


Joan Manuel Serrat, avui, ha estat investit doctor honoris causa per la Universidad Complutense de Madrid. Recordo un programa a la ràdio que li vàrem dedicar, amb motiu d'un nomenament semblant a una universitat llatinoamericana. Quan algú ha escrit una bona part de la banda sonora de tantes vides... és realment doctor. Enhorabona!!

partits

S'ha parlat i es parla, des de fa molt, de la crisi de la política. Bàsicament, es valora negativament el model d'acció política basada en el joc dels partits i les institucions de la democràcia. Bé: pràcticament tot el que s'ha dit al respecte és cert -tot el que s'ha dit des de l'anàlisi i la serietat. També fa molt de temps que ho sabem. Tanmateix, de vegades sembla que calgui pensar allò de "virgencita, que me quede como estoy". Utilitzant alguns dels arguments més encertats de la crítica a la política, proliferen propostes demagògiques que, al cap i a la fi, l'únic que fan és... presentar-se a unes eleccions! És a dir: participar activament d'allò que han criticat. L'últim exemple: els "ciutadans de Catalunya", plataforma d'una quants auto-anomenats intel·lectuals que vol presentar-se a les properes eleccions al Parlament. He vist pels carrers algun cartell d'aquest grup convocant a un acte a Sabadell. El populisme i la demagògia, ara adornats amb el tòpic de l'antinacionalisme. Cal fer-ne una crítica contundent i clara, com es fa a l'editorial de l'últim magazine de Nou Cicle, per a què ningú s'equivoqui.

14/3/06

milosevic


Arran de la mort de Milosevic s'està parlant molt, a la República de les lletres, d'allò que aquest sinistre personatge significa. Com a símptoma d'unes socetats malaltes, potser. Ramoneda, avui al diari, escriu un text -com gaire bé tots els d'ell- imprescindible. Un breu tastet:
"Cuando la condición de origen, los rasgos étnicos y culturales, se convierten en factor primordial de nuestras identidades y, por tanto, en coartada sobre la que construir presuntos derechos colectivos, se acaba de esta manera: encerrados en los placeres de la endogamia en estado de perpetua paranoia con los vecinos y de guerra permanente con los que resistieron a la limpieza étnica (el enemigo interior). Es lo que ocurre cuando se olvida el imperativo categórico kantiano, que me permito enunciar para esta ocasión siguiendo la reformulación de Ralph Dahrendorf: "Obra de tal modo que tu máxima de acción pueda ser considerada el principio de una sociedad que aplica universalmente el derecho".
Una idea: classes de Kant per a aprenents de polític. El millor de l'article, però, està cap al final. Quan algú parli de balcanitzar Espanya... cal que recordi el que realment va significar la barbàrie alentada pel Milosevic.
El virus de la irracionalitat, en la versió nacionalista -també n'existeix la versió fanàtico-religiosa. Un virus que es va manifestar en matances davant dels nostres ulls, a les guerres balcàniques dels noranta. Però que es pot manifestar d'altres maneres. I davant de tanta follia... els ponts!!!! (el de la foto és el de Mostar, símbol de tots els ponts del món).

9/3/06

"justícia"

He llegit que un jutge ha pres declaració als ciutadans Rubianes i Om per unes declaracions que el primer va fer en un programa que el segon presenta a la tele. Fins a tres funcionaris del mateix gremi van intervenir en l'afer de la nena maltractada, amb el resultat conegut. A ningú se li cau la cara de vergonya?
També he llegit que el departament de la Generalitat encarregat del tema va convocar una reunió per al dia 15, tot i que es coneixia des de principis de febrer -a través dels serveis socials municipals- l'alt risc que patia la nena. Ninguna consellera dimitirà, per vergonya?

8/3/06

avui, al diari

"El discurso civilizado, sin distinción de raza ni de confesión, analiza y circunscribe verdades científicas, verdades históricas y estados de hecho que no se basan en la fe sino en el conocimiento. Podemos considerarlas profanas o de menor dignidad, pero ello no impide que no se confundan con las verdades de la religión, ya seamos chiitas, sunitas, cristianos, judíos, budistas o agnósticos. Nuestro planeta no es víctima de un choque de civilizaciones o de culturas, es el lugar elevado de una batalla decisiva entre dos métodos de pensamiento. Están aquellos que declaran que no hay hechos sino solamente interpretaciones que son cuando menos actos de fe. Éstos caen o bien en el fanatismo ("yo soy la verdad") o bien en el nihilismo ("nada es verdadero ni falso"). Del otro lado, están aquellos para los que el debate libre con la finalidad de separar lo verdadero de lo falso tiene sentido, de modo que lo político, como lo científico o el simple juicio pueden resolverse a partir de datos profanos que son independientes de las opiniones arbitrarias y preestablecidas." L'article es titula "choque de filosofías" i és d'A. Glucksmann, i desenvolupa la tesi concentrada en el paràgraf copiat. Doncs a treballar per a què no triomfin ni els nihilistes ni els fanàtics.

preàmbul

Al preàmbul de la proposta d'Estatut que el Parlament va aprovar el 30 de setembre hi havia dues coses que m'agradaven especialment. Les cito textualment:

1. "Però tant o més que la memòria, mouen aquest Estatut l’aspiració, el projecte i el somni d’una Catalunya sense cap mena d’entrebancs a la lliure i plena interdependència que una nació necessita avui."

2. "Aquest és un Estatut de persones lliures per a persones lliures. La llibertat política que aconseguim com a país mai no ha d’anar en contra de les llibertats individuals dels ciutadans de Catalunya, perquè només és lliure de debò un país on cadascú pot viure i expressar prou identitats diverses, sense cap relació de jerarquia o de dependència entre elles."

Em emblaven dues afirmacions prou contundents per a refermar la idea d'un enfoc no essencialista de l'Estatut -i, en general, del catalanisme propi del segle XXI.

A l'hora de cribar-ho a la ponència de la comissió constitucional a Madrid, l'afirmació de la interdependència ha desaparegut. Potser era una idea massa subtil per a què hagi d'expressar-se en una llei orgànica.

L'altre idea surt, amb matissos diferents. Al preàmbul, tal com ha quedat, s'hi diu que l'Estatut assumeix, entre d'altres principis, que "Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliure on cadascú pugui viure i expressar identitats diverses, amb un decidit compromís comunitari basat en el respecte a la dignitat de totes i cadascuna de les persones". Almenys, queda explícitamen reconegut que no es tracta d'un nacionalisme romàntic, decimonònic, obsolet. Bé, doncs. Encara que els que no ho volen entendre no ho faran, impossibilitats pels prejudicis.

6/3/06

ideari


“… aunque es responsabilidad de cada uno conseguir la vida buena o la felicidad –pues es cosa de cada cual dibujar sus retos, elegir autónomamente las metas y luchar por su realización-, sí que es cosa de todos –del Estado- garantizar las condiciones para esa búsqueda de la felicidad. La ejecución de la vida buena es, inevitablemente, cosa de cada uno, pero, no menos inevitablemente, para las personas comunes resulta imposible fuera de la comunidad política. No sólo porque una parte importante de la excelencia humana-de las emociones y de la razón- sólo se puede ejercer en relación con los demás, también porque son los demás quienes han de proporcionar las condiciones para su ejercicio: con los recursos, con la garantía de derechos y con la deliberación democrática que, a la luz de las razones públicas, proporciona el mejor terreno para asegurar la firmeza de las propias razones, la mejor información y la criba de los argumentos”. Amb aquesta cita, n'hi hauria per fer un curs sencer (la cabra tira al monte), on esbrinar això de la vida bona i de les condicions per a fer-la possible. Tot molt aristotèlic, tot molt republicà; ningú és propietari en exclusica de cap etiqueta ideològica. L'etiqueta seria aquesta, doncs el socialisme -com diu l'autor de la cita anterior, Félix Ovejero, al mateix llibre- és una concreció igualitària de les tesis republicanes. Va néixer perquè els ideals republicans eren/són irrealitzables en una societat capitalista. D'ideariidentitat. Saber qui som és un primer i imprescindible pas per a fer camí.

5/3/06

premi


El premi Internacional Catalunya ha estat atorgat a
Pere Casaldàliga . És un veritable encert, en aquest temps de nihilismes i renúncies. En l'acta del jurat hi llegim:

EL JURAT CONSTATA I APRECIA:

Primer

La capacitat de Pere Casaldàliga de passar de la poesia i la mística a la política (“tot és política” –diu- “encara que la política no ho és tot”) en els seus aspectes més concrets i estratègics: un compromís alhora “poètic” i patètic” (en el sentit clàssic dels mots) que no s’ha deixat endur mai per les fórmules purament ideològiques, filantròpiques o doctrinàries que tan sovint han proliferat.

Segon

L’actitud personal que expressen les paraules de Pere Casaldàliga: “Jo visc de propina, les meves causes valen més que la meva vida”, paraules amb les quals entenem que es refereix a les “causes” en el doble sentit de “motius” i d’”objectius”.
1. Com els objectius espirituals que el transcendeixen, i pels quals s’han jugat la vida ell i els seus companys: Joao Bosco (que va morir a prop d’ell i segurament en lloc d’ell), Josimo, Rodolfo Lukenbeim o Dorothy, per als quals aquest premi ha de ser també un tribut.
2. Com les causes estructurals de l’explotació econòmica, entre les que es compten les queimades massives a la selva, l’extensió del monocultiu de cotó o soja, etc. D’aquí que pugui també invertir-se la seva anterior sentència per afirmar que “la política no ho és tot, però tot és política”.

Tercer

La crítica institucional de Pere Casaldàliga a l’Església, que és alhora radical, cordial i sense cap mena de rancúnia. Cal recordar també que quan la permanència a Brasil i la vida de Casaldàliga eren més amenaçades, el Papa Pau VI va declarar públicament que “tocar Pere seria tocar Pau” i es van interrompre les amenaces.

Quart

L’anàlisi i diagnòstic de “l’evangelització colonitzadora” als que Pere Casaldàliga s’ha enfrontat promovent des del “Consell Indigenista Missioner” fins la “Comissió Pastoral de la Terra”. Compromís social que ell mateix ha associat a una renovació litúrgica en la que s’inclouen dones, indis i negres: així la Missa de “la Terra sense mal”, que recull el mite fundacional del poble Guaraní, o l’autèntica missa negra, la “Missa dos Quilombos”, que ha esdevingut ja una pràctica codificada al Mato Grosso.

Cinquè

Que la crítica radical que en temps fou freudo-marxista ha esdevingut avui, en bona part, una crítica d’arrel més o menys directament catòlica (Illich, Ariès, Ellul, Zaid, McLuhan, Burgess, Casaldàliga), en competència i complicitat amb el postestructuralisme o la deconstrucció. Per a alguns membres del jurat, la teoria crítica de Pere Casaldàliga té un peu en la teologia de l’alliberament i un altre en una sociologia comunitària que avui reneix tot proclamant i reclamant la recuperació del principi social de l’intercanvi versus el principi polític de la redistribució.
El jurat constata que d’ell han dit que era un “Boig, Demagog, Fariseu, Herètic i Eròtic”, a les pàgines de “O Estado de Sâo Paulo” o en paraules del Cardenal Baggio. I tanmateix, aquest jurat estima que Casaldàliga no fa grans afirmacions retòriques sinó que comprimeix, en una frase o en una imatge, el món que tots veiem, que tots coneixem, però que no sabem o gosem formular. Heus ací una mostra:
No és que existeixi un món desenvolupat i un món subdesenvolupat;
tenim només un sol món mal desenvolupat


Sisè

La valoració de les diverses i pregones raons per les quals Pere Casaldàliga s’ha resistit a sortir de Sao Félix, ni que sia per enterrar un germà a Catalunya. Entre aquestes raons està, en primer lloc, el perillós consens que s’havia produït entre els fazendeiros, els polítics i la pròpia Església aconsellant-li que marxés, sense la seguretat de poder tornar. Cinc processos d’expulsió li han estat incoats i no és així estrany que no hagi volgut arriscar-se a treure un peu a fora. En aquesta actitud hi ha també un compromís de solidaritat amb els qui no viatgen, així com un gest de solidaritat amb tots els que més que predicar s’han deixat envair per aquests pobles, com ara Sor Odile i Sor Genoveva (Veva), les germanetes de Charles de Foucault, que porten més de 50 anys amb el poble Tapirapé i encara no han batejat ningú: “Tinc la impressió” –escriu Casaldàliga- “que si Crist arribés als poblats Tapirapé firmaria de seguida: hem salvat un poble, per batejar-los ja hi ha el temps”.

Setè

Que la postura de Pere Casaldàliga sembla expressar també la consciència, tan del nostre país, que no es pot donar mai res “per fet”, “per conquerit”, per cobrat i al calaix. Mai la democràcia o la llibertat o la justícia es poden donar “per descomptat”, per quelcom fet i beneït. I menys que res –afegeix el nostre bisbe- podem donar per ja feta i beneïda l’Església, que ha de ser, segons ell, una opera aperta, un work in progress. Heus ací les seves paraules:
Jo no puc quedar-me amb un déu ja fet. La Resurrecció de Crist no va deixar l’Església instituïda; tan sols va deixar el ciment per a que, amb el temps, ella anés anunciant l’Evangeli i ressuscitant la pròpia missió de Crist

Vuitè

Que el propi Pere Casaldàliga afirmava que “el fet de ser català m’ha fet més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m’ha ajudat així a no caure en el pur imperialisme cultural”. Més, però, que aquestes manifestacions de pertinença catalana, el jurat aprecia la seva “apostasia”: el fet d’haver-se convertit en un défroqué de totes les pàtries (inclosa, és clar, la catalana) i un convers a les Amèriques més desemparades. Orbi vicit vos vici, que deien els clàssics, o, tal com escriu el propi Casaldàliga des de São Félix do Araguaia:
Aquesta terra és la meva terra
Aquest poble és el meu poble
Per ell, amb ell, caminaré a la Pàtria

Novè

Que l’any passat, el premi va correspondre a Claude Lévi-Strauss i aquest any a Pere Casaldàliga. En tots dos casos, per condicions tant objectives com subjectives, no podien desplaçar-se a Barcelona. És en el seu honor, doncs, que el President de la Generalitat de Catalunya fa una doble (i sens dubte darrera) excepció: “Si Pere Casaldàliga no ve doncs a Catalunya, és el President de Catalunya que va a la seva Prelatura al Mato Grosso”, com l’any passat ho féu a l’Académie française de París.

Desè

Que més significatiu és encara un paral·lelisme entre ells. Tots dos són conversos a Ameríndia, han treballat en dos rius propers i paral·lels -Araguaia i San Francisco- i amb tribus indígenes germanes. ¿Coincidència geogràfica? Potser sí, però també simbòlica de com Europa necessita el mirall de l’altre per entendre’s ella mateixa. Així és com Claude Lévi-Strauss i Pere Casaldàliga, cada un en el seu lloc, ens han posat en contacte amb aquest Ganz Anderes, amb aquest Absolutament Altre en el que ens hem de reconèixer: “Si no coneixem allò que ens depassa” –deia el savi xinès- “mai podrem entendre allò que ens passa”. I heus ací encara uns mots de Lévi-Strauss que expressen prou senzillament l’actitud dels dos guardonats: “Cal no pas fer-se amb les coses sinó fer-se a les coses, conèixer-les i respectar-les sense malmetre-les”.

Quina maravella! Es nota la mà del president del jurat, en Rubert de Ventós. La concessió d'aquest premi honora a qui l'atorga. Si ens creiem allò de què la Generalitat som tots, ens honora com a societat/cultura/poble/nació. Felicitem-nos, doncs.

1/3/06

diàleg

Sólo temo a mis enemigos cuando empiezan a tener razón.

tertúlia

Ahir, interessant tertúlia a l'Agrupació. Dues consignes que resumeixen part del que es va parlar:

1. "No és metafísica, és política social".- Tant de bo fòssim capaços de no utilitzar el sentiment nacional com a eix vertebrador de l'acció política, i fòssim fidels a la identitat esquerrana. Per una política laica, doncs.

2. "No és metafísica, són vots".- Crítica de l'ús dels sentiments nacionals per part d'alguns. I, des d'un altre punt de vista, esperó per a nosaltres (Arturo dixit): a treballar per a consolidar i augmentar el suport electoral a les nostres propostes.

I molt més, naturalment. Molt més. La necessària incardinació del projecte del PSC en el del PSOE, la imprescindible especificitat del projecte socialista a Catalunya, la constatació del caràcter plural/obert del PSC, el neguit que provoca la situació política actual, etc, etc...

26/2/06

mestre



Divendres, acte en memòria de l'Ernest Lluch. El seu mestratge incideix de ple en dues qüestions d'actualitat: l'encaix de Catalunya a Espanya i la violència al Pais Basc. I així ho van subratllar amb encert els que van intervenir. Quin luxe!!! Carrillo, brillantíssim; Herrero de Miñón, recordant amb intel·ligència l'austracisme reivindicat per en Lluch; i l'Odón Elorza, parlant des del cor, ens va transmetre una sensació d'esperança lúcida. Quin luxe!!! No fa gaire, em vaig fer soci de la fundació que manté viva la memòria d'en Lluch. Som molts els que, a més de tenir-lo com una referència intel·lectual i/o política de primer ordre, també tenim alguna anècdota personal relacionada amb ell. Recordo un cafè en el descans d'una sessió d'un post-grau que vaig fer i del que ell era professor (entre d'altres). Era l'època en què a TV3 triomfava en debats i col·loquis el pintoresc economista liberal Xavier Sala i Martín (a qui admiro, per cert, i segueixo amb atenció), i en Lluch el posava a parir des de les posicions keynesianes (o socialdemòcrates directament, no ens ha de fer vergonya).

22/2/06

l'oposició destroyer

Avui hi ha un boníssim article al diari. És de Daniel Innerarity -de qui ja he fet algun esment arran dels seus llibres. El títol és La posibilidad de entenderse. L'argument central, més o menys, és la crítica a la posició que alguns mantenen en la vida política: la que s'enroca en el lligam ente l'actitud d'oposició sistemàtica a tot i la coherència absoluta amb uns principis intocables. Amb la claredat de sempre i amb la contundència que un article al diari exigeix, l'Innerarity defensa la necessitat d'entendre'ns i la impossibilitat de fer-ho mentre alguns adoptin les actituds esmentades. No cal ser massa llest per veure-hi una crítica seriosa a allò que fan alguns des de l'oposició destroyer que practiquen. Dues perles:
" Quien se pertrecha con el único argumento de su radical coherencia tiene poco recorrido en política, pues ésta es una actividad que tiene que ver con la búsqueda de espacios de encuentro, el compromiso y la implicación de otros."
" En cualquier caso, lo que nunca debería olvidarse es que un partido vale la suma de sus votos y de sus alianzas potenciales, que el poder es tanto lo uno como lo otro. Con amigos dentro y enemigos fuera no se hace casi nada en política; nunca han dado lugar a algo duradero las integridades inmaculadas que nadie puede compartir, las patrias donde no pueden convivir los diferentes o los valores que sólo sirven para agredir."

21/2/06

Vist des de fora

Quelle Espagne ?

Par Ignacio Ramonet

Le débat sur le nouveau statut d’autonomie de la Catalogne a atteint ces dernières semaines, en Espagne, un degré d’intensité préoccupant. Surtout après la déclaration, le 6 janvier dernier, à Séville, du général José Mena Aguado : « Il est de notre devoir – a-t-il affirmé – d’alerter sur les graves conséquences que pourrait provoquer l’approbation du statut de la Catalogne, dans les termes de sa rédaction actuelle, au sein des forces armées en tant qu’institution, ainsi que chez tous ses personnels. » Et d’ajouter que, selon lui, l’article 8 de la Constitution confiait aux forces armées la mission de veiller sur l’unité de l’Espagne et de s’opposer à son démembrement.
Cette intervention d’un haut gradé dans un débat politique déjà tendu a rappelé de fâcheux souvenirs aux démocrates. Parce qu’elle se produit dans un environnement troublant : on vient de commémorer, le 20 novembre 2005, les trente ans de la mort du général Franco ; bientôt, ce sera le 25e anniversaire de la tentative de coup d’Etat du colonel Tejero, le 23 février 1981 ; et, dans quelques mois, le 70e anniversaire du soulèvement du 18 juillet 1936 contre la République qui avait plongé le pays dans une guerre civile. L’Espagne pensait en avoir fini avec la tradition du pronunciamiento qui a caractérisé sa vie politique tout au long du XIXe siècle et d’une partie du XXe jusqu’en 1978, date de l’adoption de la Constitution actuelle.
Les temps ont changé, la démocratie s’est enracinée, et il est désormais impensable qu’un quarteron de militaires parviennent ne serait-ce qu’à la menacer. La déclaration du général Mena montre simplement qu’un résidu de tradition interventionniste subsiste chez un petit nombre d’officiers. Cette tradition a été fortement avivée ces derniers mois par la campagne d’hostilité conduite par le Parti populaire (PP, droite) contre le gouvernement socialiste de M. José Luis Rodríguez Zapatero. Celui-ci a pris plusieurs initiatives qui ont suscité les foudres de l’Espagne la plus conservatrice.
Ce fut d’abord sa décision – adoptée à la suite de son élection en mars 2004 – de retirer les troupes d’Irak, où les avait imprudemment envoyées (contre l’avis de 80 % des Espagnols) l’ancien président du gouvernement, M. José María Aznar. D’autres mesures ont été encore plus controversées, en particulier celle de restituer à la Catalogne des archives pillées par les armées de Franco en 1938 et entreposées à Salamanque. Pendant des semaines, les médias contrôlés par la droite ont bombardé l’opinion publique d’informations alarmistes sur le « danger » que représentait pour l’unité de l’Espagne cette restitution... Le PP n’a pas hésité à convoquer d’immenses manifestations pour protester contre ce « dépouillement ».
Ce fut ensuite la légalisation du mariage homosexuel. Acceptée par la majorité des Espagnols, cette mesure souleva dans les milieux les plus rétrogrades un tollé d’un autre âge. L’Eglise catholique allant jusqu’à menacer d’excommunication les maires qui célébreraient de tels mariages.
Il y eut enfin la question du nouveau statut de la Catalogne. Comme le Pays basque et la Galice, ce territoire possède sa propre langue et une culture singulière. Il s’était déjà constitué, dès 1932, en « région autonome au sein de l’Etat espagnol ». Et a retrouvé son autonomie en 1979, alors que dix-sept « communautés autonomes » étaient créées en Espagne. En vertu d’un statut reconnu par la Constitution, le gouvernement catalan – la Generalitat (Généralité) – a pu se doter d’une police autonome, et s’est vu conférer des compétences en matière d’éducation, de santé, de sécurité sociale, de politique culturelle et linguistique, et d’aménagement du territoire.
Trente ans ont passé ou presque. Depuis novembre 2003, la Catalogne – pour la première fois depuis la fin du franquisme – est gouvernée par une coalition de gauche (socialistes, nationalistes de gauche, Verts) ayant promis d’adopter un nouveau statut. Celui-ci n’annonce aucune « séparation » d’avec l’Espagne, s’inscrit dans une tradition « fédéralisante », réclame le caractère de « nation » pour la Catalogne, et a été approuvé par 90 % des députés catalans en septembre 2005. Il est en discussion au Parlement de Madrid.
La droite et l’Eglise ont fait donner tous leurs médias, encore très influents, et y vont au canon et au sabre d’abordage. Pour échauffer les esprits et effrayer les cœurs. Le premier résultat est là : bruit de bottes dans les casernes. Mais, après quelques modifications pour le mettre en conformité avec la Constitution espagnole, le nouveau statut de la Catalogne devrait être adopté.

LE MONDE DIPLOMATIQUE février 2006 Page 1

17/2/06

pau

Emocionant: sembla que ara va de debó, i la situació al País Basc pot canviar. Tant de bo sigui possible, i anar més enllà de les barbaritats dels dos extrems: del PP i de les bombes que els altres encara fan estallar. Ara és l'hora, sembla, de la veritat. Uns dels que més clar ho tenen i millor motiven per a entendre el que passa al País Basc i el que hi ha de passar són la gent d'Elkarri . M'estic rumiant un petit text sobre una qüestió que m'ha emprenyat sempre molt: l'ús que la dreta espanyola fa del dolor dels familiars i amics de les víctimes dels atemptats terroristes. És una actitud encara més miserable que la recerca constant de l'enfrontament entre persones i pobles. Amb la llengua o amb els anuncis a Andalusia, per exemple. Per cert: caldrà preparar molt bé la celebració del Dia d'Andalusia , i esmerçar-hi esforços per a resaltar la concòrdia i el bon rollo. Davant dels insults, com ja sabem, hem de parlar/actuar sempre en positiu i tenir confiança en què les persones no es deixin enganyar pels demagogs i populistes.

16/2/06

bloc bloc

El president Maragall ha presentat el seu nou espai web, on hi haurà el seu bloc... No "blog", sinó "bloc". Acabo de canviar el nom a la capçalera del meu.

15/2/06

la sociedad invisible

Per fi he disposat d'una estona per a acabr de llegir un llibre que rondava per la taula ja fa massa temps. La sociedad invisible, de Daniel Innerarity. Molt bo, com tot el que escriu (de vegades, al diari). Em va impactar molt, també, La transformación de la política. Hi ha algunes idees que, com a llavors, poden acabar donant els seus fruits. Insisteix molt en la complexitat de la realitat, i la necessària actitud d'obertura davant d'ella. El final, amb tot una reapropiació de la idea d'utopia, és potser el més suggerent.

13/2/06

fanatisme

Quan es tracta de diner tothom és de la mateixa religió (Voltaire). Potser l'emprenyament públic en nom d'una religió també s'explica per la manca de diner. El fanatisme com a vehicle per a excretar el ressentiment dels oprimits. Marx i Nietzsche anant a sopar junts. Qui paga?

10/2/06

l'actualitat ens encega

La República de les Lletres era/és un vell/bell ideal humanista –sóc incorregible. M’hi sento membre, si més no en llegir el diari. Avui, per cert, El Pais http://www.elpais.es és extremadament generós en estímuls. Articles que obliguen a pensar, que exciten. I que em fan sentir tan poca cosa… N’hi ha un de Félix de Azúa que descriu força bé el que és realment l’administració pública de l’Estat espanyol. I un altre del professor Navarro defensant el tripartit. Però el tema més apassionant d’aquests dies és el de l’explosió d’emprenyament que es viu a tot el món musulmà per l’afer de les caricatures. M’agrada pensar les coses amb un cert retard, potser perquè cal fer-ho amb la distància de l’òliba hegeliana. Sóc incapaç d’entendre com és possible tenir una opinió pròpia sobre qualsevol cosa i de manera immediata. Per això, potser, admiro irracionalment als opinadors públics que publiquen reflexions sobre els temes d’actualitat en temps real. Tinc una carpeta amb papers i una altra a l’ordinador amb un munt de coses que vaig llegir quan va passar l’incendi social a França. I encara no m’he parat a pensar-ho de debó. És el que passa: que després no penso que vaig pensar que hi havia de pensar. La velocitat, la immediatesa. Deia això dels musulmans. Del tema aquest, per exemple, m’és totalment impossible entendre’n res. Res de res. El que vaig fent, això sí, és de formigueta: guardo textos i materials llegits, per reprendre més endavant la qüestió i provar de fer-me-n’en (s’escriu així? segur que no; és que sóc xarnego) una lleugera opinió –sempre provisional, és clar. Del merder aquest de les caricatures, dèiem. Avui al diari hi ha textos fets des de dues opcions diferents: la de Joan B. Culla i la d’en Goytisolo. El sionista i el proàrab. Però les etiquetes són injustes, perquè en realitat es tracta de dos textos davant dels quals no pots més de dir: si, és clar, això és el que penso. N’hi ha un altre parell: un de Carlos Mendo i un altre de Soledad Gallego-Díaz. Déu n’hi do. Per sucar-hi pa. I, sobretot, per no caure en el parany de la opinió precipitada. Que n’és de complexe i complicat, el món.