30/11/06

soroll i soroll i soroll

El video del psoe no és més que informació, pura i dura. Com un reportatge de Informe Semanal o de Trenta Minuts. No hi ha interpretacions, ni valoracions... Només fets, amb imatges extretes de medis de comunicació. Res més que informació per a recordar i, tot recordant, evidenciar la hipocresia de la dreta. La seva absoluta immoralitat davant del tema.
Ara bé... No deixa de deixar un regust amarg. Sembla com si ens deixèssim endur, i s'haguès afegit soroll al soroll. El video pot ser rebaixar-se, posar-se a l'alçada de la demagògia, caure en la trampa. Un triomf, per tant, per als que volen convertir el debat públic en un femer. Instal·lant-nos en el terreny acotat per la reacció no sé si ultrapassem la línia vermella que limita la dignitat d'allò que defensem. Ah! I si es perden vots -cosa absolutament discutible- per no entrar en el joc, tant se val. Hi ha quelcom més important que governar, oi? La gent, al cap i a la fi, no es deixa manipular tant fàcilment. Cal confiar -esperança racional, i si no pleguem perquè res no tindria sentit- en què al final triomfa la veritat. I som nosaltres els que, modestament, tenim la raó.
Hi ha una altra veta de la qüestió que em sembla interesantíssima: el desplaçament del debat públic cap a les imatges. La cultura del video-clip de tres minuts, o de l'anunci -spot- de trenta segons. I les imatges poden ser manipulades amb tanta facilitat...
En un article d'en Ramoneda, avui al diari, podem llegir: ¿Para qué sirve un partido político? ¿Para encauzar los problemas o para enredarlos? Hi ha qui dirigeix partits polítics per a enredar... i fins i tot hi ha qui, encara més provincià, en crea per al mateix propòsit.

28/11/06

el concepte de política

Si et criden a guiar un breu moment del mil·lenari pas de les generacions, aparta l’or, la son i el nom. També la inflor buida dels mots, la vergonya del ventre i els honors. Imposaràs la veritat fins a la mort, Sense l’ajut de cap consol. No esperis mai deixar record, car ets tan sols el més humil dels servidors. El desvalgut i el qui sofreix per sempre són els teus únics senyors. Excepte Déu, que t’ha posat dessota els peus de tots.  Bona sort, president Montilla. La necessitarem tots plegats.

22/11/06

de fal·làcies


La majoria d'arguments que s'utilitzen en el debat públic són barbaritats. Ídols de la plaça, que deia Bacon. Proferits com trets que es disparen contra l'adversari -i també contra la racionalitat, la majoria de vegades. Efectius i efectistes, tanmateix. Útils, per tant, en el combat públic -no per la cultura, com vàrem somniar, sinó un miserable combat per guanyar recolzament electoral. Com que en la recerca del vot hi ha qui pressuposa que tothom és idiota -piensa el ladrón...- s'utilitzen picardies, males arts i el que calgui. El fet és que causen el seu efecte. En tot cas, una prevenció absoluta: la decisió lliure de cada persona a l'hora de votar -o de no votar- és sobirana i del tot respectable. Cal denunciar els que participen en la vida pública amb ànims perversos, ni que sigui per a què no es confonguin amb els que hi participen de debó. L'autenticitat contra l' así es la política.

Arguments fal·laços, per exemple: a aquest grup autoanomenat dels Ciutadans -com si la resta de partits fòssin de gossos i no de ciutadans- l'han interpretat de maneres força diverses. Hi ha tot un gènere d'articles al diari especialitzats en intentar entendre la novetat. Que, per cert, no en té gens, de novetat. D'entre els arguments que es poden bastir per a interpretar la irrupció política d'aquesta proposta, n'hi ha dos de ben fal·laços:
- Aquest és un partit recolzat explícitament per personatges com un locutor de la cope i el director de el mundo. Aquests personatges són moralment indesitjables. Per tant, el partit és moralment indesitjable. Fal·làcia lògica o no, molts ens apuntem a aquest raonament, oi?
- Aquest és un partit recolzat per intel·lectuals. Als intel·lectuals se'ls hi ha de fer cas. Per tant, s'ha de fer cas a les propostes d'aquest partit. Fa gràcia això dels intel·lectuals. Sigui el que sigui que vulgui dir aquesta paraula, n'hi haurà per a tots els gustos, oi? Sembla que per alguns només compten les opinions -opinions!- d'uns i no d'altres.
Com la notícia llegida avui a El Periódico: el noi que dóna la cara en aquest grup ha estat militant del PP fins l'abril d'aquest mateix any. Què es pot deduir d'aquest fet que a ningú l'hi ha estranyat?

Arguments poc o gens consistents des del punt lògic... però pràctics per a justificar posicions de rebuig o d'acord. Una altra modalitat de fal·làcia molt recurrent en el debat públic és l'argument ad hominem. De tota manera, és dels més il·lustratius de tots -permet aclarir qualsevol qüestió, mostrant l'absurd que representa que una opinió sigui defensada per segons qui.

No sé si és un argument ad hominem, però es podria elaborar tot una teoria al voltant d'una nova síndrome psicopatològica. Consultats alguns amics del ram, la podríem anomenar la paranoia del príncep destronat. No hi ha més explicacions que les psicològiques quan veiem com actua algú quan no ocupa el lloc que estava convençut que era per a ell. A la sobèrbia, prepotència i xuleria habituals s'hi afageix el despreci més absolut cap el que els demés decideixen i l'intent de deslegitimar a qui assumeix la responsabilitat de fer coses. Quan algú s'ha convençut del tot de què el lloc és seu -president o alcalde- i no ho és per la voluntat sobirana dels demés, és afectat per aquesta síndrome. Des d'ella, potser, s'entèn molt del que escoltem o llegim.




17/11/06

ségolène


A França ja hi ha candidata a la Presidència de la República. Té un nom ben curiós, amb dos accents que l'arrodoneixen. Confiem en què no sigui un soufflé sense continguts, tot plegat.
Per altra banda, quina lliçó de democràcia, les primàries. En tot cas, s'adiuen amb la tradició de cultura política d'una esquerra que arrela les seves posicions en els clubs de la Revolució. Ben lluny dels nostres costums. Ni millor, ni pitjor: diferent.

2/11/06

el crit del silenci

Ni l'abstenció ni els vots en blanc són de ningú. Impossible interpretar-los, més enllà d'aventurar hipòtesis més o menys encertades. Som amos dels nostres silencis. I ahir a la nit el silenci era aclaparador. En tot cas, com és que la meitat de la gent no es sent concernida per les eleccions al Parlament? Alguna cosa s'ha d'estar fent malament, i caldrà esmenar-ho. Amb la responsabilitat de qui sap que, passi el que passi, el que té a les mans és massa important com per deixar-se endur per frivolitats o populismes.