29/3/18

sentit i sensibilitat


Un recent escrit de n’Amador Fernández-Savater  ens ha fet anar força més enllà d'estar-hi d'acord. És una molt bona invitació a pensar -i a fer! 

Per provar d'entendre allò que ens passa, les conjuntures es llegeixen, habitualment, com una disputa entre diferents grups de poder. S'analitzen les maniobres partidistes, les intrigues de saló, les relacions de força entre faccions, l’actuació de la maquinària de l'Estat; els sondejos, l’opinió pública, les piulades, i etc. El text proposa enfocar-ho des d'una mirada diferent i fer-ho a partir d’un interrogant radical: és possible llegir el momentum com un xoc entre diferents sensibilitats davant la vida en comú?

El capitalisme triomfant ho va conquerint tot... i necessita no només l’abolició de les velles regulacions i proteccions, sinó també i sobretot una insensibilització radical. Cal que s'adeqüin a les necessitats funcionals de la societat-on-tot-és-mercat l'estructura del voler i del sentir, del pensar i del fer... La moral; l'ànima, en un mot.

Precarització de la vida, en tots els sentits; també en el de veure l'altre com a obstacle i/o amenaça. Zero empatia. Res m’ha de lligar a l’altre, que és quelcom que sobra, que és prescindible. I l'àmbit social és l'escenari d'un estat de guerra de tots contra tots -i ha de ser viscut així. Allò que sosté els dispositius de precarització de la vida, doncs, és una certa configuració (o desconfiguració) del caràcter, de la percepció i la sensibilitat.

En aquest escenari fosc, crispat, emprenyat... apareixen veus i gestos que evoquen una manera diferent de sentir. Tres exemples: el vuit de març, la veu de la mare del nen assassinat a Níjar i les mobilitzacions a Madrid/Lavapiés després de la mort de l’immigrant....
Se me saltaron las lagrimas el 8M viendo a primera hora de la mañana un “piquete” de chicas sub16 (y chicos, a la zaga) recorriendo el barrio, con energía a chorros e infinita lucidez en sus consignas.
Se me saltaron las lágrimas escuchando a Patricia Ramírez pidiendo a la gente que “se sacase a la bruja de la cabeza” y recordase más bien las "acciones bonitas" que tuvieron lugar durante la búsqueda de Gabriel.
Se me saltaron las lágrimas escuchando a los oradores de la plaza Nelson Mandela de Lavapiés apelar, sólo un día después de la muerte (muerte política) de Mame, a la humanidad compartida, a la igualdad de todas las personas.
El filósofo y escritor George Bataille decía que hay “lágrimas felices”. No son exactamente lágrimas de alegría, sino de emoción por ver acontecer algo “milagroso”: imprevisible, inesperado, impensable, imposible pero cierto.
Es “milagroso” escuchar a quien ha sufrido el daño más grande hablar de pelear por más vida y no por más muerte, por más humanidad y no por menos, por más empatía y no por más guerra de todos contra todos. Que se nos humedezcan más a menudo los ojos de estas lágrimas, para despertar y reactivar nuestra piel endurecida por el principio de crueldad.
Potser no hi té res a veure, però en un escrit de 1797, el nostre pare Kant explica que allò que sentim davant de determinats fets assenyala amb certesa que som humans (en el sentit clàssic i ple de la paraula: animals dignes, racionals, morals...) Ell presenta la Revolució Francesa com una prova empírica de què la humanitat progressa moralment:
La revolució d'un poble pletòric d'esperit, que estem presenciant en els nostres dies, pot triomfar o fracassar, pot acumular misèries i atrocitats en tal mesura que qualsevol home assenyat mai es decidís a repetir un experiment tan costós, encara que pogués dur-ho a terme per segona vegada amb fundades esperances d'èxit i, malgrat això, aquesta revolució —a la meva manera de veure— troba en l'ànim de tots els espectadors (que no estan compromesos en el joc) una simpatia propera a l'entusiasme, la manifestació del qual porta aparellat un risc, que no pot tenir una altra causa sinó la d'una disposició moral en el gènere humà.
[un altre dia discutim si això de ser espectadors sense estar compromesos és possible i com pot ser viable -en època de Kant no hi havia tele ni twitter; ah! i també com pot ser que les misèries i atrocitats en una revolució són assumibles en funció de la grandària moral de l'empeny]

Hi ha esdeveniments que impacten en nosaltres i ens susciten determinats sentiments. Que fan aflorar allò que en el fons i de debò pensem/sentim/esperem/volem. Així doncs, la prova empírica de què som éssers humans (és a dir: que hi ha esperança) és l'entusiasme que sentim (la pell de gallina, la llagrimeta) davant de fets com una revolució justa. 

Els fets que relata l'autor del text esmentat també ho aconsegueixen -text que suscita, en llegir-lo, un cert encís, una emoció positiva. En un bucle feliç, ens provoca també lágrimas felices.

Ah! i al Parlament es parla d'humanitat i manca d'humanitat; de sentiments enfrontats; de vivències doloroses, d'empatia ... Potser una altra de les revolucions pendents va per aquí, oi? Ser persones, es deia. 

23/3/18

es lo que hay


La realitat és una merda. O, posant-nos estupendus, allò que existeix no té cap justificació en si mateix. Em sembla que era Adorno qui ens en prevenia: el pensament no pot subsumir en una totalitat de sentit la realitat sencera; i, a més, aquesta és sofriment, dolor i patiment de cada cos   –allò de “després d’Auschwitz” té moltes derivades.

impossibilitat d’intel·ligir tot el real com un tot + inexorable presència del patiment

El món inabastable, la cosa que es més (que sempre serà més) que el concepte amb què provem de pensar-la; i el patiment que ens té lligats a la terra -arrelats- i clama/crida des de la radical singularitat de cada cos.

La finitud. Pensar i viure a partir d’aquesta constatació. Defensar la racionalitat sabent-la incompleta i feble. Defensar l'alegria sabent-nos febles i incomplets. Construir en comú, fins i tot, una vida suportable.







6/3/18

desig


Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva
estrella, allò per a què serveixes, allò en
què et sents un entre els homes. Esforça’t
en la teva tasca com si de cada detall que
penses, de cada mot que dius, de cada peça
que hi poses, de cada cop del teu martell,
en depengués la salvació de la humanitat.
Car en depèn, creu-me. Si oblidat de
tu mateix fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regís
automàticament els seus estats; fas més
que el qui inventa teories universals només
per satisfer la seva vanitat, fas més que el
polític, que l’agitador, que el qui governa.
Pots negligir tot això i l’adobament del
món. El món s’arreglaria bé tot sol, només
que tothom fes el seu deure amb amor a
casa seva.

L’elogi del viure
Joan Maragall