23/10/08

som i serem

Loquillo, entre d'altres coses interessants, ha dit en una entrevista al diari: "Quan em pregunten d'on sóc sempre contesto que barceloní del barri del Clot. No dic ni català, ni espanyol". Com que amb això de les identitats cadascú és ben lliure de triar, ja està prou bé escollir amb quina d'elles vols identificar-te en públic. Tot i això, no deixa de ser raonable entendre que un no escolleix segons què -com ser català, per exemple, o de La Torrassa. El problema rau en voler treure segons quines conclusions d'això -com optar per determinades posicions políticoverbals, per exemple. That's the question, doncs. És que ens de prendre seriosament ser post-nacionalistes, igual que tenim un candidat que és post-racial. [Per cert, tant de bo poguèssim votar als States, oi?.]
Un altre català, Pau Gasol, ha manifestat que "la cultura catalana és una qüestió històrica; la majoria de la població vol formar part d'Espanya, però alguns volen ser independents perquè tenim la nostra pròpia llengua i, per així dir-ho, perquè tenim la nostra petita cultura, però som part d'Espanya".
Que sigui qüestió històrica vol dir que és d'una enorme actualitat, i de futur. Allò històric ens defineix i ens projecta. Que la majoria vulgui una cosa o una altra és ben discutible. Potser és certa aquella recent diagnosi sociològica que venia a dir que els catalans, més que emprenyats, estem perplexos. Sense saber el què. Uns, rumiant ensimismats com ens acabarà afectant de debó -és l'economia real, estúpid- tota aquesta tempesta econòmica que els medis diuen que ens està caient. D'altres, entretinguts amb banalitats i futileses. És a dir, gaire bé com tothom a tot arreu.

12/10/08

brel



Trenta anys, ja. Ell ens va ensenyar a dir el que no es pot dir, amb el lament absolut d'un no em deixis desesperat: l'abisme més fosc... aquell que s'obre quan l'amor s'acaba. Ja és curiós, que la millor cançó d'amor de tots els temps -això diuen- tracti del desamor. Hi ha una cançó en positiu, potser no tan anomenada, però més pròpia per a mantenir una certa fe en l'amor, l'única esperança de redempció. Quan només es té l'amor, es diu.

la paraula

Llegit al butlletí d' Església Plural: "La mort del bisbe Carrera és un moment oportú per retre homenatge, als homes i dones, laics i clergues, que al llarg de més de quaranta anys han dedicat la seva vida a procurar configurar la nova Església sortida dels debats, de les resolucions i de l’esperit del Concili Vaticà II". Que han treballat per fer arribar la paraula de Jesús, no la seva pròpia, a una societat necessàriament laica i oberta. Que han estat agents d'esperança, de pau i de concòrdia.
També és un moment oportú per a denunciar -denúncia profètica, en dèiem- a aquells que fan servir el púlpit per a sembrar desconfiances i rancúnies.

6/10/08

el retorn a la política

Transversalment acabem opinant el mateix: la necessitat de la política. La reivindicació de la noblesa i la dignitat d'aquesta ocupació, a voltes tan injustament despreciada. Un article, avui a La Vanguardia, ho expressa des d'una certa perspectiva. El títol, La política volverá a ser sexy, entronca amb la campanya d'Obama i la seva imatge/les seves apostes/la seva significació icònica. Treballar en allò públic, ocupar-se i preocupar-se d'allò que és comú. Tenir cura de l'espaitemps que compartim, i vetllar per a preservar-hi drets i deures, per a promocionar béns, per a igualar oportunitats... Treballant en comprometre tothom en la recerca de solucions, donant la cara. Trascendint la mera gestió del servei públic -assegurant, en tot cas, que aquest és eficaç, net, equitatiu, i que obeeix a l'estratègia transformadora que ens impulsa. Però anant-hi més enllà. Jugar-nos-ho tot per una vissió, per assenyalar un horitzó possible/necessari cap al que anar plegats. Liderar. Fer política de debó, doncs. És el signe dels temps... n'estarem a l'alçada?