Loquillo, entre d'altres coses interessants, ha dit en una entrevista al diari: "Quan em pregunten d'on sóc sempre contesto que barceloní del barri del Clot. No dic ni català, ni espanyol". Com que amb això de les identitats cadascú és ben lliure de triar, ja està prou bé escollir amb quina d'elles vols identificar-te en públic. Tot i això, no deixa de ser raonable entendre que un no escolleix segons què -com ser català, per exemple, o de La Torrassa. El problema rau en voler treure segons quines conclusions d'això -com optar per determinades posicions políticoverbals, per exemple. That's the question, doncs. És que ens de prendre seriosament ser post-nacionalistes, igual que tenim un candidat que és post-racial. [Per cert, tant de bo poguèssim votar als States, oi?.]
Un altre català, Pau Gasol, ha manifestat que "la cultura catalana és una qüestió històrica; la majoria de la població vol formar part d'Espanya, però alguns volen ser independents perquè tenim la nostra pròpia llengua i, per així dir-ho, perquè tenim la nostra petita cultura, però som part d'Espanya".
Que sigui qüestió històrica vol dir que és d'una enorme actualitat, i de futur. Allò històric ens defineix i ens projecta. Que la majoria vulgui una cosa o una altra és ben discutible. Potser és certa aquella recent diagnosi sociològica que venia a dir que els catalans, més que emprenyats, estem perplexos. Sense saber el què. Uns, rumiant ensimismats com ens acabarà afectant de debó -és l'economia real, estúpid- tota aquesta tempesta econòmica que els medis diuen que ens està caient. D'altres, entretinguts amb banalitats i futileses. És a dir, gaire bé com tothom a tot arreu.
