30/9/15

la cosa

Anomenar-ho "procés" em sap greu, perquè és una paraula que no designa en absolut el que ens està passant. Un significant buit, utilitzat com a eina propagandística  i mobilitzadora. Siguem exquisidament neutres, tot i que aquesta (la de la neutralitat) no és més que una postura estètica. Anomenem-ho cosa.

Què, com està la cosa?  Doncs força embolicada. Les eleccions del diumenge no han ajudat a aclarir res; potser al contrari: ho han embolicat una mica més. Tot i que han deixat tot un seguit d'evidències en relació a qui i com som, què volem, cap on anem, etc. Dades interessants n'hi ha moltes, i han estat subratllades per uns i altres. L'embolic, però, persisteix -si és que el que volem és "trobar aigua", com diu en Mendoza avui al diari...por mi parte, sigo en el mismo estado de incertidumbre y perplejidad (...) y, por lo que veo, no soy el único. Los periódicos afirman rotundamente una cosa y la contraria, según su tendencia y algunos hacen ambas cosas a la vez, mientras el ciudadano pasea cabizbajo con un péndulo en la mano tratando de encontrar agua bajo la dura y seca superficie de la información. 


Necessitaríem massa temps per assimilar tanta anàlisi, per provar de sintetitzar tants punts de vista... La cosa és, com tot el que té a veure amb allò social, incommensurable: és allò que decidim que sigui -o allò que alguns decideixen que sigui, tenint en compte que aquests "alguns" formen parròquies diferents. I prenem partit, d'una manera o altra. Tomar partido hasta mancharse, que deia un poeta. No fer-ho és indigne, deshonest, hipòcrita; es de ser mala persona... Prenem partit, of course, però no volem renunciar a entendre (pensament crític, se'n deia d'això) el que ens passa; sabent-nos imperfectes i necessàriament esbiaixats a l'hora de mirar (perquè sempre mirem des de -des d'on hem decidit ser).

Tampoc serviria de massa acabar d'entendre res, perquè una mica abans de Nadal tornarem a votar (a decidir!), i la cosa encara s'embolicarà més. La política hauria de ser l'art de solucionar conflictes, o almenys el de crear espais per a conviure amb ells de manera raonable. Tanmateix, no estem en el terreny dels hauria de ser, sinó en l'esquerp terreny d'allò que és. I potser és que el conflicte ja els hi va bé, a alguns. Però hi ha vida al marge de la cosa, eh? Hi ha la vida, potser.

17/9/15

comunitat

Extret d'un assaig de G. A. Cohen:  "Per comunitat entenc el principi antimercantil segons el qual jo et serveixo no a causa d’allò que puc aconseguir fent-ho, sinó perquè necessites el meu servei. Això és antimercantil perquè el mercat motiva la contribució productiva no a partir d’un compromís amb els éssers humans iguals a un mateix i d’un desig de servir-los en tant que ells em serveixen a mi, sinó a partir d’una compensació en metàl·lic. El motiu immediat de l’activitat productiva en una societat de mercat és una típica barreja de cobdícia i por.... La cobdícia ens mostra a l’altre gent com a possible font d’enriquiment i la por com una amenaça. Es tracta de formes horribles de veure als demés, per molt que ens n’haguem acostumat i estem immunitzats enfront d’elles, com a resultat de segles de desenvolupament capitalista".

La comunitat és un ideal moral -i ja sabem quina és la funció dels ideals: regular les actituds i conductes (el capteniment, diuen els que saben usar correctament la llengua), assenyar-lis un horitzó de sentit, fonamentar els valors. Però també és una qüestió pràctica, relacionada amb la resolució satisfactòria d'un problema inherent a les persones: que només podem sobreviure i, per suposat, créixer humanament, si cooperem uns amb els altres. La cooperació es pot fer per egoisme, és clar, però serà més feble i estarà necessitada de sancions i vigilància, al revés que la cooperació que emana d'un sentit de reciprocitat, obligació mútua i solidaritat -la fraternitat!

Defensors (il·lusos, potser) dels valors inherents a l'ideal comunitari... ens haurem d'anomenar comunistes?

5/9/15

contradiccions



He llegit que aquesta és LA millor interpretació que s'ha fet mai de l'obra musical més important de la història. Era Berlin, i era el mes de març de 1942. La vida és una p... merda!

4/9/15

ésser i capital

Han deixat que corri la notícia de què les eleccions espanyoles (la segona volta del 27S?) seran el dia 20 de desembre. Opinadors entenimentats ja s'han apressat a valorar que l'esperit nadalenc i una esperable millora en qüestions econòmiques podran beneficiar a qui convoca les eleccions. Creuen que tan poca memòria tenim? Que hi ha una majoria de persones -o un nombre considerable d'elles, tant se val- que són tant influenciables?

No podem pensar que siguem tan tontos, tots plegats. Perquè un obrer vota a un partit de dretes? És a dir: perquè votem a qui farà una política en contra nostra? Aquesta pregunta, formulada en l'estricte marc d'una determinada concepció del món, ja fa molts anys que no té significat -que no la sentim com a nostra.

Algú (potser un acadèmic) va dir que hi ha una cosa pitjor que ser explotat pel capitalisme i és no ser-ho. Hem de pensar que es referia a les dificultats que pateix qui es troba en l'atur, i no a què l’explotació com a tal fos desitjable.

Ara bé, aquesta brometa (o no ho és?) ens recorda que el capitalisme organitza les condicions materials de vida de la gent, de tal manera que a la majoria ens va millor quan l’economia capitalista (el punyetero sistema) funciona bé. En el si d’un capitalisme que funciona bé, els interessos materials d'una majoria significativa depenen en un grau significatiu de l’èxit de l’activitat econòmica capitalista.

Aquesta dependència dels interessos materials de cadascú respecte al correcte desenvolupament de l'economia de mercat atorga versemblança a la idea de què el capitalisme funciona de fet en interès de la majoria. I pot posar de manifest un majoritari recolzament popular a tot un seguit de polítiques públiques dissenyades per a mantenir l'acumulació de capital i l'explotació -potser per això el front polític de les dretes espanyoles s'anomena partit popular.

El sistema, doncs, sembla que aconsegueix vincular efectivament els interessos materials de la majoria de la població als interessos del capital. Això atorga credibilitat a les opinions que justifiquen l'estat de coses (la ideologia, en dèiem) i que es materialitzen en allò que anomenàvem mecanismes de reproducció social o aparells ideològics. Opinions, per cert, divulgades amb eficàcia pels "clergues" a sou -això del clergat està bé per a denominar els opinadors professionals que transmeten unes idees que són consignes; s'utilitza en un article d'avui al diari sobre "el procés", que per cert és força interessant.

L’estabilitat i persistència del capitalisme, per tant, depenen en gran mesura de què continuï essent capaç de generar un cert tipus d’integració econòmica (amb retroalimentació ideològica) per a gran quantitat de persones.

Les crisis econòmiques són èpoques de rebombori i confusió, de necessari replantejament, perquè en condicions de crisi l’estret vincle entre els interessos materials individuals i el capitalisme queda afeblit. En una crisi profunda, de llarga durada i global, molta gent pot quedar marginada del mercat de treball o, fins tot, rebre pel treball unes quantitats de diner que no permeten una acceptable participació en el mercat (el consum!).

La plena ocupació no és l'objectiu de les polítiques públiques, la llarga i trista crisi ens ha abocat a aquesta veritat (que fa temps que és així). Una derivada a estudiar, doncs: el treball ja no garanteix l’accés als mecanismes de la integració capitalista (perquè no n'hi ha per tothom o perquè en alguns sectors està infraremunerat).

S'ha obert una escletxa (vist amb un cert voluntarisme): la possibilitat d’imaginar una vida diferent pot ser pensada/viscuda. No ho ha estat perquè les classes subalternes percebin el capitalisme com una obstrucció a la llibertat (o a la vida autèntica), sinó quan aquest ja no aconsegueix atendre les necessitats bàsiques de benestar material i seguretat.