la ciutat

Podem mirar la ciutat des de dues vessants; indestriables, tanmateix. La ciutat és objecte i subjecte a l'hora -ho ha esdevingut històricament. 

Com a objecte, la ciutat és:

un ens a gestionar, un artefacte funcional. Es tracta, doncs, de fer la ciutat. 

un objecte de discurs, un artefacte ideològic. La ciutat es diu en règims discursius produïts des de determinades relacions de poder/saber. Ara del que es tracta és de dir la ciutat. 

un objecte llegible, un artefacte significant. Un conjunt de signes, senyals, símbols, missatges, indicadors i codis interpretables. En fi, es tracta de codificar la ciutat. 

La correlació de forces i de relacions de poder i saber en cada context -la conjuntura- determina qui domina les formes de fer, dir i codificar la ciutat.

Quan en un cert "imaginari col·lectiu" (sigui el que sigui això, que en tot cas és un producte) la ciutat cobra vida, també esdevé subjecte. Aleshores li atorguem capacitats, forces, moviment... vida! Quan es parla en nom del subjecte "ciutat", po que quedin anul·lades totes les veus diferencials que de fet la travessen: la ciutat fa o diu... 

Així,  tot el que passa en els escenaris urbans s'acaba considerant un fet natural, afectat per l'evolució pròpia d’un organisme que té el seu cicle de vida específic -sense agents ni interessos particulars. Aquesta és l'enganyifa!

mil paraules

Avui al diari hi ha un brillant (com tots els de Vila-Matas) text on es reflexiona (i se'ns convida/excita a fer-ho) sobre la banalitat de les imatges. Banalitat que va més enllà d'ella mateixa, en la mesura en què l'abundància ad infinitum d'imatges acaba amagant la realitat -la vida!. Ho tapa tot, ho amaga tot. 

Lligant-ho amb això, podem considerar unes paraules de G. Anders (a La obsolescencia del hombre): 

... por todas partes y con todos los medios de la técnica de reproducción, se invita al hombre actual a quedarse con la boca abierta ante imágenes del mundo, o sea, a la participación aparente en todo el mundo (es decir, en lo que debe de ser para él "global"); 

y, además, 

. que se le invita más generosamente cuando menos se le ofrece la comprensión de los contextos del mundo, cuando menos se le admite en las decisiones importantes sobre el mundo; 

. que, como se dice en un cuento molúsico (*), se le "embotan los ojos": o sea, cuando menos tiene que decir, más se le da a ver; 

que la iconomanía (**), en la que se le ha educado mediante esa inundación sistemática de imágenes, pone de manifiesto ya hoy todos esos tristes rasgos, que acostumbramos unir al voyeurismo, considerado sensu stricto; 

que las imágenes, sobre todo cuando sofocan el mundo con su proliferación, a menudo conllevan el peligro de convertirse en aparatos de entontecimiento (***), porque, en cuanto imágenes y a diferencia de los textos, en el fondo no dejan ver ningún contexto, sino siempre únicamente trozos de mundo desgajados, o sea, que, mostrando el mundo, lo velan.

(*): ni idea de què vol dir això del cuento molúsico

(**): interessant terme, aquest. Societat de l'espectacle, inconomania... totalitarisme icònic.

(***): aquesta és bona! més clar que allò dels aparells ideològics de l'estat; o que parlar d'aparells alienants.

Anders!!! mirada lúcida, ben contemporània. 

associar-se

La recent exposició mediàtica d'un congrés a Madrid ha tornat a posar el focus d'atenció en el món dels sindicats -atenció fugissera, és clar: dura el que dura qualsevol notícia, res. I també interessada: molts han aprofitat per intentar cridar l'atenció (que també serà volàtil, banal) sobre algun aspecte a parer seu rellevant. 

Deixant de banda d'altres consideracions, recordo que el sentit dels sindicats era l'autoprotecció obrera. El vell Marx ho diu expressament:

...media una gran diferencia entre el nivel salarial determinado por la oferta y la demanda, esto es, el nivel que resulta de la honesta operación de intercambio mercantil, cuando el comprador y el vendedor tratan en un pie de igualdad, y el nivel salarial que el vendedor, el obrero, ha tenido que dejar caer cuando el capitalista negocia individualmente con cada hombre e impone una rebaja aprovechándose de la miseria fortuita de diversos obreros. Los obreros se asocian para ponerse hasta cierto punto, en el contrato sobre la venta de su trabajo, en pie de igualdad con el capitalista. *

Ras i curt: ens associem per a què no ens fotin, per a què no ens toquin els sous; per a defensar un salari ja no digne, sinó simplement just. 

Segle XXI, després del després: part del precariat és remunerat (i gràcies, almenys té feina) per sota del llindar de les quantitats necessàries per a viure. El salari no garanteix l'accés a unes condicions de vida dignes. Cercle tancat, derrota total. Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten a llegir encara la mateixa plana...  hi han trobat un modus vivendi comodíssim, potser.

(*) K. Marx: El Capital. Libro I, Capítulo VI (inédito). Siglo XXI, México, 1971, pp. 143-144

puresa, si us plau

Al costat del camí l'aire càlid d'última hora del matí removia el bosc i creava un tapís tan fi de llum i sons i tan caòtic en les seves oscil·lacions que cap ordinador de la terra no el podria haver modelat. Fins i tot a l'escala més local possible, la naturalesa es burlava de les tecnologies de la informació. Encara que el magnifiquessis amb tecnologia, el cervell humà era irrisori, infinitesimal, en comparació amb l'univers. I, amb tot, hauria d'haver sigut agradable tenir un cervell i caminar per Bolívia un matí assolellat. Els boscos eren d'una complexitat insondable, però no ho sabien. La matèria era informació, la informació matèria, i l'únic lloc on la matèria estava prou organitzada per ser conscient de si mateixa era el cervell, només al cervell el cúmul d'informació en què consistia el món podia manipular-se a si mateix. El cervell humà era un cas molt especial. Hauria d'haver estat agraït pel privilegi de tenir-ne, per haver tingut un petit paper en el coneixement que l'ésser tenia de si mateix. Però al seu cervell en concret li passava alguna cosa molt greu. Era com si ja només pogués reconèixer la buidor i l'absurditat de l'ésser.

Un fragment molt fragmentari d'una novel·la, on es narra -amb discutible resultat- un determinat estat mental d'un personatge. La presència aclaparadora de la natura -selvàtica!- fa de contrapunt a l'estar-perdut-vençut. I, enmig, una ràpida pinzellada sobre què som -matèria conscient... que segons com només pot copsar la buidor i absurditat de tot plegat, sense ser capaç d'atorgar-li sentit.