2020

Nietzsche va deixar escrit que algú podria haver-se imaginat una faula així:

En algun racó perdut del titil·lant univers escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre on animals llestos inventaren el coneixement. Aquell va ser el minut més arrogant i més fal·laç de la “història universal”: però certament va ser només un minut. Després d’unes poques alenades de la natura, l’astre es glaçà i els llestos animals hagueren de morir.

Bé...

Certament, som pur atzar, insignificant matèria una mica "llesta" en un univers inabastable

Després d’aquest minut d’arrogància... l’astre continuarà girant al voltant del Sol, un cop per any (més o menys); i la convenció ens diu que estem a punt de què n’acabi una, d’aquestes voltes, i en comenci una de nova –amb un número rodó: 2020.

Tot i que... a més del coneixement, els animals llestos també hem inventat la Bellesa.

I això ja són “palabras mayores”!  Ai, la Bellesa! Ajut i consol per a conviure amb tanta arrogància, amb tanta fal·làcia... i provar de ser una mica menys insignificants.

La vida ens regala l’alè de la Bellesa que hem sabut crear ... i també l’amor que hem pogut donar_rebre.

El mateix Nietzsche també va deixar escrita una sentència que venia a dir que Tot amor pensa en l’instant i en l’eternitat –però mai no en “la llargada”.

La Bellesa i l’Amor, contra el temps. Que l’any nou ens ho deixi tastar, ni que sigui una mica.

Yesterday

Un producte comercial més, sí... Però té dues o tres coses força interessants!

literatura

La Literatura t'obre a les infinites facetes de la realitat. Mostra els misteris que s'amaguen darrera d'allò que se'ns dóna. Perquè en ella hi cap tot i, sovint, hi és tot. 

El perfil de les nostres pors, l'horitzó de les esperances. També el més profund d'allò que sentim. Hi posa paraules, i aleshores se'ns revela. De te fabula narratur. Esgarrifa, doncs. 

I molt més. Sempre és un viatge ple de coneixences, en escenaris que parlen per sí mateixos. A través dels mons possibles, i per tant reals. A través, sobretot, de la geografia més abrupta i complicada: la de la insondable complexitat del 'jo'.

silenci

Soroll: És un garbuix de dades sense significat; aparentment, no transmeten informació. És allò que distorsiona el missatge que va de l'emissor al receptor; allò que posa pals a les rodes en la comunicació, embrutant la nitidesa del missatge; enfosquint la claredat d'allò que creiem que volem dir o que ens volen dir. 

Però potser, en certa manera, el caos de dades que configuren el soroll sí que diuen alguna cosa per elles mateixes. El soroll no seria exactament un significant buit... Podríem veure'l igualment com una mena d'informació, ja que pot contenir dades que s'afegeixen als nostres missatges. Sense deixar de ser una pertorbació. 

Estem més que conformats al soroll. Un soroll que acaba per no sentir-se, per no notar-se. Com ho és l'aigua per al peix o l'aire per a l'ocell. L'àmbit en què vivim, tanmateix.

El soroll de la ciutat; dels cotxes, de les màquines. El soroll de notícies que esclaten i s'esfumem. El soroll de la cridòria insensata de tertulians i opinadors de tota mena. El soroll dels milers d'espectacles que ens envolten. El soroll de tantes converses buides, de tant 'parlar per no callar'.

Conformats al soroll... Conformisme; conformació; conformar-se; ésser conformat. El quid (el sentit de la jugada) del conformisme rau en el fet que els processos de conformació són imperceptibles. 

Adoptem i/o ens adaptem a una forma, igual que respirem. I la forma, sempre, està lligada a l'ordre; al poder, per tant.

El silenci és disruptiu! El sorollós silenci... 

poema

I 

Ya no es mágico el mundo. Te han dejado. 
Ya no compartirás la clara luna 
ni los lentos jardines. Ya no hay una 
luna que no sea espejo del pasado, 

cristal de soledad, sol de agonías. 
Adiós las mutuas manos y las sienes 
que acercaba el amor. Hoy sólo tienes 
la fiel memoria y los desiertos días. 

Nadie pierde (repites vanamente) 
sino lo que no tiene y no ha tenido 
nunca, pero no basta ser valiente 

para aprender el arte del olvido. 
Un símbolo, una rosa, te desgarra 
y te puede matar una guitarra. 

II 

Ya no seré feliz. Tal vez no importa. 
Hay tantas otras cosas en el mundo; 
un instante cualquiera es más profundo 
y diverso que el mar. La vida es corta 

y aunque las horas son tan largas, una 
oscura maravilla nos acecha, 
la muerte, ese otro mar, esa otra flecha 
que nos libra del sol y de la luna 

y del amor. La dicha que me diste 
y me quitaste debe ser borrada; 
lo que era todo tiene que ser nada. 

Sólo que me queda el goce de estar triste, 
esa vana costumbre que me inclina 
al Sur, a cierta puerta, a cierta esquina.

Borges, 1964