26/4/06

el tema de nuestro tiempo


Dia a dia, poquet a poquet. Avui, al diari també hi ha una perla per a ajudar-nos a definir i entendre això del republicanisme. Es tracta d'un article del professor González Casanova. Totalment d'acord amb el que té d'interpretació de l'actualitat. Com que el que passa és això:
La Constitución vigente recogió esa esperanza, pero el espíritu democrático no ha calado en toda la población ni en todos los dirigentes políticos. El talante de diálogo, respeto al adversario y a la verdad, de rechazo a toda clase de violencia (física o verbal, parlamentaria o mediática) o a la demagogia populista y nacionalista es una excepción frente al lenguaje bronco, la insidia permanente, la deslealtad del opositor y, a veces, también del aliado.
... ens queda molta feina per fer. Entre tanta, una molt concreta: desvetllar críticament, amb arguments, les mentides amb què alguns volen amagar la seva incompetència:
Resucitar la República en nosotros es saber muy bien y denunciar quién, cómo y para qué socava nuestra democracia española y nuestro autogobierno catalán, desde la derecha o desde la izquierda, mientras afirma actuar en su defensa.

25/4/06

Yom Hashoá


Avui, 25 d'abril, les comunitats jueves de tot el món celebren el dia dels màrtirs i herois de l'Holocaust -la Shoá.
Con el término Holocausto definimos la destrucción del judaísmo europeo, el exterminio de seis millones de judíos, la destrucción de miles de comunidades judías, de decenas de miles de instituciones de cultura, de todas las manifestaciones de la vida religiosa y espiritual. Esto se perpetró por medio del exterminio y asesinato precisamente planificado y organizado por el aparato de estado nazi-facista alemán. Estos actos fueron realizados a la vista y paciencia del mundo entero que sabía de su existencia, en pueblos donde los judíos vivieron durante siglos. Es un día de recuerdo a los caidos.
Que el record necessari (mai més!!!) de la barbàrie no ens permeti justificar les barbàries actuals. Ara la música que ens acompanya és l'últim disc de la Noah, un impressionant i fantàstic directe. Quan s'acabi, posaré "Palestina"; una humil cançó, necessària també. Shalom.

la comèdia

Molt bona la peça d'en Ramoneda que avui publica el diari. Un toc d'atenció necessari. Abans que la desafecció ens torni cínics del tot... Algú pot fer alguna cosa sensata? La cançó que s'escolta: "No és això, companys, no és això".

24/4/06

lectura obligatòria


Avui al diari hi ha un article d'en Muñoz Molina que hauria de ser d'obligada lectura: Notas escépticas de un republicano. En l'esforç que estem fent per a definir les claus de la identitat republicana són ben útils dos passos del text:

"... y también que los valores que ellos defendieron tuviesen más presencia en la política española: un sentido de la austeridad y la decencia, de la ciudadanía solidaria y responsable, una vocación franca de justicia social, un amor exigente por la instrucción pública, un verdadero laicismo, un respeto a la ley entendida como expresión de la soberanía popular."

I cap al final de l'article:

"Manuel Azaña imaginó un patriotismo basado "en las zonas templadas del espíritu". Una manera de conmemorar ese deseo es vindicar los modestos ideales que lo hacen posible: defender la instrucción pública y no la ignorancia, el respeto a la ley frente a los mangoneos de los sinvergüenzas y los abusos de los criminales, el acuerdo cívico y el pluralismo democrático por encima de los lazos de la sangre o la tribu, la soberanía y la responsabilidad personal y no la sumisión al grupo o la impunidad de los que se fortifican en él."

Déu n'hi do.

21/4/06

interculturalisme

A propòsit de la xerrada del Mohamed Chaïb, la qüestió de la interculturalitat. Encara que, en el fons, el problema real no és de xenofòbia. És d'aporofòbia. No és fòbia pel diferent... sinó fàstic cap al pobre.
El multiculturalisme és un fet: el fet que en un determinat espai social han de conviure persones identificades amb diverses cultures. Això succeeix des de sempre a ciutats com Nova York o París, o a països sencers. El multiculturalisme, per tant, és un fenomen antic. A Espanya, durant l’edat mitjana, van conviure les cultures cristiana, jueva i musulmana en un mateix territori.

En els darrers anys, aquesta realitat ha esdevingut una de les més punyents en les nostres societats. Davant del fet del multiculturalisme, present ja a casa nostra, es poden adoptar diverses actituds. La que sembla més coherent amb els valors que defensem és l’interculturalisme. Aquesta posició parteix del respecte a les altres cultures, però propugna la trobada entre les diferents cultures en peu d’igualtat. Podríem dir que l’interculturalisme es proposa els objectius següents :

- Reconèixer la naturalesa pluralista de la nostra societat i del nostre món.
- Comprendre la complexitat de la relació entre les diverses cultures, tat en l’àmbit personal com en el comunitari.
- Promoure el diàleg entre cultures.
- Col·laborar en la recerca de respostes als problemes globals. L'ètica universal en construcció.

En definitiva, l’interculturalisme proposa aprendre a conviure en un món pluralista i entén que la diversitat és una font de riquesa i que la diferència és un principi de complementarietat. Així doncs, si el multiculturalisme és un fet, l’interculturalisme és l’actitud que hauríem d’adoptar davant d’aquest fet. Una actitud que supera l’assimilació i s’oposa a la separació i la marginació. Una actitud, en fi, que aposta per la integració.

La integració consisteix a mantenir la identitat de cada cultura i a valorar positivament les relacions entre elles, tant des de l’immigrant com des de la societat que l’acull. La integració afavoreix la interculturalitat si s’entén com a “integrar-se els uns amb els altres” i no pas com simplement “integrar-se en” un espai predeterminat. A Catalunya en sabem molt, d’això. La nostra cultura i allò que som s’ha anat teixint en el gresol de múltiples i diferents influències. Què és Barberà? Això!!!

El diàleg entre cultures és una exigència del nostre temps. Ens hi juguem el futur del nostre model social. Aquest diàleg és possible? Rotundament hem de dir que sí. Hi ha uns valors que són compartits per les diverses cultures, que poden ser anomenats « valors universals », que configuren un mínim indispensable per dur a terme un diàleg fecund. Es poden concretar en els següents :

. El respecte als drets humans.
. L’apreciació de principis com la llibertat individual, la igualtat i la solidaritat.
. L’actitud dialogant, possible per la tolerància activa.

Aquests mínims ètics configuren l’àmbit social on, necessàriament, ens hem de trobar persones i grups que ens identifiquem amb cultures diverses. La funció integradora de la República. El model francès. Tanmateix, cal anar una mica més enllà d'aquets model i reconéixer que cal trobar un equilibri entre la promoció dels valors republicans com a espai de trobada i el respecte/reconeixement/promoció de les identitats.
Hi tornarem, és clar.

12/4/06

republicanisme

A propòsit de la celebració del 75è aniversari del 14 d'abril, molta gent està posicionant-se públicament a favor de la República. Ja va bé, això. Però hem de confiar en què no es tracti d'una moda ni d'una posició merament estètica. Ser republicà, com tot a la vida, no és dir-ho -per més emfàticament que es faci. Es tracta d'una manera de ser i de fer -tant en la vida pública com en la privada. Molts procurem seguir-lo, aquest ideal.

José Luis Rodíguez Zapatero va declarar al Parlament, no fa gaire, que “molts dels objectius i de les grans aspiracions” de la II República tenen plena vigència, gràcies a les polítiques del seu govern. Aquesta reivindicació de la República va molt més enllà de la necessària recuperació de la memòria històrica. Apunta a tota una manera de fer i de participar en la política.

En certa manera, l’arribada de Zapatero al poder va significar el triomf d’una fórmula nova i inèdita. Per a molts, també enigmàtica. Hi ha qui el critica per la seva falta de continguts, pel secretisme en els seus plans o fins i tot per l’absència de plans. Però al darrera d’aquesta acció política estimulant per a uns i exasperant per a d’altres, s’amaga un profundíssim programa de reforma social que podem identificar amb la idea del republicanisme.

El propi Zapatero, mesos després de ser escollit secretari general del PSOE, va donar pistes sobre les seves fonts: “yo debo a Philip Pettit haberme dado la posibilidad de clarificar mis propias ideas. Leyéndole, algunos descubrimos que este proyecto que empezamos a sentir en el 35º congreso estaba muy cerca de su teoría del ciudadanismo, que es la forma más radical de liberalismo, y que es la que queremos aplicar”.

L’autor esmentat és, d’alguna manera, l’actualitzador dels ideals republicans. Una bona síntesi d'aquest pensament està en el document El Republicanisme, del professor Martí Màrmol.

No es tracta, doncs, de perdre el temps amb la nostàlgia d’un règim polític irrepetible. O de perdre’l reivindicant un canvi en la figura del cap d’Estat. Les prioritats són, evidentment, unes altres. Però sí que cal reivindicar uns determinats valors i principis en la política –en la més propera i en la més general. I aquests valors els podem entendre millor sota el caliu ètic i intel·lectual del republicanisme. Aquesta posició no és, naturalment, exclusiva de cap partit ni patrimoni de ningú: permet que ens hi identifiquem tots aquells que no ens resignem a què la participació cívica es resumeixi en el model del mercat.

7/4/06

alfredo



De sobte, tots els diaris del dia que hi ha a la tauleta del menjador són antics. Els canvis al govern de Madrid fan que ja no tinguem ànims per a llegir-los. Mana la immediatesa. No sé si és massa útil especular sobre els perquès dels canvis -del canvi, de fet. El protagonista, Bono. Però el que compta són els fets.

La reacció del Sr. Rajoy -em sembla que també hi ha declaracions d'en Pujalte- és de traca. Dir que no li tenen confiança a en Pérez Rubalcaba és tot un avís: l'excusa per a trencar, quan els interessi, el fràgil consens que havia promès el propi Rajoy per al procès de pau. Han trobat el forat per a escapolir-se -i mantenir la seva política de terra cremada- del carreró sense sortida a què estaven abocats en aquest tema. La dreta, les dretes. Almenys, no l'han qualificat de coglione. Però tot arribarà. Si el president és un bobo solemne...

Per cert: molta sort, ministre. La necessitaràs, i la necessitarem tots plegats.