Mandela és ben viu

Riure i ballar, signes de vida!!! Veient aquests darrers dies, d’entre l’allau de productes mediàtics al voltant de Mandela, com celebren la seva mort; i com ell ho feia, en ocasions solemnes.

Riure i ballar. Dionís rediviu. I tants records, i tanta feina pendent.

Per cert: aquí a prop, provincians, diuen que sembla que potser és possible que el consum repunti per aquestes festes. Tornem poc a poc a la normalitat, segons el discurs oficial. Ens deixarem? Com ser intempestiu? Com riure i ballar? Com estar vius?

viatjar

Sí, ja ho saps: el viatge més important que has de fer és dins teu. La ruta és a la ment, i no ens l'acabrem mai, aquest viatge. Però si cal sortir i airejar-se, si cal viatjar (no fer el turista!) caminant, tenim ben a prop llocs i espais maravellosos: el nostre país petit n'és ben ple. I el país gran també. Gastronomia, paisatges, art, gent... Fins i tot, si volguessis anar una mica més lluny tampoc cal córrer massa: la Mediterrània, d'Algesires a Istambul és tot un món. I tampoc te l'acabaràs mai. 

Perquè serà, doncs, que quan penses en viatjar el cor (i la trista racionalitat) se'n va lluny, ben lluny...??? Perquè la ment, el país petit i el gran, el mar que és mare nostra s'eixamplen tant??? El viatger i la seva ombra, potser.

plebiscit

Un nou marc conceptual que vol entrar en joc, en el joc: el plebiscit. Un recurs, es diu, si fallen d'altres camins: convertir en plebiscit unes eleccions al Parlament (i farem la campanya amb aires messiànics, un altre cop?). Vénen a la memòria les imatges de Il Gatopardo, peli lenta i bonica que fa honor a la novel·la que li serveix de base. Un senyor de la nova classe ascendent, dels que van fer en el seu moment la via italiana, rendeix comptes dels resultats del plebiscit per la unificació al seu poble: unanimitat en els vots. Remenant al google he trobat la foto d'aquesta inscripció, que m'ha semblat entendre que està a la façana de l'ajuntament de Palerm (capital de Sicília): gairebé tots els vots emesos en un mateix sentit -resultat aclaparador. Per no parlar d'altres plebiscits...

sortim-ne, si us plau

Embolica que fa fort. Aquesta peli dolenta de lladres i serenos que va d'aprenents d'espies i els encàrrecs que atenien… un serial més, que s'afegeix a tants d'altres. Gràcies als tempos judicials -o jurídico-mediàtics- dies i dies, mesos… segurament anys donant-li voltes al i tu més i a totes les collonades típiques i tòpiques que es diuen en aquests casos.

La política convertida en un espectacle, doncs; que gira al voltant de personatges sinistres, aprofitats, caradures. Tots són iguals, tots són el mateix. Els programes nocturns de dissabte a algunes cadenes generalistes espanyoles ho corroboren.

Quin mal que fa, tot plegat, a aquells intents (que n'hi ha molts més dels que ells diuen i volen) de fer les coses bé, de servir honestament els interessos comuns. Un mal objectiu, absolut... potser irreversible.

Què bé que li va a les dretes, aquesta ridiculització de l'àmbit de la política - aquesta berlusconització. Perquè ens entossudim en donar-lis peixet?  Perquè no ens atrevim a trencar el mirall, a desfer el cercle tancat? I sortir-nos-en... Vivim uns temps (i els que vindran!) en què és/serà possible (necessari ja ho és de fa anys!), com ho demostren tants indicis.

la mala llet

En la orilla, una de les lectures d'aquest estiu. Em va encisar el relat que hi havia sota la sèrie televisiva Crematorio, i així vaig descobrir l'autor.

Collons, Chirbes! quines males estones m'has fet passar... i tanmateix, era impossible deixar de llegir! Una narració precisa i contundent de bona part d'allò que ens està passant. Una patada directa a l'estómac, i una fiblada intensa a la consciència. Encertat, molt més encertat a l'hora de descriure el món en què vivim que tants assajos amb pretensions, que tants textos "intel·lectuals" amb què ens fem els entesos (has llegit xxx? penso amb xxx que...). Més realista, també; i més cru. Més honest.

la bellesa

la poesia és una eina carregada de futur

finals de juliol... i sembla que tot s'acaba. Tot és urgent, tot s'ha de fer. Amb la íntima i callada sensació de què "jo ja ho deia, això; fa dos anys que ho estic dient". Sensació no satisfactòria, sinó al contrari. Ganes de córrer i fugir; d'anar lluny, però no per veure res en perspectiva, sinó per no pensar-hi. I el lament per allò que hauríem de ser i no som... Com és l'any Espriu, ressonen al cap aquells versos que diuen 

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Hi ha un poema d'en Margarit que diu una cosa semblant... El títol és "Tantes ciutats on havíem d'anar", i comença dient

El nostre somni és fet de ciutats cultes

Amb música i cafès hospitalaris

En la caracterització d'aquestes ciutats "on havíem d'anar" s'hi diu

Hi ha recers a l’ampara de grans arbres,

Gent callada, educada i ben vestida

Ah! com que la culpa sempre és dels demés... és que són els altres els que no ho són. Però no, no és això -i el poema de n'Espriu ho deixa clar.

Més o menys, el lament neix per no ser nosaltres gent neta, noble, culte, rica, lliure, desvetllada, feliç... callada, educada i ben vestida. I també la sensació (ai, les sensacions!) d'impotència -potser- en constatar que n'és de difícil esdevenir-ne... i què poca força que tinc, tants de cops l'he malmenada... Tanmateix, això acaba dient que  la vull tota per demà, quan la gesta porti l'alba.  Esperant l'alba, doncs; encara.

my generation

diàleg

Una prosa brillant, encisadora. Una tesi exigent, dura. Des d'allò que alguns anomenen Ètica Civil Republicana -un bon punt de recolzament des d'on mirar la realitat i provar d'actuar-hi. Amb el llibre, un diàleg tens, violent a voltes, radical. També profitós. De llarg abast. Excitar i donar que pensar (potser per estar-hi en total desacord): què més es pot demanar d'un text? 

i donar-li espai

El infierno de los vivos no es algo que será; hay uno, es aquel que existe ya aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. Dos maneras hay de no sufrirlo. La primera es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de no verlo más. La segunda es peligrosa y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacerlo durar, y darle espacio.

Així acaba Las ciudades invisibles (Italo Calvino). Davant l'infern que ens aclapara, dues sortides: adaptar-s'hi (com el peix, que és aigua a l'aigua) o resistir. Camí costerut, com bé sabem des de temps immemorials... Reconèixer què i qui, fer-ho persistir (allargar-ne el temps tant com poguem). I, sobretot, atorgar-li espai -la Ciutat que volem seria aquest espai comú.

la ciutat

Has dit: ”Me n'aniré en una altra terra,

me n'aniré en una altra mar.

Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.

Cada esforç meu és una sentència que em condemna;

i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.

¿Fins quan ha de ser que em romangui

l’esperit en aquest marasme?

Cap on sigui que giro l’ull i pertot on miro

veig de la meva vida aquí les negres runes,

aquí on he passat tants anys

i he devastat i he fet destrossa”.

Uns nous indrets, no els trobaràs,

no trobaràs, no, unes altres mars.

La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos

carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris

t’envelliràs, i en aquestes mateixes

cases et sortiran els cabells blancs.

Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.

Cap a uns altres llocs, no ho esperis,

no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.

Tal com has devastat aquí la teva vida,

aquí, en aquest racó petit,

és en tota la terra que n'has fet la destrossa.

Konstandinos Kavafis (traducció de Carles Riba)