Valors

Potser és una moda, i els Valors són tendència. Amb l'Eduard sempre recordem, amb aires unamunians, que als catalans... nos pierden los valores. A veure: no parlem del brut diner (allò de què l'objectiu de tota empresa és crear valor per a l'accionista, o l'impost sobre el valor afegit), sinó d'allò immaterial que des de determinades escoles de pensament s'ha tematitzat i pensat com a realitat present en la vida i l'acció. Per resumir, anem a la wikipèdia:

En ètica hom diu que suposen un imperatiu d'acció, és a dir, obliguen a actuar d'una manera determinada segons es tinguin uns valors o uns altres. El valor és, doncs, el nucli de tota moral. Cada persona té uns valors determinats, igualment com en té uns cada cultura.

La ciència dels valors és l'axiologia, que és una part de l'ètica. Determina quins criteris fan que una persona tingui uns valors o uns altres, quina jerarquia de valors existeix en cada comunitat i com influencia en l'acció. Igualment analitza el sistema de valors d'un individu o grup.

Bé, doncs això. Valors humans, més o menys; axiologia pura i dura. Doncs bé: a l’àmbit empresarial, els entesos expliquen que hi ha tot una escola de management que predica que cal introduir els valors a les organitzacions. No només els valors econòmics (que se les supone), sinó els valors de debò. Aquesta línia o moda proposa que les empreses concentrin la seva atenció en la gestió del recurs humà (olé tu) i els valors que hom ha de suposar que l’adornen, i no basar-se tant en gestionar procediments i estructures. Introduir els valors a les organitzacions demana trobar referents compartits que comprometin a la gent, més enllà de la fredor dels comptes de resultats. Si aquests valors són coneguts, compresos i assumits es converteixen en un factor de dinamització molt potent (i també de control, tot s’ha de dir). La feina no es fa perquè toca o perquè ens vigila l’encarregat, sinó per responsabilitat i compromís, perquè amb ella aconseguim creixement personal. Sembla que, fins i tot, van descobrir que aquest capteniment del factor treball acaba essent més econòmic i millora els resultats de l’empresa "post-fordista" (a que sóc llegit, eh?).

L’ús dels valors, doncs, ha entrat en el món de l’empresa, i s’hi presenta com una iniciativa d’èxit. En l’administració pública, en canvi, no sé si s’acostuma a tractar aquesta visió. Potser és vista com una cosa poc seriosa o com un intent de desviar l’atenció respecte dels principis weberians de professionalitat i racionalitat, tan arrelats (en tots els treballadors públics, oi que si?); o ras i curt com una collonada (per part dels treballadors públics -minoria, oi?- centrats només en la nòmina, els moscosos, els triennis, els horaris i els dies de vacances).

Aquesta desatenció és paradoxal. De fet, la utilització dels valors per part del món empresarial és instrumental. I ara ens posem kantians: els valors que s’hi posen en joc no són finalitats en ells mateixos, sinó recursos per obtenir un objectiu: incrementar el benefici. En canvi, les amdinistracions públiques tenen els valors... a les seves finalitats! Els valors no només serveixen per millorar hipotèticament l’eficàcia organitzativa, sinó que constitueixen la finalitat pròpia de l’organització. Usar els valors en la gestió empresarial és una estratègia, mentre que en l’Administració pública hauria de ser un tret essencial, i per tant una necessitat.

Els valors públics són els que justifiquen la mateixa existència de l'administració. No cal radicalitzar l'argument invocant l'ètica cívica republicana de Ciceró, però és cert que la finalitat del treball en les administracions públiques és el bé comú. I que aquesta finalitat (i única justificació) hauria d'impregnar d'alguna manera tota la feina que s'hi fa.

La dèria privatitzadora, per millorar l’eficiència dels serveis, hauria de ser al revés. Des d'un compromís amb allò públic s'asseguraria més i millor la qualitat dels serveis públics i la seva sostenibilitat. Potser caldria, per començar, que el lideratge polític injectès dosis suficients de confiança als equips professionals. I anar fent poc a poc; sense fer "plans estratègics", eh?