prepolítica

Ja fa dies que hem assumit que vivim en temps de postdemocràcia. Doncs sembla com si alguns dels esdeveniments actuals ens aboquin a pensar allò que hi és abans, de la democràcia. La prepolítica; el conjunt de condicions que han de fer-la possible.

Dos exemples. Els abismes a què s’ha arribat, potser, ens fan girar la vista cap a (1) qüestions tan “toves” com l’empatia o simplement el saludar-nos; i (2) la necessària reivindicació de què les Institucions funcionin de manera eficaç.

Les Institucions haurien de garantir la radical igualtat de tothom... I per això són l’instrument cabdal per a assegurar que la immensa majoria no pateix les arbitrarietats de la minoria de poderosos. Que el diner no ho pot tot. Ingènuament, potser, treballem i estem compromesos en què això sigui així.

El poder judicial o les Universitats Públiques en són un clar camp on podríem millorar. Amb aires de justicier de western hauríem de dir: “Quita tus sucias manos de...”.

L’altre cas té a veure amb reconèixer-nos. Poder-nos mirar als ulls. Voler formar part d’un nosaltres. Honestedat i virtut cívica bàsica, potser (au, més ingenuïtats!). Entendre que no som si no és compartint un temps i un espai comuns.

Institucions serioses i ciutadans honests. Per cert: una i l'altra condició de possibilitat de la política/de la democràcia/ de la convivència es condicionen mútuament. 

Sense tenir res a veure... Donats els aires de guerra freda que sembla que tornen a córrer -els poderosos del món ho atien!-, ha estat pertinent recuperar algunes reflexions d’un interesantíssim pensador: Günther Anders. En un llibre publicat en el 1956, "La obsolescencia del hombre", exposava que el Nihilisme i la bomba (atòmica) són el mateix, mostrant el caràcter aniquilable de la humanitat. Com no valem res, com estem-aquí per a res, com no hi ha sentit... la bomba no empitjora res.

Som éssers condemnats a viure a l’ombra d’aquest inevitable acompanyant; contingents i finits. És a dir: sense esperança, sense projecte. Tanmateix...

La lluita contra la bomba era (és) una lluita de la humanitat com a tal -ho hauria de ser! I sota el nom "la bomba", posem-hi tota la tecnologia que és capaç d'anorrear el món. 

Allò que les religions i les filosofies, els imperis i les revolucions no han dut a terme –convertir-nos a nosaltres en una humanitat- ho ha assolit ella. Allò que ens pot impactar a tots ens afecta a tots. En tant que morituri, ara som nosaltres. Per primera vegada realment. És poc honrós que per això haguem necessitat la bomba. Però oblidem-nos. Ara ho som. Demostrem que també ho podem ser com a éssers vius; i esperem el dia en què considerem les pors apocalíptiques d’avui com a malsons del passat  i no vegem en paraules com les que aquí s’han expressat més que “Quin pathos tan superflu!”.

Abocats a l’abisme, doncs. Predre'n consciència, assumir-ho...com a condició de possibilitat de què pugui fructificar la llavor d’un nosaltres.

sentit i sensibilitat

Un recent escrit de n’Amador Fernández-Savater  ens ha fet anar força més enllà d'estar-hi d'acord. És una molt bona invitació a pensar -i a fer! 

Per provar d'entendre allò que ens passa, les conjuntures es llegeixen, habitualment, com una disputa entre diferents grups de poder. S'analitzen les maniobres partidistes, les intrigues de saló, les relacions de força entre faccions, l’actuació de la maquinària de l'Estat; els sondejos, l’opinió pública, les piulades, i etc. El text proposa enfocar-ho des d'una mirada diferent i fer-ho a partir d’un interrogant radical: és possible llegir el momentum com un xoc entre diferents sensibilitats davant la vida en comú?

El capitalisme triomfant ho va conquerint tot... i necessita no només l’abolició de les velles regulacions i proteccions, sinó també i sobretot una insensibilització radical. Cal que s'adeqüin a les necessitats funcionals de la societat-on-tot-és-mercat l'estructura del voler i del sentir, del pensar i del fer... La moral; l'ànima, en un mot.

Precarització de la vida, en tots els sentits; també en el de veure l'altre com a obstacle i/o amenaça. Zero empatia. Res m’ha de lligar a l’altre, que és quelcom que sobra, que és prescindible. I l'àmbit social és l'escenari d'un estat de guerra de tots contra tots -i ha de ser viscut així. Allò que sosté els dispositius de precarització de la vida, doncs, és una certa configuració (o desconfiguració) del caràcter, de la percepció i la sensibilitat.

En aquest escenari fosc, crispat, emprenyat... apareixen veus i gestos que evoquen una manera diferent de sentir. Tres exemples: el vuit de març, la veu de la mare del nen assassinat a Níjar i les mobilitzacions a Madrid/Lavapiés després de la mort de l’immigrant....

Se me saltaron las lagrimas el 8M viendo a primera hora de la mañana un “piquete” de chicas sub16 (y chicos, a la zaga) recorriendo el barrio, con energía a chorros e infinita lucidez en sus consignas.

Se me saltaron las lágrimas escuchando a Patricia Ramírez pidiendo a la gente que “se sacase a la bruja de la cabeza” y recordase más bien las "acciones bonitas" que tuvieron lugar durante la búsqueda de Gabriel.

Se me saltaron las lágrimas escuchando a los oradores de la plaza Nelson Mandela de Lavapiés apelar, sólo un día después de la muerte (muerte política) de Mame, a la humanidad compartida, a la igualdad de todas las personas.

El filósofo y escritor George Bataille decía que hay “lágrimas felices”. No son exactamente lágrimas de alegría, sino de emoción por ver acontecer algo “milagroso”: imprevisible, inesperado, impensable, imposible pero cierto.

Es “milagroso” escuchar a quien ha sufrido el daño más grande hablar de pelear por más vida y no por más muerte, por más humanidad y no por menos, por más empatía y no por más guerra de todos contra todos. Que se nos humedezcan más a menudo los ojos de estas lágrimas, para despertar y reactivar nuestra piel endurecida por el principio de crueldad.

Potser no hi té res a veure, però en un escrit de 1797, el nostre pare Kant explica que allò que sentim davant de determinats fets assenyala amb certesa que som humans (en el sentit clàssic i ple de la paraula: animals dignes, racionals, morals...) Ell presenta la Revolució Francesa com una prova empírica de què la humanitat progressa moralment:

La revolució d'un poble pletòric d'esperit, que estem presenciant en els nostres dies, pot triomfar o fracassar, pot acumular misèries i atrocitats en tal mesura que qualsevol home assenyat mai es decidís a repetir un experiment tan costós, encara que pogués dur-ho a terme per segona vegada amb fundades esperances d'èxit i, malgrat això, aquesta revolució —a la meva manera de veure— troba en l'ànim de tots els espectadors (que no estan compromesos en el joc) una simpatia propera a l'entusiasme, la manifestació del qual porta aparellat un risc, que no pot tenir una altra causa sinó la d'una disposició moral en el gènere humà.

[un altre dia discutim si això de ser espectadors sense estar compromesos és possible i com pot ser viable -en època de Kant no hi havia tele ni twitter; ah! i també com pot ser que les misèries i atrocitats en una revolució són assumibles en funció de la grandària moral de l'empeny]

Hi ha esdeveniments que impacten en nosaltres i ens susciten determinats sentiments. Que fan aflorar allò que en el fons i de debò pensem/sentim/esperem/volem. Així doncs, la prova empírica de què som éssers humans (és a dir: que hi ha esperança) és l'entusiasme que sentim (la pell de gallina, la llagrimeta) davant de fets com una revolució justa. 

Els fets que relata l'autor del text esmentat també ho aconsegueixen -text que suscita, en llegir-lo, un cert encís, una emoció positiva. En un bucle feliç, ens provoca també lágrimas felices.

Ah! i al Parlament es parla d'humanitat i manca d'humanitat; de sentiments enfrontats; de vivències doloroses, d'empatia ... Potser una altra de les revolucions pendents va per aquí, oi? Ser persones, es deia. 

es lo que hay

La realitat és una merda. O, posant-nos estupendus, allò que existeix no té cap justificació en si mateix. Em sembla que era Adorno qui ens en prevenia: el pensament no pot subsumir en una totalitat de sentit la realitat sencera; i, a més, aquesta és sofriment, dolor i patiment de cada cos   –allò de “després d’Auschwitz” té moltes derivades.

impossibilitat d’intel·ligir tot el real com un tot + inexorable presència del patiment

El món inabastable, la cosa que es més (que sempre serà més) que el concepte amb què provem de pensar-la; i el patiment que ens té lligats a la terra -arrelats- i clama/crida des de la radical singularitat de cada cos.

La finitud. Pensar i viure a partir d’aquesta constatació. Defensar la racionalitat sabent-la incompleta i feble. Defensar l'alegria sabent-nos febles i incomplets. Construir en comú, fins i tot, una vida suportable.

desig

Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva

estrella, allò per a què serveixes, allò en

què et sents un entre els homes. Esforça’t

en la teva tasca com si de cada detall que

penses, de cada mot que dius, de cada peça

que hi poses, de cada cop del teu martell,

en depengués la salvació de la humanitat.

Car en depèn, creu-me. Si oblidat de

tu mateix fas tot el que pots en el teu treball,

fas més que un emperador que regís

automàticament els seus estats; fas més

que el qui inventa teories universals només

per satisfer la seva vanitat, fas més que el

polític, que l’agitador, que el qui governa.

Pots negligir tot això i l’adobament del

món. El món s’arreglaria bé tot sol, només

que tothom fes el seu deure amb amor a

casa seva.

L’elogi del viure

Joan Maragall

l'aposta

Pascal, inserint-se en una línia de pensament que venia de lluny, opinava que l’existència de Déu –d’un déu- no és demostrable. Es va adonar de què cap argument a l’efecte és vàlid. I va fer una proposta agosarada: cal apostar a què Déu existeix.

Com que també era matemàtic, va utilitzar una figura del càlcul de probabilitats per explicar com sortir de la impossibilitat de demostrar racionalment (com ho pretenia fer una certa tradició) l’existència de Déu: hi ha les mateixes possibilitats per al si i per al no (que Déu existeixi). Les dues hipòtesis són sostenibles igualment, i ningú podria afirmar de manera evident una o l’altra posició. 

Aleshores, fa una trampa (una altra), i diu que hi ha una diferència essencial: si Déu és una ficció, estem condemnats al no-res i la vida no té sentit. Si, al contrari, hi ha un déu que és Déu, la compensació de creure-hi és enorme. En sortim guanyant, i molt. Entre creure i no creure en Déu, Pascal ens anima a escollir la primera opció, perquè si encertem ho guanyem tot i si ens equivoquem no perdem res; i si no es creu, o no es guanya res o es perd tot. Per tant, cal apostar per l’existència d’un déu que sigui Déu –i creure en ell-, perquè el guany és indiscutible.

L’aposta pascaliana és pur voluntarisme. Del fet de què necessitem un déu no es deriva necessàriament que existeixi. Tanmateix, heus aquí una derivada interessant de la proposta de Pascal: ho necessitem.

[on diu "Déu" hi podem posar qualsevol succedani que esmenti la plenitud, la realització dels ideals, la felicitat... ]

L’existència de Déu esdevé una esperança, una incerta certitud (i una incerta glòria, també). És per això que cal apostar. Ah! I no ens en podem escapolir, creia Pascal: il faut parier. Cela n'est pas volontaire, vous êtes embarqués. 

“Viu com si Déu existís”, seria la conclusió. Al cap i a la fi, Pascal també va deixar escrit que el costum és la nostra natura; qui s’acostuma a la Fe, creu.

Una temporadeta més tard, el nostre pare Kant va defensar que, malgrat que en rigor no hi ha cap evidència sensible que correspongui a les idees que globalitzen l’experiència (Déu, Món, Ànima; Bondat, Bellesa... per exemple), això no vol dir que siguin invencions arbitràries. Ben al contrari: es tracta d’idees necessàries, plantejades per la pròpia natura de la raó humana. Són idees regulatives, que permeten unificar el coneixement i donar sentit a l’acció.

Pensem i actuem com si tot tingués un sentit darrer; com si hi hagués un fonament; com si existís la veritat; com si hi hagués un futur on es realitzaran tots els ideals ètics. Vivim com si.

L’aposta de Pascal; la creença en què la mateixa Raó humana estructura amb sentit la nostra experiència d’estar vius. D’alguna manera, una “voluntat d’il·lusió”, que diria Nietzsche. 

Potser ja no ens interessa, segons què; però la idea de l’aposta (o del com si) no deixa de ser encisadora.

En una història que ens ha posat repetidament davant la barbàrie (els camps d’extermini en són l’expressió paradigmàtica); en una societat on hi ha grans majories sotmeses a l’explotació i a l’engany estructurals... ens trobem, potser, amb la necessitat d’apostar: malgrat totes les contradiccions, apostem a què hi ha sentit a les nostres lluites, resistències, escapades, anomalies, etc... La vida té més força que la mort. Apostar, així, amb una actitud de confiança –l’esperança. Amb tots els dubtes del món, tanmateix. 

En una altra tradició també hi ha qui ha pensat quelcom semblant. Una mena de fe secular en què el futur serà millor que el present anima una part dels desenvolupaments teòrics i pràctics del marxisme. L’acte de fe es fonamenta en un aposta: la possibilitat d’una vida humana plena –el socialisme. I entre socialisme i barbàrie... a què apostem?

Més que una certesa científica, el compromís en fer i pensar segons què es basa en una aposta -raonada, raonable. Una certa esperança sobre la que es pot comprometre l’existència sencera. Amb tots els dubtes del món, tanmateix.

Digues que m'estimes encara que sigui mentida. O la necessitat de la il·lusió. Per tirar endavant, perquè volem viure. I la lucidesa ens permet apostar amb una certa distància irònica...

la feblesa

A la França decimonònica, l'any 1848 hi ha una "moguda" que fa caure el règim. S'hi barregen els interessos dels sectors socials que en tenen (comerciants,industrials, financers... la "gent d'ordre") amb les necessitats i les urgències dels que no tenen res. Es proclama una República, i es redacta una Constitució.

Enmig de tensions de tota mena (també en el front exterior), la "Revolució" sembla que ha triomfat, i es programen unes eleccions per al maig de 1852.

"Qualsevol observador honest, fins i tot si no ha seguit pas a pas el curs del desenvolupament francès, ha d'haver pressentit la imminència d'una desgràcia no percebuda per la revolució. N'hi havia prou amb sentir els crits cofois de victòria amb els quals es felicitaven els demòcrates sobre les conseqüències esperadament favorables de maig del 1852. 

Maig del 1852 els hi havia esdevingut una idea fixa en els caps, un dogma com el dia de la reaparició del Crist i l'inici del Regne Mil·lenari en els caps dels quil·liastes. 

La feblesa s'havia refugiat de nou en la fe en els miracles, creia derrotat l'enemic quan només l'havia conjurat en la imaginació, i va perdre tota la comprensió del present en una glorificació inactiva del futur que els esperava i els fets que tenien en ment però que no volien dur a terme encara".

Rellegir 'El divuit de Brumari de Louis Bonaparte' amb ulls d'avui... un passeig ple d'aventures i de coneixences. Tot i que les circumstàncies són les que són (i són sempre diferents). I que la història mai es repeteix: i quan sembla que ho fa, esdevé una comèdia.

Tot i que... Però no deixa de ser alliçonador, això.

doncs NO

La remor dels fets d'octubre (i de setembre)... i tanmateix, la remor persisteix. 

Es tracta, ni més ni menys, que de... la defensa del estado de derecho –sin legalidad no hay democracia-. Sense matisos i sense raons. Sense sentit, si t’ho pares a pensar una mica.

Els protagonistes (els que ells decideixen que ho són) dels fets han de comparèixer davant això que anomenen Justicia, per donar compte del que han fet. O del que pensen; o de les seves intencions pretèrites, presents i futures. O de ves a saber què. "La veritat i les formes jurídiques".

Les referències mediàtiques que ens arriben de les declaracions davant els funcionaris de la Justicia ens fan caure no en un mar de dubtes, sinó en un oceà d'estupefacció. Indignació... impotència?

Uns han dit que acaten i acataran l’ordenament jurídic vigent (espanyol); i continuen a la presó. D’altres diuen que tot allò anava de debò i que es pretenia trencar no-simbòlicament amb l’statu quo; i no estan a la presó.

Arbitrarietat? Diran que no. Els profans no en sabem, ho confonem tot... i pensem que el normal funcionament de les Instituciones del Estado de Derecho en realitat amaga una operació política de magnituds considerables.

Doncs no cal saber gaire, per constatar que hi ha persones que estan tancades a la presó de manera ignominiosa, vergonyant, escandalosament bruta. Defensar allò que és obvi: en aquest punt estem. 

anar-hi anant

Petit pais, pàtria dissortada. La cosa ve de lluny, del fons del temps històric de les Espanyes. Més recentment, hi va haver moments-punt-d’inflexió els anys 31 i 75/80 del segle XX. Potser també l’any 3 del segle XXI, amb la proposta maragalliana. I la van tombar... i el 10 de juliol de 2010 va esclatar quelcom que s’estava covant de feia temps... El català emprenyat va decidir ser, també, el català revoltat. «Som una nació. Nosaltres decidim».

I vam anar decidint... I a cada pas, alguns pensaven que ja n'hi havia prou... que "fins aquí hem arribat, demostrant el que calia... i ara a treballar!". I d'altres creien que s'ha de continuar empenyent. Set vegades, set. Per ara...

11 setembre 2012, després de la gran manifestació. I els 11S dels dos anys següents.

27 de setembre de 2015, eleccions “plebiscitàries”.

6 i 7 de setembre de 2017, aprovació al Parlament de les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica i fundacional de la República

1 d’octubre de 2017, referèndum que déu n’hi do

3 d’octubre de 2017, vaga i/o aturada; protesta generalitzada contra la repressió violenta.

--

26 i 27 d’octubre de 2017, no convocatòria d’eleccions i dui o no dui

21 de desembre de 2017, eleccions convocades pel govern espanyol

Churchill

Ha volgut la casualitat que dues pelis sobre el mateix personatge històric coincideixin pràcticament al mercat...

Casualitat?

Ni idea de quina és millor (què vol dir "millor"?, per cert); n'hi ha una que és més anomenada, pel que sembla, i participa en el circ dels "òscars" --> per tant, l'altre deu ser millor.

Una retrata el moment en què el personatge assumeix la seva funció de lideratge, mantenint la posició d'enfrontar-se costi el que costi a l'amenaça alemanya -discursos èpics i reiteradament recordats.

L'altra es centra en els prolegòmens del desembarcament de Normandia -dubtes i prudència. Principis i finals de la WWII.

Recuperar aquest personatge... pel Brexit? per Trump? 

Disfrutem o no amb una obra d'art -una peli, per exemple. Ens fa sentir quelcom, ens fa veure una dimensió de les coses en què no havíem parat atenció; ens fa plorar o ens fa riure; ens emprenya o ens posa de bon humor. O ens deixa indiferents. Ens "toca", i per això és art -quan ho és, que no passa sempre.

Tanmateix, les produccions culturals, en general, també expressen un determinat sentir de l'època en què neixen. Més enllà o més ençà dels valors "artístics", l'art també es presenta com un mirall de tota una època... i/o com a retòrica legitimadora d'uns determinats interessos. 

Winston Churchill... què vol dir, ara, la seva posada en escena?

impotència

2018. Any nou... nou? El preu que es paga per viure puja i puja; i el preu que ens paguen per viure es queda igual. Impotència d'allò que anomenem "la política". Si no serveix per a evitar això, per a què collons serveix? 

Impotència i ràbia, també, viscudes. El bucle de la frustració, del malestar. Sortir-ne: l'imperatiu moral per a l'any que comença; per a què sigui nou. 

ara i aquí

Cal viure en el present... per a Viure el present. Alliberar-nos del record paralitzador i de l’estructura de l’espera. Ja els clàssics ho percebien, això. Em sembla que fou Horaci qui ho va sentenciar: Carpe diem, quam mínimum crédula postero. Cada cosa té i requereix el seu temps... i hi ha un temps per a cada cosa. No precipitem esdeveniments; el temps acaba posant-ho tot al seu lloc.

Quan pensem el carpe diem li afegim allò d’alliberar-nos del pesat passat. I també, si ho estirem una mica (ho il·lustrem radicalment), podem imaginar que el moment en què vivim defineix la única realitat del temps –la única que ho és. Ahir i demà poden ser vistos com a ficcions –i procurar que no interfereixin en la veritat de l’avui. Ara i aquí -amb tota la seva materialitat.

La immediatesa gairebé en estat pur. El passat o el futur no tenen valor, procurem fer del present un temps dens, joiós, ple... Tant prescindible és patir pels errors del passat com tenir por de tot allò que ens depararà l’esdevenidor. Només existeix el present.

Fa uns anys dèiem que “el futur ja no és allò que era”. Ara ja sabem que el futur no hi és. I mira que n’és de difícil, assumir/pensar això...

L’art potser ens dóna pistes... la seva proposta consisteix en no torbar l’instant amb inútils consideracions nostàlgiques o predictives. Ai, la bellesa! (i la tendresa!).

clàssics, cultura i tradició

Nuccio Ordine ens ha regalat, de nou, una obra per reivindicar el valor d’allò que podem anomenar ‘cultura humanística’. Ara, amb una macedònia de ressenyes engrescadores per a accedir a un conjunt de llibres considerats ‘clàssics’.

Certament, els autors des-de-sempre-anomenats ‘clàssics’ no deixen de ser imprescindibles. Els pensadors antics configuren un patrimoni cultural valuosíssim - i 'sempre seran nostres'. Configuren un imprescindible background –jejejeje- per a pensar, fer, sentir... viure! Ens pertanyen, perquè formem part de la tradició –la cultura!- per ells inaugurada.  

Els catalans ja ho sabíem, això. Ho deia el poeta Foix: “sigueu moderns, llegiu els clàssics”. Doncs serem moderns! Llegir-los per il·luminar el nostre (trist, dissortat, derrotat) present i obrir escletxes per a què sigui possible una vida més viscuda. Per superar la vida mutilada, fragmentada i explotada a què ens aboca el nostre temps.

Com un arbre: s’enlaira ben amunt... si té unes arrels profundes. Pensar-Viure! Paraules que són fets; fets que expressen paraules. Conreant allò que realment val -i per això no té preu. El pare fundador de l'artefacte que anomenem "filosofia" va assenyalar el camí. Sòcrates viu de tal manera que existència i pensament són inseparables; el que és quotidià i allò que és essencial estan indissolublement entrelligats. Ens costi el que ens costi.

Onfray ho té escrit de manera directa: "El verbo apunta a la carne, la palabra tiende a la obra activa, el pensamiento contribuye a la actitud; paralelamente, la carne apunta al verbo, la obra activa tiende a la palabra, la actitud contribuye al pensamiento. Nada esencial se efectúa fuera de este perpetuo movimiento de ida y vuelta entre vivir y filosofar". 

treball segle xxi

Hi ha, en les converses quotidianes, normals, un tema recurrent: les dificultats dels nostres joves per a arribar a tenir llocs de treball semblants als que tenim els "vells" -els que tenim la sort de tenir-ne. Les feinetes a les que accedeixen els nostres fills són ben diferents; ser mileurista és un privilegi i tenir feina és una sort... i no poden fer plans a llarg termini... i no tindran mai l’estabiitat funcionarial amb què tots somniavem quan teníem la seva edat.

Paisatges després de la gran crisi -del gran reajustament capitalista, de la victòria final de la mercantilització de la vida.

Per culpa d'una vella obsessió pel concepte de treball, m'he topat amb un llibret de títol provocador i ben suggerent: Non è lavoro, è sfruttamento -no és treball, és explotació.

Un text que tematitza una situació comentada, criticada, viscuda per molts... Hi apareix una expressió brillant: antropologia della subalternità. 

Ens ajuda a pensar aquesta sensació de derrota que ens penetra i paralitza: no hem patit una certa "mutació genètica" en aquests darrers anys? (els anys de la crisi, que han acabat de rematar la deriva neoliberal i neofatxa iniciada als anys 80 del segle passat). Una mutació que ha generat una nova condició de vida –potser la que podem reconèixer des de l’antropologia de la subalternitat.

La derrota ens porta a la por: no estem davant d’un 'home nou', que camina perdut pel desert del nou treball?. Seria l'homo subalternus, que accepta com a llei del mercat -i per tant de la natura- el seu inevitable destí de 'mercaderia' treballadora d'intercanvi barat i reemplaçable en qualsevol moment. 

Hi ha hagut tot un procés, si. Al final del qual ens veiem abocats a unes inseguretat i precarització absolutes. Un procés que, si d’una banda no ha portat el "creixement econòmic" tant pregonat -si no és a les butxaques de l'1% -, de l'altra ha generat una desintegració social o una... condizione di impoverimento, una vera e propria proletarizzazione di fasce crescenti della popolazione, a partire dalle giovani generazioni a cui è negato un futuro di dignità e di riscatto.

L'anàlisi de Fana, d'altra banda, arriba a la seva conclusió ja en el títol: això no és treball, és explotació.

I ara, una voluntariosa deriva optimista: fins quan, tanmateix, viurem aquesta situació passivament, acceptant-la com quelcom natural? El text s'esforça en fer una apassionada crida a l'acció, a sacsejar l'endormiscament de la subordinació. És una proposta per a l'acció política, de fet. De la mateixa manera que els trenta anys de projecte neoliberal de treball flexible han estat una operació política. L'abast no s'ha limitat a l'àmbit econòmic, sinó que ha acabat d'imposar un 'domini de classe' molt més ferotge que mai. "La lluita de classes és un fet, i l'hem guanyada nosaltres", diuen que va dir algú de Wall Street.

Es tracta, doncs, de sembrar les llavors d'una nova consciència de classe: la dels subordinats. Precaris del món, uniu-vos! Caldria, però, que després de convertir-se en una 'classe en si', arribès a ser necessàriament una 'classe per a si'. 

(quin gust, escriure aquestes expressions -com si sonès un disc de vinil).

populisme

... "populisme", diem. Problemes -reals- i aspiracions -legítimes- es presenten com si tinguessin resposta immediata, fàcil, directa. I es crea un ambient social -i polític- frenètic, com si estigués a punt la batalla final i decisiva.

L'espectacle dels arribistes i caradures que ocupen la tempesta contínua i pública de les opinions. Que estan en pantalla -a les pantalles. 

llegir, viure

Cercas, autor collita del 62. Ni que sigui per afinitat generacional, per la il·lusió de què veiem el món des del mateix punt -ja m'agradaria!. Amb El monarca de las sombras ho ha tornat a fer: m'ha atrapat, m'ha encisat... m'ha remogut per dins, m'ha fet sentir... sentir! Per tant, literatura.

Doncs el meu il·lustre coetani persevera en el noble empeny de complicar-nos la vida. Sí: la seva història va molt més enllà de ser la seva història. I ens diu moltes coses del passat -que condiciona el present molt més del que som capaços d'acceptar. Del passat-present, que com tot a la vida és polièdric.

Hi ha una dimensió, diguem-ne, sòcio-històrica (també cultural), que ens defineix, que parla de nosaltres. Cercas ho torna a fer, i ja ho ha fet en d'altres ocasions: també amb la Guerra Civil, i amb el 23F, i amb l'al·lucinant història d'Enric Marco. 

Tanmateix, allò que més em colpeix té a veure amb una experiència íntima, profunda. L'operació de dissecció que ja havíem vist en obres anteriors va una mica més enllà. Ara, utilitzant-se a si mateix com a matèria d'anàlisi detallada. A "si mateix", en el benentès que qui som és el compendi de tothom que ens ha precedit... i potser també de tothom qui vindrà. 

I de nou el mateix missatge, la mateixa conclusió. Les coses no són tan senzilles com pensem. Ni blancs ni negres, sinó tot el contrari. Tot el que és... és de tantes maneres que ens esgarrifa. Potser per això utilitzem reductors de complexitat:per a sobreviure. 

I és per això que cal agrair el "chute" de lucidesa que ens proporciona de tant en tant la literatura. Sí, és així, perquè suscita en nosaltres una mirada al món més honesta. Que ens situa davant la complexitat. Com ho fa Cercas.

Per cert: el joc dialèctic Aquil·les-Ulisses... Genial! Per si algú no hi havia caigut... situa el llibre allà on és: en l'etern debat sobre qui som, d'on venim, a on anem, quin sentit té tot això... ai, el misteri de l'univers!

Khan

Avui voten a la Gran Bretanya. Durant la campanya electoral, ha fet acte de presència el terrorisme. Amb tota la càrrega d'irracionalitat, violència, declaracions incendiàries, laments i penes. El terror social, causat amb actes criminals. Que en una campanya irrompeixi això... ho hem estat veient, també, a la 5a temporada de House of Cards; i d'una manera semblant, a la darrera de Homeland. Societat de l'espectacle. Dislocació d'allò que és real; desplaçament de les referències. I, enmig, gent patint.

Postveritat, també. La mentida cínica i malintencionada de sempre. A escala global, per exemple; amb les figures estel·lars de Putin i Trump; i a escala local, també. I cada dia. 

Entre tanta foscor... alguna escletxa de llum s'endevina. Malgrat tot. Per exemple, la capacitat de les ciutats -d'algunes!- de regenerar la vida en comú; promovent lideratges nous, nous de debò. Com l'alcalde de Londres, Sadiq Khan.  

llibres

Un parell (o tres, o quatre, o….) de cops ja m’ha passat: em costa dormir, molt. Donant voltes al llit, el cap sembla una pantalla on van projectant-se fragments de pelis, on apareixen i desapareixen moments viscuts, valoracions sobre coses que han passat, aspectes de la feina que m’angoixen, pensaments políticament incorrectes, i tot un munt de coses rares: gent, idees, vivències, desitjos, records... 

La sensació que provoca aquesta allau d’imatges és d’un descontrol total. Tant de bo em passès com al protagonista de Bruíxola, l’esplèndida obra d’Ènard. En una nit (one night only) li passen pel cap tot un munt de records, tota una vida que representa molt més: una lúcida reflexió sobre el què som. I mira que faig una mica el mateix, quin remei! M’aixeco, em preparao una infusió, escolto música… però res. Tot és més avorrit. Més cutre. 

El que penso/sento té a veure més amb la reacció de Dostoievski quan llegeix a Hegel en el seu confinament siberià. Descobrir que no som res, que no sóc res de res de res de res. Exclòs de la Història, del temps. Fora de; no comptar; no ser. Això ho he entès amb la intel·ligentíssima apropiació que en fa el savi Andrés, a Pensar y no caer (gràcies, Joan Carles!). 

Ah! en el fons, com s’acaba relacionant tot. El món és una biblioteca borgeana, el món i la vida. El savi Andrés construeix un llibre en què desenvolupa pensaments a partir d’allò que d’altres han creat. Què és pensar, què és viure? Això mateix!. Palimpsests, tot plegat. 

La literatura com a món. Vila-Matas en estat pur, com a Mac y su contratiempo. Els libres i la vida, els llibres són la vida. 

Bé, com els senyors importants (els que sí són a la Història, els que compten i són comptats), acabo de recomanar tres llibres per aquest Sant Jordi. Sense voler i sense poder fer-ho.

fer-nos, fer-ho

D'una coordenada socio-històrica donada no és possible que ens n'escapolim; no hi ha sortida. No l'hem escollida, i tampoc ens en podem desfer. Com aquella metàfora que diu que l'ocell pot pensar que si no hi hagués aire volaria més àgil... i no se n'adona que sense aire no volaria. 

L'aire de l'ocell, límit i condició de possibilitat.Tampoc escollim la família en què naixem, ni la condició biològica que els gens ens determinen. Ni les creences dominants en la nostra època, ni les patacades que ens dóna la vida, ni tants condicionaments...

Tanmateix, disposem de la peculiar possibilitat de modificar-nos, ni que sigui una mica, Ni que fos mentida. La vida pot construir-se de maneres diverses, a partir de les condicions establertes i en el si de les mateixes. Pot anar-se emmotllant, a partir de decisions que hom pot prendre.

Aquest és el punt de vista bàsic a partir del qual té sentit considerar que podem bastir-nos una espècie de segona natura. Aquella que hem convingut en anomenar "humana".  Jo sóc allò que han fet de mi; també -i sobretot!- allò que he decidit ser. 

Aquesta dimensió "afegida" l'anem construint tot al llarg de la vida, com a resultat dels nostres actes. Ètica, se'n diu, a l'art de cisellar-se a si mateix, de fer-se. La saviesa té a veure amb això, ho sabem des dels clàssics. 

aires casolans

la complejidad es inevitable, no hay soluciones sencillas, pero si hay algo que nos acerca a ellas no es la identidad, sino reconocernos en la aparente diferencia gracias al problema compartido