Pascal, inserint-se en una línia de pensament que venia de lluny, opinava que l’existència de Déu –d’un déu- no és demostrable. Es va adonar de què cap argument a l’efecte és vàlid. I va fer una proposta agosarada: cal apostar a què Déu existeix.
Com que també era matemàtic, va utilitzar una figura del càlcul de probabilitats per explicar com sortir de la impossibilitat de demostrar racionalment (com ho pretenia fer una certa tradició) l’existència de Déu: hi ha les mateixes possibilitats per al si i per al no (que Déu existeixi). Les dues hipòtesis són sostenibles igualment, i ningú podria afirmar de manera evident una o l’altra posició.
Aleshores, fa una trampa (una altra), i diu que hi ha una diferència essencial: si Déu és una ficció, estem condemnats al no-res i la vida no té sentit. Si, al contrari, hi ha un déu que és Déu, la compensació de creure-hi és enorme. En sortim guanyant, i molt. Entre creure i no creure en Déu, Pascal ens anima a escollir la primera opció, perquè si encertem ho guanyem tot i si ens equivoquem no perdem res; i si no es creu, o no es guanya res o es perd tot. Per tant, cal apostar per l’existència d’un déu que sigui Déu –i creure en ell-, perquè el guany és indiscutible.
L’aposta pascaliana és pur voluntarisme. Del fet de què necessitem un déu no es deriva necessàriament que existeixi. Tanmateix, heus aquí una derivada interessant de la proposta de Pascal: ho necessitem.
[on diu "Déu" hi podem posar qualsevol succedani que esmenti la plenitud, la realització dels ideals, la felicitat... ]
L’existència de Déu esdevé una esperança, una incerta certitud (i una incerta glòria, també). És per això que cal apostar. Ah! I no ens en podem escapolir, creia Pascal: il faut parier. Cela n'est pas volontaire, vous êtes embarqués.
“Viu com si Déu existís”, seria la conclusió. Al cap i a la fi, Pascal també va deixar escrit que el costum és la nostra natura; qui s’acostuma a la Fe, creu.
Una temporadeta més tard, el nostre pare Kant va defensar que, malgrat que en rigor no hi ha cap evidència sensible que correspongui a les idees que globalitzen l’experiència (Déu, Món, Ànima; Bondat, Bellesa... per exemple), això no vol dir que siguin invencions arbitràries. Ben al contrari: es tracta d’idees necessàries, plantejades per la pròpia natura de la raó humana. Són idees regulatives, que permeten unificar el coneixement i donar sentit a l’acció.
Pensem i actuem com si tot tingués un sentit darrer; com si hi hagués un fonament; com si existís la veritat; com si hi hagués un futur on es realitzaran tots els ideals ètics. Vivim com si.
L’aposta de Pascal; la creença en què la mateixa Raó humana estructura amb sentit la nostra experiència d’estar vius. D’alguna manera, una “voluntat d’il·lusió”, que diria Nietzsche.
Potser ja no ens interessa, segons què; però la idea de l’aposta (o del com si) no deixa de ser encisadora.
En una història que ens ha posat repetidament davant la barbàrie (els camps d’extermini en són l’expressió paradigmàtica); en una societat on hi ha grans majories sotmeses a l’explotació i a l’engany estructurals... ens trobem, potser, amb la necessitat d’apostar: malgrat totes les contradiccions, apostem a què hi ha sentit a les nostres lluites, resistències, escapades, anomalies, etc... La vida té més força que la mort. Apostar, així, amb una actitud de confiança –l’esperança. Amb tots els dubtes del món, tanmateix.
En una altra tradició també hi ha qui ha pensat quelcom semblant. Una mena de fe secular en què el futur serà millor que el present anima una part dels desenvolupaments teòrics i pràctics del marxisme. L’acte de fe es fonamenta en un aposta: la possibilitat d’una vida humana plena –el socialisme. I entre socialisme i barbàrie... a què apostem?
Més que una certesa científica, el compromís en fer i pensar segons què es basa en una aposta -raonada, raonable. Una certa esperança sobre la que es pot comprometre l’existència sencera. Amb tots els dubtes del món, tanmateix.
Digues que m'estimes encara que sigui mentida. O la necessitat de la il·lusió. Per tirar endavant, perquè volem viure. I la lucidesa ens permet apostar amb una certa distància irònica...
