Hi ha, en les converses quotidianes, normals, un tema recurrent: les dificultats dels nostres joves per a arribar a tenir llocs de treball semblants als que tenim els "vells" -els que tenim la sort de tenir-ne. Les feinetes a les que accedeixen els nostres fills són ben diferents; ser mileurista és un privilegi i tenir feina és una sort... i no poden fer plans a llarg termini... i no tindran mai l’estabiitat funcionarial amb què tots somniavem quan teníem la seva edat.
Paisatges després de la gran crisi -del gran reajustament capitalista, de la victòria final de la mercantilització de la vida.
Per culpa d'una vella obsessió pel concepte de treball, m'he topat amb un llibret de títol provocador i ben suggerent: Non è lavoro, è sfruttamento -no és treball, és explotació.
Un text que tematitza una situació comentada, criticada, viscuda per molts... Hi apareix una expressió brillant: antropologia della subalternità.
Ens ajuda a pensar aquesta sensació de derrota que ens penetra i paralitza: no hem patit una certa "mutació genètica" en aquests darrers anys? (els anys de la crisi, que han acabat de rematar la deriva neoliberal i neofatxa iniciada als anys 80 del segle passat). Una mutació que ha generat una nova condició de vida –potser la que podem reconèixer des de l’antropologia de la subalternitat.
La derrota ens porta a la por: no estem davant d’un 'home nou', que camina perdut pel desert del nou treball?. Seria l'homo subalternus, que accepta com a llei del mercat -i per tant de la natura- el seu inevitable destí de 'mercaderia' treballadora d'intercanvi barat i reemplaçable en qualsevol moment.
Hi ha hagut tot un procés, si. Al final del qual ens veiem abocats a unes inseguretat i precarització absolutes. Un procés que, si d’una banda no ha portat el "creixement econòmic" tant pregonat -si no és a les butxaques de l'1% -, de l'altra ha generat una desintegració social o una... condizione di impoverimento, una vera e propria proletarizzazione di fasce crescenti della popolazione, a partire dalle giovani generazioni a cui è negato un futuro di dignità e di riscatto.
L'anàlisi de Fana, d'altra banda, arriba a la seva conclusió ja en el títol: això no és treball, és explotació.
I ara, una voluntariosa deriva optimista: fins quan, tanmateix, viurem aquesta situació passivament, acceptant-la com quelcom natural? El text s'esforça en fer una apassionada crida a l'acció, a sacsejar l'endormiscament de la subordinació. És una proposta per a l'acció política, de fet. De la mateixa manera que els trenta anys de projecte neoliberal de treball flexible han estat una operació política. L'abast no s'ha limitat a l'àmbit econòmic, sinó que ha acabat d'imposar un 'domini de classe' molt més ferotge que mai. "La lluita de classes és un fet, i l'hem guanyada nosaltres", diuen que va dir algú de Wall Street.
Es tracta, doncs, de sembrar les llavors d'una nova consciència de classe: la dels subordinats. Precaris del món, uniu-vos! Caldria, però, que després de convertir-se en una 'classe en si', arribès a ser necessàriament una 'classe per a si'.
(quin gust, escriure aquestes expressions -com si sonès un disc de vinil).
