26/5/11

si, ja sé

No tenim la raó en propietat, i ens emprenyi o no, la veritat és el que la majoria diu. És fotut, el relativisme. Tot i que hi ha àmbits en què la discusió racional ens pot portar a conclusions útils que podem considerar universals.


En tot cas, quan les dretes (de tota mena) pujen electoralment, a més de l'obligada autocrítica -què és el que hem fet malament?- recordo sempre aquest vell acudit. Ah! hi ha també versió espanyola: vivan las caenas...

+ política

Més política, és el que cal. Els dos grans temes -que no són en absolut qüestions apolítiques- són: (1) l'equitat: com distribuïm beneficis i càrregues; (2) la Democràcia: com prenem decisions. Ens agradi o no, cal treballar amb les eines que tenim (els partits). Renovant-los, reinventant-los. Assegurant, en tot cas, que un mínim de racionalitat s'imprimeix en la governança d'allò comú.


25/5/11

mar de fons

Ja fa temps que augmenten la fragmentació, l'heterogeneïtat i la individualització. La crisi sòcio-econòmica ha intensificat totes tres tendències de disgregació social i la banalització de l'acció pública. El coneixement científic no ens dóna eines suficients per a explicar-ho ni per actuar en la realitat segons el que creiem/volem. El debat en termes tècnics, fins i tot, resta obert en molts extrems. D'exemples n'hi ha a carretades: hi ha explicacions d'experts que defensen una cosa i d'altres que ho fan -amb la mateixa autoritat- amb la seva contrària. La política, per tant, és més necessària que mai.


Si els objectius a assolir són clars i compartits per una majoria evident, i els instruments per assolir-los són coneguts, no cal política. En els casos -cada cop menys- que les coses es disposen així, tenim professionals del ram que fan la feina, i la fan bé. Duen a terme plans viables i estandaritzats, tècnicament impecables. Eficàcia i eficiència assegurades, perquè a aquestes alçades n'hem après molt.


El problema és que aquests casos són ben pocs, i en tot cas són poc significatius. El problema és que el normal desenvolupament de la vida col·lectiva, a les nostres ciutats i barris, implica que els objectius no sempre són compartits i que els mitjans/instruments per assolir-los no sempre són coneguts.


La política és l'activitat de vetllar pel bé comú. I això s'ha de fer en un medi ambient de creixent complexitat. Ens cal aprofundir en les actituds que hem començat a practicar a l'hora de governar: negociació amb els múltiples actors/agents que intervénen en una qüestió, aprenentatge social, innovació... en definitiva: construcció col·lectiva de diagnosis plausibles dels problemes i de llurs corresponents solucions. Anem irreversiblement cap un règim de govern col·lectiu, la condició de possibilitat del qual és la seva fortalesa.

Fortalesa basada en àmplies bases socials i suports transversals. Fonamentada en conviccions profundes i compartides. Cal ser molt fort i tenir-ho molt clar per a obrir la mà i assegurar la governança necessària en els nostres barris i ciutats.

La crisi en les seves múltiples facetes ens hi obliga, a anar per aquí. La percepció generalitzada -auge dels populismes- de què les institucions pateixen un dèficit de legitimitat queda radicalitzada per la vessant econòmica de la crisi. El malestar social, en diuen. O sabem llegir honestament allò que ens passa -i el que ens espera- o se'ns en va tot a fer punyetes a 10 anys vista. O ens possem d'acord els que creiem que això té sortida -una sortida raonable, èticament compatible amb les nostres conviccions- o deixarem en mans de l'arbitrarietat absoluta el futur de les nostres ciutats i barris.

leonardo



24/5/11

el repte

Què ha passat? Anàlisis de tota mena i analistes de tots els colors ja ho expliquen, ja. I més o menys es pot construir un relat plausible. Però quan cal aplicar-lo a allò que és més immediat, la cosa es complica. Li deia al Daniel que n'estava capficat, perquè és tot un repte intel·lectual. Un repte dels bons, que neix d'un sotrac emocional, i per això és significatiu -i per això cal racionalitzar-ho.

L'enfoc s'ha de radicalitzar, i cal fer un pensament sobre el sentit profund de la missió política. Per a què? Pensem/actuem com si tinguès valor ocupar-se i preocupar-se del bé comú, i com si aquest valor haguès de ser reconegut amb el vot -un vot que legitima el tipus d'orientació que es dóna a aquesta ocupació/preocupació: la majoria decideix com i qui ha de governar provisionalment (cada 4 anys, examen). Hem entès, també, que la participació en allò públic/comú va molt més enllà del vot, és clar. I fomentem que la gent s'impliqui en la governació; i ho fem bé, això. Escoltem, col·laborem, adaptem les burocràcies, ens apropem... hem inventat això dels "serveis personals", que són els serveis públics adreçats directament a les necessitats individuals.


I resulta que el món real sembla que ja no és així. Almenys una part de l'equació ja no funciona: el vot respòn a una lògica diferent a la de legitimar el tipus de servei públic rebut. Si, és clar: si no es fes una gestió boníssima no n'hi hauria ni un, de vot.


Però no és suficient, no n'hi ha prou. Hi ha actituds i missatges que atrauen vots, independentment dels vells esquemes de la política entesa com servei públic (en els que encara ens movem). Des de la nostra convicció ho anomenem populisme, demagògia, cinisme o coses per l'estil. I ens neguem a practicar-ho, perquè per a nosaltres seria una caiguda imperdonable.


Paga la pena, tanmateix?






21/5/11

no n'hi ha prou



No n'hi ha prou amb manifestar públicament la indignació. Cal posar-la al servei de moviments d'eficàcia transformadora de la realitat. Si no, pot esdevenir un lament inútil, romàntic... adolescent.




Lo revolucionario sería romper eficazmente con el populismo, con esa inmediatez y adulación que está en el origen de nuestras peores regresiones. Y este tipo de llamamientos sigue ofreciendo explicaciones simples para problemas complejos. La indignación deja de ser en exabrupto inofensivo e ineficaz a la hora de modificar los hechos intolerables que la suscitan cuando incluye además algún análisis razonable de por qué pasa lo que pasa, si identifica bien los problemas en vez de contentarse con haber encontrado a los culpables, si propone algún horizonte de acción.



Indignar-se, si, és un primer i imprescindible pas. Però cal continuar caminant: percepció moral de la realitat --> indignació --> anàlisi --> acció. I l'acció sempre serà insuficient, contradictòria. Treballar amb allò possible. J'ai soif de possibles...


18/5/11

sol de nit

Astorament, interrogants. Però també la sensació de què alguna cosa s'està movent de debò.

8/5/11

descentrats

El lema escollit per la dreta espanyola, en aquestes eleccions, és centrados en ti. Juguen amb el sentit i la intenció de la idea de "centre": el no-espai al que es volen adscriure, ja que en l'imaginari col·lectiu de la cultura política espanyola el centre és un valor positiu, o almenys ho era. I alhora, apunten cap a la idea de què estan interessats en les persones, individualment enteses. Com a bons liberals, ens diuen que no estan ocupats/preocupats de debó per res més que per atendre les persones i les seves necessitats. El laboratori propagandístic els hi funciona la mar de bé. Llàstima que la dissonància sigui tan radical, que estigui tan lluny el que volen que pensem que diuen i les seves veritables actituds.
Centrados en ti els serveix com a lema per a tota mena de candidats/es, locals i autonòmics, a tot arreu. És el lema de la campanya dels que diuen que els socialistes propicien que ETA estigui a les institucions i barbaritats per l'estil. No els importen gens ni mica les especificitats de cada lloc, de cada poble, ciutat o comunitat autònoma. Van al que van: a por ellos.
I això de "en ti" també té la seva derivada... Individualisme i individualització: els signes dels temps. El triomf del capitalisme consisteix en conformar les consciències de tal manera que pensem només en primera persona del singular. Yo, mi me, conmigo. Els poders públics (tots corruptes, és clar) estan per a servir-me, per solucionar qualsevol contratemps que em trobi. La culpa de tot és de l'Ajuntament. Prometen centrar-se en mi, em prometen que guanyaré jo si els voto. Intenten portar el debat públic cap a aquest individualisme radical. La post-política, o la post-democràcia de què parla un sociòleg anglès amb nom del jugador de futbol (Crouch).
Manda huevos que haguem de ser conservadors i reivindiquem conservar el sentit d'allò col·lectiu i públic. És que si ho perdem ho perdem tot. Si guanya el "tu" perd el "nosaltres".

4/5/11

resistir

En un món globalitzat, l'espectacle mediàtic casolà no deixa de tenir un punt ridícul. Una opció política no es pot presentar a les eleccions, i això és un error gravíssim al deixar sense possibilitat de mediació política a tot un sector de la societat basca. Què hauran de fer, ara? De fons, els brams de la dreta, descaradament llençada al precipici de la irracionalitat (com al 93-96 del segle passat). La política-basura com a estil d'intervenir en els afers públics. Amb els temps que patim, i com si fos un fet natural, com les plujes i tempestes, la moda es va extenent, i proliferen tot tipus de populismes irresponsables amb diferents escales -també a nivell local, com bé sabem. I a punt de començar una campanya electoral. A veure si som capaços de contenir aquesta ofensiva forassenyada. Resistir. (= Indignar-nos, pensar/desitjar, compartir, voler, actuar).

3/5/11

sortint




















Com si hagués estat en un forat. Fosc com una oposició, profund. Poc a poc, recuperem la normalitat, i déu n'hi do. Miro al voltant, com aquell que sortia de la caverna... i no m'enlluerna el Sol. M'empatxen les notícies que a través del paper -quin plaer llegir el diari assaborint-lo- i les pantalles -quin plaer fer zapping- dibuixen l'escenari on vivim la representació dels nostres dies -nostres? En parlem.

28/3/11

donant voltes al capital social

El capital social és prerequisit d’una política pública efectiva. També en pot ser una conseqüència, i generar un cercle virtuós de retroalimentació permanent. Així, si s’incrementa el capital social a partir de les polítiques públiques, augmentarà el grau d’eficàcia d’aquestes mateixes polítiques –perquè seran més legítimes, en tant que més participades. És per això que qualsevol plantejament -polític, cívic, o cívico-polític- que es faci en relació a l’impuls del benestar, de la igualtat d’oportunitats, de l’equitat, etc... ha d’acceptar que el capital social és una peça clau que no es pot deixar de banda, una condició indispensable per a convertir els objectius programàtics –els grans principis- en realitats en construcció. El capital social pot ser considerat com a individual o com a social. També pot ser vist com un patrimoni comunitari. El capital social resideix en les relacions socials -les xarxes-, i és recolzat per elements simbòlics i axiològics a totes les cultures. La massa crítica de la que pot emergir, en condicions propícies, està àmpliament arrelada a tot grup social: les relacions de parentiu, veïnatge i identitat que acostumen a servir de base per a la confiança i la cooperació, i els sistemes simples d’intercanvis no mercantils basats en el principi de reciprocitat; també les agrupacions espontànies i institucionalitzades en els barris i ciutats, les seves activitats i la seva vida quotidiana. Com a producte emergent de les relacions individuals i les xarxes socials, es pot facilitar –o dificultar- la generació de capital social incidint en les bases materials d’on sorgeix i potenciant el seu caràcter d’element vertebrador de la societat. La centralitat dels aspectes culturals o axiològics, com ara la confiança, afegeix complexitat a les polítiques orientades a la creació de capital social i requereix actuacions a llarg termini. Aquestes polítiques públiques poden ser dutes a terme, en part, des de l’àmbit local, considerant la generació de capital social de manera transversal. La gestió d’aquesta “nova” dimensió implica lideratge i comunicació, i lliga amb la noció de “govern relacional”. A totes les polítiques públiques se’ls hi pot afegir un plus per a què generin capital social. Es pot afegir valor en aquest sentit a qualsevol actuació en matèria urbanística, de serveis socials o d’educació. Per altra banda, també hi poden haver polítiques intencionalment adreçades a la promoció de capital social.

16/3/11

de vegades la por


La natura desbocada, incontrolable. I la por, un altre cop. Això de la societat del risc dóna joc, eh? Com a idea reguladora, si més no.


28/2/11

cecs i sords

Hay una constante inmersión autista de lo mediático en un efímero presente que borra todo lo demás (EVM)


24/2/11

el govern local és govern

El gobierno local siempre se ha visto sometido a una doble lógica administrativa y política. Desde la lógica administrativa, los gobiernos locales existen en tanto son capaces de mejorar la provisión de determinados servicios públicos. En consecuencia, su justificación nos remite a conceptos como los de eficiencia o eficacia. Jeremy Bentham, el primer autor en referirse a los ayuntamientos como gobiernos locales, argumentaba su existencia a partir del aumento en la productividad que resultaba de una estructuración descentralizada -y jerarquizada- de la administración pública.

Desde la lógica política, en cambio, los gobiernos locales se justifican básicamente por su contribución al buen funcionamiento de la democracia. Para John S. Mill, desde posturas liberales, los gobiernos locales se justifican sobre todo porque producen efectos positivos sobre la política general. Proporcionan élites preparadas y ciudadanos educados. Dispersan territorialmente un poder que, de otra forma, tendería a centralizarse y a hacerse menos transparente. En la misma línea, aunque observando la otra cara de la moneda, los comunitaristas justifican los gobiernos locales por los beneficios políticos que generan en el propio municipio: incrementan la proximidad de la política, la capacidad de interlocución de los ciudadanos, la igualdad en el trato o la libertad de cada persona para participar en la construcción de su comunidad.

Hay que advertir de entrada que la lógica política adquiere matices importantes cuando se aplica al ámbito local. En este sentido, se ha esquematizado una distinción entre Política con P-mayúscula y política con p-minúscula. La primera se referiría a aquellas actividades destinadas a regular el conflicto social y a generar orden a través del ejercicio del poder. La segunda se aplicaría de modo más específico a la gestión de los conflictos que aparecen en la provisión de bienes y servicios públicos. Desde una aproximación politológica tradicional, la Política con P-mayúscula es generalista y se desarrolla en los niveles estatales, mientras que la política con p-minúscula es particularista y aparece como un componente esencial del gobierno local.


El “nuevo localismo”

…ha tomado fuerza en época reciente la observación de lo que la literatura especializada ha calificado como nuevo localismo. El nuevo localismo postula que en un entorno cada vez más diversificado y más globalizado el rol de los gobiernos locales no sólo no se ve debilitado sino fuertemente reforzado. Intentando formular lo más sintéticamente posible los argumentos del nuevo localismo, debemos referirnos a dos variables fundamentales: la diversificación de las demandas sociales y la globalización de la economía.

La aparición de un conjunto de nuevas tecnologías ha facilitado una gran flexibilidad en la producción de bienes y servicios. Flexibilidad que permite dar respuesta a las demandas cada vez más segmentadas y especializadas de una clase media cada vez más exigente y particularista. Además, los procesos de dualización social están marginando a un número creciente de nuestros conciudadanos, que no tienen acceso a ninguna prestación social, incapaces de hacer llegar sus necesidades la administración y que requieren de intervenciones que asuman la complejidad e su situación personal.

En este nuevo contexto, los gobiernos locales se encuentran en una situación privilegiada tanto para adaptar sus servicios a las demandas cada vez más diversificadas de sus ciudadanos-integrados como de acceder a las necesidades de sus ciudadanos-excluidos. De su posición de proximidad, en definitiva, se ha deducido un reforzamiento del municipio, entendido como el ámbito mejor situado para conocer y dar respuesta a las demandas y a las necesidades de los ciudadanos.

Por otro lado, el tan mencionado proceso de globalización económica también ha comportado la revitalización del ámbito local. Daniel Bell ha señalado que "... el Estado-nación es demasiado pequeño para los grandes problemas de la vida y demasiado grande para los pequeños problemas de cada día." En la primera parte de su afirmación, Bell se refiere al impacto de la globalización sobre unos Estados-nación que se ven superados por la creciente importancia de los asuntos supranacionales. Pero la parte que ahora más nos interesa de la afirmación de Daniel Bell es la segunda, pues nos permite intuir que algunos de los problemas, que sufrimos -de los pequeños problemas de cada día- podrían ser resueltos con mayor éxito en un nivel infraestatal; es decir, en el ámbito local.

Se trata, además, de una intuición corroborada por el propio dinamismo que, desde finales de los ochenta, están mostrando los entes locales. Los municipios canalizan un número creciente de demandas políticas y económicas, desarrollan iniciativas novedosas destinadas a ofrecer nuevas respuestas a los problemas de la colectividad, y participan en los múltiples escenarios donde se toman las decisiones que afectarán a la calidad de vida de los ciudadanos. Todo ello se debe a que el propio proceso de globalización potencia el rol de los responsables locales.

La hipotética superación del Estado-nación desde el flanco internacional y desde el flanco local provoca una profunda alteración en la formas de gobernar. En contraste con el centralizado y universalista Estado de Bienestar tradicional, el nuevo Estado aparece descentrado y localista. Las jerarquías de gobierno se desmoronan para reaparecer bajo la apariencia de una compleja red de actores y relaciones. Una red donde los representantes locales dejan de ser un simple eslabón en la cadena de mando para convertirse en actores políticos y económicos relevantes.

Ante este cambio de panorama, los políticos locales no pueden obviar su responsabilidad ni excusarse en un exceso de trabajo gerencial. Se ven empujados a ejercer como los actores políticos que son y aprovechar las oportunidades que en cada caso les ofrezca su comunidad y su entorno.

Aquest procés contrasta amb la percepció que la majoria encara sembla tenir dels governs locals: es veu en ells més una agència executiva que no un poder d'arrel política amb la seva legitimació electiva corresponent. Això podria explicar, en part, l'abstenció diferencial que hi ha als comicis locals ---> feina a fer: fer entendre la dimensió política del govern local, explicar-ho bé.
Extret de: JOSEP M. VALLÈS - QUIM BRUGUÉ: La dimensión política en el gobierno municipal español:algunas hipótesis. Papers de Formació Municipal, número 44, març 1998

Apologia del govern local

Es evidente que el gobierno local se enfrenta al futuro desde una agenda de actuaciones más compleja y heterogénea de lo que lo hacía años atrás. Pero, precisamente, el cambio de época en el que estamos inmersos resitúa la significación y la capacidad de gobierno de los ayuntamientos. La vida de los ciudadanos y ciudadanas está hoy más llena de incertidumbres y de dudas sobre su trabajo, su familia, su vida, de lo que lo estaba hace unos años. Estas incertidumbres planean sobre la realidad social y afectan la vida de pueblos y ciudades. Y cada vez más la calidad de la política se medirá a partir de lo que ocurra en la decisiva esfera de la cotidianeidad, de los estilos y formas de vida.

Son precisamente los ayuntamientos y sus equipos de gobierno los que desde posiciones de primera fila deben gestionar y tratar de implicar conjuntamente a la ciudadanía en la gobernación de la vida local, y en la resolución de unos problemas cada vez más complejos y más difíciles de resolver desde el nivel en el que están hoy situados los recursos y las estructuras de gestión de que disponen los gobiernos locales.

Si algo queda claro es que el bienestar individual y colectivo de los ciudadanos depende cada vez más de la capacidad de servicio y de la capacidad de gestionar servicios y recursos desde la proximidad de los gobiernos locales. Sin los ayuntamientos no hay bienestar ciudadano. Y este programa de servicios se presta, demasiadas veces, contando con recursos escasos y con grandes dosis de voluntarismo.

Esa constante labor de gestión de incidencias, de agente multinivel, se puede hacer mejor o peor. Pero lo que es seguro es que resulta cada día más relevante para el ejercicio de los derechos de ciudadanía y la poca o mucha calidad de vida de una población. Una población alejada de los vericuetos de poder y perdida en muchos casos ante la indiferencia de unos servicios autonómicos o estatales que pueden no sentir al mismo nivel esa presión directa y constante de la calle. Los problemas de la gente requieren políticas pensadas y gestionadas desde la proximidad, con lógicas trasversales y con mecanismos y estilos de gobierno y gestión participativos. Hace falta sumar esfuerzos, generar complicidades y consensuar procesos de avance, en el marco de unas opciones estratégicas definidas de manera comunitaria, aprovechando las oportunidades de la proximidad territorial. Ése es el reto de los gobiernos locales en los momentos que vivimos. Los necesitamos más que nunca.
Extret de: Joan Subirats (EL PAÍS, 27/10/06):

9/2/11

M'ha semblat sentir a la ràdio que a Barcelona estan sota una "boina" de contaminació. Al Pais Basc, si us plau, que deixin una oportunitat a l'esperança -tot i l'escepticisme obligat, és clar.

5/2/11

l'és i l'ha de ser

Enfront dels administradors oficials del realisme cal defensar que la Política no és -no ha de ser- simple administració, ni mera adaptació. És -ha de ser- configuració de possibles, disseny de marcs d'actuació, definició de nous espais públics. Es relaciona -s'hauria de relacionar- amb allò inèdit o insòlit, dimensions de la realitat que no són importants per a d'altres ocupacions socials ben honrades, però alienes a les inquietuds provocades per l'excès d'incertesa. El tipus d'acció que és -que hauria de ser- la Política no treballa únicament amb les regles de l'experiència, amb els ensenyaments còmodament emmagatzemats d'allò sabut. Qui sigui capaç de concebre la incertesa com oportunitat veurà com el desgast d'alguns conceptes tradicionals fa possible novament la Política com a força d'innovació i transformació. És urgent dur a terme una redefinició del sentit i dels objectius de l'acció política a partir de la idea de què en ella es coneix. És a dir, es descobreixen aspectes de la realitat i possibilitats d'acció que no poden percebre's des de les nostres pràctiques rutinàries i els nostres debats preconstruits. Tard o d'hora caldrà elaborar una definició pròpia de l'esquerra en camps com la seguretat, la inclusió social, Europa, el pluralisme o la mundialització. La intel·ligència política, ara, consisteix en aprendre la nova gramàtica dels béns comuns que es realitza en aquests afers -entre d'altres.