el repte

Què ha passat? Anàlisis de tota mena i analistes de tots els colors ja ho expliquen, ja. I més o menys es pot construir un relat plausible. Però quan cal aplicar-lo a allò que és més immediat, la cosa es complica. Li deia al Daniel que n'estava capficat, perquè és tot un repte intel·lectual. Un repte dels bons, que neix d'un sotrac emocional, i per això és significatiu -i per això cal racionalitzar-ho.

L'enfoc s'ha de radicalitzar, i cal fer un pensament sobre el sentit profund de la missió política. Per a què? Pensem/actuem com si tinguès valor ocupar-se i preocupar-se del bé comú, i com si aquest valor haguès de ser reconegut amb el vot -un vot que legitima el tipus d'orientació que es dóna a aquesta ocupació/preocupació: la majoria decideix com i qui ha de governar provisionalment (cada 4 anys, examen). Hem entès, també, que la participació en allò públic/comú va molt més enllà del vot, és clar. I fomentem que la gent s'impliqui en la governació; i ho fem bé, això. Escoltem, col·laborem, adaptem les burocràcies, ens apropem... hem inventat això dels "serveis personals", que són els serveis públics adreçats directament a les necessitats individuals.

I resulta que el món real sembla que ja no és així. Almenys una part de l'equació ja no funciona: el vot respòn a una lògica diferent a la de legitimar el tipus de servei públic rebut. Si, és clar: si no es fes una gestió boníssima no n'hi hauria ni un, de vot.

Però no és suficient, no n'hi ha prou. Hi ha actituds i missatges que atrauen vots, independentment dels vells esquemes de la política entesa com servei públic (en els que encara ens movem). Des de la nostra convicció ho anomenem populisme, demagògia, cinisme o coses per l'estil. I ens neguem a practicar-ho, perquè per a nosaltres seria una caiguda imperdonable.

Paga la pena, tanmateix?