lliçó

pals a les rodes

És cert. La dreta està ben instal·lada en el poder judicial. De fa una estona:

Madrid, 25 ene (EFE).- El pleno de la sala de lo penal de la Audiencia Nacional decidió hoy, por doce votos a cuatro, mantener al etarra José Ignacio De Juana en prisión preventiva y hospitalizado porque lo que "entraña grave peligro" para su salud "no es, precisamente, el internamiento, sino su voluntad de no comer".Así lo acuerdan en un auto los doce magistrados que votaron en contra de modificar la situación penitenciaria del etarra tal y como pidieron su defensa, que reclamaba su puesta en libertad, y el fiscal Fernando Burgos, que abogaba por la prisión atenuada en su domicilio y bajo vigilancia policial.

tot un estil

El Sr. Rajoy, entre d'altres actuacions memorables, ha insultat al president del govern en una entrevista radiofònica. Tots hem tingut l'ocasió de sentir-ho, doncs se n'ha donat una amplíssima difusió. Una mostra més del crescendo amb què la dreta està crispant l'ambient. Aquí a prop també hi ha actuacions d'aquesta mena. Navegant una miqueta te les trobes. Per posar un exemple: un tal Sostres, a una pàgina anomenada El singular digital:

Bé, en un país de tants imbècils, tu no pots governar si no et voten molts d’aquests imbècils. I un que estimi Catalunya i voti Esquerra en lloc de Catalunya o voti en blanc o no vagi a votar; si tu estimes Catalunya i acabes votant Esquerra perquè t’acabin fent el Montilla president, perdona que t’ho digui, perdona que t’ho torni a recordar però ets imbècil. Un imbècil de solemnitat.I el que aleshores Convergència ha de fer és posar-se en contacte amb una escola de nens especials -n’hi ha de molt bones- amb una escola de nens justets i contractar uns quants professors d’aquests que ja estan especialitzats a tractar amb problemàtics. De la mateixa manera que als mítings del Mas hi ha facilitats d’accés per a minusvàlid i unes noies que fan gestos perquè puguin entendre el que es diu les persones sordes, és imprescindible que a partir d’ara hi hagi també un terapeuta que participi als mítings de Convergència, i a les entrevistes i a tot arreu on vagi el Mas i que expliqui en imbècil el que el Mas diu en intel•ligent. Convergència no retornarà mai al poder sense una bona bossa d’imbècils, i si per fer la campanya destinada a les persones intel•ligents ja tenim el David, que és el millor, hem de buscar també el millor propagandista per a tots aquests votants que tanta falta ens fan. Aquests són els famosos ponts que Convergència ha de teixir amb la gent d’Esquerra: un terapeuta, un expert en nens especials. I no ho dic amb mala llet: els imbècils tenen dret de viure i de votar, i l’única cosa que Convergència ha de fer és posar-los les coses fàcils. Posar-los un intèrpret, perquè ens entenguem. Ni ho dic amb mala llet ni ho dic en broma: si tu ets intel•ligent ja votes Convergència sense que calgui que et digui res. Si tu ets intel•ligent ja votes Mas, naturalment. Ara ja no hi ha indecisos, ara hi ha imbècils.

L'article va sobre els suposats ponts que alguns volen que es basteixin entre cdc i erc. Aquest senyor s'hi posiciona clarament. Cruspit per la curiositat, he cercat una mica a veure si hi havia més perles del mateix autor. No ha calgut córrer massa. En un article al diari Avui, hi podem llegir:

Mira que els catalans som imbècils, però si som vius és perquè els espanyols ho són una mica més encara. No és que Espanya m'importi gaire, de fet no m'importa gens, però si fos espanyol, si fos de Valladolid o de Segòvia, és ben clar que el meu partit seria el PP. Els socialistes, mai. La qüestió, com sempre, és purament estètica, i Zapatero és un indigent moral, intel·lectual i físicament sembla el pequeño búcaro don Pío, però sense caviar. Rajoy té en canvi aspecte de notari de Torrelavega, espadatxí amb el verb, la carn crua, primer una cosa i després l'altra, caixmir a l'hivern i a l'estiu, el lli. Els catalans ens entossudim a llegir Espanya en clau catalana, i detestem el PP: si no fóssim tan justets detestaríem encara més el PSOE, que va intentar posar Jordi Pujol a la presó i va fer la LOAPA, cosa que el PP no ha fet mai, ni al poder ni a l'oposició. Però no importa, tampoc no és que vingui gaire d'aquí. El tema és que Espanya cal llegir-la, per entendre-la, en clau espanyola, i si fos espanyol pensaria el mateix de Catalunya que pensen Aznar, Mayor o Bono, perquè ha de ser ben emprenyador tenir un tros del que ells consideren el seu territori tot el dia queixant-se. Segons la lògica de les grans nacions, i Espanya és una gran nació, som una nosa i és inexplicable que no ens hagin anul·lat com fan les grans nacions amb les petiteses que els fan nosa. I aleshores tenim que els catalans som prou tontets per seguir creient en Espanya sabent que ens veuen només com un gra al cul i que així ens tractaran sempre que no els fem falta; i que els espanyols ho són fins i tot una mica més per no haver-nos sabut dissoldre encara. Haver d'aguantar uns ocupants cafres és desagradable, molt depriment i molt pesat, trist algunes estones i vergonyós les altres, però és gràcies justament a tals limitacions que seguim vius encara.

Vull suposar que es tracta d'un tipus de discurs que té poc apreci social. En tot cas, si és irònic no fa cap gràcia; la paraula imbècil -feble mentalment, estúpid, segons el diccionari- és percebuda per la majoria com una paraula massa gruixuda, despreciativa, insultant. Es tracta d'una manera ben barroera de participar en el debat social sobre qüestions polítiques. D'una manera zaplanesca, oi? Potser és un virus que s'encomana.

el tema

Dues perles, dissabte i avui, a La Vanguardia. Abans d'ahir, la lucidesa del professor Castells ens deia amb claredat i precisió allò que tots sabem, i que les emocions d'aquests dies de tant soroll ens poden fer oblidar. Per exemple: l'arrel social que té l'eta, la necessitat de negociar (la negociación, cuando y como sea, no es una opción, es una necesidad), la correcció de la postura del president del govern -sotmesa al control de les Corts-, etc... Avui, un article de J.I. González Faus situa les coses al seu lloc, allà on cal. Comença així...

Los antiguos romanos, que sabían mucho de política (sobre todo de política cínica) acuñaron un famoso axioma: divide y vencerás. Su puesta en práctica constituye la gran arma de ETA: mayor que la goma dos. Y estar divididos es el amargo reroche que la gente dolorida dirige hoy a los políticos. En ETA hay divisiones serias, pero no trascienden por miedo. En la vida democrática hay, como es lógico, divisiones. Pero al no existir miedo sino libertad, trascienden por irresponsabilidad de los políticos.

I continua amb una anàlisi molt certera de la posició del pp, una valoració de la postura de Zapatero -criticant-lo una mica, però reconeixent que calia fer el que ha fet- i una afirmació de principis des de la que posicionar-se davant de tanta confusió: la vida de los demás es una valor sagrado.

coincidència

Ni un extrem ni l'altre han volgut demanar a eta que deixi de matar. Déu n'hi do! Coincidència molt explícita, oi? Pitjor encara que la del no a l'Estatut. Respecte a l'actitud de la dreta política, mediàtica, judicial i social s'ha dit ja de tot. Però no deixa de ser preocupant que aquesta manera de fer oposició tingui adeptes i seguidors. El manual que segueixen és antic: dir i repetir fins a l'extenuació només dues o tres idees falses; que siguin simples, que apel·lin a les emocions -populisme, se'n diu d'això-, que es diguin amb afectació -teatre-. I vinga, embolica que fa fort. Alumnes de Goebbels n'hi ha a tot arreu. Hi ha versions provincianes, i d'altres més sofisticades -amb més mitjans. El segle XXI ens està portant el revival dels més terribles fonamentalismes. Feina de més que tenim.

llegir

La literatura, por mucho que nos apasione negarla, permite rescatar del olvido todo eso sobre lo que la mirada contemporánea, cada día más inmoral, pretende deslizarse con la más absoluta indiferencia. (E.V-M., Bartleby y compañía).

Potser la dèria de llegir neix d'això. I la d'escriure, encara que no és comparable per una qüestió bàsica de competència. Parlant de la mirada contemporània: he trobat un petit tresor. Es tracta de Elogio de la infelicidad, d'Emilio Lledó. Pensava que seria difícil trobar-ho, doncs és d'una editorial especial. El llibre se m'ha aparegut a la fnac, i és una veritable delícia.

ens fem grans

Trobar-nos amb la gent coneguda. Amb els que ens estimem de debó, i també amb aquells (pocs) que sabem que sempre ens han despreciat. I que ara també ho fan, i tot i això saluden i cal tornar la salutació. La hipocresia de què està farcida la vida social, i a la que ens hem anat acostumant -això és fer-se gran, també.

Actes o esdeveniments socials, lligats als grans moments de la vida -i curiosament vinculats a celebracions a la parròquia. Durant una època era en les alegres i festives festes dels casaments. Després, ens vèiem en els batejos, i encara més endavant en les comunions. Ara, ens comencem a veure de nou... als enterraments dels nostres pares. Això és fer-se gran, oi?

Saludes amb goig a persones que el temps i la vida han dut per camins diversos, però que et fa gràcia tornar a veure. Estàs igual o estàs més vell, el teu fill s'assembla a tu (quina generositat cap a mi) , quedem un dia per sopar, passem-nos el mòbil i ens truquem... El temps ens dóna la perspectiva correcta: és bona gent, l'apreci és sincer. I ens fem grans, doncs veiem reflectida la nostra imatge en aquests amics, en els records que compartim, en la llunyania actual.

Amb el temps no podem, eh?

fallida del (nou) transmiserià

L'analogia és del Robert Mur, i certament està molt ben trobada. El transmiserià era el tren que venia d'Andalusia als anys 60, i portava als immigrants de la maleta de cartró. Alguns del nous immigrants -els que poden- venen, ara, en aquests vols que uneixen la península amb l'Amèrica Llatina. Un empresari "agosarat" -segur que prové del món del totxo- va i crea una companyia que ofereix vols barats per a cobrir una necessitat creixent. El resultat: milers de persones entrampades, i de nou un espantòs ridícul en els aeroports.

cara de bona persona

la muerte le ganó a la justicia

El disc ja és a casa. Per cert, la notícia d'avui és el fet natural de la mort del vell dictador xilè. Benedetti ha creat una frase rodona per a expressar el que molts pensem.

Notícia : El escritor uruguayo Mario Benedetti dijo hoy que "la muerte le ganó a la justicia", tras conocer la noticia del fallecimiento del ex dictador chileno Agusto Pinochet. "Es la muerte de un dictador que fue muy cruel con una parte de su pueblo. En este caso la muerte le ganó a la justicia", afirmó Benedetti a Efe en referencia al proceso judicial que afrontaba Pinochet por asesinatos y violaciones a los derechos humanos durante su régimen.

on time

La notícia és: segona setmana seguida (10 dies!!!) que el tren arriba a l'hora. Almenys, el tren multiètnic caminito de la obra que als matins em porta cap a Sabadell.

Un s'imagina que ha de ser extremadament difícil embridar aquest tipus de macro-organitzacions, com renfe -o endesa, aena, telefònica, iberia, etc. Hereves d'una època en què tothom funcionava com si fós funcionari, perquè l'empresa pública en aquest país té l'origen que té, ara encara pateixen alguns dels vicis del passat.

Encara més difícil és tractar amb aquestes empreses, i intentar que respectin -des de la seva posició dominant- els drets de la gent. Perquè són un servei públic. Quants mals de cap per als pobres alcaldes que han de fer de portaveus dels seus veïns davant aquests monstres!

soroll i soroll i soroll

El video del psoe no és més que informació, pura i dura. Com un reportatge de Informe Semanal o de Trenta Minuts. No hi ha interpretacions, ni valoracions... Només fets, amb imatges extretes de medis de comunicació. Res més que informació per a recordar i, tot recordant, evidenciar la hipocresia de la dreta. La seva absoluta immoralitat davant del tema.

Ara bé... No deixa de deixar un regust amarg. Sembla com si ens deixèssim endur, i s'haguès afegit soroll al soroll. El video pot ser rebaixar-se, posar-se a l'alçada de la demagògia, caure en la trampa. Un triomf, per tant, per als que volen convertir el debat públic en un femer. Instal·lant-nos en el terreny acotat per la reacció no sé si ultrapassem la línia vermella que limita la dignitat d'allò que defensem. Ah! I si es perden vots -cosa absolutament discutible- per no entrar en el joc, tant se val. Hi ha quelcom més important que governar, oi? La gent, al cap i a la fi, no es deixa manipular tant fàcilment. Cal confiar -esperança racional, i si no pleguem perquè res no tindria sentit- en què al final triomfa la veritat. I som nosaltres els que, modestament, tenim la raó.

Hi ha una altra veta de la qüestió que em sembla interesantíssima: el desplaçament del debat públic cap a les imatges. La cultura del video-clip de tres minuts, o de l'anunci -spot- de trenta segons. I les imatges poden ser manipulades amb tanta facilitat...

En un article d'en Ramoneda, avui al diari, podem llegir: ¿Para qué sirve un partido político? ¿Para encauzar los problemas o para enredarlos? Hi ha qui dirigeix partits polítics per a enredar... i fins i tot hi ha qui, encara més provincià, en crea per al mateix propòsit.

el concepte de política

Si et criden a guiar un breu moment del mil·lenari pas de les generacions, aparta l’or, la son i el nom. També la inflor buida dels mots, la vergonya del ventre i els honors. Imposaràs la veritat fins a la mort, Sense l’ajut de cap consol. No esperis mai deixar record, car ets tan sols el més humil dels servidors. El desvalgut i el qui sofreix per sempre són els teus únics senyors. Excepte Déu, que t’ha posat dessota els peus de tots.  Bona sort, president Montilla. La necessitarem tots plegats.

de fal·làcies

La majoria d'arguments que s'utilitzen en el debat públic són barbaritats. Ídols de la plaça, que deia Bacon. Proferits com trets que es disparen contra l'adversari -i també contra la racionalitat, la majoria de vegades. Efectius i efectistes, tanmateix. Útils, per tant, en el combat públic -no per la cultura, com vàrem somniar, sinó un miserable combat per guanyar recolzament electoral. Com que en la recerca del vot hi ha qui pressuposa que tothom és idiota -piensa el ladrón...- s'utilitzen picardies, males arts i el que calgui. El fet és que causen el seu efecte. En tot cas, una prevenció absoluta: la decisió lliure de cada persona a l'hora de votar -o de no votar- és sobirana i del tot respectable. Cal denunciar els que participen en la vida pública amb ànims perversos, ni que sigui per a què no es confonguin amb els que hi participen de debó. L'autenticitat contra l' así es la política.

Arguments fal·laços, per exemple: a aquest grup autoanomenat dels Ciutadans -com si la resta de partits fòssin de gossos i no de ciutadans- l'han interpretat de maneres força diverses. Hi ha tot un gènere d'articles al diari especialitzats en intentar entendre la novetat. Que, per cert, no en té gens, de novetat. D'entre els arguments que es poden bastir per a interpretar la irrupció política d'aquesta proposta, n'hi ha dos de ben fal·laços:

- Aquest és un partit recolzat explícitament per personatges com un locutor de la cope i el director de el mundo. Aquests personatges són moralment indesitjables. Per tant, el partit és moralment indesitjable. Fal·làcia lògica o no, molts ens apuntem a aquest raonament, oi?

- Aquest és un partit recolzat per intel·lectuals. Als intel·lectuals se'ls hi ha de fer cas. Per tant, s'ha de fer cas a les propostes d'aquest partit. Fa gràcia això dels intel·lectuals. Sigui el que sigui que vulgui dir aquesta paraula, n'hi haurà per a tots els gustos, oi? Sembla que per alguns només compten les opinions -opinions!- d'uns i no d'altres.

Com la notícia llegida avui a El Periódico: el noi que dóna la cara en aquest grup ha estat militant del PP fins l'abril d'aquest mateix any. Què es pot deduir d'aquest fet que a ningú l'hi ha estranyat?

Arguments poc o gens consistents des del punt lògic... però pràctics per a justificar posicions de rebuig o d'acord. Una altra modalitat de fal·làcia molt recurrent en el debat públic és l'argument ad hominem. De tota manera, és dels més il·lustratius de tots -permet aclarir qualsevol qüestió, mostrant l'absurd que representa que una opinió sigui defensada per segons qui.

No sé si és un argument ad hominem, però es podria elaborar tot una teoria al voltant d'una nova síndrome psicopatològica. Consultats alguns amics del ram, la podríem anomenar la paranoia del príncep destronat. No hi ha més explicacions que les psicològiques quan veiem com actua algú quan no ocupa el lloc que estava convençut que era per a ell. A la sobèrbia, prepotència i xuleria habituals s'hi afageix el despreci més absolut cap el que els demés decideixen i l'intent de deslegitimar a qui assumeix la responsabilitat de fer coses. Quan algú s'ha convençut del tot de què el lloc és seu -president o alcalde- i no ho és per la voluntat sobirana dels demés, és afectat per aquesta síndrome. Des d'ella, potser, s'entèn molt del que escoltem o llegim.

ségolène

A França ja hi ha candidata a la Presidència de la República. Té un nom ben curiós, amb dos accents que l'arrodoneixen. Confiem en què no sigui un soufflé sense continguts, tot plegat.

Per altra banda, quina lliçó de democràcia, les primàries. En tot cas, s'adiuen amb la tradició de cultura política d'una esquerra que arrela les seves posicions en els clubs de la Revolució. Ben lluny dels nostres costums. Ni millor, ni pitjor: diferent.

pals a les rodes

Tan difícil és?

el crit del silenci

Ni l'abstenció ni els vots en blanc són de ningú. Impossible interpretar-los, més enllà d'aventurar hipòtesis més o menys encertades. Som amos dels nostres silencis. I ahir a la nit el silenci era aclaparador. En tot cas, com és que la meitat de la gent no es sent concernida per les eleccions al Parlament? Alguna cosa s'ha d'estar fent malament, i caldrà esmenar-ho. Amb la responsabilitat de qui sap que, passi el que passi, el que té a les mans és massa important com per deixar-se endur per frivolitats o populismes.

el país real

Des del DVD fins les darreres ocurrències de Mas -o dels seus assessors-, la campanya d'aquests senyors de la dreta està fent aflorar el discurs implícit que els ha mantingut en el poder tants anys -fins l'hivern del 2003, en què va començar la governació del país des de l'òptica del catalanisme d'esquerres. És conegut: Catalunya som nosaltres. No només és nostre, sinó la identificació entre el país, l'administració política del país i unes sigles partidistes.

Fins i tot, sembla que la definició d'aquest imaginari va quatllar entre àmplis sectors de la perifèria metropolitana. Potser el diferencial de participació entre les eleccions s'explica per això. Anar a votar al Felipe o, ara, al Zapatero, i no fer-ho quan són eleccions al Parlament: centenars de milers, oi?. És un tòpic, però és un fet.

Això es va començar a acabar. Ara, quan la continuïtat d'un govern de progrés i post-nacionalista és a l'abast dels electors, aflora descaradament el prejudici. Què us heu cregut? Mostres d'aquesta actitud d'evidenciar el que era implícit les hem tingut, in crescendo, al llarg de la campanya. La darrera: que Montilla pot ser candidat gràcies al paternalisme -ells diuen la política d'integració- de CiU. Quina barra! En el fons, el de sempre: això és propietat privada.

El President de la Generalitat ha de ser un bon governant, i també és un símbol. I és el símbol del país real, del de debó. Seria positiu que s'ho creguessin els milers de conciutadans que s'abstenen en les eleccions autonòmiques. I amb el seu vot massiu, poguéssim tots plegats elevar a oficial allò que, a nivell de carrer, és normal. Per canviar una mica, si més no. Malgrat romandre en el cercle tancat d'allò possible.

leadership

És extraordinàriament interessant l'article que avui, al diari, publica el professor Subirats. Té a veure amb els lideratges i la seva funció en la política. Totalment subscribible, tot el que diu. I una mica més... perquè cal constatar, potser, que en aquests temps postmoderns i escèptics (com ha de ser, per altra banda), els lideratges messiànics poden amagar actituds irracionals -una pàtria, un líder, una Generalitat...

La majoria d'edat (política, en aquest cas) implica, potser, superar l'adhesió incondicionada a un personatge i prendre partit en funció d'interessos i valors compartits. Sense perdre de vista, però, la capacitat mobilitzadora que té la figura del líder -només cal pensar en els moltíssims comentaris que aquests dies escoltem: A mi, Montilla no em diu res; Maragall sí que engresca, però està tronat; Mas és un prepotent; Carod és un il·luminat; Saura avorreix a tothom; llàstima que Piqué sigui del PP; i coses per l'estil.

Potser hauríem d'entendre aquests reduccionismes (opció política=líder) com una mancança a superar. Sense renunciar a l'ideal republicà: els millors d'entre nosaltres són els que s'haurien d'ocupar dels afers que ens afecten col·lectivament. En la consideració de qui és millor hi ha un interensantíssim debat sobre l'excel·lència, amb aspectes de tota mena: tècnics, de gestió, ètics, psicològics...