ens fem grans

Trobar-nos amb la gent coneguda. Amb els que ens estimem de debó, i també amb aquells (pocs) que sabem que sempre ens han despreciat. I que ara també ho fan, i tot i això saluden i cal tornar la salutació. La hipocresia de què està farcida la vida social, i a la que ens hem anat acostumant -això és fer-se gran, també.

Actes o esdeveniments socials, lligats als grans moments de la vida -i curiosament vinculats a celebracions a la parròquia. Durant una època era en les alegres i festives festes dels casaments. Després, ens vèiem en els batejos, i encara més endavant en les comunions. Ara, ens comencem a veure de nou... als enterraments dels nostres pares. Això és fer-se gran, oi?

Saludes amb goig a persones que el temps i la vida han dut per camins diversos, però que et fa gràcia tornar a veure. Estàs igual o estàs més vell, el teu fill s'assembla a tu (quina generositat cap a mi) , quedem un dia per sopar, passem-nos el mòbil i ens truquem... El temps ens dóna la perspectiva correcta: és bona gent, l'apreci és sincer. I ens fem grans, doncs veiem reflectida la nostra imatge en aquests amics, en els records que compartim, en la llunyania actual.

Amb el temps no podem, eh?

fallida del (nou) transmiserià

L'analogia és del Robert Mur, i certament està molt ben trobada. El transmiserià era el tren que venia d'Andalusia als anys 60, i portava als immigrants de la maleta de cartró. Alguns del nous immigrants -els que poden- venen, ara, en aquests vols que uneixen la península amb l'Amèrica Llatina. Un empresari "agosarat" -segur que prové del món del totxo- va i crea una companyia que ofereix vols barats per a cobrir una necessitat creixent. El resultat: milers de persones entrampades, i de nou un espantòs ridícul en els aeroports.

cara de bona persona

la muerte le ganó a la justicia

El disc ja és a casa. Per cert, la notícia d'avui és el fet natural de la mort del vell dictador xilè. Benedetti ha creat una frase rodona per a expressar el que molts pensem.

Notícia : El escritor uruguayo Mario Benedetti dijo hoy que "la muerte le ganó a la justicia", tras conocer la noticia del fallecimiento del ex dictador chileno Agusto Pinochet. "Es la muerte de un dictador que fue muy cruel con una parte de su pueblo. En este caso la muerte le ganó a la justicia", afirmó Benedetti a Efe en referencia al proceso judicial que afrontaba Pinochet por asesinatos y violaciones a los derechos humanos durante su régimen.

on time

La notícia és: segona setmana seguida (10 dies!!!) que el tren arriba a l'hora. Almenys, el tren multiètnic caminito de la obra que als matins em porta cap a Sabadell.

Un s'imagina que ha de ser extremadament difícil embridar aquest tipus de macro-organitzacions, com renfe -o endesa, aena, telefònica, iberia, etc. Hereves d'una època en què tothom funcionava com si fós funcionari, perquè l'empresa pública en aquest país té l'origen que té, ara encara pateixen alguns dels vicis del passat.

Encara més difícil és tractar amb aquestes empreses, i intentar que respectin -des de la seva posició dominant- els drets de la gent. Perquè són un servei públic. Quants mals de cap per als pobres alcaldes que han de fer de portaveus dels seus veïns davant aquests monstres!

soroll i soroll i soroll

El video del psoe no és més que informació, pura i dura. Com un reportatge de Informe Semanal o de Trenta Minuts. No hi ha interpretacions, ni valoracions... Només fets, amb imatges extretes de medis de comunicació. Res més que informació per a recordar i, tot recordant, evidenciar la hipocresia de la dreta. La seva absoluta immoralitat davant del tema.

Ara bé... No deixa de deixar un regust amarg. Sembla com si ens deixèssim endur, i s'haguès afegit soroll al soroll. El video pot ser rebaixar-se, posar-se a l'alçada de la demagògia, caure en la trampa. Un triomf, per tant, per als que volen convertir el debat públic en un femer. Instal·lant-nos en el terreny acotat per la reacció no sé si ultrapassem la línia vermella que limita la dignitat d'allò que defensem. Ah! I si es perden vots -cosa absolutament discutible- per no entrar en el joc, tant se val. Hi ha quelcom més important que governar, oi? La gent, al cap i a la fi, no es deixa manipular tant fàcilment. Cal confiar -esperança racional, i si no pleguem perquè res no tindria sentit- en què al final triomfa la veritat. I som nosaltres els que, modestament, tenim la raó.

Hi ha una altra veta de la qüestió que em sembla interesantíssima: el desplaçament del debat públic cap a les imatges. La cultura del video-clip de tres minuts, o de l'anunci -spot- de trenta segons. I les imatges poden ser manipulades amb tanta facilitat...

En un article d'en Ramoneda, avui al diari, podem llegir: ¿Para qué sirve un partido político? ¿Para encauzar los problemas o para enredarlos? Hi ha qui dirigeix partits polítics per a enredar... i fins i tot hi ha qui, encara més provincià, en crea per al mateix propòsit.

el concepte de política

Si et criden a guiar un breu moment del mil·lenari pas de les generacions, aparta l’or, la son i el nom. També la inflor buida dels mots, la vergonya del ventre i els honors. Imposaràs la veritat fins a la mort, Sense l’ajut de cap consol. No esperis mai deixar record, car ets tan sols el més humil dels servidors. El desvalgut i el qui sofreix per sempre són els teus únics senyors. Excepte Déu, que t’ha posat dessota els peus de tots.  Bona sort, president Montilla. La necessitarem tots plegats.

de fal·làcies

La majoria d'arguments que s'utilitzen en el debat públic són barbaritats. Ídols de la plaça, que deia Bacon. Proferits com trets que es disparen contra l'adversari -i també contra la racionalitat, la majoria de vegades. Efectius i efectistes, tanmateix. Útils, per tant, en el combat públic -no per la cultura, com vàrem somniar, sinó un miserable combat per guanyar recolzament electoral. Com que en la recerca del vot hi ha qui pressuposa que tothom és idiota -piensa el ladrón...- s'utilitzen picardies, males arts i el que calgui. El fet és que causen el seu efecte. En tot cas, una prevenció absoluta: la decisió lliure de cada persona a l'hora de votar -o de no votar- és sobirana i del tot respectable. Cal denunciar els que participen en la vida pública amb ànims perversos, ni que sigui per a què no es confonguin amb els que hi participen de debó. L'autenticitat contra l' así es la política.

Arguments fal·laços, per exemple: a aquest grup autoanomenat dels Ciutadans -com si la resta de partits fòssin de gossos i no de ciutadans- l'han interpretat de maneres força diverses. Hi ha tot un gènere d'articles al diari especialitzats en intentar entendre la novetat. Que, per cert, no en té gens, de novetat. D'entre els arguments que es poden bastir per a interpretar la irrupció política d'aquesta proposta, n'hi ha dos de ben fal·laços:

- Aquest és un partit recolzat explícitament per personatges com un locutor de la cope i el director de el mundo. Aquests personatges són moralment indesitjables. Per tant, el partit és moralment indesitjable. Fal·làcia lògica o no, molts ens apuntem a aquest raonament, oi?

- Aquest és un partit recolzat per intel·lectuals. Als intel·lectuals se'ls hi ha de fer cas. Per tant, s'ha de fer cas a les propostes d'aquest partit. Fa gràcia això dels intel·lectuals. Sigui el que sigui que vulgui dir aquesta paraula, n'hi haurà per a tots els gustos, oi? Sembla que per alguns només compten les opinions -opinions!- d'uns i no d'altres.

Com la notícia llegida avui a El Periódico: el noi que dóna la cara en aquest grup ha estat militant del PP fins l'abril d'aquest mateix any. Què es pot deduir d'aquest fet que a ningú l'hi ha estranyat?

Arguments poc o gens consistents des del punt lògic... però pràctics per a justificar posicions de rebuig o d'acord. Una altra modalitat de fal·làcia molt recurrent en el debat públic és l'argument ad hominem. De tota manera, és dels més il·lustratius de tots -permet aclarir qualsevol qüestió, mostrant l'absurd que representa que una opinió sigui defensada per segons qui.

No sé si és un argument ad hominem, però es podria elaborar tot una teoria al voltant d'una nova síndrome psicopatològica. Consultats alguns amics del ram, la podríem anomenar la paranoia del príncep destronat. No hi ha més explicacions que les psicològiques quan veiem com actua algú quan no ocupa el lloc que estava convençut que era per a ell. A la sobèrbia, prepotència i xuleria habituals s'hi afageix el despreci més absolut cap el que els demés decideixen i l'intent de deslegitimar a qui assumeix la responsabilitat de fer coses. Quan algú s'ha convençut del tot de què el lloc és seu -president o alcalde- i no ho és per la voluntat sobirana dels demés, és afectat per aquesta síndrome. Des d'ella, potser, s'entèn molt del que escoltem o llegim.

ségolène

A França ja hi ha candidata a la Presidència de la República. Té un nom ben curiós, amb dos accents que l'arrodoneixen. Confiem en què no sigui un soufflé sense continguts, tot plegat.

Per altra banda, quina lliçó de democràcia, les primàries. En tot cas, s'adiuen amb la tradició de cultura política d'una esquerra que arrela les seves posicions en els clubs de la Revolució. Ben lluny dels nostres costums. Ni millor, ni pitjor: diferent.

pals a les rodes

Tan difícil és?

el crit del silenci

Ni l'abstenció ni els vots en blanc són de ningú. Impossible interpretar-los, més enllà d'aventurar hipòtesis més o menys encertades. Som amos dels nostres silencis. I ahir a la nit el silenci era aclaparador. En tot cas, com és que la meitat de la gent no es sent concernida per les eleccions al Parlament? Alguna cosa s'ha d'estar fent malament, i caldrà esmenar-ho. Amb la responsabilitat de qui sap que, passi el que passi, el que té a les mans és massa important com per deixar-se endur per frivolitats o populismes.

el país real

Des del DVD fins les darreres ocurrències de Mas -o dels seus assessors-, la campanya d'aquests senyors de la dreta està fent aflorar el discurs implícit que els ha mantingut en el poder tants anys -fins l'hivern del 2003, en què va començar la governació del país des de l'òptica del catalanisme d'esquerres. És conegut: Catalunya som nosaltres. No només és nostre, sinó la identificació entre el país, l'administració política del país i unes sigles partidistes.

Fins i tot, sembla que la definició d'aquest imaginari va quatllar entre àmplis sectors de la perifèria metropolitana. Potser el diferencial de participació entre les eleccions s'explica per això. Anar a votar al Felipe o, ara, al Zapatero, i no fer-ho quan són eleccions al Parlament: centenars de milers, oi?. És un tòpic, però és un fet.

Això es va començar a acabar. Ara, quan la continuïtat d'un govern de progrés i post-nacionalista és a l'abast dels electors, aflora descaradament el prejudici. Què us heu cregut? Mostres d'aquesta actitud d'evidenciar el que era implícit les hem tingut, in crescendo, al llarg de la campanya. La darrera: que Montilla pot ser candidat gràcies al paternalisme -ells diuen la política d'integració- de CiU. Quina barra! En el fons, el de sempre: això és propietat privada.

El President de la Generalitat ha de ser un bon governant, i també és un símbol. I és el símbol del país real, del de debó. Seria positiu que s'ho creguessin els milers de conciutadans que s'abstenen en les eleccions autonòmiques. I amb el seu vot massiu, poguéssim tots plegats elevar a oficial allò que, a nivell de carrer, és normal. Per canviar una mica, si més no. Malgrat romandre en el cercle tancat d'allò possible.

leadership

És extraordinàriament interessant l'article que avui, al diari, publica el professor Subirats. Té a veure amb els lideratges i la seva funció en la política. Totalment subscribible, tot el que diu. I una mica més... perquè cal constatar, potser, que en aquests temps postmoderns i escèptics (com ha de ser, per altra banda), els lideratges messiànics poden amagar actituds irracionals -una pàtria, un líder, una Generalitat...

La majoria d'edat (política, en aquest cas) implica, potser, superar l'adhesió incondicionada a un personatge i prendre partit en funció d'interessos i valors compartits. Sense perdre de vista, però, la capacitat mobilitzadora que té la figura del líder -només cal pensar en els moltíssims comentaris que aquests dies escoltem: A mi, Montilla no em diu res; Maragall sí que engresca, però està tronat; Mas és un prepotent; Carod és un il·luminat; Saura avorreix a tothom; llàstima que Piqué sigui del PP; i coses per l'estil.

Potser hauríem d'entendre aquests reduccionismes (opció política=líder) com una mancança a superar. Sense renunciar a l'ideal republicà: els millors d'entre nosaltres són els que s'haurien d'ocupar dels afers que ens afecten col·lectivament. En la consideració de qui és millor hi ha un interensantíssim debat sobre l'excel·lència, amb aspectes de tota mena: tècnics, de gestió, ètics, psicològics...

no és seu

El famós DVD ha centrat les polèmiques en aquests primers dies de campanya. Ja s'ha dit de tot, sobre el tema. El que més m'emprenya és el regust que deixa: en el fons, els convergents semblen amoïnats per la possibilitat de no tornar a remenar les cireres a la Generalitat. Saben que si ara no se n'en surten, trigaran anys a aconseguir-ho. És per això, potser, que estan tan alterats com per gastar tants diners en fer el ridícul d'aquesta manera. Fa tres anys, algú va definir la victòria del President Maragall i la subsegüent constitució del govern catalanista i d'esquerres d'una manera molt peculiar: "És com si hagués entrat algú a casa nostra i ens hagués fet fora". La sensació que destil·len les actituds que estan tenint, i que el DVD expressa amb tota cruesa, és la mateixa. La vella identificació Catalunya = Convergència = Pujol, per fonamentar l'ús de la Generalitat com si d'una botigueta familiar es tractés. Aquesta nova fornada de nacionalistes han estudiat a l'estranger, i tenen masters en màrqueting que els han ensenyat a encarregar propagandes com la del DVD. Com canta en Llach a Neofatxes globals, "Mireu-los com van, són la vella caverna però amb les noves caretes per seguir mal manant. Ara són més polits que els seus pares i es disfressen amb plomes de Harvard".

En el fons, però, la mateixa actitud miserable, la mateixa posició: això és nostre. El paper que el crac de l'economia Sala-i-Martin li va fer al candidat Montilla és prova d'això. Com pot ser que un xarnego, i a més piltrafilla sin estudios, arribi a ser President? Hostes vingueren... Però NO i NO i NO: no n'hi ha, d'hostes. Això és casa de tots.

Per cert: imprescindible l'article del Sr. González Casanova al diari d'avui.

nobel

No fa gaire, l'Ana va tenir el privilegi d'entrevistar-se una estona amb la Rigoberta Menchú. Va venir-ne impressionada. A part de tot, la Sra. Menchú va guanyar fa temps el premi Nobel de la Pau. Recordo, ara, la reverència amb què el Toni una vegada parlava d'unes jornades mèdiques que s'havien de fer al seu hospital, a les que aniria no sé qui que era un Nobel. És un premi de prestigi universal, reconegut per tothom. Com que no sóc capaç d'entendre absolutament res de les aportacions a la humanitat que han fet els premis concedits als científics de debó, amb ells em quedo amb l'actitud de reverència i prou. En canvi, encara que tampoc en sàpiga, se'm fa més fàcil valorar el Nobel de la Pau -i una mica menys, el de Literatura. Doncs bé: ha volgut l'atzar que, en el plaç de pocs dies, l'entusiasme de l'Ana per haver conegut la Rigoberta Menchú -que s'encomana-, hagi coincidit amb la notícia de la concessió dels dos premis Nobel que, una miqueta, som capaços d'entendre. El de Literatura, a l'escriptor turc Orhan Pamuk, compromès amb el diàleg entre civilitzacions, amb la concòrdia, amb la llibertat. El de la Pau -jo li haguès donat el d'Economia- a un economista indi que ha creat una xarxa de microcrèdits -més o menys, facilitar canyes per a pescar i no peixos:

Oslo. (EFE).- El bengalí Mohamed Yunus, el llamado "banquero de los pobres" y su banco de microcréditos Grameen Bank recibirán el Nobel de la Paz 2006 por su lucha por una economía justa para las clases pobres, comunicó hoy el Comité Noruego del Nobel, en Oslo. En Dacca, al conocer la noticia, Mohamed Yunus declaró que el galardón supone "una gran noticia para toda la nación". El comité del Nobel decidió premiar este año a una persona y una organización que se "esfuerzan por un desarrollo social y económico desde abajo". "La paz duradera no puede lograrse si no se consigue abrir un camino para que amplia parte de la población salga de la pobreza", señaló el Comité en su veredicto. Ejemplo de ese esfuerzo por facilitar el acceso a la creación de capital es la concesión de los llamados microcréditos, un aérea en el que está especializado el Grameen Bank.

Esperança en l'espècie humana. Aquest és l'immens regal que ens fan. Gràcies.

excuses

És una trampa. El temps del que disposem és flexible, s'estira i s'arronsa com ens plau. Dir que no hem tingut temps per això o per allò és una vulgar excusa. Hi ha un temps per a cada cosa, i l'àvia tenia raó: els cansats fan la feina. En tot cas, l'excusa per a no aparèixer per aquí s'ha acabat temporalment.

increïble, però cert

Washington, 22 sep (EFE).- El ex presidente del Gobierno español José María Aznar apuntó hoy que mientras se escuchan peticiones para que el Papa pida perdón por sus palabras sobre el Islam, "no oigo a ningún musulmán que pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos".
Aznar respondió así a una pregunta durante una conferencia que pronunció en el "Instituto Hudson", un centro de estudios de Washington, que hoy difundió el contenido del discurso."Es muy interesante ver que mucha gente en el mundo islámico reclama que el Papa pida perdón, pero no oigo a ningún musulmán que me pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos", dijo Aznar.

Sense comentaris. Producte, potser, de l'àcid bòric. Quin qualificatiu mereix, això? Difícil de trobar-lo. O molt fàcil.

medalla d'or en valors

Ja han passat uns quants dies i l'actualitat ja és una altra. Àvids de novetats, els esdeveniments apareixen/desapareixen amb rapidesa. Sense el temps necessari per a què quatllin i poguem aprendre d'ells, i fer-nos més persones. Llàstima, perquè hi ha coses que passen que valdria la pena retenir, i deixar que ens influeixin. Com la medalla d'or de basquetbol. Es va construir tot un relat al voltant de la gesta esportiva, amb les dosis d'èpica i la presència d'herois suficients per a fer-ne un relat alliçonador: és a dir, un mite. La idea d'Espanya que va lluir a les pistes de joc -modernitat, joventut, dinamisme, pluralitat- és la d'una nació de nacions on ens podríem sentir com a casa... tot el contrari de l'España rància que defensen els peperos i assimilats. Però, sobretot, cal destacar els valors viscuts i projectats per l'equip, on els lideratges es van posar -i de quina manera!- al servei dels objectius comuns. Hi ha jugadors que són més bons que d'altres, i fins i tot n'hi ha que són determinants. Molt bé, però fixem-nos en què ho són precisament perquè són capaços de servir el projecte col·lectiu amb la millor de les actituds. Una figura cabdal és la de l'entrenador -que recorda a molts entrenadors de tota la vida que hem conegut. És imprescindible que algú coordini i animi l'equip per a aconseguir èxits; algú que tregui a la llum el millor de cadascú; algú que assenyali objectius i engresqui per a assolir-los. I el Pepu ho va fer amb intel·ligència, amb molta intel·ligència. El lideratge del segle XXI ha de ser així: amb talante, prudència, humilitat; amb confiança plena en les persones; amb una profunda convicció de què el que ens fa grans són les fites a què arribem plegats. Quantes lliçons, oi?

futur

esos otros y nosotros

y los otros muchos más

todos somos una patria

patria es humanidad

(Mario Benedetti)