30/10/06

el país real

Des del DVD fins les darreres ocurrències de Mas -o dels seus assessors-, la campanya d'aquests senyors de la dreta està fent aflorar el discurs implícit que els ha mantingut en el poder tants anys -fins l'hivern del 2003, en què va començar la governació del país des de l'òptica del catalanisme d'esquerres. És conegut: Catalunya som nosaltres. No només és nostre, sinó la identificació entre el país, l'administració política del país i unes sigles partidistes.
Fins i tot, sembla que la definició d'aquest imaginari va quatllar entre àmplis sectors de la perifèria metropolitana. Potser el diferencial de participació entre les eleccions s'explica per això. Anar a votar al Felipe o, ara, al Zapatero, i no fer-ho quan són eleccions al Parlament: centenars de milers, oi?. És un tòpic, però és un fet.
Això es va començar a acabar. Ara, quan la continuïtat d'un govern de progrés i post-nacionalista és a l'abast dels electors, aflora descaradament el prejudici. Què us heu cregut? Mostres d'aquesta actitud d'evidenciar el que era implícit les hem tingut, in crescendo, al llarg de la campanya. La darrera: que Montilla pot ser candidat gràcies al paternalisme -ells diuen la política d'integració- de CiU. Quina barra! En el fons, el de sempre: això és propietat privada.
El President de la Generalitat ha de ser un bon governant, i també és un símbol. I és el símbol del país real, del de debó. Seria positiu que s'ho creguessin els milers de conciutadans que s'abstenen en les eleccions autonòmiques. I amb el seu vot massiu, poguéssim tots plegats elevar a oficial allò que, a nivell de carrer, és normal. Per canviar una mica, si més no. Malgrat romandre en el cercle tancat d'allò possible.

26/10/06

leadership

És extraordinàriament interessant l'article que avui, al diari, publica el professor Subirats. Té a veure amb els lideratges i la seva funció en la política. Totalment subscribible, tot el que diu. I una mica més... perquè cal constatar, potser, que en aquests temps postmoderns i escèptics (com ha de ser, per altra banda), els lideratges messiànics poden amagar actituds irracionals -una pàtria, un líder, una Generalitat...
La majoria d'edat (política, en aquest cas) implica, potser, superar l'adhesió incondicionada a un personatge i prendre partit en funció d'interessos i valors compartits. Sense perdre de vista, però, la capacitat mobilitzadora que té la figura del líder -només cal pensar en els moltíssims comentaris que aquests dies escoltem: A mi, Montilla no em diu res; Maragall sí que engresca, però està tronat; Mas és un prepotent; Carod és un il·luminat; Saura avorreix a tothom; llàstima que Piqué sigui del PP; i coses per l'estil.
Potser hauríem d'entendre aquests reduccionismes (opció política=líder) com una mancança a superar. Sense renunciar a l'ideal republicà: els millors d'entre nosaltres són els que s'haurien d'ocupar dels afers que ens afecten col·lectivament. En la consideració de qui és millor hi ha un interensantíssim debat sobre l'excel·lència, amb aspectes de tota mena: tècnics, de gestió, ètics, psicològics...

18/10/06

no és seu

El famós DVD ha centrat les polèmiques en aquests primers dies de campanya. Ja s'ha dit de tot, sobre el tema. El que més m'emprenya és el regust que deixa: en el fons, els convergents semblen amoïnats per la possibilitat de no tornar a remenar les cireres a la Generalitat. Saben que si ara no se n'en surten, trigaran anys a aconseguir-ho. És per això, potser, que estan tan alterats com per gastar tants diners en fer el ridícul d'aquesta manera. Fa tres anys, algú va definir la victòria del President Maragall i la subsegüent constitució del govern catalanista i d'esquerres d'una manera molt peculiar: "És com si hagués entrat algú a casa nostra i ens hagués fet fora". La sensació que destil·len les actituds que estan tenint, i que el DVD expressa amb tota cruesa, és la mateixa. La vella identificació Catalunya = Convergència = Pujol, per fonamentar l'ús de la Generalitat com si d'una botigueta familiar es tractés. Aquesta nova fornada de nacionalistes han estudiat a l'estranger, i tenen masters en màrqueting que els han ensenyat a encarregar propagandes com la del DVD. Com canta en Llach a Neofatxes globals, "Mireu-los com van, són la vella caverna però amb les noves caretes per seguir mal manant. Ara són més polits que els seus pares i es disfressen amb plomes de Harvard".
En el fons, però, la mateixa actitud miserable, la mateixa posició: això és nostre. El paper que el crac de l'economia Sala-i-Martin li va fer al candidat Montilla és prova d'això. Com pot ser que un xarnego, i a més piltrafilla sin estudios, arribi a ser President? Hostes vingueren... Però NO i NO i NO: no n'hi ha, d'hostes. Això és casa de tots.
Per cert: imprescindible l'article del Sr. González Casanova al diari d'avui.

13/10/06

nobel


No fa gaire, l'Ana va tenir el privilegi d'entrevistar-se una estona amb la Rigoberta Menchú. Va venir-ne impressionada. A part de tot, la Sra. Menchú va guanyar fa temps el premi Nobel de la Pau. Recordo, ara, la reverència amb què el Toni una vegada parlava d'unes jornades mèdiques que s'havien de fer al seu hospital, a les que aniria no sé qui que era un Nobel. És un premi de prestigi universal, reconegut per tothom. Com que no sóc capaç d'entendre absolutament res de les aportacions a la humanitat que han fet els premis concedits als científics de debó, amb ells em quedo amb l'actitud de reverència i prou. En canvi, encara que tampoc en sàpiga, se'm fa més fàcil valorar el Nobel de la Pau -i una mica menys, el de Literatura. Doncs bé: ha volgut l'atzar que, en el plaç de pocs dies, l'entusiasme de l'Ana per haver conegut la Rigoberta Menchú -que s'encomana-, hagi coincidit amb la notícia de la concessió dels dos premis Nobel que, una miqueta, som capaços d'entendre. El de Literatura, a l'escriptor turc Orhan Pamuk, compromès amb el diàleg entre civilitzacions, amb la concòrdia, amb la llibertat. El de la Pau -jo li haguès donat el d'Economia- a un economista indi que ha creat una xarxa de microcrèdits -més o menys, facilitar canyes per a pescar i no peixos:
Oslo. (EFE).- El bengalí Mohamed Yunus, el llamado "banquero de los pobres" y su banco de microcréditos Grameen Bank recibirán el Nobel de la Paz 2006 por su lucha por una economía justa para las clases pobres, comunicó hoy el Comité Noruego del Nobel, en Oslo. En Dacca, al conocer la noticia, Mohamed Yunus declaró que el galardón supone "una gran noticia para toda la nación". El comité del Nobel decidió premiar este año a una persona y una organización que se "esfuerzan por un desarrollo social y económico desde abajo". "La paz duradera no puede lograrse si no se consigue abrir un camino para que amplia parte de la población salga de la pobreza", señaló el Comité en su veredicto. Ejemplo de ese esfuerzo por facilitar el acceso a la creación de capital es la concesión de los llamados microcréditos, un aérea en el que está especializado el Grameen Bank.
Esperança en l'espècie humana. Aquest és l'immens regal que ens fan. Gràcies.

12/10/06

excuses


És una trampa. El temps del que disposem és flexible, s'estira i s'arronsa com ens plau. Dir que no hem tingut temps per això o per allò és una vulgar excusa. Hi ha un temps per a cada cosa, i l'àvia tenia raó: els cansats fan la feina. En tot cas, l'excusa per a no aparèixer per aquí s'ha acabat temporalment.

23/9/06

increïble, però cert

Washington, 22 sep (EFE).- El ex presidente del Gobierno español José María Aznar apuntó hoy que mientras se escuchan peticiones para que el Papa pida perdón por sus palabras sobre el Islam, "no oigo a ningún musulmán que pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos".
Aznar respondió así a una pregunta durante una conferencia que pronunció en el "Instituto Hudson", un centro de estudios de Washington, que hoy difundió el contenido del discurso."Es muy interesante ver que mucha gente en el mundo islámico reclama que el Papa pida perdón, pero no oigo a ningún musulmán que me pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos", dijo Aznar.

Sense comentaris. Producte, potser, de l'àcid bòric. Quin qualificatiu mereix, això? Difícil de trobar-lo. O molt fàcil.

18/9/06

medalla d'or en valors

Ja han passat uns quants dies i l'actualitat ja és una altra. Àvids de novetats, els esdeveniments apareixen/desapareixen amb rapidesa. Sense el temps necessari per a què quatllin i poguem aprendre d'ells, i fer-nos més persones. Llàstima, perquè hi ha coses que passen que valdria la pena retenir, i deixar que ens influeixin. Com la medalla d'or de basquetbol. Es va construir tot un relat al voltant de la gesta esportiva, amb les dosis d'èpica i la presència d'herois suficients per a fer-ne un relat alliçonador: és a dir, un mite. La idea d'Espanya que va lluir a les pistes de joc -modernitat, joventut, dinamisme, pluralitat- és la d'una nació de nacions on ens podríem sentir com a casa... tot el contrari de l'España rància que defensen els peperos i assimilats. Però, sobretot, cal destacar els valors viscuts i projectats per l'equip, on els lideratges es van posar -i de quina manera!- al servei dels objectius comuns. Hi ha jugadors que són més bons que d'altres, i fins i tot n'hi ha que són determinants. Molt bé, però fixem-nos en què ho són precisament perquè són capaços de servir el projecte col·lectiu amb la millor de les actituds. Una figura cabdal és la de l'entrenador -que recorda a molts entrenadors de tota la vida que hem conegut. És imprescindible que algú coordini i animi l'equip per a aconseguir èxits; algú que tregui a la llum el millor de cadascú; algú que assenyali objectius i engresqui per a assolir-los. I el Pepu ho va fer amb intel·ligència, amb molta intel·ligència. El lideratge del segle XXI ha de ser així: amb talante, prudència, humilitat; amb confiança plena en les persones; amb una profunda convicció de què el que ens fa grans són les fites a què arribem plegats. Quantes lliçons, oi?

8/9/06

futur

esos otros y nosotros
y los otros muchos más
todos somos una patria
patria es humanidad
(Mario Benedetti)

mendoza


Rellegint el darrer apunt me n'adono d'un imperdonable oblit. També he estat, aquest estiu, disfrutant d'estones molt gratificants amb la darrera obra d'en Mendoza. Part de les peripècies que li passen al protagonista es relacionen amb una campanya electoral dels socialistes (anys vuitanta, quan el pujolisme va tenir majoria absoluta i van començar els anys de plom). A veure si aquesta tardor som capaços de garantir la continuïtat de les polítiques de progrés al govern de Catalunya, per cert. Però la novel·la no va d'això, naturalment. No seria l'obra literària -com em sembla que és- de la qualitat a què ens té acostumats l'autor.

4/9/06

premonició

Esperant que surti el nou llibre del Muñoz Molina (ja està, sembla) i la tercera part de Tu rostro mañana, aquest estiu he fet degustacions literàries molt interessants. A més d'un Carvalho pendent -Quinteto de Buenos Aires-, he descobert Vila-Matas. M'havia interessat pel dietari al diari cada diumenge, i a partir d'això vaig voler entrar-hi. Ho he fet amb Doctor Pasavento. Impressionant; no sé dir gaire més, donada la meva ignorància en temes literaris, però feia temps que una "novel·la" no m'atrapava d'aquesta manera. També he estat bones estones amb Auster. Arran del premi que li van donar -ja que literàriament sóc analfabet, m'he de guiar pels medis de comunicació, pel diari sobretot-, em vaig abocar a Brooklyn follies. Com que em va agradar, vaig deixar-me per l'estiu la Trilogia de Nova York. Mai és tard per aprendre, i per descobrir què és el que realment ens agrada. Per cert: casualitat... o no. Tant els personatges d'Auster com el Vázquez Montalbán que he llegit aquest estiu com, sobretot, el llibre del Doctor Pasavento, giren en part al voltant de la idea de desaparèixer. D'escapolir-se. D'amagar-se del tot.

25/7/06

dos articles

Avui al diari hi ha dos articles importants. Il·luminen, amb claredat, alguns aspectes que ens ajuden a entendre millor allò que passa en el nostre petit país (Catalunya) i en la nostra pàtria gran (el món). El que es refereix a casa és escrit el professor Costas: El riesgo de volver a enredarnos. Explica molt bé la posició que hauríem de mantenir tots els que creiem que a la política catalana li cal una bona passada per la racionalitat crítica. Seria un error jugar amb això de ser més o menys catalanista. Cal anar per feina i per les coses concretes. El laberint identitari on ens volen continuar tancant els de la dreta convergent no és casa nostra.
L'altre és d'una extrema lucidesa. És de Rosa Montero, i es titula Civilización. Diu exactament allò que penso i sóc incapaç (tan ruc com sóc) d'expressar. Mantenir posicions equilibrades sembla impossible, quan a la guerra real -allà- li acompanya una guerra en l'opinió pública -aquí-. Entendre que els islamistes radicals són terroristes i que l'Estat d'Israel és una democràcia no ens ha d'alinear automàticament amb la dreta fonamentalista (originalment nordamericana i tan ben representada per Aznar y sus muchachos). És, simplement, tenir en compte els fets en qualsevol argumentació que es vulgui fer. Quan afirmar allò obvi és tan difícil...

6/7/06

prou manipulació


Doncs és per això: per a no oblidar a les víctimes és que cal intentar que no n'i hagi més. L'Espanya oberta on tots hi tinguem lloc en llibertat també és un desig compartit que inspira els intents d'arribar a la pau. Deixeu una oportunitat a la pau...
Una bona inspiració davant dels irracionals atacs de la reacció està en les tradicions espirituals. Important llegir -i rumiar- la declaració del II Parlament català de les religions.

4/7/06

festassa


Ho comentava, mig en broma, ahir a la tarda amb el Jordi Porta: si encara es fan cursos d'animadors sòcio-culturals, la lliçó de festes majors l'haurien de donar els de l'equip de cultura de Barberà. Ha estat un programa potentíssim, en el qual s'ha assumit el risc de concentrar tot un munt d'activitats diverses. I s'ha encertat de ple. La Festa Major ha estat el fil conductor d'una veritable celebració de la convivència a la nostra ciutat:
  • S'han celebrat activitats esportives i culturals, així com comercials i purament festives. La riquesa d'expressions de la socialitat ciutadana s'ha projectat en la pluralitat de propostes festivo-participatives. A l'hora, hi ha hagut una presència més que acceptable d'expressions de cultura popular i tradicional catalana, normalitzant així aquest aspecte. Potser de cara al futur caldrà diversificar encara més els orígens de les activitats culturals. Barberà és un bon model a escala de la societat catalana, diversa i plural.
  • Pràcticament tot el who's who de la ciutat ha posat el seu granet de sorra, oferint el millor de les potencialitats pròpies d'entitats i persones en un projecte comú. Això expressa allò que signifiquen en la dinàmica ciutadana: peces imprescindibles. Així, a banda dels milers de ciutadans que han convertit el carrer en la casa de tots, cal subratllar la participació de les entitats esportives, comercials, culturals, grups polítics, etc...
  • L'ordre en què tot s'ha celebrat i l'ambient familiar amb què s'ha desenvolupat. Només així és possible que les persones assumeixin com a propi el carrer i facin seva la ciutat.

Pels valors viscuts, transmessos i celebrats, ha estat una Festa Major paradigmàtica del model de ciutat que intentem ajudar a impulsar.

27/6/06

justícia

De sempre, se l'ha representada amb els ulls tapats. Que ens l'imaginem cega vol dir que no atèn a res més que a la llei, expressió objectiva de la voluntat popular. Això es concreta, entre molts altres detalls, en què els jutges no tenen nom ni imatge. Apliquen la llei, deixen que aquesta es manifesti amb tota la seva autoritat -conferida pel seu origen: la representació popular, el poder legislatiu. Malament, molt malament, van les coses. Quan un jutge, amb fotografia, nom i cognoms, acapara titulars. I no per perseguir el crim organitzat, ni lluitar per l'aplicació universal dels drets humans, no. Les seves actuacions són notícia per utilitzar l'audiència nacional per a posar pals a les rodes d'un procès decidit pel Parlament. Per executar amb diligència, con encomiable tesón, els designis de la reacció. L'espectacle del jutge-estrella, mediàtic i directament polític, és un gravíssim atemptat a les bases de la convivència democràtica. De nou, la reacció ha trencat un altre límit. Quin serà el següent?

22/6/06

l'anyell Pasqual



Sacrificat... per a què? Potser és temps de lideratges silenciosos i grisos. De no-lideratges, doncs. Temps d'equips i no de carismes. Potser és temps de poc discurs i molts fets. Potser és temps de què les coses funcionin, i prou. Però sempre recordaré per què el fill del Climent va votar el PSC liderat pel president Maragall, el primer cop que va poder votar: perquè, a diferència de tots els altres polítics, quan parlava no hi havia manera de preveure el que anava a dir.

19/6/06

negació de la realitat

Madrid. (EFE).- El presidente del PP, Mariano Rajoy, expresó su preocupación por que José Luis Rodríguez Zapatero esté “empecinado en el error” que supone el nuevo Estatuto de Catalunya, y le advirtió de que su “proyecto político estrella” ha recibido “un serio varapalo por parte de la sociedad catalana”.
L'apocalipsi que profetitzaven no s'ha acomplert ni s'acompleix, i aquesta és la pena de l'oposició. Pena que implica ràbia, ressentiment per no remenar les cireres, i tot un seguit de fenòmens mentals perillosos. Per exemple, negar la realitat i definir-la just al revés de com és. I no volen sortir del món irreal que han creat, i mentrestant criden i insulten. Pongamos que hablo de los de Madrid, eh?
L D (Europa Press).- La plataforma antinacionalista Ciutadans de Catalunya consideró este lunes que la "abrumadora" abstención en el referéndum celebrado ayer demuestra que "Cataluña no respalda este Estatuto de corte identitario", al tiempo que reafirmó su decisión de convertirse en un partido político, ante el "abismo" entre la clase política catalana y la ciudadanía.
Nada nuevo bajo el sol. Il·luminats ressentits per no estar on es creien amb el dret d'estar que construeixen un discurs demagògic per a presentar-se davant la gent com a salvadors de la societat i dels seus mals. Apropiar-se de l'abstenció, justificar-se a partir de la desafecció cap a la política... però organitzar-se (amb quins diners?) per a presentar-se a unes eleccions. Perquè el que intenten no té res a veure ni amb la gent ni amb els principis democràtics amb els que s'omplen la boca.
I així anem, quina paciència!

10/6/06

avui, a Madrid, s'estan equivocant

arrels

L'Hospitalet de Llobregat (Barcelona). (EFE).- El presidente del PP, Mariano Rajoy, ha sido abucheado y recibido con gritos de 'fuera, fuera' por decenas de personas en una breve visita al mercado de Collblanc de L'Hospitalet de Llobregat, algunas de las cuales le insultaron con gritos de 'fascista'.
Sentim orgull dels nostres orígens. Sabem molt bé d'on venim. I cap on anem...