Catalonia is not Montenegro

el món al revés

Había una vez un lobito bueno al que maltrataban todos los corderos... Surrealisme pur -o no, i es tracta d'una subtil campanya; o simplement és la caradura absoluta i zaplanesca. Els del PP es queixen, i veiem en una entrada d'aquest migdia a La Vanguardia Digital:

Acebes dice que "convertir al PP, desde una propaganda intolerable y maliciosa, como un enemigo de Catalunya es realmente asqueroso". El legionari de Crist ha dit "asqueroso". Ai, ai, ai.

I també s'hi recullen paraules de Josep Piqué: "Hacer política animando a la confrontación territorial y sentimental, a la fractura de las sociedades catalana y española, es de una irresponsabilidad máxima y una muestra de inmoralidad política". Senyor Piqué... quin tipus de política estan fent, des de fa temps, els seus correlegionaris des de Madrid? Exactament la que vosté ara denuncia. I té raó. Tota la raó. El que fan els zaplanes, acebes, rajoys, pujaltes i etc és exactament d'una màxima irresponsabilitat i immoralitat. Que s'hi apunta, vosté? És del tot cert, per cert, que aquesta gent utilitzaran els "nos" per a la seva estratègia. Que no els hi sortirà gens bé.

coincidències

Pura casualitat, potser. El mateix dia que, per fi, el president pren la decisió que calia prendre, a Madrid els del PP fan un dels espectacles més patètics dels molts a què ens han acostumat. Quan un grup polític -un partit o un pseudopartit- es presenta a unes eleccions, hom suposa que és per a proposar un programa de govern. Que la gent t'escolleix, l'apliques. Que no, cap problema: des de l'oposició, procures mostrar les alternatives viables que, des del teu punt de vista, són millors que el que fa el govern. I cada quatre anys, més o menys, tornem-hi: a examinar-se davant qui té la darrera paraula. Sembla, però, que els extrems es toquen: l'electoralisme constant, un cert populisme, la cridòria, les actituds xulesques... Quina por, quina por. La por a què hi hagi molta gent que es deixi endur per l'engany. Cal fer pedagogia, més encara.

perplexitat absoluta

La injusta justícia que hi ha en aquest país. Els que tenen responsabilitats públiques no poden dir res, doncs el funcionament autònom i sobirà del poder judicial és la pedra angular de la democràcia (que és un 'Estat de Dret'). Però els demés sí que podem pensar... i parlar. Doncs és ben clar: el aparell judicial és un bunker. Només cal veure alguns exemples recents: el tracte a l'esquerra radical basca, la condemna als polis de Madrid... i ara la condemna que li han dictat a Pepe Zaragoza per dir el que tothom sap -surrealisme pur, això. Els neofatxes globals van descobrir que el veritable poder no s'assegura ja guanyant guerres, sinó ocupant els aparells de l'Estat -el poder judicial és l'exemple del que parlem-, els medis de comunicació, les grans empreses -Endesa n'és un clar exemple-, etc. És a dir: el poder real. No és d'estranyar que, en el front polític, ja els hi vagi bé tenir al trio dels Rajoy-Zaplana-Acebes. Perquè en el fons es tracta d'evitar qualsevol significat en el debat polític i per tant de fer-lo impossible.

per fi!

Llegim avui a alguns diaris -per exemple, a La Vanguardia- unes declaracions del flamant conseller de cultura. Ja era hora! Una bona part de les raons per les quals el govern catalanista d'esquerres era/és necessari és aquesta: convertir en acció política quelcom tan evident com que "Catalunya és pluricultural". Que tingui sort el conseller Mascarell, que tinguem sort.

Una petita mostra del que significa això, extreta de la notícia publicada al diari esmentat:

El nuevo conseller aspira a colocar la cultura en la centralidad de la política de gobierno. "Hasta ahora, en los últimos 25 años, ha sido una preocupación lateral. Y cuando hablo de cultura, no me refiero a la histórica, al legado, a Dalí, que también, sino a la cultura real, a la cultura viva, que se hace ahora". Otro concepto que maneja Mascarell es la "interrelación" o la "interactuación", de generaciones y territorial, en Catalunya, en España y en el exterior. Eso incluye una voluntad de "devolver a la cultura catalana el papel de punta de lanza respetada y admirada en el resto de España que tuvo hace años, y también de aprovechar al máximo los circuitos internacionales".

felicitats

Ja en té setanta-cinc. Per molts anys!!. En el moment més fosc de la crisi provocada pel crack del 29 -la gran depressió- algú va pensar que calia tirar endavant. I va decidir aixecar el que fou aleshores l'edifici més alt del món.

Primer de maig: dia del treball. Potser el treball, en el segle XXI, hauria de ser quelcom semblant. Una decisió emprenedora, valenta, lliure. Ai! Però és tan difícil atrevir-se a ser lliure...

el tema de nuestro tiempo

Dia a dia, poquet a poquet. Avui, al diari també hi ha una perla per a ajudar-nos a definir i entendre això del republicanisme. Es tracta d'un article del professor González Casanova. Totalment d'acord amb el que té d'interpretació de l'actualitat. Com que el que passa és això:

La Constitución vigente recogió esa esperanza, pero el espíritu democrático no ha calado en toda la población ni en todos los dirigentes políticos. El talante de diálogo, respeto al adversario y a la verdad, de rechazo a toda clase de violencia (física o verbal, parlamentaria o mediática) o a la demagogia populista y nacionalista es una excepción frente al lenguaje bronco, la insidia permanente, la deslealtad del opositor y, a veces, también del aliado.

... ens queda molta feina per fer. Entre tanta, una molt concreta: desvetllar críticament, amb arguments, les mentides amb què alguns volen amagar la seva incompetència:

Resucitar la República en nosotros es saber muy bien y denunciar quién, cómo y para qué socava nuestra democracia española y nuestro autogobierno catalán, desde la derecha o desde la izquierda, mientras afirma actuar en su defensa.

Yom Hashoá

Avui, 25 d'abril, les comunitats jueves de tot el món celebren el dia dels màrtirs i herois de l'Holocaust -la Shoá.

Con el término Holocausto definimos la destrucción del judaísmo europeo, el exterminio de seis millones de judíos, la destrucción de miles de comunidades judías, de decenas de miles de instituciones de cultura, de todas las manifestaciones de la vida religiosa y espiritual. Esto se perpetró por medio del exterminio y asesinato precisamente planificado y organizado por el aparato de estado nazi-facista alemán. Estos actos fueron realizados a la vista y paciencia del mundo entero que sabía de su existencia, en pueblos donde los judíos vivieron durante siglos. Es un día de recuerdo a los caidos.

Que el record necessari (mai més!!!) de la barbàrie no ens permeti justificar les barbàries actuals. Ara la música que ens acompanya és l'últim disc de la Noah, un impressionant i fantàstic directe. Quan s'acabi, posaré "Palestina"; una humil cançó, necessària també. Shalom.

la comèdia

Molt bona la peça d'en Ramoneda que avui publica el diari. Un toc d'atenció necessari. Abans que la desafecció ens torni cínics del tot... Algú pot fer alguna cosa sensata? La cançó que s'escolta: "No és això, companys, no és això".

lectura obligatòria

Avui al diari hi ha un article d'en Muñoz Molina que hauria de ser d'obligada lectura: Notas escépticas de un republicano. En l'esforç que estem fent per a definir les claus de la identitat republicana són ben útils dos passos del text:

"... y también que los valores que ellos defendieron tuviesen más presencia en la política española: un sentido de la austeridad y la decencia, de la ciudadanía solidaria y responsable, una vocación franca de justicia social, un amor exigente por la instrucción pública, un verdadero laicismo, un respeto a la ley entendida como expresión de la soberanía popular."

I cap al final de l'article:

"Manuel Azaña imaginó un patriotismo basado "en las zonas templadas del espíritu". Una manera de conmemorar ese deseo es vindicar los modestos ideales que lo hacen posible: defender la instrucción pública y no la ignorancia, el respeto a la ley frente a los mangoneos de los sinvergüenzas y los abusos de los criminales, el acuerdo cívico y el pluralismo democrático por encima de los lazos de la sangre o la tribu, la soberanía y la responsabilidad personal y no la sumisión al grupo o la impunidad de los que se fortifican en él."

Déu n'hi do.

interculturalisme

A propòsit de la xerrada del Mohamed Chaïb, la qüestió de la interculturalitat. Encara que, en el fons, el problema real no és de xenofòbia. És d'aporofòbia. No és fòbia pel diferent... sinó fàstic cap al pobre.

El multiculturalisme és un fet: el fet que en un determinat espai social han de conviure persones identificades amb diverses cultures. Això succeeix des de sempre a ciutats com Nova York o París, o a països sencers. El multiculturalisme, per tant, és un fenomen antic. A Espanya, durant l’edat mitjana, van conviure les cultures cristiana, jueva i musulmana en un mateix territori.

En els darrers anys, aquesta realitat ha esdevingut una de les més punyents en les nostres societats. Davant del fet del multiculturalisme, present ja a casa nostra, es poden adoptar diverses actituds. La que sembla més coherent amb els valors que defensem és l’interculturalisme. Aquesta posició parteix del respecte a les altres cultures, però propugna la trobada entre les diferents cultures en peu d’igualtat. Podríem dir que l’interculturalisme es proposa els objectius següents :

- Reconèixer la naturalesa pluralista de la nostra societat i del nostre món.
- Comprendre la complexitat de la relació entre les diverses cultures, tat en l’àmbit personal com en el comunitari.
- Promoure el diàleg entre cultures.
- Col·laborar en la recerca de respostes als problemes globals. L'ètica universal en construcció.

En definitiva, l’interculturalisme proposa aprendre a conviure en un món pluralista i entén que la diversitat és una font de riquesa i que la diferència és un principi de complementarietat. Així doncs, si el multiculturalisme és un fet, l’interculturalisme és l’actitud que hauríem d’adoptar davant d’aquest fet. Una actitud que supera l’assimilació i s’oposa a la separació i la marginació. Una actitud, en fi, que aposta per la integració.

La integració consisteix a mantenir la identitat de cada cultura i a valorar positivament les relacions entre elles, tant des de l’immigrant com des de la societat que l’acull. La integració afavoreix la interculturalitat si s’entén com a “integrar-se els uns amb els altres” i no pas com simplement “integrar-se en” un espai predeterminat. A Catalunya en sabem molt, d’això. La nostra cultura i allò que som s’ha anat teixint en el gresol de múltiples i diferents influències. Què és Barberà? Això!!!

El diàleg entre cultures és una exigència del nostre temps. Ens hi juguem el futur del nostre model social. Aquest diàleg és possible? Rotundament hem de dir que sí. Hi ha uns valors que són compartits per les diverses cultures, que poden ser anomenats « valors universals », que configuren un mínim indispensable per dur a terme un diàleg fecund. Es poden concretar en els següents :

. El respecte als drets humans.
. L’apreciació de principis com la llibertat individual, la igualtat i la solidaritat.
. L’actitud dialogant, possible per la tolerància activa.

Aquests mínims ètics configuren l’àmbit social on, necessàriament, ens hem de trobar persones i grups que ens identifiquem amb cultures diverses. La funció integradora de la República. El model francès. Tanmateix, cal anar una mica més enllà d'aquets model i reconéixer que cal trobar un equilibri entre la promoció dels valors republicans com a espai de trobada i el respecte/reconeixement/promoció de les identitats.

Hi tornarem, és clar.

visca el 14 d'abril !!

... i fraternitat.

republicanisme

A propòsit de la celebració del 75è aniversari del 14 d'abril, molta gent està posicionant-se públicament a favor de la República. Ja va bé, això. Però hem de confiar en què no es tracti d'una moda ni d'una posició merament estètica. Ser republicà, com tot a la vida, no és dir-ho -per més emfàticament que es faci. Es tracta d'una manera de ser i de fer -tant en la vida pública com en la privada. Molts procurem seguir-lo, aquest ideal.

José Luis Rodíguez Zapatero va declarar al Parlament, no fa gaire, que “molts dels objectius i de les grans aspiracions” de la II República tenen plena vigència, gràcies a les polítiques del seu govern. Aquesta reivindicació de la República va molt més enllà de la necessària recuperació de la memòria històrica. Apunta a tota una manera de fer i de participar en la política.

En certa manera, l’arribada de Zapatero al poder va significar el triomf d’una fórmula nova i inèdita. Per a molts, també enigmàtica. Hi ha qui el critica per la seva falta de continguts, pel secretisme en els seus plans o fins i tot per l’absència de plans. Però al darrera d’aquesta acció política estimulant per a uns i exasperant per a d’altres, s’amaga un profundíssim programa de reforma social que podem identificar amb la idea del republicanisme.

El propi Zapatero, mesos després de ser escollit secretari general del PSOE, va donar pistes sobre les seves fonts: “yo debo a Philip Pettit haberme dado la posibilidad de clarificar mis propias ideas. Leyéndole, algunos descubrimos que este proyecto que empezamos a sentir en el 35º congreso estaba muy cerca de su teoría del ciudadanismo, que es la forma más radical de liberalismo, y que es la que queremos aplicar”.

L’autor esmentat és, d’alguna manera, l’actualitzador dels ideals republicans. Una bona síntesi d'aquest pensament està en el document El Republicanisme, del professor Martí Màrmol.

No es tracta, doncs, de perdre el temps amb la nostàlgia d’un règim polític irrepetible. O de perdre’l reivindicant un canvi en la figura del cap d’Estat. Les prioritats són, evidentment, unes altres. Però sí que cal reivindicar uns determinats valors i principis en la política –en la més propera i en la més general. I aquests valors els podem entendre millor sota el caliu ètic i intel·lectual del republicanisme. Aquesta posició no és, naturalment, exclusiva de cap partit ni patrimoni de ningú: permet que ens hi identifiquem tots aquells que no ens resignem a què la participació cívica es resumeixi en el model del mercat.

alfredo

De sobte, tots els diaris del dia que hi ha a la tauleta del menjador són antics. Els canvis al govern de Madrid fan que ja no tinguem ànims per a llegir-los. Mana la immediatesa. No sé si és massa útil especular sobre els perquès dels canvis -del canvi, de fet. El protagonista, Bono. Però el que compta són els fets.

La reacció del Sr. Rajoy -em sembla que també hi ha declaracions d'en Pujalte- és de traca. Dir que no li tenen confiança a en Pérez Rubalcaba és tot un avís: l'excusa per a trencar, quan els interessi, el fràgil consens que havia promès el propi Rajoy per al procès de pau. Han trobat el forat per a escapolir-se -i mantenir la seva política de terra cremada- del carreró sense sortida a què estaven abocats en aquest tema. La dreta, les dretes. Almenys, no l'han qualificat de coglione. Però tot arribarà. Si el president és un bobo solemne...

Per cert: molta sort, ministre. La necessitaràs, i la necessitarem tots plegats.

de profundis

Qui assumeix el risc de les profunditats, assumeix el propi risc... (Oscar Wilde)

malalties (del cor i del cos social)

Ahir es va publicar un article, al diari Avui, digne de ser llegit -no sé si és cert que tothom llegeix aquest diari, com sembla que hauria de ser si ens fixem en els serials de sobretaula de la tele. Per a il·lustrar una certa psicopatologia, és clar. No sé com la qualificaria el meu amic Amadeu, però de ben segur que es tracta d'alguna cosa psicològicament greu. Val la pena fer-ne un comentari de text, perquè aquestes expressions públiques tenen seguidors i cal estudiar-ne els motius...

En un ordre de coses radicalment diferent -o no-: el cas Marbella pot abonar el terreny per a les posicions populistes del tipus tots els polítics són iguals -les conseqüències de les quals són ben previsibles, per conegudes. Igual que la proliferació de plataformes anomenades "ciutadanes" a Barcelona. Perills per a la convivència cívica, que cal evitar amb la responsabilitat de tots els que es dediquen -des dels governs i des de les oposicions- a això de la política. Som, tots plegats, força imperfectes. I per això cal ser molt curós amb els instruments que tenim -febles, però els únics que tenim- per a ordenar la convivència cercant el bé comú.

un petó

el canvi és això

La idea és, més o menys, canviar això. Una llei orgànica de l'Estat espanyol és una bona eina per provar de fer-ho. I més en el context obert aquesta setmana...

llibertat

Parlant d'en Rubert... una petita perla extreta d'un discurs recent: "A la ciutat moderna, per contra, i gràcies precisament a la seva anomia, és possible constituir-se una identitat plural i modulada amb l’adscripció a diferents normes o codis sense cap relació orgànica ni jeràrquica entre si: ser, per exemple, gallec, budista, del Barça i de Greenpeace.
Aquesta policromia i modulació de les pertinences em sembla l’única garantia de la veritable llibertat; d’una llibertat que mai no ens arriba ja feta i pastada, sinó que ens l’hem de prendre nosaltres mateixos: atrapar-la als marges i als intersticis, a les costures i als encavalcaments que es donen entre els diferents codis que ens identifiquen, i que en el límit ens han de permetre utilitzar-ne un com a perxa per saltar-nos-en un altre —fent-nos, així, amb allò que ens fa." Ai, la llibertat...

laberints

M'he acabat de cruspir un assaig d'en Rubert de Ventós, Teoria de la sensibilitat nacionalista. Reprèn i recupera temes ja treballats en d'altres textos, i serveix per entreveure per on es pot formular aquesta mena de post-nacionalisme que és el catalanisme del segle XXI que mou la feina del president de Catalunya. De vegades, ens costa entendre'l -quan es perd per les qüestions d'identitat nacional. Doncs bé: els textos d'en Rubert ajuden, si no a entendre-ho del tot (és possible?), a veure-ho com quelcom no del tot forassenyat.