mar

ens van dir que la vida era això, era així. I potser sí, que ho és: però anant sense el velam desplegat, a cavall del vent. Que sigui, almenys, un camí ple d'aventures i ple de coneixences: provem-ho!

ho omple tot

govern local

Prestació de serveis bàsics a la comunitat + cura de l'espai públic (en els dos sentits: físic i convivencial) + defensa dels interessos dels ciutadans davant de tercers (altres administracions, empreses grans de serveis). Dedicant-s'hi veïns i veïnes "normals", sense horari ni calendari (full time, com diuen). Legitimitats pel vot ciutadà (origen) i per l'exercici quotidià del servei públic (hi ha un referèndum diari sobre la feina que fan els electes locals, doncs els veïns s'hi adrecen sense intermediacions).

Modestament, això és l'àmbit de la política de debó. Algú amb un mínim de sentit comú pot pensar que són corresponsables de la tremenda crisi (global) que ens afecta? Algú que no sigui un cínic malintencionat pot posar en dubte la seva dedicació necessària per al bé comú?

Clar que tot és millorable. Cada dia els hi recorden els veïns i veïnes amb qui tracten de manera natural; cada dia s'hi comprometen, mirant-lis als ulls.

patirem

El lamentable espectacle d'ahir al voltant del Parlament havia tingut un assaig general el dissabte dia 11 a la porta de molts Ajuntaments. Però no hi era TV3 per retransmetre-ho pràcticament en directe.

La violència invalida qualsevol plantejament que formuli qui la practica o qui cínicament prova "d'explicar-la". Quan repetim les obvietats és que alguna cosa va malament, molt malament.

Han sortit de l'armari -i estan fent molt soroll- les minories que no accepten el "joc" de les institucions. Amb l'excusa d'un o altre radicalisme, manifesten (a voltes violentament) la seva ràbia, no sé si el seu odi. Patirem.

comencem

reivindicarem el servei públic

D'un diari digital: El tripartit va pagar un total de 110.000 euros a l'assessor de comunicació Antoni Gutiérrez Rubí en un any per assessorar José Montilla com a president de la Generalitat, segons ha sabut e-notícies. Gutiérrez Rubí, que dirigeix la consulta Ideograma, va impartir a Montilla sessions abans de comparèixer per a la declaració institucional en la que va anunciar la convocatòria d'eleccions al Parlament, la participació al programa 'Àgora' de TV3 o el de 'La Noria' de Telecinco, entre d'altres.

No cal fer demagògies barates, ni donar crèdit a un enfoc de notícia tendenciós com una mala cosa. Però és que nos lo ponen a huevo. I al final queda tot esquitxat, fins al més modest i honest servidor públic en un petit Ajuntament. Indignats per dignitat. Com fer-ho, per posar en valor el servei públic? Potser la primera i principal mesura és donar exemple. Convertir la conducta en tot una declaració de principis. Tanmateix, no n'hi haurà prou.

el show ha de continuar

De nou, el partit de les venerables sigles (erc) ens demostra que no és propietat de ningú, ni tan sols dels seus dirigents. És un instrument per a... aquí ja no sé què dir. De nou, un que ha estat cap de colla una temporadeta, en Carod, se'n va del partit, igual que ho va fer un altre que també va ser-ho, en Colom. Com si es tractés d'un sil·logisme, podem concloure que el proper cap de colla serà en Laporta.

Més espectacle: la dreta espanyola farà auditories a les comunitats autònomes i ajuntaments que ha "conquerit" -en buena lid electoral. No a València, Múrcia o Castilla la Vieja. Per cert, la dreta a tot arreu fa igual, sembrant desconfiança en les institucions i preparant el camí per a retallar serveis públics. A Catalunya, si més no, aquesta pretensió seria ridícula, perquè els comptes dels ajuntaments estan auditats per partida doble i triple. A Castilla la Nueva han trencat el motllo, i s'han passat de frenada: sense veure ni un sol paper, ja han declarat que la comunitat autònoma està en fallida. Aquest és l'estil: la deslleialtat absoluta, la terra cremada. I s'aplica per igual a la lluita contra el terrorisme, a la solvència de l'Estat o a la gestió de la crisi del cogombre.

Cal entendre que és força complicat dur les coses pel camí de la normalitat i no fer gaire el ridícul. Costi el que costi, ens costi el que ens costi.

la deriva

Escoltant cançons de Leonard Cohen -metafísica chill out -, sorprenent premi "de las letras". Posant-nos al dia de lectures pendents (quin estiu de plaers indescriptibles ens espera!), acabo d'acabar amb l'"Espanya, capital París" (el tinc per cortesia d'un senyor de Barberà). Déu n'hi do! Evidències empíriques que no ens poden deixar indiferents. M'ha anat bé per enriquir les anàlisis de capçalera que per a mi són les que fa l'Enric Juliana -qui va posar en circulació això de la "deriva". No ens deixem endur pel victimisme (la culpa de tot la té Madrit i també el PSC) dels que ara tornen a manar -les coses han tornat al seu lloc natural. Però cal orientar el nostre federalisme de manera radical: les decisions que es van prenent en el camp de les infraestructures van consolidant un mapa de l'Estat (mapes, mapes) on tenim un problema greu.

De debó: de cara a la tardor (calenta tardor, aquest any) calrà tenir molt en compte la realitat descrita pel professor Bel. Per cert: em sembla que era això, allò del catalanisme postnacionalista -el que vam començar a pensar ja fa temps, quan el president Maragall va obrir-ne el camí i una mica abans. L'Eduard parla de ser independentistes per interès. I hi havia un llibre de l'amic del President, en Rubert de Ventós, que plantejava -a la seva manera- que cal voler la independència.

Bé, no crec en aquesta paraula, no crec que haguem de ser fetixistes amb això. Cal ser agosarats i pensar més enllà dels vells esquemes. Som al segle XXI i a Europa, inexorables són l'espai i el temps, condicions necessàries de la nostra condició -que hauríem de considerar a la manera de l'aire i el colom kantians: l'ocell pot pensar que l'aire el frena, però en realitat vola perquè n'hi ha, d'aire (era així, això?).

si, ja sé

No tenim la raó en propietat, i ens emprenyi o no, la veritat és el que la majoria diu. És fotut, el relativisme. Tot i que hi ha àmbits en què la discusió racional ens pot portar a conclusions útils que podem considerar universals.

En tot cas, quan les dretes (de tota mena) pujen electoralment, a més de l'obligada autocrítica -què és el que hem fet malament?- recordo sempre aquest vell acudit. Ah! hi ha també versió espanyola: vivan las caenas...

+ política

Més política, és el que cal. Els dos grans temes -que no són en absolut qüestions apolítiques- són: (1) l'equitat: com distribuïm beneficis i càrregues; (2) la Democràcia: com prenem decisions. Ens agradi o no, cal treballar amb les eines que tenim (els partits). Renovant-los, reinventant-los. Assegurant, en tot cas, que un mínim de racionalitat s'imprimeix en la governança d'allò comú.

mar de fons

Ja fa temps que augmenten la fragmentació, l'heterogeneïtat i la individualització. La crisi sòcio-econòmica ha intensificat totes tres tendències de disgregació social i la banalització de l'acció pública. El coneixement científic no ens dóna eines suficients per a explicar-ho ni per actuar en la realitat segons el que creiem/volem. El debat en termes tècnics, fins i tot, resta obert en molts extrems. D'exemples n'hi ha a carretades: hi ha explicacions d'experts que defensen una cosa i d'altres que ho fan -amb la mateixa autoritat- amb la seva contrària. La política, per tant, és més necessària que mai.

Si els objectius a assolir són clars i compartits per una majoria evident, i els instruments per assolir-los són coneguts, no cal política. En els casos -cada cop menys- que les coses es disposen així, tenim professionals del ram que fan la feina, i la fan bé. Duen a terme plans viables i estandaritzats, tècnicament impecables. Eficàcia i eficiència assegurades, perquè a aquestes alçades n'hem après molt.

El problema és que aquests casos són ben pocs, i en tot cas són poc significatius. El problema és que el normal desenvolupament de la vida col·lectiva, a les nostres ciutats i barris, implica que els objectius no sempre són compartits i que els mitjans/instruments per assolir-los no sempre són coneguts.

La política és l'activitat de vetllar pel bé comú. I això s'ha de fer en un medi ambient de creixent complexitat. Ens cal aprofundir en les actituds que hem començat a practicar a l'hora de governar: negociació amb els múltiples actors/agents que intervénen en una qüestió, aprenentatge social, innovació... en definitiva: construcció col·lectiva de diagnosis plausibles dels problemes i de llurs corresponents solucions. Anem irreversiblement cap un règim de govern col·lectiu, la condició de possibilitat del qual és la seva fortalesa.

Fortalesa basada en àmplies bases socials i suports transversals. Fonamentada en conviccions profundes i compartides. Cal ser molt fort i tenir-ho molt clar per a obrir la mà i assegurar la governança necessària en els nostres barris i ciutats.

La crisi en les seves múltiples facetes ens hi obliga, a anar per aquí. La percepció generalitzada -auge dels populismes- de què les institucions pateixen un dèficit de legitimitat queda radicalitzada per la vessant econòmica de la crisi. El malestar social, en diuen. O sabem llegir honestament allò que ens passa -i el que ens espera- o se'ns en va tot a fer punyetes a 10 anys vista. O ens possem d'acord els que creiem que això té sortida -una sortida raonable, èticament compatible amb les nostres conviccions- o deixarem en mans de l'arbitrarietat absoluta el futur de les nostres ciutats i barris.

leonardo

el repte

Què ha passat? Anàlisis de tota mena i analistes de tots els colors ja ho expliquen, ja. I més o menys es pot construir un relat plausible. Però quan cal aplicar-lo a allò que és més immediat, la cosa es complica. Li deia al Daniel que n'estava capficat, perquè és tot un repte intel·lectual. Un repte dels bons, que neix d'un sotrac emocional, i per això és significatiu -i per això cal racionalitzar-ho.

L'enfoc s'ha de radicalitzar, i cal fer un pensament sobre el sentit profund de la missió política. Per a què? Pensem/actuem com si tinguès valor ocupar-se i preocupar-se del bé comú, i com si aquest valor haguès de ser reconegut amb el vot -un vot que legitima el tipus d'orientació que es dóna a aquesta ocupació/preocupació: la majoria decideix com i qui ha de governar provisionalment (cada 4 anys, examen). Hem entès, també, que la participació en allò públic/comú va molt més enllà del vot, és clar. I fomentem que la gent s'impliqui en la governació; i ho fem bé, això. Escoltem, col·laborem, adaptem les burocràcies, ens apropem... hem inventat això dels "serveis personals", que són els serveis públics adreçats directament a les necessitats individuals.

I resulta que el món real sembla que ja no és així. Almenys una part de l'equació ja no funciona: el vot respòn a una lògica diferent a la de legitimar el tipus de servei públic rebut. Si, és clar: si no es fes una gestió boníssima no n'hi hauria ni un, de vot.

Però no és suficient, no n'hi ha prou. Hi ha actituds i missatges que atrauen vots, independentment dels vells esquemes de la política entesa com servei públic (en els que encara ens movem). Des de la nostra convicció ho anomenem populisme, demagògia, cinisme o coses per l'estil. I ens neguem a practicar-ho, perquè per a nosaltres seria una caiguda imperdonable.

Paga la pena, tanmateix?

no n'hi ha prou

No n'hi ha prou amb manifestar públicament la indignació. Cal posar-la al servei de moviments d'eficàcia transformadora de la realitat. Si no, pot esdevenir un lament inútil, romàntic... adolescent.

Lo revolucionario sería romper eficazmente con el populismo, con esa inmediatez y adulación que está en el origen de nuestras peores regresiones. Y este tipo de llamamientos sigue ofreciendo explicaciones simples para problemas complejos. La indignación deja de ser en exabrupto inofensivo e ineficaz a la hora de modificar los hechos intolerables que la suscitan cuando incluye además algún análisis razonable de por qué pasa lo que pasa, si identifica bien los problemas en vez de contentarse con haber encontrado a los culpables, si propone algún horizonte de acción.

Indignar-se, si, és un primer i imprescindible pas. Però cal continuar caminant: percepció moral de la realitat --> indignació --> anàlisi --> acció. I l'acció sempre serà insuficient, contradictòria. Treballar amb allò possible. J'ai soif de possibles...

sol de nit

Astorament, interrogants. Però també la sensació de què alguna cosa s'està movent de debò.

descentrats

El lema escollit per la dreta espanyola, en aquestes eleccions, és centrados en ti. Juguen amb el sentit i la intenció de la idea de "centre": el no-espai al que es volen adscriure, ja que en l'imaginari col·lectiu de la cultura política espanyola el centre és un valor positiu, o almenys ho era. I alhora, apunten cap a la idea de què estan interessats en les persones, individualment enteses. Com a bons liberals, ens diuen que no estan ocupats/preocupats de debó per res més que per atendre les persones i les seves necessitats. El laboratori propagandístic els hi funciona la mar de bé. Llàstima que la dissonància sigui tan radical, que estigui tan lluny el que volen que pensem que diuen i les seves veritables actituds.

Centrados en ti els serveix com a lema per a tota mena de candidats/es, locals i autonòmics, a tot arreu. És el lema de la campanya dels que diuen que els socialistes propicien que ETA estigui a les institucions i barbaritats per l'estil. No els importen gens ni mica les especificitats de cada lloc, de cada poble, ciutat o comunitat autònoma. Van al que van: a por ellos.

I això de "en ti" també té la seva derivada... Individualisme i individualització: els signes dels temps. El triomf del capitalisme consisteix en conformar les consciències de tal manera que pensem només en primera persona del singular. Yo, mi me, conmigo. Els poders públics (tots corruptes, és clar) estan per a servir-me, per solucionar qualsevol contratemps que em trobi. La culpa de tot és de l'Ajuntament. Prometen centrar-se en mi, em prometen que guanyaré jo si els voto. Intenten portar el debat públic cap a aquest individualisme radical. La post-política, o la post-democràcia de què parla un sociòleg anglès amb nom del jugador de futbol (Crouch).

Manda huevos que haguem de ser conservadors i reivindiquem conservar el sentit d'allò col·lectiu i públic. És que si ho perdem ho perdem tot. Si guanya el "tu" perd el "nosaltres".

l'estiu que vindrà

resistir

En un món globalitzat, l'espectacle mediàtic casolà no deixa de tenir un punt ridícul. Una opció política no es pot presentar a les eleccions, i això és un error gravíssim al deixar sense possibilitat de mediació política a tot un sector de la societat basca. Què hauran de fer, ara? De fons, els brams de la dreta, descaradament llençada al precipici de la irracionalitat (com al 93-96 del segle passat). La política-basura com a estil d'intervenir en els afers públics. Amb els temps que patim, i com si fos un fet natural, com les plujes i tempestes, la moda es va extenent, i proliferen tot tipus de populismes irresponsables amb diferents escales -també a nivell local, com bé sabem. I a punt de començar una campanya electoral. A veure si som capaços de contenir aquesta ofensiva forassenyada. Resistir. (= Indignar-nos, pensar/desitjar, compartir, voler, actuar).

sortint

Com si hagués estat en un forat. Fosc com una oposició, profund. Poc a poc, recuperem la normalitat, i déu n'hi do. Miro al voltant, com aquell que sortia de la caverna... i no m'enlluerna el Sol. M'empatxen les notícies que a través del paper -quin plaer llegir el diari assaborint-lo- i les pantalles -quin plaer fer zapping- dibuixen l'escenari on vivim la representació dels nostres dies -nostres? En parlem.

donant voltes al capital social

El capital social és prerequisit d’una política pública efectiva. També en pot ser una conseqüència, i generar un cercle virtuós de retroalimentació permanent. Així, si s’incrementa el capital social a partir de les polítiques públiques, augmentarà el grau d’eficàcia d’aquestes mateixes polítiques –perquè seran més legítimes, en tant que més participades. És per això que qualsevol plantejament -polític, cívic, o cívico-polític- que es faci en relació a l’impuls del benestar, de la igualtat d’oportunitats, de l’equitat, etc... ha d’acceptar que el capital social és una peça clau que no es pot deixar de banda, una condició indispensable per a convertir els objectius programàtics –els grans principis- en realitats en construcció. El capital social pot ser considerat com a individual o com a social. També pot ser vist com un patrimoni comunitari. El capital social resideix en les relacions socials -les xarxes-, i és recolzat per elements simbòlics i axiològics a totes les cultures. La massa crítica de la que pot emergir, en condicions propícies, està àmpliament arrelada a tot grup social: les relacions de parentiu, veïnatge i identitat que acostumen a servir de base per a la confiança i la cooperació, i els sistemes simples d’intercanvis no mercantils basats en el principi de reciprocitat; també les agrupacions espontànies i institucionalitzades en els barris i ciutats, les seves activitats i la seva vida quotidiana. Com a producte emergent de les relacions individuals i les xarxes socials, es pot facilitar –o dificultar- la generació de capital social incidint en les bases materials d’on sorgeix i potenciant el seu caràcter d’element vertebrador de la societat. La centralitat dels aspectes culturals o axiològics, com ara la confiança, afegeix complexitat a les polítiques orientades a la creació de capital social i requereix actuacions a llarg termini. Aquestes polítiques públiques poden ser dutes a terme, en part, des de l’àmbit local, considerant la generació de capital social de manera transversal. La gestió d’aquesta “nova” dimensió implica lideratge i comunicació, i lliga amb la noció de “govern relacional”. A totes les polítiques públiques se’ls hi pot afegir un plus per a què generin capital social. Es pot afegir valor en aquest sentit a qualsevol actuació en matèria urbanística, de serveis socials o d’educació. Per altra banda, també hi poden haver polítiques intencionalment adreçades a la promoció de capital social.

recuperant

de vegades la por

La natura desbocada, incontrolable. I la por, un altre cop. Això de la societat del risc dóna joc, eh? Com a idea reguladora, si més no.

cecs i sords

Hay una constante inmersión autista de lo mediático en un efímero presente que borra todo lo demás (EVM)

el govern local és govern

El gobierno local siempre se ha visto sometido a una doble lógica administrativa y política. Desde la lógica administrativa, los gobiernos locales existen en tanto son capaces de mejorar la provisión de determinados servicios públicos. En consecuencia, su justificación nos remite a conceptos como los de eficiencia o eficacia. Jeremy Bentham, el primer autor en referirse a los ayuntamientos como gobiernos locales, argumentaba su existencia a partir del aumento en la productividad que resultaba de una estructuración descentralizada -y jerarquizada- de la administración pública.

Desde la lógica política, en cambio, los gobiernos locales se justifican básicamente por su contribución al buen funcionamiento de la democracia. Para John S. Mill, desde posturas liberales, los gobiernos locales se justifican sobre todo porque producen efectos positivos sobre la política general. Proporcionan élites preparadas y ciudadanos educados. Dispersan territorialmente un poder que, de otra forma, tendería a centralizarse y a hacerse menos transparente. En la misma línea, aunque observando la otra cara de la moneda, los comunitaristas justifican los gobiernos locales por los beneficios políticos que generan en el propio municipio: incrementan la proximidad de la política, la capacidad de interlocución de los ciudadanos, la igualdad en el trato o la libertad de cada persona para participar en la construcción de su comunidad.

Hay que advertir de entrada que la lógica política adquiere matices importantes cuando se aplica al ámbito local. En este sentido, se ha esquematizado una distinción entre Política con P-mayúscula y política con p-minúscula. La primera se referiría a aquellas actividades destinadas a regular el conflicto social y a generar orden a través del ejercicio del poder. La segunda se aplicaría de modo más específico a la gestión de los conflictos que aparecen en la provisión de bienes y servicios públicos. Desde una aproximación politológica tradicional, la Política con P-mayúscula es generalista y se desarrolla en los niveles estatales, mientras que la política con p-minúscula es particularista y aparece como un componente esencial del gobierno local.


El “nuevo localismo”

…ha tomado fuerza en época reciente la observación de lo que la literatura especializada ha calificado como nuevo localismo. El nuevo localismo postula que en un entorno cada vez más diversificado y más globalizado el rol de los gobiernos locales no sólo no se ve debilitado sino fuertemente reforzado. Intentando formular lo más sintéticamente posible los argumentos del nuevo localismo, debemos referirnos a dos variables fundamentales: la diversificación de las demandas sociales y la globalización de la economía.

La aparición de un conjunto de nuevas tecnologías ha facilitado una gran flexibilidad en la producción de bienes y servicios. Flexibilidad que permite dar respuesta a las demandas cada vez más segmentadas y especializadas de una clase media cada vez más exigente y particularista. Además, los procesos de dualización social están marginando a un número creciente de nuestros conciudadanos, que no tienen acceso a ninguna prestación social, incapaces de hacer llegar sus necesidades la administración y que requieren de intervenciones que asuman la complejidad e su situación personal.

En este nuevo contexto, los gobiernos locales se encuentran en una situación privilegiada tanto para adaptar sus servicios a las demandas cada vez más diversificadas de sus ciudadanos-integrados como de acceder a las necesidades de sus ciudadanos-excluidos. De su posición de proximidad, en definitiva, se ha deducido un reforzamiento del municipio, entendido como el ámbito mejor situado para conocer y dar respuesta a las demandas y a las necesidades de los ciudadanos.

Por otro lado, el tan mencionado proceso de globalización económica también ha comportado la revitalización del ámbito local. Daniel Bell ha señalado que "... el Estado-nación es demasiado pequeño para los grandes problemas de la vida y demasiado grande para los pequeños problemas de cada día." En la primera parte de su afirmación, Bell se refiere al impacto de la globalización sobre unos Estados-nación que se ven superados por la creciente importancia de los asuntos supranacionales. Pero la parte que ahora más nos interesa de la afirmación de Daniel Bell es la segunda, pues nos permite intuir que algunos de los problemas, que sufrimos -de los pequeños problemas de cada día- podrían ser resueltos con mayor éxito en un nivel infraestatal; es decir, en el ámbito local.

Se trata, además, de una intuición corroborada por el propio dinamismo que, desde finales de los ochenta, están mostrando los entes locales. Los municipios canalizan un número creciente de demandas políticas y económicas, desarrollan iniciativas novedosas destinadas a ofrecer nuevas respuestas a los problemas de la colectividad, y participan en los múltiples escenarios donde se toman las decisiones que afectarán a la calidad de vida de los ciudadanos. Todo ello se debe a que el propio proceso de globalización potencia el rol de los responsables locales.

La hipotética superación del Estado-nación desde el flanco internacional y desde el flanco local provoca una profunda alteración en la formas de gobernar. En contraste con el centralizado y universalista Estado de Bienestar tradicional, el nuevo Estado aparece descentrado y localista. Las jerarquías de gobierno se desmoronan para reaparecer bajo la apariencia de una compleja red de actores y relaciones. Una red donde los representantes locales dejan de ser un simple eslabón en la cadena de mando para convertirse en actores políticos y económicos relevantes.

Ante este cambio de panorama, los políticos locales no pueden obviar su responsabilidad ni excusarse en un exceso de trabajo gerencial. Se ven empujados a ejercer como los actores políticos que son y aprovechar las oportunidades que en cada caso les ofrezca su comunidad y su entorno.

Aquest procés contrasta amb la percepció que la majoria encara sembla tenir dels governs locals: es veu en ells més una agència executiva que no un poder d'arrel política amb la seva legitimació electiva corresponent. Això podria explicar, en part, l'abstenció diferencial que hi ha als comicis locals ---> feina a fer: fer entendre la dimensió política del govern local, explicar-ho bé.

Extret de: JOSEP M. VALLÈS - QUIM BRUGUÉ: La dimensión política en el gobierno municipal español:algunas hipótesis. Papers de Formació Municipal, número 44, març 1998

Apologia del govern local

Es evidente que el gobierno local se enfrenta al futuro desde una agenda de actuaciones más compleja y heterogénea de lo que lo hacía años atrás. Pero, precisamente, el cambio de época en el que estamos inmersos resitúa la significación y la capacidad de gobierno de los ayuntamientos. La vida de los ciudadanos y ciudadanas está hoy más llena de incertidumbres y de dudas sobre su trabajo, su familia, su vida, de lo que lo estaba hace unos años. Estas incertidumbres planean sobre la realidad social y afectan la vida de pueblos y ciudades. Y cada vez más la calidad de la política se medirá a partir de lo que ocurra en la decisiva esfera de la cotidianeidad, de los estilos y formas de vida.

Son precisamente los ayuntamientos y sus equipos de gobierno los que desde posiciones de primera fila deben gestionar y tratar de implicar conjuntamente a la ciudadanía en la gobernación de la vida local, y en la resolución de unos problemas cada vez más complejos y más difíciles de resolver desde el nivel en el que están hoy situados los recursos y las estructuras de gestión de que disponen los gobiernos locales.

Si algo queda claro es que el bienestar individual y colectivo de los ciudadanos depende cada vez más de la capacidad de servicio y de la capacidad de gestionar servicios y recursos desde la proximidad de los gobiernos locales. Sin los ayuntamientos no hay bienestar ciudadano. Y este programa de servicios se presta, demasiadas veces, contando con recursos escasos y con grandes dosis de voluntarismo.

Esa constante labor de gestión de incidencias, de agente multinivel, se puede hacer mejor o peor. Pero lo que es seguro es que resulta cada día más relevante para el ejercicio de los derechos de ciudadanía y la poca o mucha calidad de vida de una población. Una población alejada de los vericuetos de poder y perdida en muchos casos ante la indiferencia de unos servicios autonómicos o estatales que pueden no sentir al mismo nivel esa presión directa y constante de la calle. Los problemas de la gente requieren políticas pensadas y gestionadas desde la proximidad, con lógicas trasversales y con mecanismos y estilos de gobierno y gestión participativos. Hace falta sumar esfuerzos, generar complicidades y consensuar procesos de avance, en el marco de unas opciones estratégicas definidas de manera comunitaria, aprovechando las oportunidades de la proximidad territorial. Ése es el reto de los gobiernos locales en los momentos que vivimos. Los necesitamos más que nunca.

Extret de: Joan Subirats (EL PAÍS, 27/10/06):

pàtria

M'ha semblat sentir a la ràdio que a Barcelona estan sota una "boina" de contaminació. Al Pais Basc, si us plau, que deixin una oportunitat a l'esperança -tot i l'escepticisme obligat, és clar.

l'és i l'ha de ser

Enfront dels administradors oficials del realisme cal defensar que la Política no és -no ha de ser- simple administració, ni mera adaptació. És -ha de ser- configuració de possibles, disseny de marcs d'actuació, definició de nous espais públics. Es relaciona -s'hauria de relacionar- amb allò inèdit o insòlit, dimensions de la realitat que no són importants per a d'altres ocupacions socials ben honrades, però alienes a les inquietuds provocades per l'excès d'incertesa. El tipus d'acció que és -que hauria de ser- la Política no treballa únicament amb les regles de l'experiència, amb els ensenyaments còmodament emmagatzemats d'allò sabut. Qui sigui capaç de concebre la incertesa com oportunitat veurà com el desgast d'alguns conceptes tradicionals fa possible novament la Política com a força d'innovació i transformació. És urgent dur a terme una redefinició del sentit i dels objectius de l'acció política a partir de la idea de què en ella es coneix. És a dir, es descobreixen aspectes de la realitat i possibilitats d'acció que no poden percebre's des de les nostres pràctiques rutinàries i els nostres debats preconstruits. Tard o d'hora caldrà elaborar una definició pròpia de l'esquerra en camps com la seguretat, la inclusió social, Europa, el pluralisme o la mundialització. La intel·ligència política, ara, consisteix en aprendre la nova gramàtica dels béns comuns que es realitza en aquests afers -entre d'altres.

autoestima

Tanmateix, allò que ens constitueix no és que el que tenim sinó el que som - i el que fem. Tot i que, al cap i a la fi, entre ser, tenir i fer tampoc hi ha tanta diferència. I esperar, sommiar, desitjar, voler... estimar!

l'estrella

Coses nostres, coses bones que tenim. De nou, la cervesa que patrocina el Barça ha fet un anunci que fomenta l'autoestima col·lectiva. Potser és mirar-nos massa el melic, però es fa d'una manera gens provinciana, moderna -i amb una estètica contemporània i uns protagonistes adients. Potser s'han oblidat algun referent, i potser la tria és parcial -perquè no es menciona en Llach, com diu l'Eduard. Però no hi ha res de sobrer, tot està milimetrat eficaçment -el que diuen, qui ho diu, el que es veu, el moviment, el color, l'ambient, el paisatge. Potser sí que pot semblar pervers utilitzar l'apel·lació a valors tan sublims com a argument per a fer publicitat -més o menys, el que fa un banc (català, això si) amb Guardiola i el seu discurs. Però, què carai! Algú ho havia de dir: tenim la capacitat de tirar endavant, de sortir-nos-en. Cal agrair la injecció de moral, el bany de realisme.

la cultura és l'eix

paraules

Ara que ens hi posem, cal recordar que els fets són les paraules. Una cita clàssica, de Gòrgies de Leontini: "El poder de la paraula per a la disposició de l’ànima és anàloga a la funció dels fàrmacs en la naturalesa dels cossos… alguns treuen la malaltia i altres la vida, com els discursos, uns entristeixen, altres alegren, altres terroritzen, altres encara infonen valor als oients i finalment altres embruixen i enverinen l’ànima amb idees perverses.”

un canon

El que dèiem, i una altra metàfora dels "nous temps" que ens toquen transitar. Les superestrelles del pensament al segle XXI, relacionades pel diari ultramodern de la nostra trista i dissortada tribu. Com s'hi diu de manera explícita, un índex amb els filòsofs de més ressò dels últims anys, una guia de lectura per al pensament contemporani que trepitja terrenys tan diferents com la identitat, l'economia i la religió.

Això no pot ser! Del insuportable present, tanmateix, com (ens) en sortim? El combat per la cultura, que ens crida per a constituir-nos.

amb el No no n'hi ha prou

La mayor paradoja del tiempo político actual es la coincidencia de la crisis más aguda del capitalismo con el hundimiento generalizado de la izquierda. El poder del miedo, esa doctrina del shock que Naomi Klein supo denunciar antes de la hecatombe de 2008, tiene mucho que ver con lo que está ocurriendo. Una crisis excepcional exige respuestas excepcionales, pero hasta el momento la izquierda sólo ha dado síntomas de entrar en pánico y de aceptar responsablemente todas y cada una de las recetas de los cerebros del neoliberalismo: susto o muerte. La secuela más grave del crash económico consiste en esa debilidad patética de la política frente a los mercados. Los amos de las finanzas, que no son entes abstractos sino inversores, banqueros y especuladores con nombres y apellidos, han dictado una especie de servicios mínimos al Estado del bienestar, cuya subsistencia futura parece depender más de la caridad que de un progreso social justo. El terremoto al que asiste la socialdemocracia, siempre dispuesta a entrar en una desorientación melancólica, debería servir para repensar una posición de izquierda ante el tsunami de la globalización. Si algo está demostrando la crisis, es la absoluta hipocresía de quienes la provocaron y la necesidad de fortalecer la democracia. Por eso hacen falta alternativas realistas que respondan sin complejos (y sin miedo) al dominio conservador en la economía, en los medios, en el lenguaje y hasta en la forma de explicar el mundo.

És cert, si... però què fer? Viure d'una altra forma, autrement. Fins on es pugui, que no és gaire. Atrapats a les tupidíssimes xarxes del domini conservador... com viure les alternatives? Perquè proposar-les és fins a cert punt fàcil. El problema de l'esquerra té a veure, també, amb la paradoxa de no saber què fer per foradar la impermeabilitat d'aquelles xarxes. Què fer des del qüotidià, des de les institucions, des dels governs. I fer-ho, és clar. Tot i que el primer fet és la paraula; al principi era la paraula, i aquesta es va encarnar en accions possibles que obrien horitzons de sentit. Si, és cert... primer de tot, el combat per la cultura.

Gran metáfora

Cualquiera con un mínimo de sensibilidad intelectual, incluso estética, no puede dejar de sentir un sobresalto cada vez que pasa zapeando por donde estuvo en su día CNN+ y se encuentra con lo que ahora ocupa su lugar. Este malestar seguramente deriva del hecho de que sabemos que aquí se ha producido algo más que un mero intercambio de canales. Estamos ante un caso de libro de la fagocitación de una cadena de información seria y de rigor por parte de una de las manifestaciones más burdas de la novedosa "cultura popular". Es difícil encontrar un ejemplo tan gráfico de la lucha darwinista por las audiencias bajo el signo de la nueva sociedad de masas. Lo que hemos perdido y lo que lo ha sustituido se ha convertido, de golpe, en una metáfora extraordinaria de lo que de una forma más pausada ha venido pasando en nuestro país -y no sólo- a lo largo de los últimos años: la progresiva e implacable banalización del espacio público. El problema es que cuando estos escasos oasis mediáticos se secan, como acaba de ocurrir con CNN+, ya nada o casi nada puede impedir la propagación del desierto. Con la digna excepción de algunos medios públicos, si consiguen sobrevivir. Como muestra la oferta que encontramos en la multiplicidad de canales de TDT, la nueva pluralidad televisiva no ha aumentado un ápice el acceso a algún programa que fomente el desarrollo de una cultura pública crítica y exigente. Como en su día ocurriera en Italia, este proceso de gradual banalización se ha ido implantando de forma silenciosa y en nombre de valores tan dignos como el entretenimiento y la diversión. Poco a poco, sin embargo, se ha logrado laminar las fuentes que mantenían viva lo poco que quedaba de la cultura política tradicional, casi de la cultura a secas. En una deliciosa ironía del destino, y por seguir en ese mismo país, el empresario que se encargó de empujar a los márgenes mediáticos a quien no participara de su filosofía acabó de primer ministro, e incluso se permitió gobernar como un entertainer, con velinas incluidas.

si

Provem d'encaixar en escenes boniques,
En ports de diumenge farcits de gavines,
En grans sobretaules on els avis canten,
En nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
Els que ballen I ballen fins que els músics parin
I irrompre arrogants lluint les millors gales
En discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
Dels que van pel món amb posat monolític
I afronten la vida mirant-la a la cara
I un dia, contents, compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes,
El pare modèlic que volen les filles,
El de la veu greu, el de la mà forta,
Que paga un vermut I que arregla una porta.
I després tancar els ulls I sentir el món en calma
I a dos ocellets fent piu-piu dalt d'un arbre
Haven't enllestit un gran epitafi
Que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se'ns baixa la verge I de sobte ens revela que ens en sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
Tot fent evident,
Que per un moment,
Ens en sortim.

10 anys

Avui fa deu anys de l’assassinat d’Ernest Lluch. Per molts de nosaltres, conscients dels valors de la llibertat i de la raó, aquesta pèrdua fou irreparable. Lluch era un intel·lectual valorat, un polític respectat i un comunicador enormement popular. Professor, intel·lectual, investigador, escriptor, parlamentari, ministre, rector d’Universitat, articulista, tertulià... tot això fou Ernest Lluch, i per tot això se’l recorda, se’l reconeix i estima. El diàleg és un concepte que s’associa al llegat humanista d’Ernest Lluch, al mateix temps que esdevé un valor indispensable per a l’entesa entre persones i pobles -el valor necessari.

i

i deixar de banda el dubte -tan intel·lectualment exquisit-, i prendre partit...

cinc principis

Per guanyar la cofiança de la gent... 1. Parlar amb el cor: no renunciar a mostrar les emocions, encara que siguin íntimes. Qui no s’emociona no pot comprendre l’ànim dels altres. 2. Pensar en termes de comunitat: desenvolupar un comportament personal que suposi una nova relació entre el líder i els ciutadans i les seves organitzacions. 3. Prioritzar la vida quotidiana: la política que parla i es preocupa de la vida de les persones és l’escenari central. 4. Els valors com a motor: guanyen les idees polítiques que recuperen les grans paraules, les que transcendeixen i donen dimensió moral a la gestió. 5. La política de la claredat: en les propostes, en les dificultats, fins i tot en els dubtes. La sinceritat i la claredat com a garantia de transparència.

he pogut

mai ens banyem dos cops en el mateix riu - tot és fugisser i caòtic - the dark side, també

regularitats

Deia Kant: Qualsevol que sigui el concepte que hom pot tenir, des d'un punt de vista metafísic, sobre la llibertat de la voluntat, sens dubte les seves aparences, que són les accions humanes, com qualsevol altre esdeveniment natural, estan determinades per lleis universals (...) Atès que el lliure albir de l'home té una influència òbvia en els matrimonis, naixements i morts, semblen no estar subjectes a cap norma per la qual podria ser comptat per avançat el seu nombre. No obstant això, les estadístques anuals en els principals països demostren que es produeixen d'acord amb lleis tan estables com les del clima inestable(...) Poc imaginen els homes que, a l'hora de perseguir cadascú la seva pròpia intenció segons el propi parer i sovint en contra del dels demés, segueixen sense advertir-ho -com un fil conductor- la intenció de la Natura, que els hi és desconeguda.

Doncs sí: quan toca votar, decidim amb absoluta i irreductible decisió individualíssima. El fet es produeix en el reducte íntim de la pròpia consciència: dobleguem una papereta, la introduim en un sobre, el tanquem i el dipositem a una urna. I si no votem també: ho decidim sense aparents determinacions.

Les enquestes, tanmateix, prediuen amb un cert encert (hi ha excepcions, és clar) aquest producte de la més estricta llibertat individual. Las ciencias avanzan que es una barbaridad, i hi ha tot un exèrcit d'especialistes que expliquen els motius i les raons d'aquestes paradoxes.

I si el nostre pare Kant, el 28 de novembre -per una vegada i sense que serveixi de precedent- no tinguès raó?

banzai

a los nietos del rock'n roll... saldrás de la generación límite...fuísteis la razón y el viento del cambio... todo a pulmón...

Les fiblades a/de la memòria ens inciten a reflexionar. L'energia telúrica -rius de força- remou i excita velles passions. De quan el principi esperança fonamentava futurs desitjables.

la roba bruta

la roba bruta es renta a casa; en tot cas, són dels nostres... la hipocresia social, tradicionalment lligada al way of life de la burgesia - a propòsit del cas Palau. Realment, això no afectarà les eleccions? Els votants de convergència no tindran en compte res d'això a l'hora d'atorgar la seva copnfiança per a governar el país? Déu n'hi do... ah! mentre el papa parli en català ja en deuen tenir prou.

"No són possibles grans millores en la sort de la humanitat fins que s'esdevingui un canvi sensible en la constitució bàsica de les seves maneres de pensar" J.S. Mill

la visita

Barcelona. (EFE).- La federación de asociaciones de cristianos de base Redes Cristianas ha calificado de "escandalosa" la "opulencia" de los viajes del Papa y ha criticado la "teatralidad" del "modelo de viaje que inauguró Juan Pablo II y que se ha perpetuado hasta nuestros días". "Nos escandaliza que el Papa necesite aviones privados, calles cortadas y tanta seguridad", ha señalado el teólogo Jaume Botey, durante la presentación de la Carta Abierta a Benedicto XVI que han consensuado las asociaciones españolas que forman parte de Redes Cristianas. La Carta, que han hecho llegar al Papa y al Arzobispado de Barcelona, pide que la visita del Santo Padre sirva para que la jerarquía de la Iglesia reconozca "los derechos históricos" de Catalunya y Galicia. "La Conferencia Episcopal Catalana es una vieja reivindicación nunca escuchada por la Jerarquía", ha añadido la Sefa Amell, miembro de la Junta Directiva de Cristianismo en el Siglo XXI, que agrupa a las asociaciones catalanas de Redes Cristianas. El documento que han presentado hoy también hace referencia al gasto que supondrá la visita y pide al Santo Padre que "en estos momentos de crisis" se mantenga "dentro de unos límites de austeridad económica". "El Papa debería aprovechar el peso popular que tiene para dar ánimos a los que sufren y no para encontrarse con banqueros y poderosos", ha añadido Botey, que considera que estos viajes "mediáticos" que realiza Benedicto XVI "no son evangélicos". "El tipo de viajes que inauguró Juan Pablo II llena los estadios y vacía las iglesias", ha asegurado el jurista Josep Maria Guasch, que cree que "el Papa debería colocarse humildemente en su lugar". "No puede avasallar a la sociedad civil dictaminando criterios para todos cuando el Papa sólo es el representante de una de las muchas religiones que existen", según Botey. La Carta Abierta a Benedicto XVI también solicita respeto al pluralismo religioso, laicidad real del Estado, respeto a todas las religiones y democratización interna de la Iglesia. "No nos sentimos representados por una jerarquía eclesiástica que no deja oír la voz de las comunidades de base", ha concluido Amell.

poz zi

és gravíssim, eh?

Ho sento molt, si m'adormo amb Vendelplà ho sento molt. Dons ja s'ha acabat. El que no s'acaba és la manera tendenciosa i sectària de tractar la política nacional en els telenoticiaris de la nostra. Només cal veure el tractament que li continuen donant a aquestes xarlotades que de tant organitza una minoria amb unes urnes. Tampoc s'acaba, pel que sembla, la relació de "patriotes" de l'òrbita convergent amb el saqueig del Palau de la Música. Aquesta setmana s’han conegut noves proves que relacionen el tresorer de CDC amb el Palau de la Música i pagaments de l’empresa Ferrovial a aquesta institució. Ho diu ben clar i català en Miquel: "Un cop més, ens hem adreçat a Artur Mas per trobar una explicació a aquests fets i novament el líder de CDC, del qual l’al·ludit Daniel Osàcar és home de màxima confiança, diu que no té res a dir i que en tot cas les explicacions les donarà davant la justícia. Fa mesos quan papers del Palau feien referència a un “Daniel”, els màxims dirigents de CDC negaven una i altra vegada que es tractés de Daniel Osàcar. Per ara només tenim la paraula d’Artur Mas negant que CDC tingui res a veure amb aquesta presumpta relació triangular entre la Fundació de CDC, una important empresa constructora que va rebre importants encàrrecs d’obra pública del govern de CDC i el Palau de la Música; si la justícia en el futur declarés provada aquesta relació, la situació política d’Artur Mas esdevindria insostenible." El patriotisme d'aquesta gent és aquest, és així. No cal recordar allò de què ténen els cuartos a Andorra, molts d'aquests "patriotes". Continuarà.

tenim futur

D'acord que amb aquesta colla de jugadors tot és possible, però déu n'hi do, noi! Això d'ahir és gran, molt gran. Escoltant les declaracions després del partit, hom se n'adona que tot plegat encara ho és més, de gran. Així sí!

Per cert: un país del que surten tots aquests cracks (en l'esport, sí; però també en les universtats) és un país que té futur. Que es noti...

l'albada

Ai, Jean Luc, vull entendre-ho però no puc. Fent l'esforç de mirar endavant, lluitant per a viure el present a fons. Caminant, en tot cas. I de tant en tant, la fiblada dels vells aprecis. Uns records (memory...) que ja no molesten. Segurament perquè hem estat capaços de superar aquella sensació de vergonya vers el que èrem nosaltres mateixos!. No ens volíem reconèixer en allò, i hem lluitat tant per a oblidar, superar i créixer... Assumint-nos, doncs.

la vita

ummmm

El filósofo

Hace un par de semanas, pero todavía le doy vueltas a las declaraciones de Ibrahimovic. Me refiero a la reiteración con la que Ibra se dedicó a calificar a Guardiola como "filósofo" a finales de agosto. Lo repitió en diversas ocasiones, debía encontrarlo ocurrente el muchacho, no sé. "Guardiola es el filósofo que ha roto mi sueño de estar en Barcelona". "Este es el final que ha querido el filósofo Guardiola". O, cuando ante las cámaras y los micrófonos le preguntaban si lo que estaba contando se refería al míster, contestó, abriendo exageradamente los ojos: "el filósofo". El vídeo de Cuatro, así, quedó titulado: "Guardiola es filósofo, no míster".

Me cuesta adivinar el porqué del calificativo, y no me resisto a considerar algunas hipótesis. Sobre todo porque el aura con que Ibra siempre dotaba a la palabra le atribuía una fuerza extraña y enigmática, como si ella acabara por sugerir más de lo que, en realidad, el propio Ibra decía, cosa que no sería rara. Quizás Ibra sugería que la personalidad de Guardiola era dada (pero demasiado) al carácter meditativo, reflexivo, incluso especulativo. Y tal vez que le gustaba hablar (aunque no con él) con precisión, argumentando con calma, tomándose su tiempo para encontrar la palabra justa y el desarrollo más adecuado al evaluar una jugada o para ponderar la virtud de alguna estrategia. No sé, a lo mejor Ibra quería decir que Guardiola nunca se amparaba en la argumentación ad hóminem para no faltar a sus rivales o que le gustaba convertir las ruedas de prensa y a veces los entrenamientos en unas sesiones de quaestiones disputatae al estilo de las París en el siglo XIII. O incluso es posible que Ibra hubiera reconocido en Guardiola esa naturaleza basada en la persuasión con la que Aristóteles definió lo esencial de la retórica y de la fuerza argumentativa. Aunque, teniendo en cuenta sus ascendentes ex yugoslavos, no sería extraño que hubiera adivinado en la voracidad de Guardiola por quererlo ganar todo, cambiar el curso de la historia y hacer felices a todos los seguidores del Barça el viejo espíritu marxista formulado en la célebre tesis sobre Feuerbach: "Los filósofos sólo han interpretado el mundo de distintas maneras, pero de lo que se trata es de transformarlo".

Tras considerar estas y algunas otras posibilidades y habiendo consultado a gente que de fútbol sabe mucho más que yo, me temo que, por razones que se me escapan, cuando Ibra se estaba refiriendo a Guardiola como filósofo parece que lo decía como un insulto. Con lo cual, todo aquello consignado hasta aquí, que para cualquiera pasaría por virtud, para Ibra podría constituir la suma de pecados capitales o una suerte de los peores vicios y, por supuesto, la causa profunda de la imposibilidad para, como se dice ahora, conectar con ese míster que sólo parecía tal, pero que, por lo visto, era otra cosa. Y mucho peor, claro, a los ojos de este fenómeno.

la prepolítica

Weber, per no anar més enllà, va subratllar la influència de la cultura en
el devenir social. No només era un epifenomen del sistema econòmic, sinó un
important factor causal per si mateixa. Els sistemes de creences influeixen
en la vida política i econòmica, i a l'inrevés -cosa que ja havia fet notar
Marx.

Tot sistema polític o econòmic estable té un sistema cultural de recolzament
compatible amb ell. Les persones d'aquesta societat han interioritzat un
conjunt de regles i normes. Si no ho han fet, els dirigents aconsegueixen
que els seus súbdits acompleixin les regles mitjançant la coerció externa,
que és costosa i insegura. És més, per a que sigui eficaç i legitimi el
sistema, la cultura imposa límits tant al comportament de l'elit com de les
masses, configurant així els sistemes polític i econòmic, i viceversa. El
procés no és teleològic, però opera com si ho fos: las societats amb
sistemes d'autoritat legítims tenen més probabilitats de subsistir que les
que no en tenen. Les discussions al voltant de les condicions per a la
democràcia han estat habituals des del segle XVII. Però no va ser fins a
principis del segle XIX que, a les conegudes propostes d'equilibri de poders
i imperi de la llei s'hi va afegir la consideració dels aspectes "no
formals" que arrelen en la cultura i els costums .

El viatge de Tocqueville als joves EUA a principis del segle XIX és el punt
de partida obligat de qualsevol consideració sobre la implicació comunitària
en els afers públics. Ell va adonar-se que, més enllà dels factors
institucionals, la vitalitat de la democràcia nord-americana radicava en l'
existència d'una ben travada i nombrosa societat civil. L'existència de
nombroses associacions civils i religioses era el secret, segons ell, de la
vitalitat de la democràcia nord-americana –i de la seva prosperitat
econòmica i política. El jove país tenia, en contrast amb França, un ric
"art associatiu". És a dir, una població acostumada a reunir-se en
associacions voluntàries amb objectius diversos. Aquesta capacitat d'
autoorganitzar-se implicava, lògicament, que el govern no tenia necessitat d
'imposar l'ordre d'una forma jeràrquica. Una societat civil dinàmica també
fomentarà, segons Tocqueville, la participació. Les organitzacions estimulen
una major activitat i un natural interès cap a una organització major.

Amb termes sociologistes, podríem dir que un cos social "saludable" és
aquell en què els individus mantenen variades i múltiples relacions entre sí
i comparteixen valors i sentiments comuns envers la societat. Aquesta trama
de relacions, juntament amb els valors i normes compartits, és el que
tradicionalment s'anomena "societat civil". L'enfortiment de la societat
civil és condició necessària -potser no suficient- per a la implantació d'un
sistema democràtic.

Per al republicanisme, aquesta perspectiva és indispensable: per a garantir
l'existència d'un ordre jurídic i polític decent, cal "una societat civil
vital i tolerant, on els individus siguin capaços de construir compromisos
infrapolítics que redueixin o desafiïn directament les possibilitats de
dominació" (Pettit). Una societat que garanteixi el màxim gaudi de la
llibertat per a la majoria no pot estructurar-se només amb lleis i
institucions formals. Les lleis han d'estar incrustades en una xarxa de
normes cíviques, "han d'estar sostingudes per hàbits de virtut cívica i bona
ciutadania –per hàbits, diguem-ho així, de civilitat-, si és que volen tenir
alguna oportunitat de prosperar".

Quelcom intangible, doncs, resulta que hauria de ser considerat com a
condició de la democràcia. Quelcom que té a veure amb la cultura, que és el
conjunt d'hàbits i costums, d'idees i creences, que identifiquen als membres
d'un grup social com a tal. Per tant, la cultura facilita els instruments
per a ordenar l'experiència, interpretar la realitat i orientar la conducta.

Avanzamos hacia los agrios dominios de septiembre con el tesoro de agosto
hundido en nuestro corazón

l'obra

Déu n'hi do. Com que no en sé ni n'entenc, de literatura, no puc dir gaire cosa. Només que m'ha atrapat profundament, com el nom d'aquella rosa de l'Umberto Eco fa tant de temps (quan èrem joves), o les aventures de Jaime Deza més recentment. La recreació de dos mons que es creuen, que s'entrelliguen. La peripècia personal d'un senyor ben normal i el drama col·lectiu d'un país que inexorablement va cap a l'abisme. La creació d'un univers que dibuixa una realitat que fou ben real fa més de setanta anys i que ho és ara. La precisa i preciosa descripció minimalista de sentiments i idees de persones en qui ens podem reconèixer... i l'exposició brillant i veraç d'una època que sentim com la gran oportunitat perduda. I molt més, molt més, molt més.

llibertat

cultura

arrels de la cultura, condició de possibilitat...

bucle històric

La fotografia és de 1932. I tanmateix... Poter és el destí col·lectiu que ens constitueix com a nació.

compatibles, si

som

Les referències a Catalunya com a nació i a la realitat nacional catalana no tenen eficàcia jurídica interpretativa, diuen. I què?

Catalunya s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida. El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d’autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat –que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera– i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d’autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l’Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l’Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l’Estat de les autonomies.

La llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d’afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; una història que les dones i els homes de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d’una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa.

El poble català continua proclamant avui com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i manifesta la seva voluntat d’avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya. Els poders públics estan al servei de l’interès general i dels drets de la ciutadania, amb respecte pel principi de la subsidiarietat. És per tot això que, seguint l’esperit del preàmbul de l’Estatut del 1979, aquest Estatut assumeix que:

• Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l’enriqueix des de fa segles i l’enforteix per als temps venidors.
• Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliures on cadascú pot viure i expressar identitats diverses, amb un decidit compromís comunitari basat en el respecte per la dignitat de cadascuna de les persones.
• L’aportació de tots els ciutadans i ciutadanes ha configurat una societat integradora, amb l’esforç com a valor i amb capacitat innovadora i emprenedora, uns valors que continuen impulsant-ne el progrés.

• L’autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets històrics del poble català, que, en el marc d’aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d’una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d’un Estat que reconeix i respecta la diversitat d’identitats dels pobles d’Espanya.
• La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància de la llengua i la cultura catalanes, dels drets i els deures, del saber, de la formació, de la cohesió social, del desenvolupament sostenible i de la igualtat de drets, i avui, especialment, de la igualtat entre dones i homes.
• Catalunya, per mitjà de l’Estat, participa en la construcció del projecte polític de la Unió Europea, els valors i els objectius de la qual comparteix.

• Catalunya, des de la seva tradició humanista, aferma el seu compromís amb tots els pobles per a construir un ordre mundial pacífic i just.

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. En exercici del dret inalienable de Catalunya a l’autogovern, els parlamentaris catalans proposen, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats acorda, les Corts Generals aproven i el poble de Catalunya ratifica aquest Estatut.

societat civil

La de debó, eh? No la que reivindiquen alguns -la dreta, les dretes. La iniciativa/creativitat des de sota. El teixit social, com dèiem fa temps. Assumir el nostre destí, superar la por a la llibertat. Compromís i responsabilitat. Velles melodies que ja coneixem... per estar a l'alçada dels temps.

Como buenos ciudadanos absentistas que somos, solo atentos a la política cuando algún interés nuestro específico se ve afectado, no estamos preparados para funcionar como una verdadera sociedad civil. Siguiendo un hábito atávico, más que pensar en las responsabilidades que nos incumben a cada cual, nos hemos concentrado en buscar a los "culpables", ya sean estos Zapatero o los famosos mercados. El culpable siempre está ahí fuera, nunca somos nosotros mismos. Y, del mismo modo, siempre debe de ser otro quien nos resuelva los problemas, somos incapaces de pensarnos como parte de la solución. Para eso creemos que tenemos el derecho de sufragio. El voto como arma dirigida contra los responsables y a favor de los nuevos encargados de sacarnos las castañas del fuego. Cuando de repente, como ahora, tomamos conciencia de su relativa inutilidad nos embarga la ansiedad, nos rasgamos las vestiduras y buscamos el cómodo prestigio de las víctimas.
Desdeñamos la política y todo lo que ella exige como un ejercicio de responsabilidad individual por el bienestar general, de lo que nos es común. Y más allá de implicaciones en grupos corporativos, nuestro compromiso social es escaso. Quizá porque siempre nos hemos visto como una sociedad de derechos pero no de responsabilidades.

Empoderar els actors/agents. Fomentar la generació de capital -allò a partir de què es crea la riquesa material i moral/cultural/intel·lectual d'una societat. Capital físic, humà... i social!!! Tot un programa d'actuació, socialisme del segle xxi. Liderar vol dir donar joc, governar significa corresponsabilitzar.

elemental

Si la política es fa a les clavegueres, aleshores són necessaris"aconseguidors" que agilitzin temes. Com que la política no es fa a les clavegueres, sinó a les places i carrers, als caps i als cors de la gent, aleshores els caradures "aconseguidors" són uns paràsits que cal destruir. Fer neteja a fons.