La Torrassa

Estiu de 1936: com en tants altres llocs, a L'Hospitalet va esclatar (també) la Revolució; i es va projectar cap a d'altres llocs... partint del barri, la"murcia chica", pàtria dels xarnegos. 

L'Ajuntament  (la municipalitat), entre moltes iniciatives (revolució = esclat de creativitat i d'innovació social), va prendre's molt seriosament la cura dels infants. La col·lectivitat obrera Tecla Sala va fer córrer una "octaveta", promocionant-la:

Te ofrecemos la Casa del Niño para que tu hijo reciba, hasta la edad de cinco años, la asistencia más completa durante las jornadas de trabajo, en las que, casi siempre hasta ahora, ha tenido que estar en la calle; e incluso, cuando podías confiarlo a alguien, no recibía la educación ni los cuidados necesarios para ser mañana un hombre sano y bien equilibrado.

Además, el fin de la Casa del Niño no es sólo asegurarle las atenciones necesarias y aliviar tus fatigas. Va mucho más lejos. Las condiciones en las cuales has vivido te han impedido informarte de lo que hacía falta para criarlo racionalmente. Es por estas razones que hemos organizado, tan perfectamente como es posible, todas las comodidades necesarias, y para asegurar a tu hijo un ambiente razonable, hemos hecho de tal manera que todos los elementos del medio y complementarios le sean asegurados, tanto desde el punto de vista de la higiene, de la educación, como del alimento y del cuidado médico.

La Casa del Niño estará organizada en dos secciones principales. En cada etapa recibirá lo que le convenga desde el punto de vista del alimento, de la distracción y de la formación según sus aptitudes propias. Y será conveniente que las madres tengan en cuenta las indicaciones dadas por el personal para que la obra de la Casa del Niño sea continuada en el hogar.

Por todas estas razones, debes comprender que es para tu hijo y para bien suyo, que te ofrecemos hoy la Casa del Niño.

Traduïm al nostre avui, tot el que calgui, aquesta proclama. Però l'alé és plenament vigent.  Formació racional, salut/higiene/dieta, distracció... creixement harmònic. Ah! i entesa com un bé públic, a l'abast de tothom (dret universal de debò).

L'Educació (entesa de manera integral) ha de ser el pal de paller de la comunitat -des d'on vertebrar-la, des d'on tenir-ne cura. Des d'on definir el bé públic i construir allò comú. Pura  (i radical) actualitat, doncs.

Constatem que el Viatge a Ítaca ve de lluny, al barri. 

confinem-nos tots en la lluita final

qui ho havia de dir, oi? que la mobilització general fos quedar-se a casa... 'Queda't a Casa!', aquesta és l'ordre de l'Ordre. un parell de notes precipìtades:

(1) hom suposa que tothom disposa d'una cosa (quina cacofonia!) anomenada 'casa' on quedar-se.

(2) la moció 'casa' és massa polisèmica.

i és insultant que els visibles ensenyin entorns domèstics privilegiats... des dels que ens diuen 'queda't a casa!'. i a vegades també sembla una burla el discurs motivacional (entre botigueta i foc de camp) que ens insisteix en què d'aquesta en sortim plegats, en què tots hem de col·laborar, en... 

això si: és pel nostre bé, pel bé de tots. cap dubte. i cap broma, tampoc, amb la salut. una salut que justifica l'ordre 'quedeu-vos a casa!' -una bioordre que ens confina. 

només un lleu rebuf de rondinaire...

items pendents per a rebufar: el paperot que fan alguns representants polítics; el llenguatge emprat per a mobilitzar-nos; els llenguatges emprats per a dir-nos el què ens està passant; la necessària reconstrucció d'un sistema de benestar social fort (ens hem tornat conservadors); els afectes suscitats, en aquests dies; les noves expressions d'allò comú; i etc.

el temps,, els temps

Sendo gli appetiti umani insaziabili, perché avendo dalla natura di potere e volere desiderare ogni cosa, e dalla fortuna di potere conseguitarne poche, ne risulta continuamente una mala contentezza nelle menti umane, ed uno fastidio delle cose che si posseggono: il che fa biasimare i presenti tempi, laudare i passati e desiderare i futuri, ancora che a fare questo non fussono mossi da alcuna ragionevole cagione

Machiavelli, Discorsi II

una nova dècada, si us plau

2020

Nietzsche va deixar escrit que algú podria haver-se imaginat una faula així:

En algun racó perdut del titil·lant univers escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre on animals llestos inventaren el coneixement. Aquell va ser el minut més arrogant i més fal·laç de la “història universal”: però certament va ser només un minut. Després d’unes poques alenades de la natura, l’astre es glaçà i els llestos animals hagueren de morir.

Bé...

Certament, som pur atzar, insignificant matèria una mica "llesta" en un univers inabastable

Després d’aquest minut d’arrogància... l’astre continuarà girant al voltant del Sol, un cop per any (més o menys); i la convenció ens diu que estem a punt de què n’acabi una, d’aquestes voltes, i en comenci una de nova –amb un número rodó: 2020.

Tot i que... a més del coneixement, els animals llestos també hem inventat la Bellesa.

I això ja són “palabras mayores”!  Ai, la Bellesa! Ajut i consol per a conviure amb tanta arrogància, amb tanta fal·làcia... i provar de ser una mica menys insignificants.

La vida ens regala l’alè de la Bellesa que hem sabut crear ... i també l’amor que hem pogut donar_rebre.

El mateix Nietzsche també va deixar escrita una sentència que venia a dir que Tot amor pensa en l’instant i en l’eternitat –però mai no en “la llargada”.

La Bellesa i l’Amor, contra el temps. Que l’any nou ens ho deixi tastar, ni que sigui una mica.

Yesterday

Un producte comercial més, sí... Però té dues o tres coses força interessants!

literatura

La Literatura t'obre a les infinites facetes de la realitat. Mostra els misteris que s'amaguen darrera d'allò que se'ns dóna. Perquè en ella hi cap tot i, sovint, hi és tot. 

El perfil de les nostres pors, l'horitzó de les esperances. També el més profund d'allò que sentim. Hi posa paraules, i aleshores se'ns revela. De te fabula narratur. Esgarrifa, doncs. 

I molt més. Sempre és un viatge ple de coneixences, en escenaris que parlen per sí mateixos. A través dels mons possibles, i per tant reals. A través, sobretot, de la geografia més abrupta i complicada: la de la insondable complexitat del 'jo'.

silenci

Soroll: És un garbuix de dades sense significat; aparentment, no transmeten informació. És allò que distorsiona el missatge que va de l'emissor al receptor; allò que posa pals a les rodes en la comunicació, embrutant la nitidesa del missatge; enfosquint la claredat d'allò que creiem que volem dir o que ens volen dir. 

Però potser, en certa manera, el caos de dades que configuren el soroll sí que diuen alguna cosa per elles mateixes. El soroll no seria exactament un significant buit... Podríem veure'l igualment com una mena d'informació, ja que pot contenir dades que s'afegeixen als nostres missatges. Sense deixar de ser una pertorbació. 

Estem més que conformats al soroll. Un soroll que acaba per no sentir-se, per no notar-se. Com ho és l'aigua per al peix o l'aire per a l'ocell. L'àmbit en què vivim, tanmateix.

El soroll de la ciutat; dels cotxes, de les màquines. El soroll de notícies que esclaten i s'esfumem. El soroll de la cridòria insensata de tertulians i opinadors de tota mena. El soroll dels milers d'espectacles que ens envolten. El soroll de tantes converses buides, de tant 'parlar per no callar'.

Conformats al soroll... Conformisme; conformació; conformar-se; ésser conformat. El quid (el sentit de la jugada) del conformisme rau en el fet que els processos de conformació són imperceptibles. 

Adoptem i/o ens adaptem a una forma, igual que respirem. I la forma, sempre, està lligada a l'ordre; al poder, per tant.

El silenci és disruptiu! El sorollós silenci... 

poema

I 

Ya no es mágico el mundo. Te han dejado. 
Ya no compartirás la clara luna 
ni los lentos jardines. Ya no hay una 
luna que no sea espejo del pasado, 

cristal de soledad, sol de agonías. 
Adiós las mutuas manos y las sienes 
que acercaba el amor. Hoy sólo tienes 
la fiel memoria y los desiertos días. 

Nadie pierde (repites vanamente) 
sino lo que no tiene y no ha tenido 
nunca, pero no basta ser valiente 

para aprender el arte del olvido. 
Un símbolo, una rosa, te desgarra 
y te puede matar una guitarra. 

II 

Ya no seré feliz. Tal vez no importa. 
Hay tantas otras cosas en el mundo; 
un instante cualquiera es más profundo 
y diverso que el mar. La vida es corta 

y aunque las horas son tan largas, una 
oscura maravilla nos acecha, 
la muerte, ese otro mar, esa otra flecha 
que nos libra del sol y de la luna 

y del amor. La dicha que me diste 
y me quitaste debe ser borrada; 
lo que era todo tiene que ser nada. 

Sólo que me queda el goce de estar triste, 
esa vana costumbre que me inclina 
al Sur, a cierta puerta, a cierta esquina.

Borges, 1964

ius

Fa més de 400 anys, un tal Cesare Ripa va publicar una impressionant Iconologia, en la que simbolitzava en imatges molts dels conceptes 'morals' que el Renaixement havia posat en circulació. Per representar una cosa anomenada 'raó d'estat', proposa la següent imatge:

Una dona armada (a l'estil d'una deesa clàssica) exhibeix amb una mà el ceptre de govern. Vestida 'para matar', potser; però amb el símbol del poder cap avall (hi ha una 'iconologia' contemporània on es veu centenars d'alcaldes blandint el seu bastó cap amunt).

Amb l'altra mà té subjectat el lleó de la força. L'animal és seu, i no li cal massa esforç per retenir-lo; tampoc per deixar-lo anar, si cal.

Està trepitjant un llibre amb el títol 'IUS' (justícia), S'hi recolza a sobre. El llibre és el seu senzill pedestal. Però està mig ocult per la llarga faldilla...

L'art de governar exigeix de tant en tant que es corri un vel sobre els procediments legals ordinaris. Quan? En situacions d'emergència. Per tant, el poder rau en la capacitat de dictar quan estem en una situació d'aquestes. I dóna la sensació que ja fa temps que s'ha decretat un estat d'emergència permanent...

Addenda: per a representar la noció de 'Justícia' ja no ens cal la imatge tradicional (aquella de la deesa amb els ulls tapats i etc); ja en tenim prou amb allò que va dir fa temps un polític andalús: "la Justicia es un cachondeo".

Califòrnia

Un pas de la imprescindible Teoria General de la Basura s'anomena "Where Western Civilization ends (de Atenas a Santa Mónica)", títol inspirat en una obra en marxa de Luis Macías.

L'excitant explicació/narració/provocació ve a dir que la cultura hel·lènica va començar a viatjar cap a l'Occident... fins que al segle XIX assoleix la seva fi estable i la seva finalitat, a la línia de costa del Pacífic. Allà s'ha generat una absoluta densitat de civilització, com si tota la massa cultural de la vella Grècia s'acabi trobant agregada i potenciada a Califòrnia. 

La nòria que hi ha a la platja de Santa Mònica, girant sobre si mateixa en una aparença d'infinita mobilitat, és el Final. Inici hel·lenístic i final californià, doncs, de la nostra civilització. Atenes i Califòrnia, simbòliques potes de la doble hèlix del nostre ADN cultural.

I la notícia d'aquests dies és que Califòrnia es crema!!!

solitud

prepolítica

Ja fa dies que hem assumit que vivim en temps de postdemocràcia. Doncs sembla com si alguns dels esdeveniments actuals ens aboquin a pensar allò que hi és abans, de la democràcia. La prepolítica; el conjunt de condicions que han de fer-la possible.

Dos exemples. Els abismes a què s’ha arribat, potser, ens fan girar la vista cap a (1) qüestions tan “toves” com l’empatia o simplement el saludar-nos; i (2) la necessària reivindicació de què les Institucions funcionin de manera eficaç.

Les Institucions haurien de garantir la radical igualtat de tothom... I per això són l’instrument cabdal per a assegurar que la immensa majoria no pateix les arbitrarietats de la minoria de poderosos. Que el diner no ho pot tot. Ingènuament, potser, treballem i estem compromesos en què això sigui així.

El poder judicial o les Universitats Públiques en són un clar camp on podríem millorar. Amb aires de justicier de western hauríem de dir: “Quita tus sucias manos de...”.

L’altre cas té a veure amb reconèixer-nos. Poder-nos mirar als ulls. Voler formar part d’un nosaltres. Honestedat i virtut cívica bàsica, potser (au, més ingenuïtats!). Entendre que no som si no és compartint un temps i un espai comuns.

Institucions serioses i ciutadans honests. Per cert: una i l'altra condició de possibilitat de la política/de la democràcia/ de la convivència es condicionen mútuament. 

Sense tenir res a veure... Donats els aires de guerra freda que sembla que tornen a córrer -els poderosos del món ho atien!-, ha estat pertinent recuperar algunes reflexions d’un interesantíssim pensador: Günther Anders. En un llibre publicat en el 1956, "La obsolescencia del hombre", exposava que el Nihilisme i la bomba (atòmica) són el mateix, mostrant el caràcter aniquilable de la humanitat. Com no valem res, com estem-aquí per a res, com no hi ha sentit... la bomba no empitjora res.

Som éssers condemnats a viure a l’ombra d’aquest inevitable acompanyant; contingents i finits. És a dir: sense esperança, sense projecte. Tanmateix...

La lluita contra la bomba era (és) una lluita de la humanitat com a tal -ho hauria de ser! I sota el nom "la bomba", posem-hi tota la tecnologia que és capaç d'anorrear el món. 

Allò que les religions i les filosofies, els imperis i les revolucions no han dut a terme –convertir-nos a nosaltres en una humanitat- ho ha assolit ella. Allò que ens pot impactar a tots ens afecta a tots. En tant que morituri, ara som nosaltres. Per primera vegada realment. És poc honrós que per això haguem necessitat la bomba. Però oblidem-nos. Ara ho som. Demostrem que també ho podem ser com a éssers vius; i esperem el dia en què considerem les pors apocalíptiques d’avui com a malsons del passat  i no vegem en paraules com les que aquí s’han expressat més que “Quin pathos tan superflu!”.

Abocats a l’abisme, doncs. Predre'n consciència, assumir-ho...com a condició de possibilitat de què pugui fructificar la llavor d’un nosaltres.

sentit i sensibilitat

Un recent escrit de n’Amador Fernández-Savater  ens ha fet anar força més enllà d'estar-hi d'acord. És una molt bona invitació a pensar -i a fer! 

Per provar d'entendre allò que ens passa, les conjuntures es llegeixen, habitualment, com una disputa entre diferents grups de poder. S'analitzen les maniobres partidistes, les intrigues de saló, les relacions de força entre faccions, l’actuació de la maquinària de l'Estat; els sondejos, l’opinió pública, les piulades, i etc. El text proposa enfocar-ho des d'una mirada diferent i fer-ho a partir d’un interrogant radical: és possible llegir el momentum com un xoc entre diferents sensibilitats davant la vida en comú?

El capitalisme triomfant ho va conquerint tot... i necessita no només l’abolició de les velles regulacions i proteccions, sinó també i sobretot una insensibilització radical. Cal que s'adeqüin a les necessitats funcionals de la societat-on-tot-és-mercat l'estructura del voler i del sentir, del pensar i del fer... La moral; l'ànima, en un mot.

Precarització de la vida, en tots els sentits; també en el de veure l'altre com a obstacle i/o amenaça. Zero empatia. Res m’ha de lligar a l’altre, que és quelcom que sobra, que és prescindible. I l'àmbit social és l'escenari d'un estat de guerra de tots contra tots -i ha de ser viscut així. Allò que sosté els dispositius de precarització de la vida, doncs, és una certa configuració (o desconfiguració) del caràcter, de la percepció i la sensibilitat.

En aquest escenari fosc, crispat, emprenyat... apareixen veus i gestos que evoquen una manera diferent de sentir. Tres exemples: el vuit de març, la veu de la mare del nen assassinat a Níjar i les mobilitzacions a Madrid/Lavapiés després de la mort de l’immigrant....

Se me saltaron las lagrimas el 8M viendo a primera hora de la mañana un “piquete” de chicas sub16 (y chicos, a la zaga) recorriendo el barrio, con energía a chorros e infinita lucidez en sus consignas.

Se me saltaron las lágrimas escuchando a Patricia Ramírez pidiendo a la gente que “se sacase a la bruja de la cabeza” y recordase más bien las "acciones bonitas" que tuvieron lugar durante la búsqueda de Gabriel.

Se me saltaron las lágrimas escuchando a los oradores de la plaza Nelson Mandela de Lavapiés apelar, sólo un día después de la muerte (muerte política) de Mame, a la humanidad compartida, a la igualdad de todas las personas.

El filósofo y escritor George Bataille decía que hay “lágrimas felices”. No son exactamente lágrimas de alegría, sino de emoción por ver acontecer algo “milagroso”: imprevisible, inesperado, impensable, imposible pero cierto.

Es “milagroso” escuchar a quien ha sufrido el daño más grande hablar de pelear por más vida y no por más muerte, por más humanidad y no por menos, por más empatía y no por más guerra de todos contra todos. Que se nos humedezcan más a menudo los ojos de estas lágrimas, para despertar y reactivar nuestra piel endurecida por el principio de crueldad.

Potser no hi té res a veure, però en un escrit de 1797, el nostre pare Kant explica que allò que sentim davant de determinats fets assenyala amb certesa que som humans (en el sentit clàssic i ple de la paraula: animals dignes, racionals, morals...) Ell presenta la Revolució Francesa com una prova empírica de què la humanitat progressa moralment:

La revolució d'un poble pletòric d'esperit, que estem presenciant en els nostres dies, pot triomfar o fracassar, pot acumular misèries i atrocitats en tal mesura que qualsevol home assenyat mai es decidís a repetir un experiment tan costós, encara que pogués dur-ho a terme per segona vegada amb fundades esperances d'èxit i, malgrat això, aquesta revolució —a la meva manera de veure— troba en l'ànim de tots els espectadors (que no estan compromesos en el joc) una simpatia propera a l'entusiasme, la manifestació del qual porta aparellat un risc, que no pot tenir una altra causa sinó la d'una disposició moral en el gènere humà.

[un altre dia discutim si això de ser espectadors sense estar compromesos és possible i com pot ser viable -en època de Kant no hi havia tele ni twitter; ah! i també com pot ser que les misèries i atrocitats en una revolució són assumibles en funció de la grandària moral de l'empeny]

Hi ha esdeveniments que impacten en nosaltres i ens susciten determinats sentiments. Que fan aflorar allò que en el fons i de debò pensem/sentim/esperem/volem. Així doncs, la prova empírica de què som éssers humans (és a dir: que hi ha esperança) és l'entusiasme que sentim (la pell de gallina, la llagrimeta) davant de fets com una revolució justa. 

Els fets que relata l'autor del text esmentat també ho aconsegueixen -text que suscita, en llegir-lo, un cert encís, una emoció positiva. En un bucle feliç, ens provoca també lágrimas felices.

Ah! i al Parlament es parla d'humanitat i manca d'humanitat; de sentiments enfrontats; de vivències doloroses, d'empatia ... Potser una altra de les revolucions pendents va per aquí, oi? Ser persones, es deia. 

es lo que hay

La realitat és una merda. O, posant-nos estupendus, allò que existeix no té cap justificació en si mateix. Em sembla que era Adorno qui ens en prevenia: el pensament no pot subsumir en una totalitat de sentit la realitat sencera; i, a més, aquesta és sofriment, dolor i patiment de cada cos   –allò de “després d’Auschwitz” té moltes derivades.

impossibilitat d’intel·ligir tot el real com un tot + inexorable presència del patiment

El món inabastable, la cosa que es més (que sempre serà més) que el concepte amb què provem de pensar-la; i el patiment que ens té lligats a la terra -arrelats- i clama/crida des de la radical singularitat de cada cos.

La finitud. Pensar i viure a partir d’aquesta constatació. Defensar la racionalitat sabent-la incompleta i feble. Defensar l'alegria sabent-nos febles i incomplets. Construir en comú, fins i tot, una vida suportable.

desig

Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva

estrella, allò per a què serveixes, allò en

què et sents un entre els homes. Esforça’t

en la teva tasca com si de cada detall que

penses, de cada mot que dius, de cada peça

que hi poses, de cada cop del teu martell,

en depengués la salvació de la humanitat.

Car en depèn, creu-me. Si oblidat de

tu mateix fas tot el que pots en el teu treball,

fas més que un emperador que regís

automàticament els seus estats; fas més

que el qui inventa teories universals només

per satisfer la seva vanitat, fas més que el

polític, que l’agitador, que el qui governa.

Pots negligir tot això i l’adobament del

món. El món s’arreglaria bé tot sol, només

que tothom fes el seu deure amb amor a

casa seva.

L’elogi del viure

Joan Maragall

l'aposta

Pascal, inserint-se en una línia de pensament que venia de lluny, opinava que l’existència de Déu –d’un déu- no és demostrable. Es va adonar de què cap argument a l’efecte és vàlid. I va fer una proposta agosarada: cal apostar a què Déu existeix.

Com que també era matemàtic, va utilitzar una figura del càlcul de probabilitats per explicar com sortir de la impossibilitat de demostrar racionalment (com ho pretenia fer una certa tradició) l’existència de Déu: hi ha les mateixes possibilitats per al si i per al no (que Déu existeixi). Les dues hipòtesis són sostenibles igualment, i ningú podria afirmar de manera evident una o l’altra posició. 

Aleshores, fa una trampa (una altra), i diu que hi ha una diferència essencial: si Déu és una ficció, estem condemnats al no-res i la vida no té sentit. Si, al contrari, hi ha un déu que és Déu, la compensació de creure-hi és enorme. En sortim guanyant, i molt. Entre creure i no creure en Déu, Pascal ens anima a escollir la primera opció, perquè si encertem ho guanyem tot i si ens equivoquem no perdem res; i si no es creu, o no es guanya res o es perd tot. Per tant, cal apostar per l’existència d’un déu que sigui Déu –i creure en ell-, perquè el guany és indiscutible.

L’aposta pascaliana és pur voluntarisme. Del fet de què necessitem un déu no es deriva necessàriament que existeixi. Tanmateix, heus aquí una derivada interessant de la proposta de Pascal: ho necessitem.

[on diu "Déu" hi podem posar qualsevol succedani que esmenti la plenitud, la realització dels ideals, la felicitat... ]

L’existència de Déu esdevé una esperança, una incerta certitud (i una incerta glòria, també). És per això que cal apostar. Ah! I no ens en podem escapolir, creia Pascal: il faut parier. Cela n'est pas volontaire, vous êtes embarqués. 

“Viu com si Déu existís”, seria la conclusió. Al cap i a la fi, Pascal també va deixar escrit que el costum és la nostra natura; qui s’acostuma a la Fe, creu.

Una temporadeta més tard, el nostre pare Kant va defensar que, malgrat que en rigor no hi ha cap evidència sensible que correspongui a les idees que globalitzen l’experiència (Déu, Món, Ànima; Bondat, Bellesa... per exemple), això no vol dir que siguin invencions arbitràries. Ben al contrari: es tracta d’idees necessàries, plantejades per la pròpia natura de la raó humana. Són idees regulatives, que permeten unificar el coneixement i donar sentit a l’acció.

Pensem i actuem com si tot tingués un sentit darrer; com si hi hagués un fonament; com si existís la veritat; com si hi hagués un futur on es realitzaran tots els ideals ètics. Vivim com si.

L’aposta de Pascal; la creença en què la mateixa Raó humana estructura amb sentit la nostra experiència d’estar vius. D’alguna manera, una “voluntat d’il·lusió”, que diria Nietzsche. 

Potser ja no ens interessa, segons què; però la idea de l’aposta (o del com si) no deixa de ser encisadora.

En una història que ens ha posat repetidament davant la barbàrie (els camps d’extermini en són l’expressió paradigmàtica); en una societat on hi ha grans majories sotmeses a l’explotació i a l’engany estructurals... ens trobem, potser, amb la necessitat d’apostar: malgrat totes les contradiccions, apostem a què hi ha sentit a les nostres lluites, resistències, escapades, anomalies, etc... La vida té més força que la mort. Apostar, així, amb una actitud de confiança –l’esperança. Amb tots els dubtes del món, tanmateix. 

En una altra tradició també hi ha qui ha pensat quelcom semblant. Una mena de fe secular en què el futur serà millor que el present anima una part dels desenvolupaments teòrics i pràctics del marxisme. L’acte de fe es fonamenta en un aposta: la possibilitat d’una vida humana plena –el socialisme. I entre socialisme i barbàrie... a què apostem?

Més que una certesa científica, el compromís en fer i pensar segons què es basa en una aposta -raonada, raonable. Una certa esperança sobre la que es pot comprometre l’existència sencera. Amb tots els dubtes del món, tanmateix.

Digues que m'estimes encara que sigui mentida. O la necessitat de la il·lusió. Per tirar endavant, perquè volem viure. I la lucidesa ens permet apostar amb una certa distància irònica...

la feblesa

A la França decimonònica, l'any 1848 hi ha una "moguda" que fa caure el règim. S'hi barregen els interessos dels sectors socials que en tenen (comerciants,industrials, financers... la "gent d'ordre") amb les necessitats i les urgències dels que no tenen res. Es proclama una República, i es redacta una Constitució.

Enmig de tensions de tota mena (també en el front exterior), la "Revolució" sembla que ha triomfat, i es programen unes eleccions per al maig de 1852.

"Qualsevol observador honest, fins i tot si no ha seguit pas a pas el curs del desenvolupament francès, ha d'haver pressentit la imminència d'una desgràcia no percebuda per la revolució. N'hi havia prou amb sentir els crits cofois de victòria amb els quals es felicitaven els demòcrates sobre les conseqüències esperadament favorables de maig del 1852. 

Maig del 1852 els hi havia esdevingut una idea fixa en els caps, un dogma com el dia de la reaparició del Crist i l'inici del Regne Mil·lenari en els caps dels quil·liastes. 

La feblesa s'havia refugiat de nou en la fe en els miracles, creia derrotat l'enemic quan només l'havia conjurat en la imaginació, i va perdre tota la comprensió del present en una glorificació inactiva del futur que els esperava i els fets que tenien en ment però que no volien dur a terme encara".

Rellegir 'El divuit de Brumari de Louis Bonaparte' amb ulls d'avui... un passeig ple d'aventures i de coneixences. Tot i que les circumstàncies són les que són (i són sempre diferents). I que la història mai es repeteix: i quan sembla que ho fa, esdevé una comèdia.

Tot i que... Però no deixa de ser alliçonador, això.

doncs NO

La remor dels fets d'octubre (i de setembre)... i tanmateix, la remor persisteix. 

Es tracta, ni més ni menys, que de... la defensa del estado de derecho –sin legalidad no hay democracia-. Sense matisos i sense raons. Sense sentit, si t’ho pares a pensar una mica.

Els protagonistes (els que ells decideixen que ho són) dels fets han de comparèixer davant això que anomenen Justicia, per donar compte del que han fet. O del que pensen; o de les seves intencions pretèrites, presents i futures. O de ves a saber què. "La veritat i les formes jurídiques".

Les referències mediàtiques que ens arriben de les declaracions davant els funcionaris de la Justicia ens fan caure no en un mar de dubtes, sinó en un oceà d'estupefacció. Indignació... impotència?

Uns han dit que acaten i acataran l’ordenament jurídic vigent (espanyol); i continuen a la presó. D’altres diuen que tot allò anava de debò i que es pretenia trencar no-simbòlicament amb l’statu quo; i no estan a la presó.

Arbitrarietat? Diran que no. Els profans no en sabem, ho confonem tot... i pensem que el normal funcionament de les Instituciones del Estado de Derecho en realitat amaga una operació política de magnituds considerables.

Doncs no cal saber gaire, per constatar que hi ha persones que estan tancades a la presó de manera ignominiosa, vergonyant, escandalosament bruta. Defensar allò que és obvi: en aquest punt estem. 

anar-hi anant

Petit pais, pàtria dissortada. La cosa ve de lluny, del fons del temps històric de les Espanyes. Més recentment, hi va haver moments-punt-d’inflexió els anys 31 i 75/80 del segle XX. Potser també l’any 3 del segle XXI, amb la proposta maragalliana. I la van tombar... i el 10 de juliol de 2010 va esclatar quelcom que s’estava covant de feia temps... El català emprenyat va decidir ser, també, el català revoltat. «Som una nació. Nosaltres decidim».

I vam anar decidint... I a cada pas, alguns pensaven que ja n'hi havia prou... que "fins aquí hem arribat, demostrant el que calia... i ara a treballar!". I d'altres creien que s'ha de continuar empenyent. Set vegades, set. Per ara...

11 setembre 2012, després de la gran manifestació. I els 11S dels dos anys següents.

27 de setembre de 2015, eleccions “plebiscitàries”.

6 i 7 de setembre de 2017, aprovació al Parlament de les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica i fundacional de la República

1 d’octubre de 2017, referèndum que déu n’hi do

3 d’octubre de 2017, vaga i/o aturada; protesta generalitzada contra la repressió violenta.

--

26 i 27 d’octubre de 2017, no convocatòria d’eleccions i dui o no dui

21 de desembre de 2017, eleccions convocades pel govern espanyol