la gent

La formidable sèrie Show Me a Hero hauria de ser de visió obligatòria per a tothom qui es dedica, directament o indirecta, a la cosa pública. Dóna per estirar comentaris i valoracions en moltes direccions. N'hi ha una que recorda la idea de "contrademocràcia", proposada fa uns quants anys per P. Rosanvallon. 

Un dels principals problemes amb què convivim, en l'àmbit de l'esfera pública, és el de la manca de confiança en els representants escollits -els anomenats polítics. Tanmateix, la crisi de legitimitat de la democràcia representativa i els seus fruits no ha anul·lat la participació ciutadana -diguem-li participació. Hi ha mobilitzacions de caràcter plural (al carrer, a les xarxes, a les barres dels bars...); deixant de banda les crítiques (necessàries, sobretot quan determinades formes d'expressió són tant ridícules com donar-li a un botó del teclat de l'ordinador i ja està), sí que és cert que assistim a una eclosió significativa de protestes. D'expressions socials de la desconfiança. 

La "contrademocràcia" seria el nom que li podem donar al conjunt d'expressions i pràctiques de control, judici negatiu i obstrucció, mitjançant les quals això que anomenen la gent exerceix pressió sobre els que sembla que manen. Juntament amb els vots i les urnes, això dóna veu (crit) a la gent, que vigila, jutja, veta, es lamenta, es queixa... Manifestacions de sobirania, potser, amb formes no organitzades per les institucions; participació sense motlles. 

L'apatia política que alguns lamenten potser no és tant apàtica -i és una mutació profunda en la relació entre l'individu (ja no només ciutadà) i la política (entesa de manera ampla, extensa). I evidencia, també, una progressiva distància entre la gent i les institucions. L'autor esmentat parla de "impolítica". L'augment aparent del poder social pot acabar provocant temptacions populistes; la globalitat i la coherència són substituïdes per la fragmentació i la diseminació. Però això no és tan bonic: si tothom té raó... és impossible acontentar a tothom!

La preocupació per auditar l'acció dels governs, així, pot acabar generant una permanent estigmatització de les autoritats. "Rebtujadors", i no rebels, dissidents o resistents. El triomf de l'efecte "nimby" (Not in my back yard, no al meu pati del darrere). Aquest acrònim descriu la reacció de la gent que expressa queixes i s'enfronta a canvis i projectes d'instal·lació en el seu entorn immediat d'infraestructures necessàries per a la col·lectivitat però considerades com a perilloses o desagradables,  ja sigui per causa de contrarietats personals o de perill real.

Acaba, moltes vegades, essent la contradicció absoluta. No sempre és fàcil diferenciar entre un egoisme populista i objeccions justificades. És tant difícil fer les coses combinant els interessos privats i l'interès públic, que aquest acaba desapareixent de l'horitzó de la nostra vida en comú.

En qualsevol cas, els procediments institucionals són objecte de rebuig, desacreditats per la desconfiança. I el terreny va essent ocupat pel crit, la queixa, l'exabrupte. Replegament individualista (extensible a comunitats in-divisibles, també). Lluny, cada cop més lluny, de formulacions positives d'un món en comú.