La Torrassa

Estiu de 1936: com en tants altres llocs, a L'Hospitalet va esclatar (també) la Revolució; i es va projectar cap a d'altres llocs... partint del barri, la"murcia chica", pàtria dels xarnegos. 

L'Ajuntament  (la municipalitat), entre moltes iniciatives (revolució = esclat de creativitat i d'innovació social), va prendre's molt seriosament la cura dels infants. La col·lectivitat obrera Tecla Sala va fer córrer una "octaveta", promocionant-la:

Te ofrecemos la Casa del Niño para que tu hijo reciba, hasta la edad de cinco años, la asistencia más completa durante las jornadas de trabajo, en las que, casi siempre hasta ahora, ha tenido que estar en la calle; e incluso, cuando podías confiarlo a alguien, no recibía la educación ni los cuidados necesarios para ser mañana un hombre sano y bien equilibrado.

Además, el fin de la Casa del Niño no es sólo asegurarle las atenciones necesarias y aliviar tus fatigas. Va mucho más lejos. Las condiciones en las cuales has vivido te han impedido informarte de lo que hacía falta para criarlo racionalmente. Es por estas razones que hemos organizado, tan perfectamente como es posible, todas las comodidades necesarias, y para asegurar a tu hijo un ambiente razonable, hemos hecho de tal manera que todos los elementos del medio y complementarios le sean asegurados, tanto desde el punto de vista de la higiene, de la educación, como del alimento y del cuidado médico.

La Casa del Niño estará organizada en dos secciones principales. En cada etapa recibirá lo que le convenga desde el punto de vista del alimento, de la distracción y de la formación según sus aptitudes propias. Y será conveniente que las madres tengan en cuenta las indicaciones dadas por el personal para que la obra de la Casa del Niño sea continuada en el hogar.

Por todas estas razones, debes comprender que es para tu hijo y para bien suyo, que te ofrecemos hoy la Casa del Niño.

Traduïm al nostre avui, tot el que calgui, aquesta proclama. Però l'alé és plenament vigent.  Formació racional, salut/higiene/dieta, distracció... creixement harmònic. Ah! i entesa com un bé públic, a l'abast de tothom (dret universal de debò).

L'Educació (entesa de manera integral) ha de ser el pal de paller de la comunitat -des d'on vertebrar-la, des d'on tenir-ne cura. Des d'on definir el bé públic i construir allò comú. Pura  (i radical) actualitat, doncs.

Constatem que el Viatge a Ítaca ve de lluny, al barri. 

confinem-nos tots en la lluita final

qui ho havia de dir, oi? que la mobilització general fos quedar-se a casa... 'Queda't a Casa!', aquesta és l'ordre de l'Ordre. un parell de notes precipìtades:

(1) hom suposa que tothom disposa d'una cosa (quina cacofonia!) anomenada 'casa' on quedar-se.

(2) la moció 'casa' és massa polisèmica.

i és insultant que els visibles ensenyin entorns domèstics privilegiats... des dels que ens diuen 'queda't a casa!'. i a vegades també sembla una burla el discurs motivacional (entre botigueta i foc de camp) que ens insisteix en què d'aquesta en sortim plegats, en què tots hem de col·laborar, en... 

això si: és pel nostre bé, pel bé de tots. cap dubte. i cap broma, tampoc, amb la salut. una salut que justifica l'ordre 'quedeu-vos a casa!' -una bioordre que ens confina. 

només un lleu rebuf de rondinaire...

items pendents per a rebufar: el paperot que fan alguns representants polítics; el llenguatge emprat per a mobilitzar-nos; els llenguatges emprats per a dir-nos el què ens està passant; la necessària reconstrucció d'un sistema de benestar social fort (ens hem tornat conservadors); els afectes suscitats, en aquests dies; les noves expressions d'allò comú; i etc.

el temps,, els temps

Sendo gli appetiti umani insaziabili, perché avendo dalla natura di potere e volere desiderare ogni cosa, e dalla fortuna di potere conseguitarne poche, ne risulta continuamente una mala contentezza nelle menti umane, ed uno fastidio delle cose che si posseggono: il che fa biasimare i presenti tempi, laudare i passati e desiderare i futuri, ancora che a fare questo non fussono mossi da alcuna ragionevole cagione

Machiavelli, Discorsi II

una nova dècada, si us plau

2020

Nietzsche va deixar escrit que algú podria haver-se imaginat una faula així:

En algun racó perdut del titil·lant univers escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre on animals llestos inventaren el coneixement. Aquell va ser el minut més arrogant i més fal·laç de la “història universal”: però certament va ser només un minut. Després d’unes poques alenades de la natura, l’astre es glaçà i els llestos animals hagueren de morir.

Bé...

Certament, som pur atzar, insignificant matèria una mica "llesta" en un univers inabastable

Després d’aquest minut d’arrogància... l’astre continuarà girant al voltant del Sol, un cop per any (més o menys); i la convenció ens diu que estem a punt de què n’acabi una, d’aquestes voltes, i en comenci una de nova –amb un número rodó: 2020.

Tot i que... a més del coneixement, els animals llestos també hem inventat la Bellesa.

I això ja són “palabras mayores”!  Ai, la Bellesa! Ajut i consol per a conviure amb tanta arrogància, amb tanta fal·làcia... i provar de ser una mica menys insignificants.

La vida ens regala l’alè de la Bellesa que hem sabut crear ... i també l’amor que hem pogut donar_rebre.

El mateix Nietzsche també va deixar escrita una sentència que venia a dir que Tot amor pensa en l’instant i en l’eternitat –però mai no en “la llargada”.

La Bellesa i l’Amor, contra el temps. Que l’any nou ens ho deixi tastar, ni que sigui una mica.

Yesterday

Un producte comercial més, sí... Però té dues o tres coses força interessants!

literatura

La Literatura t'obre a les infinites facetes de la realitat. Mostra els misteris que s'amaguen darrera d'allò que se'ns dóna. Perquè en ella hi cap tot i, sovint, hi és tot. 

El perfil de les nostres pors, l'horitzó de les esperances. També el més profund d'allò que sentim. Hi posa paraules, i aleshores se'ns revela. De te fabula narratur. Esgarrifa, doncs. 

I molt més. Sempre és un viatge ple de coneixences, en escenaris que parlen per sí mateixos. A través dels mons possibles, i per tant reals. A través, sobretot, de la geografia més abrupta i complicada: la de la insondable complexitat del 'jo'.

silenci

Soroll: És un garbuix de dades sense significat; aparentment, no transmeten informació. És allò que distorsiona el missatge que va de l'emissor al receptor; allò que posa pals a les rodes en la comunicació, embrutant la nitidesa del missatge; enfosquint la claredat d'allò que creiem que volem dir o que ens volen dir. 

Però potser, en certa manera, el caos de dades que configuren el soroll sí que diuen alguna cosa per elles mateixes. El soroll no seria exactament un significant buit... Podríem veure'l igualment com una mena d'informació, ja que pot contenir dades que s'afegeixen als nostres missatges. Sense deixar de ser una pertorbació. 

Estem més que conformats al soroll. Un soroll que acaba per no sentir-se, per no notar-se. Com ho és l'aigua per al peix o l'aire per a l'ocell. L'àmbit en què vivim, tanmateix.

El soroll de la ciutat; dels cotxes, de les màquines. El soroll de notícies que esclaten i s'esfumem. El soroll de la cridòria insensata de tertulians i opinadors de tota mena. El soroll dels milers d'espectacles que ens envolten. El soroll de tantes converses buides, de tant 'parlar per no callar'.

Conformats al soroll... Conformisme; conformació; conformar-se; ésser conformat. El quid (el sentit de la jugada) del conformisme rau en el fet que els processos de conformació són imperceptibles. 

Adoptem i/o ens adaptem a una forma, igual que respirem. I la forma, sempre, està lligada a l'ordre; al poder, per tant.

El silenci és disruptiu! El sorollós silenci... 

poema

I 

Ya no es mágico el mundo. Te han dejado. 
Ya no compartirás la clara luna 
ni los lentos jardines. Ya no hay una 
luna que no sea espejo del pasado, 

cristal de soledad, sol de agonías. 
Adiós las mutuas manos y las sienes 
que acercaba el amor. Hoy sólo tienes 
la fiel memoria y los desiertos días. 

Nadie pierde (repites vanamente) 
sino lo que no tiene y no ha tenido 
nunca, pero no basta ser valiente 

para aprender el arte del olvido. 
Un símbolo, una rosa, te desgarra 
y te puede matar una guitarra. 

II 

Ya no seré feliz. Tal vez no importa. 
Hay tantas otras cosas en el mundo; 
un instante cualquiera es más profundo 
y diverso que el mar. La vida es corta 

y aunque las horas son tan largas, una 
oscura maravilla nos acecha, 
la muerte, ese otro mar, esa otra flecha 
que nos libra del sol y de la luna 

y del amor. La dicha que me diste 
y me quitaste debe ser borrada; 
lo que era todo tiene que ser nada. 

Sólo que me queda el goce de estar triste, 
esa vana costumbre que me inclina 
al Sur, a cierta puerta, a cierta esquina.

Borges, 1964

ius

Fa més de 400 anys, un tal Cesare Ripa va publicar una impressionant Iconologia, en la que simbolitzava en imatges molts dels conceptes 'morals' que el Renaixement havia posat en circulació. Per representar una cosa anomenada 'raó d'estat', proposa la següent imatge:

Una dona armada (a l'estil d'una deesa clàssica) exhibeix amb una mà el ceptre de govern. Vestida 'para matar', potser; però amb el símbol del poder cap avall (hi ha una 'iconologia' contemporània on es veu centenars d'alcaldes blandint el seu bastó cap amunt).

Amb l'altra mà té subjectat el lleó de la força. L'animal és seu, i no li cal massa esforç per retenir-lo; tampoc per deixar-lo anar, si cal.

Està trepitjant un llibre amb el títol 'IUS' (justícia), S'hi recolza a sobre. El llibre és el seu senzill pedestal. Però està mig ocult per la llarga faldilla...

L'art de governar exigeix de tant en tant que es corri un vel sobre els procediments legals ordinaris. Quan? En situacions d'emergència. Per tant, el poder rau en la capacitat de dictar quan estem en una situació d'aquestes. I dóna la sensació que ja fa temps que s'ha decretat un estat d'emergència permanent...

Addenda: per a representar la noció de 'Justícia' ja no ens cal la imatge tradicional (aquella de la deesa amb els ulls tapats i etc); ja en tenim prou amb allò que va dir fa temps un polític andalús: "la Justicia es un cachondeo".