dret a tenir drets

Política mínima, de supervivència. Navegant entre els esculls que posen uns (enganys) i d'altres (menyspreus). L’eix organitzador de qualsevol proposta política que es vulgui a l’alçada d’aquest temps potser hauria de referir-se a quelcom proper i immediat; si és que no ens fa vergonya recuperar els mots...

El dret a la vida –digna!-, al cos, a la salut –integral!-, a la construcció/recerca de la felicitat, a la satisfacció raonable de les necessitats....  “el dret a trobar allò que hom és i tot allò que hom pot arribar a ser”, que deia Foucault. 

Això converteix en modestament intencionals les accions públiques que cerquen configurar racionalment aquest àmbit comú (plural, contradictori) que és l'espai públic -el lloc privilegiat on és necessària la Política.

no hace falta decir nada más

A los consejos mencionados añádase todavía uno: delimitar o describir siempre la imagen que sobreviene, de manera que se la pueda ver tal cual es en esencia, desnuda, totalmente entera a través de todos sus aspectos, y pueda designarse con su nombre preciso y con los nombres de aquellos elementos que la constituyeron y en los que se desintegrará. Porque nada es tan capaz de engrandecer el ánimo, como la posibilidad de comprobar con método y veracidad cada uno de los objetos que se presentan en la vida, y verlos siempre de tal modo que pueda entonces comprenderse en qué orden encaja, qué utilidad le proporciona este objeto, qué valor tiene con respecto a su conjunto, y cuál en relación al ciudadano de la ciudad más excelsa, de la que las demás ciudades son como casas. Qué es, y de qué elementos está compuesto y cuánto tiempo es natural que perdure este objeto que provoca ahora en mí esta imagen, y qué virtud preciso respecto a él: por ejemplo, mansedumbre, coraje, sinceridad, fidelidad, sencillez, autosuficiencia, etc. Por esta razón debe decirse respecto a cada una: esto procede de Dios; aquello se da según el encadenamiento de los hechos, según la trama compacta, según el encuentro casual y por azar. Esto procede de un ser de mi raza, de un pariente, de un colega que, no obstante, ignora lo que es para él acorde con la naturaleza. Pero yo no lo ignoro; por esta razón me relaciono con él, de acuerdo con la ley natural propia de la comunidad, con benevolencia y justicia.

Marco Aurelio, Meditaciones (III, 11)

professió de fe

Viure junts: heus aquí la condició de la nostra existència. Conviure tot fent possible que cadascú, lliurement, pugui desenvolupar el seu propi projecte vital. En aquest horitzó, la cultura és imprescindible. Sense una cultura cívica arrelada en els cors i les ments de tothom és impossible construir la convivència que ens fa lliures.

La llibertat com a valor suprem és el que dóna la veritable dimensió de la dignitat que mereixem totes les persones. Una llibertat, tanmateix, que ha de ser efectiva i concreta. Que, per tant, exigeix per a la seva realització una estructura social en què la igualtat d’oportunitats faci possible que tothom pugui desenvolupar el seu propi projecte vital.

És responsabilitat de cadascú desenvolupar la pròpia realització personal, escollir autònomament els objectius de la vida i esforçar-se per assolir-los. Però és cosa de tots -de la societat organitzada mitjançant normes justes- garantir les condicions que facin possible aquesta recerca del camí propi. Totes les persones, sense cap distinció, han de tenir les mateixes oportunitats d’accedir a l’educació, a la salut, a les pensions, a la cura en cas de dependència, etc.

No sé si ja se'ns ha passat l'època en què això tenia sentit...

el mal català

Esgarrifa l’anunci oficial del “tricentenari”. Sembla dissenyat per aixecar els cors; és un producte motivacional, potser. Té un aire de foc de camp en unes colònies organitzades per un agrupament escolta o un club d’esplai. Per una entitat xiruquera, on l’opció per la fe i l’opció pel país es barregen i es confonen –s’identifiquen. Però no: és l'anunci d'una institució estatal, la Generalitat de Catalunya. 

Dibuixa un “nosaltres”: érem, som i serem (tant si es vol com si no es vol). Tanmateix, qui  és que decideix qui entra o surt d'aquest cercle del "nosaltres"? Quins lligams uneixen a qui per a pertànyer-hi? Aquestes qüestions romàntiques, essencialistes, teològiques... ja feia temps que les havíem superat, oi? Doncs no: Sant Tornem-hi.

L’essència (vagarívola, abstracta) per damunt de l’existència (material, real). La institució no és gens responsable (ni davant Déu ni davant la Història) de res que tingui a veure amb aquesta existència real, com per exemple les beques menjador, o les escoles bressol públiques municipals, o més en general la pobresa creixent en els contorns metropolitans. Ah!, perdó: tot plegat s'arreglarà quan arribi el gran dia.

Uff... paro d'anar per aquí. Dec ser un traïdor a la pàtria; un mal català.  Tornem a mirar-ho, a sentir-ho... Tinguem Fe!

pongamos que hablo de...

la mentida patològica

la subordinació dels interessos públics als privats

l’elecció de col·laboradors en funció de la seva submissió i no de la seva capacitat

la desqualificació sistemàtica de l’adversari

la reacció paranoica a les crítiques

el despreci més absolut cap a qui discrepa

etc

etc

Li diem berlusconisme, a això? o cerquem un isme més proper encara?

Tot una forma de “fer política”, tanmateix. Que tard o d’hora acaba per desvetllar-se i mostrar-se en tota la seva veritable cara –perquè no som tant tontos tant de temps. Que ha aconseguit desprestigiar l’activitat que hauria de ser la més noble, la dels millors –perquè es tracta de tenir cura d’allò comú. Que ha instal·lat, també entre la bona gent i no només entre els "predicadors de barra de bar" i els cínics malaltissos, la sensació de què todos son iguales.

Això és absolutament funcional a un determinat projecte, que és el d'aprofitar la crisi per a imposar el capitalisme en tota la seva cruesa. El triomf del capital en la lluita final, potser. Una condició de possibilitat per a aquesta victòria és anorrear la Política. I alguns sembla que s'empenyin seriosament en aconseguir-ho (ah! tant se val la bandera que aixequin nominalment).

Mandela és ben viu

Riure i ballar, signes de vida!!! Veient aquests darrers dies, d’entre l’allau de productes mediàtics al voltant de Mandela, com celebren la seva mort; i com ell ho feia, en ocasions solemnes.

Riure i ballar. Dionís rediviu. I tants records, i tanta feina pendent.

Per cert: aquí a prop, provincians, diuen que sembla que potser és possible que el consum repunti per aquestes festes. Tornem poc a poc a la normalitat, segons el discurs oficial. Ens deixarem? Com ser intempestiu? Com riure i ballar? Com estar vius?

viatjar

Sí, ja ho saps: el viatge més important que has de fer és dins teu. La ruta és a la ment, i no ens l'acabrem mai, aquest viatge. Però si cal sortir i airejar-se, si cal viatjar (no fer el turista!) caminant, tenim ben a prop llocs i espais maravellosos: el nostre país petit n'és ben ple. I el país gran també. Gastronomia, paisatges, art, gent... Fins i tot, si volguessis anar una mica més lluny tampoc cal córrer massa: la Mediterrània, d'Algesires a Istambul és tot un món. I tampoc te l'acabaràs mai. 

Perquè serà, doncs, que quan penses en viatjar el cor (i la trista racionalitat) se'n va lluny, ben lluny...??? Perquè la ment, el país petit i el gran, el mar que és mare nostra s'eixamplen tant??? El viatger i la seva ombra, potser.

plebiscit

Un nou marc conceptual que vol entrar en joc, en el joc: el plebiscit. Un recurs, es diu, si fallen d'altres camins: convertir en plebiscit unes eleccions al Parlament (i farem la campanya amb aires messiànics, un altre cop?). Vénen a la memòria les imatges de Il Gatopardo, peli lenta i bonica que fa honor a la novel·la que li serveix de base. Un senyor de la nova classe ascendent, dels que van fer en el seu moment la via italiana, rendeix comptes dels resultats del plebiscit per la unificació al seu poble: unanimitat en els vots. Remenant al google he trobat la foto d'aquesta inscripció, que m'ha semblat entendre que està a la façana de l'ajuntament de Palerm (capital de Sicília): gairebé tots els vots emesos en un mateix sentit -resultat aclaparador. Per no parlar d'altres plebiscits...

sortim-ne, si us plau

Embolica que fa fort. Aquesta peli dolenta de lladres i serenos que va d'aprenents d'espies i els encàrrecs que atenien… un serial més, que s'afegeix a tants d'altres. Gràcies als tempos judicials -o jurídico-mediàtics- dies i dies, mesos… segurament anys donant-li voltes al i tu més i a totes les collonades típiques i tòpiques que es diuen en aquests casos.

La política convertida en un espectacle, doncs; que gira al voltant de personatges sinistres, aprofitats, caradures. Tots són iguals, tots són el mateix. Els programes nocturns de dissabte a algunes cadenes generalistes espanyoles ho corroboren.

Quin mal que fa, tot plegat, a aquells intents (que n'hi ha molts més dels que ells diuen i volen) de fer les coses bé, de servir honestament els interessos comuns. Un mal objectiu, absolut... potser irreversible.

Què bé que li va a les dretes, aquesta ridiculització de l'àmbit de la política - aquesta berlusconització. Perquè ens entossudim en donar-lis peixet?  Perquè no ens atrevim a trencar el mirall, a desfer el cercle tancat? I sortir-nos-en... Vivim uns temps (i els que vindran!) en què és/serà possible (necessari ja ho és de fa anys!), com ho demostren tants indicis.

la mala llet

En la orilla, una de les lectures d'aquest estiu. Em va encisar el relat que hi havia sota la sèrie televisiva Crematorio, i així vaig descobrir l'autor.

Collons, Chirbes! quines males estones m'has fet passar... i tanmateix, era impossible deixar de llegir! Una narració precisa i contundent de bona part d'allò que ens està passant. Una patada directa a l'estómac, i una fiblada intensa a la consciència. Encertat, molt més encertat a l'hora de descriure el món en què vivim que tants assajos amb pretensions, que tants textos "intel·lectuals" amb què ens fem els entesos (has llegit xxx? penso amb xxx que...). Més realista, també; i més cru. Més honest.

la bellesa

la poesia és una eina carregada de futur

finals de juliol... i sembla que tot s'acaba. Tot és urgent, tot s'ha de fer. Amb la íntima i callada sensació de què "jo ja ho deia, això; fa dos anys que ho estic dient". Sensació no satisfactòria, sinó al contrari. Ganes de córrer i fugir; d'anar lluny, però no per veure res en perspectiva, sinó per no pensar-hi. I el lament per allò que hauríem de ser i no som... Com és l'any Espriu, ressonen al cap aquells versos que diuen 

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Hi ha un poema d'en Margarit que diu una cosa semblant... El títol és "Tantes ciutats on havíem d'anar", i comença dient

El nostre somni és fet de ciutats cultes

Amb música i cafès hospitalaris

En la caracterització d'aquestes ciutats "on havíem d'anar" s'hi diu

Hi ha recers a l’ampara de grans arbres,

Gent callada, educada i ben vestida

Ah! com que la culpa sempre és dels demés... és que són els altres els que no ho són. Però no, no és això -i el poema de n'Espriu ho deixa clar.

Més o menys, el lament neix per no ser nosaltres gent neta, noble, culte, rica, lliure, desvetllada, feliç... callada, educada i ben vestida. I també la sensació (ai, les sensacions!) d'impotència -potser- en constatar que n'és de difícil esdevenir-ne... i què poca força que tinc, tants de cops l'he malmenada... Tanmateix, això acaba dient que  la vull tota per demà, quan la gesta porti l'alba.  Esperant l'alba, doncs; encara.

my generation

diàleg

Una prosa brillant, encisadora. Una tesi exigent, dura. Des d'allò que alguns anomenen Ètica Civil Republicana -un bon punt de recolzament des d'on mirar la realitat i provar d'actuar-hi. Amb el llibre, un diàleg tens, violent a voltes, radical. També profitós. De llarg abast. Excitar i donar que pensar (potser per estar-hi en total desacord): què més es pot demanar d'un text? 

i donar-li espai

El infierno de los vivos no es algo que será; hay uno, es aquel que existe ya aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. Dos maneras hay de no sufrirlo. La primera es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de no verlo más. La segunda es peligrosa y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacerlo durar, y darle espacio.

Així acaba Las ciudades invisibles (Italo Calvino). Davant l'infern que ens aclapara, dues sortides: adaptar-s'hi (com el peix, que és aigua a l'aigua) o resistir. Camí costerut, com bé sabem des de temps immemorials... Reconèixer què i qui, fer-ho persistir (allargar-ne el temps tant com poguem). I, sobretot, atorgar-li espai -la Ciutat que volem seria aquest espai comú.

la ciutat

Has dit: ”Me n'aniré en una altra terra,

me n'aniré en una altra mar.

Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.

Cada esforç meu és una sentència que em condemna;

i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.

¿Fins quan ha de ser que em romangui

l’esperit en aquest marasme?

Cap on sigui que giro l’ull i pertot on miro

veig de la meva vida aquí les negres runes,

aquí on he passat tants anys

i he devastat i he fet destrossa”.

Uns nous indrets, no els trobaràs,

no trobaràs, no, unes altres mars.

La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos

carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris

t’envelliràs, i en aquestes mateixes

cases et sortiran els cabells blancs.

Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.

Cap a uns altres llocs, no ho esperis,

no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.

Tal com has devastat aquí la teva vida,

aquí, en aquest racó petit,

és en tota la terra que n'has fet la destrossa.

Konstandinos Kavafis (traducció de Carles Riba)

memòria

L’article d’avui d’en Puigverd ens ha tornat a posar al davant del mite (necessari!) de la tercera via. De fons, la remor de la "tercera Espanya" que tant bé era reivindicada a La noche de los tiempos i també, ara fa poc, al darrer llibre d’A. Trapiello: Ayer no más. Com que la novel·la és el camí menys inexacte per descobrir el perquè de tot plegat…

I també allò que som. Per cert, que la novela iba en serio lo he comprendido demasiado tarde. La brillant proposta de viatge i aventura que ens fa Trapiello també parla, molt i molt bé, de la memòria. Que justifica la responsabilitat en el present, i que pot acabar essent una feixuga càrrega que ens impedeix caminar. La memòria que lliga i relliga el que som. Que ens constitueix. Per això som tan complicats, perquè on n'oublie rien. 

fem un cafè?

i en parlem -una mica de tot plegat. Cal aclarir conceptes i idees, ordenar les emocions. Saber què en pensem. Per prendre partit, és clar; no per mirar la realitat des del caliu de l'estable.

bon dia