la bellesa

la poesia és una eina carregada de futur

finals de juliol... i sembla que tot s'acaba. Tot és urgent, tot s'ha de fer. Amb la íntima i callada sensació de què "jo ja ho deia, això; fa dos anys que ho estic dient". Sensació no satisfactòria, sinó al contrari. Ganes de córrer i fugir; d'anar lluny, però no per veure res en perspectiva, sinó per no pensar-hi. I el lament per allò que hauríem de ser i no som... Com és l'any Espriu, ressonen al cap aquells versos que diuen 

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Hi ha un poema d'en Margarit que diu una cosa semblant... El títol és "Tantes ciutats on havíem d'anar", i comença dient

El nostre somni és fet de ciutats cultes

Amb música i cafès hospitalaris

En la caracterització d'aquestes ciutats "on havíem d'anar" s'hi diu

Hi ha recers a l’ampara de grans arbres,

Gent callada, educada i ben vestida

Ah! com que la culpa sempre és dels demés... és que són els altres els que no ho són. Però no, no és això -i el poema de n'Espriu ho deixa clar.

Més o menys, el lament neix per no ser nosaltres gent neta, noble, culte, rica, lliure, desvetllada, feliç... callada, educada i ben vestida. I també la sensació (ai, les sensacions!) d'impotència -potser- en constatar que n'és de difícil esdevenir-ne... i què poca força que tinc, tants de cops l'he malmenada... Tanmateix, això acaba dient que  la vull tota per demà, quan la gesta porti l'alba.  Esperant l'alba, doncs; encara.

my generation

diàleg

Una prosa brillant, encisadora. Una tesi exigent, dura. Des d'allò que alguns anomenen Ètica Civil Republicana -un bon punt de recolzament des d'on mirar la realitat i provar d'actuar-hi. Amb el llibre, un diàleg tens, violent a voltes, radical. També profitós. De llarg abast. Excitar i donar que pensar (potser per estar-hi en total desacord): què més es pot demanar d'un text? 

i donar-li espai

El infierno de los vivos no es algo que será; hay uno, es aquel que existe ya aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. Dos maneras hay de no sufrirlo. La primera es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de no verlo más. La segunda es peligrosa y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacerlo durar, y darle espacio.

Així acaba Las ciudades invisibles (Italo Calvino). Davant l'infern que ens aclapara, dues sortides: adaptar-s'hi (com el peix, que és aigua a l'aigua) o resistir. Camí costerut, com bé sabem des de temps immemorials... Reconèixer què i qui, fer-ho persistir (allargar-ne el temps tant com poguem). I, sobretot, atorgar-li espai -la Ciutat que volem seria aquest espai comú.

la ciutat

Has dit: ”Me n'aniré en una altra terra,

me n'aniré en una altra mar.

Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.

Cada esforç meu és una sentència que em condemna;

i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.

¿Fins quan ha de ser que em romangui

l’esperit en aquest marasme?

Cap on sigui que giro l’ull i pertot on miro

veig de la meva vida aquí les negres runes,

aquí on he passat tants anys

i he devastat i he fet destrossa”.

Uns nous indrets, no els trobaràs,

no trobaràs, no, unes altres mars.

La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos

carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris

t’envelliràs, i en aquestes mateixes

cases et sortiran els cabells blancs.

Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.

Cap a uns altres llocs, no ho esperis,

no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.

Tal com has devastat aquí la teva vida,

aquí, en aquest racó petit,

és en tota la terra que n'has fet la destrossa.

Konstandinos Kavafis (traducció de Carles Riba)

memòria

L’article d’avui d’en Puigverd ens ha tornat a posar al davant del mite (necessari!) de la tercera via. De fons, la remor de la "tercera Espanya" que tant bé era reivindicada a La noche de los tiempos i també, ara fa poc, al darrer llibre d’A. Trapiello: Ayer no más. Com que la novel·la és el camí menys inexacte per descobrir el perquè de tot plegat…

I també allò que som. Per cert, que la novela iba en serio lo he comprendido demasiado tarde. La brillant proposta de viatge i aventura que ens fa Trapiello també parla, molt i molt bé, de la memòria. Que justifica la responsabilitat en el present, i que pot acabar essent una feixuga càrrega que ens impedeix caminar. La memòria que lliga i relliga el que som. Que ens constitueix. Per això som tan complicats, perquè on n'oublie rien. 

fem un cafè?

i en parlem -una mica de tot plegat. Cal aclarir conceptes i idees, ordenar les emocions. Saber què en pensem. Per prendre partit, és clar; no per mirar la realitat des del caliu de l'estable.

bon dia

de la garantia

Si en el procés d'inscripció a les escoles públiques hi ha algú que creu que algú altre fa trampes, ho ha de comunicar a l'administració. I sembla que no és la primera iniciativa d'aquesta mena que sorgeix de l'administració pública catalana. La notícia ha sortit aquests dies... i potser no serà més que una més de les "serps d'estiu" que a l'agost omplen (d'alguna manera s'han d'omplir) alguns medis de comnicació. El rerafons que implica aquesta proposta, aparentment neutra, és força interessant. Mereix un debat a fons, si més no -apunta a una temàtica que hauria d'estar a l'agenda (sigui el que sigui el que vol dir això d'estar a l'agenda).

Una de les derivades que es pot considerar té a veure amb qui i com ha de vetllar per l'acompliment de les normes. És que ens costa fer-ho de manera espontània; totes les normes a què la convivència obliga se'ns presenten moltes vegades com una càrrega que no cal assumir, de la que hem d'intentar escapolir-nos -pressupossem que tothom ho intenta, i així doncs no serem tontos.

Necessàriament, la vida en comú ha d'estar pautada i reglamentada -una imperfecció de la nostra condició, potser. I sembla que calgui "incentivar" d'alguna manera l'acompliment de les normes, castigant el seu incompliment. Ens hem dotat de sofisticadíssims sistemes de norma-sanció, en tots els àmbits de la vida en comú. Reglaments, ordenances, lleis, normatives, directrius, etc.

Teòricament, l'administració pública garanteix i justifica l'existència de tots els dispositius normatius: els estableix i modifica segons procediments transparents, objectius i regulats; vetlla pel seu acompliment amb imparcialitat i també amb contundència. És així doncs que guanyem la tranquil·litat necessària per a ocupar-nos dels nostres afers particulars: sabem que qui transgredeixi alguna norma (norma que precisament garanteix la possibilitat de què efectivament poguem ocupar-nos sense ensurts d'allò que ens importa realment) serà incentivat negativament; se li treuran les ganes de fer-ho, i servirà d'exemple a qualsevol altre que volguès passar-se de la ratlla: qui la fa la paga.

Teòricament, doncs, l'administració pública assegura aquesta dinàmica d'equilibris necessaris. I això és el que reclamem, moltes vegades, quan ens sembla que la cosa no acaba de funcionar. Quan els veïns d'un barri popular demanen que la guàrdia urbana (o policia local) faci acomplir el que totes les ordenances municipals estableixen estan demanant d'alguna manera això. Que el servei públic sigui precisament el que pensàvem que havia de ser: un conjunt d'institucions que nodreixen la societat de serveis públics (de tothom, per a tothom) que garanteixin la pau, l'estabilitat i la previsibilitat necessàries per a viure.

Aquesta punyetera crisi serveix de coartada perfecta per a instaurar el programa de les dretes, i ho fa trontollar tot. També aquestes seguretats bàsiques sobre les que crèiem haver fonamentat la convivència en una societat com la nostra. Les institucions del servei públic perden la poca legitimitat que els hi quedava. Tot és un engany -una enganyifa dels de dalt, certament. Cauen els vels, potser, i apareix tot plegat en la seva nua realitat: tot era mentida.

Tanmateix, seria una mentida imprescindible. O acabem tots a bofetades... o alguna regla hem d'acceptar. Potser una de les urgències que més ens haurien d'esperonar és la de reconstruir la confiança en les institucions de la democràcia. Des de les minses possibilitats que ens queden per a fer-ho des de l'exemple; des de la contundència i claredat a l'hora de reivindicar-ho.

l'esquer

Si la Generalitat recaptès tots els impostos que es generen a Catalunya, no tindria cap excusa per a destinar els ingressos a una o altra cosa. És a dir: això que passa ara (no podem pagar perquè des de Madrit no ens dónen diners) ja no passaria. Tota la responsabilitat respecte a la despesa en allò que hi ha competència recauria (sense excuses!) en el propi govern autonòmic (o govern nacional, tant se val). No podria fugir d'estudi i refugiar-se en Madrit i els seus desprecis. Vet aquí una raó (potser l'única) que justificaria un "pacte fiscal a la basca". Ara bé: realment és això el que vol l'actual coalició governant?

 

resistir, viure

Per exemple, rellegir els impressionants Sonetos del amor oscuro, de Lorca, ara que podem posar rostre al destinatari de tanta passió. O escoltar poc a poc el darrer disc de Kevin Johansen. O cercar a Paraula d'home, de Garaudy, allò que tant em va il·luminar en la fosca adolescència, ara que s'ha mort l'autor. I després fer buena y largas pláticas sobre ello.

Perquè no articular les necessitats de sentit més personals amb les necessàries posicions de resistència? No ens poden vèncer, no!

Dels BTV als CDM

Els BTV.- La denominació és de l'amic Josep Mª Fuentes. Es referia, amb "Badalona de Tota la Vida" a gent que ell coneix bé. Es pot canviar la B per qualsevol altre lletra (o mantenir-la, com en el cas de Barberà), la S de Sabadell, la T de Terrassa... Així tenim etiquetat un prototip de ciutadà: aquell que es defineix amb un "Jo? de nnnnn de tota la vida!". Què en deu ser, d'avorrit! En tot cas, reflecteix una actitud ben estesa: la d'aquells que s'identifiquen amb un grup reduït de gent que creuen patrimonialitzar un lloc, una ciutat, poble o vil·la. I miren per sobre les espatlles a tots els demés. El caliu de l'estable... Refugiant-nos en un nosaltres, recordem-ho, sempre acabem postulant un no-als altres.

L'alternativa són els CDM.- Ciutadans del Món, de un lugar llamado mundo. Finalitat a assolir, i que cal construir dia a dia. Implica qüestions ètiques, polítiques, existencials... És una opció. Un deure!

fets i conductes exemplars

maratonians

El senyor que em talla el cabell (barber), d'origen marroquí, me n'ha explicat una de bona. En resum m'ha vingut a dir: Vinieron tres chicos a cortarse el pelo; me dijeron que no tenían dinero. Son clientes, del barrio. Se lo corté... Se tendrán que cortar el pelo, aunque no haya faena. M'ha deixat clavat a la butaca. Només he estat capaç de balbotejar un ridícul ¿sabes que esto no lo hace todo el mundo? Amb la cara d'estranyesa que m'ha contestat n'he tingut prou. Això s'aguanta, sí que s'aguanta. Gràcies a l'esforç de tantíssima gent anònima. Diumenge passat no va sortir a la telemarató, el meu barber. De ben segur que no li cal convertir en espectacle allò que li surt de manera tan natural.

Mira que porto dies aguantant les ganes de parlar-ne, d'això del diumenge passat a la tele 3. Ja des que van començar a anunciar l'esdeveniment em va fuetejar, des del fons de la memòria, el vell crit: justícia, no caritat!!! Encara que sigui una caritat disfressada d'espectacle i de reclams emocionals, com si la pobresa no poguès ser analitzada racionalment, treient-ne les causes a la llum, denunciant amb claredat els que la provoquen. Tot i això, i com que som tant guais, al llarg del dia també es va poder escoltar des de la tele que tot l'esforç social ha d'anar acompanyat de polítiques públiques que promoguin l'equitat, la igualtat d'oportunitats, l'anivellament sòcio-econòmic, etc... Potser és que els governants (la Generalitat va comprometre's a fons en l'espectacle dominical) necessitaven veure que la gent està a l'alçada de la greu situació per a llançar-se, a partir d'ara, a implementar polítiques decididament socials. Ah!, perdó... que la culpa és de Madrit.

la llum, malgrat tot

Sempre acaba sortint, el Sol. Trencant el que calgui trencar. 

o no ens en sortirem

qui és l'abella reina?

En els inicis del capitalisme ja ho van teoritzar: la clau del progrés social està en que cadascú vagi a la seva. L’Adam Smith -per cert, tan mal llegit i pitjor interpretat-, ja ho deia: “Però l'home necessita gairebé constantment l'ajut dels seus semblants, i és inútil pensar que l'atendrien per la seva sola benevolència. (...) No és per la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner, que nosaltres ens procurem el nostre menjar, més aviat és la diligència que presten als seus interessos. Nosaltres no ens adrecem a la seva humanitat, sinó al seu egoisme [self-love] ; i no és de les nostres necessitats que els parlem, és sempre del seu profit. (...) la major part d'aquestes necessitats de moment se satisfan, com les dels altres homes, per tracte, per intercanvi i per la compra”.

Un altre autor de l’època, Mandeville, va proposar fins i tot una metàfora (amb abelles laborioses) per explicar quelcom que s’ha resumit moltes vegades dient que «els vicis privats produeixen virtuts públiques». Aquest autor teoritza, com Smith, que les coses tendeixen a trobar per si mateixes l’equilibri més adequat. D’alguna manera, l’egoisme de cada individu intervindrà en la societat de manera tan recíproca que aquesta s´ajustarà per si mateixa i redundarà en benefici de la comunitat. Una mà invisible, doncs, que mou els fils de la història i la societat.

Una mica això passa, potser, quan cadascú mira pel seu interès. He venido a hablar de mi libro seria la manera de contribuir a què, al final, acabessim parlant del llibre de tots. Quan un col·lectiu de mares i pares protesta perquè es degraden les condicions d’una escola; quan un grup d’usuaris es queixen perquè la sanitat es degrada; quan un altre grup surt al carrer per reivindicar que no hi hagi retallades en l’atenció a les persones dependents; quan... Cada dia més, d'aquests moviments, d'aquestes reivindicacions.

Sí, és clar; s’hi barregen corporativismes i defenses impresentables de lo mío. Però en cadascun d’aquestes protestes “parcials” o “sectorials” potser s’apunta molt més enllà. No hi ha una lluita central ni un front privilegiat de combat per canviar el món –la lluita de classes en qualsevol versió. Multiplicitats, doncs; i una mà invisible que va teixint una xarxa invisible de resistència i, alhora, de vivència d’un món altre. Optimista! sí. Optimista a fuer de kantiano, i?