si

Provem d'encaixar en escenes boniques,
En ports de diumenge farcits de gavines,
En grans sobretaules on els avis canten,
En nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
Els que ballen I ballen fins que els músics parin
I irrompre arrogants lluint les millors gales
En discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
Dels que van pel món amb posat monolític
I afronten la vida mirant-la a la cara
I un dia, contents, compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes,
El pare modèlic que volen les filles,
El de la veu greu, el de la mà forta,
Que paga un vermut I que arregla una porta.
I després tancar els ulls I sentir el món en calma
I a dos ocellets fent piu-piu dalt d'un arbre
Haven't enllestit un gran epitafi
Que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se'ns baixa la verge I de sobte ens revela que ens en sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
Tot fent evident,
Que per un moment,
Ens en sortim.

10 anys

Avui fa deu anys de l’assassinat d’Ernest Lluch. Per molts de nosaltres, conscients dels valors de la llibertat i de la raó, aquesta pèrdua fou irreparable. Lluch era un intel·lectual valorat, un polític respectat i un comunicador enormement popular. Professor, intel·lectual, investigador, escriptor, parlamentari, ministre, rector d’Universitat, articulista, tertulià... tot això fou Ernest Lluch, i per tot això se’l recorda, se’l reconeix i estima. El diàleg és un concepte que s’associa al llegat humanista d’Ernest Lluch, al mateix temps que esdevé un valor indispensable per a l’entesa entre persones i pobles -el valor necessari.

i

i deixar de banda el dubte -tan intel·lectualment exquisit-, i prendre partit...

cinc principis

Per guanyar la cofiança de la gent... 1. Parlar amb el cor: no renunciar a mostrar les emocions, encara que siguin íntimes. Qui no s’emociona no pot comprendre l’ànim dels altres. 2. Pensar en termes de comunitat: desenvolupar un comportament personal que suposi una nova relació entre el líder i els ciutadans i les seves organitzacions. 3. Prioritzar la vida quotidiana: la política que parla i es preocupa de la vida de les persones és l’escenari central. 4. Els valors com a motor: guanyen les idees polítiques que recuperen les grans paraules, les que transcendeixen i donen dimensió moral a la gestió. 5. La política de la claredat: en les propostes, en les dificultats, fins i tot en els dubtes. La sinceritat i la claredat com a garantia de transparència.

he pogut

mai ens banyem dos cops en el mateix riu - tot és fugisser i caòtic - the dark side, també

regularitats

Deia Kant: Qualsevol que sigui el concepte que hom pot tenir, des d'un punt de vista metafísic, sobre la llibertat de la voluntat, sens dubte les seves aparences, que són les accions humanes, com qualsevol altre esdeveniment natural, estan determinades per lleis universals (...) Atès que el lliure albir de l'home té una influència òbvia en els matrimonis, naixements i morts, semblen no estar subjectes a cap norma per la qual podria ser comptat per avançat el seu nombre. No obstant això, les estadístques anuals en els principals països demostren que es produeixen d'acord amb lleis tan estables com les del clima inestable(...) Poc imaginen els homes que, a l'hora de perseguir cadascú la seva pròpia intenció segons el propi parer i sovint en contra del dels demés, segueixen sense advertir-ho -com un fil conductor- la intenció de la Natura, que els hi és desconeguda.

Doncs sí: quan toca votar, decidim amb absoluta i irreductible decisió individualíssima. El fet es produeix en el reducte íntim de la pròpia consciència: dobleguem una papereta, la introduim en un sobre, el tanquem i el dipositem a una urna. I si no votem també: ho decidim sense aparents determinacions.

Les enquestes, tanmateix, prediuen amb un cert encert (hi ha excepcions, és clar) aquest producte de la més estricta llibertat individual. Las ciencias avanzan que es una barbaridad, i hi ha tot un exèrcit d'especialistes que expliquen els motius i les raons d'aquestes paradoxes.

I si el nostre pare Kant, el 28 de novembre -per una vegada i sense que serveixi de precedent- no tinguès raó?

banzai

a los nietos del rock'n roll... saldrás de la generación límite...fuísteis la razón y el viento del cambio... todo a pulmón...

Les fiblades a/de la memòria ens inciten a reflexionar. L'energia telúrica -rius de força- remou i excita velles passions. De quan el principi esperança fonamentava futurs desitjables.

la roba bruta

la roba bruta es renta a casa; en tot cas, són dels nostres... la hipocresia social, tradicionalment lligada al way of life de la burgesia - a propòsit del cas Palau. Realment, això no afectarà les eleccions? Els votants de convergència no tindran en compte res d'això a l'hora d'atorgar la seva copnfiança per a governar el país? Déu n'hi do... ah! mentre el papa parli en català ja en deuen tenir prou.

"No són possibles grans millores en la sort de la humanitat fins que s'esdevingui un canvi sensible en la constitució bàsica de les seves maneres de pensar" J.S. Mill

la visita

Barcelona. (EFE).- La federación de asociaciones de cristianos de base Redes Cristianas ha calificado de "escandalosa" la "opulencia" de los viajes del Papa y ha criticado la "teatralidad" del "modelo de viaje que inauguró Juan Pablo II y que se ha perpetuado hasta nuestros días". "Nos escandaliza que el Papa necesite aviones privados, calles cortadas y tanta seguridad", ha señalado el teólogo Jaume Botey, durante la presentación de la Carta Abierta a Benedicto XVI que han consensuado las asociaciones españolas que forman parte de Redes Cristianas. La Carta, que han hecho llegar al Papa y al Arzobispado de Barcelona, pide que la visita del Santo Padre sirva para que la jerarquía de la Iglesia reconozca "los derechos históricos" de Catalunya y Galicia. "La Conferencia Episcopal Catalana es una vieja reivindicación nunca escuchada por la Jerarquía", ha añadido la Sefa Amell, miembro de la Junta Directiva de Cristianismo en el Siglo XXI, que agrupa a las asociaciones catalanas de Redes Cristianas. El documento que han presentado hoy también hace referencia al gasto que supondrá la visita y pide al Santo Padre que "en estos momentos de crisis" se mantenga "dentro de unos límites de austeridad económica". "El Papa debería aprovechar el peso popular que tiene para dar ánimos a los que sufren y no para encontrarse con banqueros y poderosos", ha añadido Botey, que considera que estos viajes "mediáticos" que realiza Benedicto XVI "no son evangélicos". "El tipo de viajes que inauguró Juan Pablo II llena los estadios y vacía las iglesias", ha asegurado el jurista Josep Maria Guasch, que cree que "el Papa debería colocarse humildemente en su lugar". "No puede avasallar a la sociedad civil dictaminando criterios para todos cuando el Papa sólo es el representante de una de las muchas religiones que existen", según Botey. La Carta Abierta a Benedicto XVI también solicita respeto al pluralismo religioso, laicidad real del Estado, respeto a todas las religiones y democratización interna de la Iglesia. "No nos sentimos representados por una jerarquía eclesiástica que no deja oír la voz de las comunidades de base", ha concluido Amell.

poz zi

és gravíssim, eh?

Ho sento molt, si m'adormo amb Vendelplà ho sento molt. Dons ja s'ha acabat. El que no s'acaba és la manera tendenciosa i sectària de tractar la política nacional en els telenoticiaris de la nostra. Només cal veure el tractament que li continuen donant a aquestes xarlotades que de tant organitza una minoria amb unes urnes. Tampoc s'acaba, pel que sembla, la relació de "patriotes" de l'òrbita convergent amb el saqueig del Palau de la Música. Aquesta setmana s’han conegut noves proves que relacionen el tresorer de CDC amb el Palau de la Música i pagaments de l’empresa Ferrovial a aquesta institució. Ho diu ben clar i català en Miquel: "Un cop més, ens hem adreçat a Artur Mas per trobar una explicació a aquests fets i novament el líder de CDC, del qual l’al·ludit Daniel Osàcar és home de màxima confiança, diu que no té res a dir i que en tot cas les explicacions les donarà davant la justícia. Fa mesos quan papers del Palau feien referència a un “Daniel”, els màxims dirigents de CDC negaven una i altra vegada que es tractés de Daniel Osàcar. Per ara només tenim la paraula d’Artur Mas negant que CDC tingui res a veure amb aquesta presumpta relació triangular entre la Fundació de CDC, una important empresa constructora que va rebre importants encàrrecs d’obra pública del govern de CDC i el Palau de la Música; si la justícia en el futur declarés provada aquesta relació, la situació política d’Artur Mas esdevindria insostenible." El patriotisme d'aquesta gent és aquest, és així. No cal recordar allò de què ténen els cuartos a Andorra, molts d'aquests "patriotes". Continuarà.

tenim futur

D'acord que amb aquesta colla de jugadors tot és possible, però déu n'hi do, noi! Això d'ahir és gran, molt gran. Escoltant les declaracions després del partit, hom se n'adona que tot plegat encara ho és més, de gran. Així sí!

Per cert: un país del que surten tots aquests cracks (en l'esport, sí; però també en les universtats) és un país que té futur. Que es noti...

l'albada

Ai, Jean Luc, vull entendre-ho però no puc. Fent l'esforç de mirar endavant, lluitant per a viure el present a fons. Caminant, en tot cas. I de tant en tant, la fiblada dels vells aprecis. Uns records (memory...) que ja no molesten. Segurament perquè hem estat capaços de superar aquella sensació de vergonya vers el que èrem nosaltres mateixos!. No ens volíem reconèixer en allò, i hem lluitat tant per a oblidar, superar i créixer... Assumint-nos, doncs.

la vita

ummmm

El filósofo

Hace un par de semanas, pero todavía le doy vueltas a las declaraciones de Ibrahimovic. Me refiero a la reiteración con la que Ibra se dedicó a calificar a Guardiola como "filósofo" a finales de agosto. Lo repitió en diversas ocasiones, debía encontrarlo ocurrente el muchacho, no sé. "Guardiola es el filósofo que ha roto mi sueño de estar en Barcelona". "Este es el final que ha querido el filósofo Guardiola". O, cuando ante las cámaras y los micrófonos le preguntaban si lo que estaba contando se refería al míster, contestó, abriendo exageradamente los ojos: "el filósofo". El vídeo de Cuatro, así, quedó titulado: "Guardiola es filósofo, no míster".

Me cuesta adivinar el porqué del calificativo, y no me resisto a considerar algunas hipótesis. Sobre todo porque el aura con que Ibra siempre dotaba a la palabra le atribuía una fuerza extraña y enigmática, como si ella acabara por sugerir más de lo que, en realidad, el propio Ibra decía, cosa que no sería rara. Quizás Ibra sugería que la personalidad de Guardiola era dada (pero demasiado) al carácter meditativo, reflexivo, incluso especulativo. Y tal vez que le gustaba hablar (aunque no con él) con precisión, argumentando con calma, tomándose su tiempo para encontrar la palabra justa y el desarrollo más adecuado al evaluar una jugada o para ponderar la virtud de alguna estrategia. No sé, a lo mejor Ibra quería decir que Guardiola nunca se amparaba en la argumentación ad hóminem para no faltar a sus rivales o que le gustaba convertir las ruedas de prensa y a veces los entrenamientos en unas sesiones de quaestiones disputatae al estilo de las París en el siglo XIII. O incluso es posible que Ibra hubiera reconocido en Guardiola esa naturaleza basada en la persuasión con la que Aristóteles definió lo esencial de la retórica y de la fuerza argumentativa. Aunque, teniendo en cuenta sus ascendentes ex yugoslavos, no sería extraño que hubiera adivinado en la voracidad de Guardiola por quererlo ganar todo, cambiar el curso de la historia y hacer felices a todos los seguidores del Barça el viejo espíritu marxista formulado en la célebre tesis sobre Feuerbach: "Los filósofos sólo han interpretado el mundo de distintas maneras, pero de lo que se trata es de transformarlo".

Tras considerar estas y algunas otras posibilidades y habiendo consultado a gente que de fútbol sabe mucho más que yo, me temo que, por razones que se me escapan, cuando Ibra se estaba refiriendo a Guardiola como filósofo parece que lo decía como un insulto. Con lo cual, todo aquello consignado hasta aquí, que para cualquiera pasaría por virtud, para Ibra podría constituir la suma de pecados capitales o una suerte de los peores vicios y, por supuesto, la causa profunda de la imposibilidad para, como se dice ahora, conectar con ese míster que sólo parecía tal, pero que, por lo visto, era otra cosa. Y mucho peor, claro, a los ojos de este fenómeno.

la prepolítica

Weber, per no anar més enllà, va subratllar la influència de la cultura en
el devenir social. No només era un epifenomen del sistema econòmic, sinó un
important factor causal per si mateixa. Els sistemes de creences influeixen
en la vida política i econòmica, i a l'inrevés -cosa que ja havia fet notar
Marx.

Tot sistema polític o econòmic estable té un sistema cultural de recolzament
compatible amb ell. Les persones d'aquesta societat han interioritzat un
conjunt de regles i normes. Si no ho han fet, els dirigents aconsegueixen
que els seus súbdits acompleixin les regles mitjançant la coerció externa,
que és costosa i insegura. És més, per a que sigui eficaç i legitimi el
sistema, la cultura imposa límits tant al comportament de l'elit com de les
masses, configurant així els sistemes polític i econòmic, i viceversa. El
procés no és teleològic, però opera com si ho fos: las societats amb
sistemes d'autoritat legítims tenen més probabilitats de subsistir que les
que no en tenen. Les discussions al voltant de les condicions per a la
democràcia han estat habituals des del segle XVII. Però no va ser fins a
principis del segle XIX que, a les conegudes propostes d'equilibri de poders
i imperi de la llei s'hi va afegir la consideració dels aspectes "no
formals" que arrelen en la cultura i els costums .

El viatge de Tocqueville als joves EUA a principis del segle XIX és el punt
de partida obligat de qualsevol consideració sobre la implicació comunitària
en els afers públics. Ell va adonar-se que, més enllà dels factors
institucionals, la vitalitat de la democràcia nord-americana radicava en l'
existència d'una ben travada i nombrosa societat civil. L'existència de
nombroses associacions civils i religioses era el secret, segons ell, de la
vitalitat de la democràcia nord-americana –i de la seva prosperitat
econòmica i política. El jove país tenia, en contrast amb França, un ric
"art associatiu". És a dir, una població acostumada a reunir-se en
associacions voluntàries amb objectius diversos. Aquesta capacitat d'
autoorganitzar-se implicava, lògicament, que el govern no tenia necessitat d
'imposar l'ordre d'una forma jeràrquica. Una societat civil dinàmica també
fomentarà, segons Tocqueville, la participació. Les organitzacions estimulen
una major activitat i un natural interès cap a una organització major.

Amb termes sociologistes, podríem dir que un cos social "saludable" és
aquell en què els individus mantenen variades i múltiples relacions entre sí
i comparteixen valors i sentiments comuns envers la societat. Aquesta trama
de relacions, juntament amb els valors i normes compartits, és el que
tradicionalment s'anomena "societat civil". L'enfortiment de la societat
civil és condició necessària -potser no suficient- per a la implantació d'un
sistema democràtic.

Per al republicanisme, aquesta perspectiva és indispensable: per a garantir
l'existència d'un ordre jurídic i polític decent, cal "una societat civil
vital i tolerant, on els individus siguin capaços de construir compromisos
infrapolítics que redueixin o desafiïn directament les possibilitats de
dominació" (Pettit). Una societat que garanteixi el màxim gaudi de la
llibertat per a la majoria no pot estructurar-se només amb lleis i
institucions formals. Les lleis han d'estar incrustades en una xarxa de
normes cíviques, "han d'estar sostingudes per hàbits de virtut cívica i bona
ciutadania –per hàbits, diguem-ho així, de civilitat-, si és que volen tenir
alguna oportunitat de prosperar".

Quelcom intangible, doncs, resulta que hauria de ser considerat com a
condició de la democràcia. Quelcom que té a veure amb la cultura, que és el
conjunt d'hàbits i costums, d'idees i creences, que identifiquen als membres
d'un grup social com a tal. Per tant, la cultura facilita els instruments
per a ordenar l'experiència, interpretar la realitat i orientar la conducta.

Avanzamos hacia los agrios dominios de septiembre con el tesoro de agosto
hundido en nuestro corazón

l'obra

Déu n'hi do. Com que no en sé ni n'entenc, de literatura, no puc dir gaire cosa. Només que m'ha atrapat profundament, com el nom d'aquella rosa de l'Umberto Eco fa tant de temps (quan èrem joves), o les aventures de Jaime Deza més recentment. La recreació de dos mons que es creuen, que s'entrelliguen. La peripècia personal d'un senyor ben normal i el drama col·lectiu d'un país que inexorablement va cap a l'abisme. La creació d'un univers que dibuixa una realitat que fou ben real fa més de setanta anys i que ho és ara. La precisa i preciosa descripció minimalista de sentiments i idees de persones en qui ens podem reconèixer... i l'exposició brillant i veraç d'una època que sentim com la gran oportunitat perduda. I molt més, molt més, molt més.