"No són possibles grans millores en la sort de la humanitat fins que s'esdevingui un canvi sensible en la constitució bàsica de les seves maneres de pensar" J.S. Mill

la visita

Barcelona. (EFE).- La federación de asociaciones de cristianos de base Redes Cristianas ha calificado de "escandalosa" la "opulencia" de los viajes del Papa y ha criticado la "teatralidad" del "modelo de viaje que inauguró Juan Pablo II y que se ha perpetuado hasta nuestros días". "Nos escandaliza que el Papa necesite aviones privados, calles cortadas y tanta seguridad", ha señalado el teólogo Jaume Botey, durante la presentación de la Carta Abierta a Benedicto XVI que han consensuado las asociaciones españolas que forman parte de Redes Cristianas. La Carta, que han hecho llegar al Papa y al Arzobispado de Barcelona, pide que la visita del Santo Padre sirva para que la jerarquía de la Iglesia reconozca "los derechos históricos" de Catalunya y Galicia. "La Conferencia Episcopal Catalana es una vieja reivindicación nunca escuchada por la Jerarquía", ha añadido la Sefa Amell, miembro de la Junta Directiva de Cristianismo en el Siglo XXI, que agrupa a las asociaciones catalanas de Redes Cristianas. El documento que han presentado hoy también hace referencia al gasto que supondrá la visita y pide al Santo Padre que "en estos momentos de crisis" se mantenga "dentro de unos límites de austeridad económica". "El Papa debería aprovechar el peso popular que tiene para dar ánimos a los que sufren y no para encontrarse con banqueros y poderosos", ha añadido Botey, que considera que estos viajes "mediáticos" que realiza Benedicto XVI "no son evangélicos". "El tipo de viajes que inauguró Juan Pablo II llena los estadios y vacía las iglesias", ha asegurado el jurista Josep Maria Guasch, que cree que "el Papa debería colocarse humildemente en su lugar". "No puede avasallar a la sociedad civil dictaminando criterios para todos cuando el Papa sólo es el representante de una de las muchas religiones que existen", según Botey. La Carta Abierta a Benedicto XVI también solicita respeto al pluralismo religioso, laicidad real del Estado, respeto a todas las religiones y democratización interna de la Iglesia. "No nos sentimos representados por una jerarquía eclesiástica que no deja oír la voz de las comunidades de base", ha concluido Amell.

poz zi

és gravíssim, eh?

Ho sento molt, si m'adormo amb Vendelplà ho sento molt. Dons ja s'ha acabat. El que no s'acaba és la manera tendenciosa i sectària de tractar la política nacional en els telenoticiaris de la nostra. Només cal veure el tractament que li continuen donant a aquestes xarlotades que de tant organitza una minoria amb unes urnes. Tampoc s'acaba, pel que sembla, la relació de "patriotes" de l'òrbita convergent amb el saqueig del Palau de la Música. Aquesta setmana s’han conegut noves proves que relacionen el tresorer de CDC amb el Palau de la Música i pagaments de l’empresa Ferrovial a aquesta institució. Ho diu ben clar i català en Miquel: "Un cop més, ens hem adreçat a Artur Mas per trobar una explicació a aquests fets i novament el líder de CDC, del qual l’al·ludit Daniel Osàcar és home de màxima confiança, diu que no té res a dir i que en tot cas les explicacions les donarà davant la justícia. Fa mesos quan papers del Palau feien referència a un “Daniel”, els màxims dirigents de CDC negaven una i altra vegada que es tractés de Daniel Osàcar. Per ara només tenim la paraula d’Artur Mas negant que CDC tingui res a veure amb aquesta presumpta relació triangular entre la Fundació de CDC, una important empresa constructora que va rebre importants encàrrecs d’obra pública del govern de CDC i el Palau de la Música; si la justícia en el futur declarés provada aquesta relació, la situació política d’Artur Mas esdevindria insostenible." El patriotisme d'aquesta gent és aquest, és així. No cal recordar allò de què ténen els cuartos a Andorra, molts d'aquests "patriotes". Continuarà.

tenim futur

D'acord que amb aquesta colla de jugadors tot és possible, però déu n'hi do, noi! Això d'ahir és gran, molt gran. Escoltant les declaracions després del partit, hom se n'adona que tot plegat encara ho és més, de gran. Així sí!

Per cert: un país del que surten tots aquests cracks (en l'esport, sí; però també en les universtats) és un país que té futur. Que es noti...

l'albada

Ai, Jean Luc, vull entendre-ho però no puc. Fent l'esforç de mirar endavant, lluitant per a viure el present a fons. Caminant, en tot cas. I de tant en tant, la fiblada dels vells aprecis. Uns records (memory...) que ja no molesten. Segurament perquè hem estat capaços de superar aquella sensació de vergonya vers el que èrem nosaltres mateixos!. No ens volíem reconèixer en allò, i hem lluitat tant per a oblidar, superar i créixer... Assumint-nos, doncs.

la vita

ummmm

El filósofo

Hace un par de semanas, pero todavía le doy vueltas a las declaraciones de Ibrahimovic. Me refiero a la reiteración con la que Ibra se dedicó a calificar a Guardiola como "filósofo" a finales de agosto. Lo repitió en diversas ocasiones, debía encontrarlo ocurrente el muchacho, no sé. "Guardiola es el filósofo que ha roto mi sueño de estar en Barcelona". "Este es el final que ha querido el filósofo Guardiola". O, cuando ante las cámaras y los micrófonos le preguntaban si lo que estaba contando se refería al míster, contestó, abriendo exageradamente los ojos: "el filósofo". El vídeo de Cuatro, así, quedó titulado: "Guardiola es filósofo, no míster".

Me cuesta adivinar el porqué del calificativo, y no me resisto a considerar algunas hipótesis. Sobre todo porque el aura con que Ibra siempre dotaba a la palabra le atribuía una fuerza extraña y enigmática, como si ella acabara por sugerir más de lo que, en realidad, el propio Ibra decía, cosa que no sería rara. Quizás Ibra sugería que la personalidad de Guardiola era dada (pero demasiado) al carácter meditativo, reflexivo, incluso especulativo. Y tal vez que le gustaba hablar (aunque no con él) con precisión, argumentando con calma, tomándose su tiempo para encontrar la palabra justa y el desarrollo más adecuado al evaluar una jugada o para ponderar la virtud de alguna estrategia. No sé, a lo mejor Ibra quería decir que Guardiola nunca se amparaba en la argumentación ad hóminem para no faltar a sus rivales o que le gustaba convertir las ruedas de prensa y a veces los entrenamientos en unas sesiones de quaestiones disputatae al estilo de las París en el siglo XIII. O incluso es posible que Ibra hubiera reconocido en Guardiola esa naturaleza basada en la persuasión con la que Aristóteles definió lo esencial de la retórica y de la fuerza argumentativa. Aunque, teniendo en cuenta sus ascendentes ex yugoslavos, no sería extraño que hubiera adivinado en la voracidad de Guardiola por quererlo ganar todo, cambiar el curso de la historia y hacer felices a todos los seguidores del Barça el viejo espíritu marxista formulado en la célebre tesis sobre Feuerbach: "Los filósofos sólo han interpretado el mundo de distintas maneras, pero de lo que se trata es de transformarlo".

Tras considerar estas y algunas otras posibilidades y habiendo consultado a gente que de fútbol sabe mucho más que yo, me temo que, por razones que se me escapan, cuando Ibra se estaba refiriendo a Guardiola como filósofo parece que lo decía como un insulto. Con lo cual, todo aquello consignado hasta aquí, que para cualquiera pasaría por virtud, para Ibra podría constituir la suma de pecados capitales o una suerte de los peores vicios y, por supuesto, la causa profunda de la imposibilidad para, como se dice ahora, conectar con ese míster que sólo parecía tal, pero que, por lo visto, era otra cosa. Y mucho peor, claro, a los ojos de este fenómeno.

la prepolítica

Weber, per no anar més enllà, va subratllar la influència de la cultura en
el devenir social. No només era un epifenomen del sistema econòmic, sinó un
important factor causal per si mateixa. Els sistemes de creences influeixen
en la vida política i econòmica, i a l'inrevés -cosa que ja havia fet notar
Marx.

Tot sistema polític o econòmic estable té un sistema cultural de recolzament
compatible amb ell. Les persones d'aquesta societat han interioritzat un
conjunt de regles i normes. Si no ho han fet, els dirigents aconsegueixen
que els seus súbdits acompleixin les regles mitjançant la coerció externa,
que és costosa i insegura. És més, per a que sigui eficaç i legitimi el
sistema, la cultura imposa límits tant al comportament de l'elit com de les
masses, configurant així els sistemes polític i econòmic, i viceversa. El
procés no és teleològic, però opera com si ho fos: las societats amb
sistemes d'autoritat legítims tenen més probabilitats de subsistir que les
que no en tenen. Les discussions al voltant de les condicions per a la
democràcia han estat habituals des del segle XVII. Però no va ser fins a
principis del segle XIX que, a les conegudes propostes d'equilibri de poders
i imperi de la llei s'hi va afegir la consideració dels aspectes "no
formals" que arrelen en la cultura i els costums .

El viatge de Tocqueville als joves EUA a principis del segle XIX és el punt
de partida obligat de qualsevol consideració sobre la implicació comunitària
en els afers públics. Ell va adonar-se que, més enllà dels factors
institucionals, la vitalitat de la democràcia nord-americana radicava en l'
existència d'una ben travada i nombrosa societat civil. L'existència de
nombroses associacions civils i religioses era el secret, segons ell, de la
vitalitat de la democràcia nord-americana –i de la seva prosperitat
econòmica i política. El jove país tenia, en contrast amb França, un ric
"art associatiu". És a dir, una població acostumada a reunir-se en
associacions voluntàries amb objectius diversos. Aquesta capacitat d'
autoorganitzar-se implicava, lògicament, que el govern no tenia necessitat d
'imposar l'ordre d'una forma jeràrquica. Una societat civil dinàmica també
fomentarà, segons Tocqueville, la participació. Les organitzacions estimulen
una major activitat i un natural interès cap a una organització major.

Amb termes sociologistes, podríem dir que un cos social "saludable" és
aquell en què els individus mantenen variades i múltiples relacions entre sí
i comparteixen valors i sentiments comuns envers la societat. Aquesta trama
de relacions, juntament amb els valors i normes compartits, és el que
tradicionalment s'anomena "societat civil". L'enfortiment de la societat
civil és condició necessària -potser no suficient- per a la implantació d'un
sistema democràtic.

Per al republicanisme, aquesta perspectiva és indispensable: per a garantir
l'existència d'un ordre jurídic i polític decent, cal "una societat civil
vital i tolerant, on els individus siguin capaços de construir compromisos
infrapolítics que redueixin o desafiïn directament les possibilitats de
dominació" (Pettit). Una societat que garanteixi el màxim gaudi de la
llibertat per a la majoria no pot estructurar-se només amb lleis i
institucions formals. Les lleis han d'estar incrustades en una xarxa de
normes cíviques, "han d'estar sostingudes per hàbits de virtut cívica i bona
ciutadania –per hàbits, diguem-ho així, de civilitat-, si és que volen tenir
alguna oportunitat de prosperar".

Quelcom intangible, doncs, resulta que hauria de ser considerat com a
condició de la democràcia. Quelcom que té a veure amb la cultura, que és el
conjunt d'hàbits i costums, d'idees i creences, que identifiquen als membres
d'un grup social com a tal. Per tant, la cultura facilita els instruments
per a ordenar l'experiència, interpretar la realitat i orientar la conducta.

Avanzamos hacia los agrios dominios de septiembre con el tesoro de agosto
hundido en nuestro corazón

l'obra

Déu n'hi do. Com que no en sé ni n'entenc, de literatura, no puc dir gaire cosa. Només que m'ha atrapat profundament, com el nom d'aquella rosa de l'Umberto Eco fa tant de temps (quan èrem joves), o les aventures de Jaime Deza més recentment. La recreació de dos mons que es creuen, que s'entrelliguen. La peripècia personal d'un senyor ben normal i el drama col·lectiu d'un país que inexorablement va cap a l'abisme. La creació d'un univers que dibuixa una realitat que fou ben real fa més de setanta anys i que ho és ara. La precisa i preciosa descripció minimalista de sentiments i idees de persones en qui ens podem reconèixer... i l'exposició brillant i veraç d'una època que sentim com la gran oportunitat perduda. I molt més, molt més, molt més.

llibertat

cultura

arrels de la cultura, condició de possibilitat...

bucle històric

La fotografia és de 1932. I tanmateix... Poter és el destí col·lectiu que ens constitueix com a nació.

compatibles, si

som

Les referències a Catalunya com a nació i a la realitat nacional catalana no tenen eficàcia jurídica interpretativa, diuen. I què?

Catalunya s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida. El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d’autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat –que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera– i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d’autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l’Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l’Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l’Estat de les autonomies.

La llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d’afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; una història que les dones i els homes de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d’una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa.

El poble català continua proclamant avui com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i manifesta la seva voluntat d’avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya. Els poders públics estan al servei de l’interès general i dels drets de la ciutadania, amb respecte pel principi de la subsidiarietat. És per tot això que, seguint l’esperit del preàmbul de l’Estatut del 1979, aquest Estatut assumeix que:

• Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l’enriqueix des de fa segles i l’enforteix per als temps venidors.
• Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliures on cadascú pot viure i expressar identitats diverses, amb un decidit compromís comunitari basat en el respecte per la dignitat de cadascuna de les persones.
• L’aportació de tots els ciutadans i ciutadanes ha configurat una societat integradora, amb l’esforç com a valor i amb capacitat innovadora i emprenedora, uns valors que continuen impulsant-ne el progrés.

• L’autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets històrics del poble català, que, en el marc d’aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d’una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d’un Estat que reconeix i respecta la diversitat d’identitats dels pobles d’Espanya.
• La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància de la llengua i la cultura catalanes, dels drets i els deures, del saber, de la formació, de la cohesió social, del desenvolupament sostenible i de la igualtat de drets, i avui, especialment, de la igualtat entre dones i homes.
• Catalunya, per mitjà de l’Estat, participa en la construcció del projecte polític de la Unió Europea, els valors i els objectius de la qual comparteix.

• Catalunya, des de la seva tradició humanista, aferma el seu compromís amb tots els pobles per a construir un ordre mundial pacífic i just.

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. En exercici del dret inalienable de Catalunya a l’autogovern, els parlamentaris catalans proposen, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats acorda, les Corts Generals aproven i el poble de Catalunya ratifica aquest Estatut.

societat civil

La de debó, eh? No la que reivindiquen alguns -la dreta, les dretes. La iniciativa/creativitat des de sota. El teixit social, com dèiem fa temps. Assumir el nostre destí, superar la por a la llibertat. Compromís i responsabilitat. Velles melodies que ja coneixem... per estar a l'alçada dels temps.

Como buenos ciudadanos absentistas que somos, solo atentos a la política cuando algún interés nuestro específico se ve afectado, no estamos preparados para funcionar como una verdadera sociedad civil. Siguiendo un hábito atávico, más que pensar en las responsabilidades que nos incumben a cada cual, nos hemos concentrado en buscar a los "culpables", ya sean estos Zapatero o los famosos mercados. El culpable siempre está ahí fuera, nunca somos nosotros mismos. Y, del mismo modo, siempre debe de ser otro quien nos resuelva los problemas, somos incapaces de pensarnos como parte de la solución. Para eso creemos que tenemos el derecho de sufragio. El voto como arma dirigida contra los responsables y a favor de los nuevos encargados de sacarnos las castañas del fuego. Cuando de repente, como ahora, tomamos conciencia de su relativa inutilidad nos embarga la ansiedad, nos rasgamos las vestiduras y buscamos el cómodo prestigio de las víctimas.
Desdeñamos la política y todo lo que ella exige como un ejercicio de responsabilidad individual por el bienestar general, de lo que nos es común. Y más allá de implicaciones en grupos corporativos, nuestro compromiso social es escaso. Quizá porque siempre nos hemos visto como una sociedad de derechos pero no de responsabilidades.

Empoderar els actors/agents. Fomentar la generació de capital -allò a partir de què es crea la riquesa material i moral/cultural/intel·lectual d'una societat. Capital físic, humà... i social!!! Tot un programa d'actuació, socialisme del segle xxi. Liderar vol dir donar joc, governar significa corresponsabilitzar.

elemental

Si la política es fa a les clavegueres, aleshores són necessaris"aconseguidors" que agilitzin temes. Com que la política no es fa a les clavegueres, sinó a les places i carrers, als caps i als cors de la gent, aleshores els caradures "aconseguidors" són uns paràsits que cal destruir. Fer neteja a fons.

fe

Continues mirant els relats de la vergonya, a través dels papers dels diaris i de les imatges del telenotícies, amb una barreja estranya de sensacions. Estoy pasmao... Tantes tristeses de cop, tanta infàmia. El capitalisme salvatge internacional, els caradures nacionals, i tot plegat. Has vist, avui al diari, un petit senyal. Si més no, t'ha fet gràcia que un filòsof (i ex-alcalde!!!), acompanyat d'un matemàtic, intentin materialitzar l'anhel platònic... Tot i que l'escèptic que està creixent dins teu ho veu amb un punt de sarcàstica ironia: un altre intent de reconstruir la passió política. Ara bé: saps des de fa temps que has d'actuar -i pensar, i sentir- com si.