le printemps

Quién me ha robado el mes de abril. Ara que comença a fer bon temps. Les agències de qüalificació ( ! ) diuen com són les coses... ai, la tragèdia grega. Els déus que ara diuen el què són els més absurds de la història. El com i el què, sense un perquè. I aquí tan mediocres com sempre.

és així, això

"Els polítics que fan populisme, que fan demagògia de temes seriosos, s’haurien de dedicar a altres coses", ha dit el diputat del PP al Parlament de Catalunya, Francesc Vendrell. Té raó.

abrilpasqua

dimecres sant

Dir que es demana perdó... i ja està? No pot ser. No n'hi ha prou. La memòria de les víctimes ens recordarà sempre que no n'hi ha prou. Tanmateix, quina és la reparació possible? Quin el càstig just? Cap i cap, potser. Justícia civil, humana. Tancar la paradeta, dissoldre la institució, vendre-ho tot i donar-ho als pobres. I tornar a començar. Radicalitat amb el seguiment de l'evangeli, autenticitat.

Un altre exemple, d'avui al diari: Serbia pide perdón por la matanza de Srebrenica. El Parlamento aprueba una resolución de condena por el asesinato de 8.000 bosnios musulmanes en julio de 1995. El Parlamento de Serbia ha aprobado una resolución de condena a la matanza de Srebrenica y pidió por primera vez perdón a las víctimas por no haber hecho más en prevenir la tragedia. El Gobierno prooccidental de Belgrado espera que esta resolución ayude al país en su objetivo de entrar en la UE. Hi ha precedents històrics per a actuar en casos així. No pot ser que n'hi hagi prou en dir que es demana perdó. 8.000 veus ho proclamaran per sempre.

dimarts sant

El que cal fer ja està escrit, també: "Si vols ser perfecte, vés, ven tot el
que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i
segueix-me" (Mateu, 19, 21). Començar de nou, per imperatiu evangèlic.

dilluns sant

Aleshores, Jesús es va dirigir als seus deixebles i a tota la gent. "Els mestres de la llei i els fariseus", digué, "ocupen ara la càtedra de Moisés: per tant, tot allò que us diguin feu-ho i poseu-ho en pràctica. Però no heu de seguir el seu exemple, perquè ells diuen i no fan"... "Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa! Igualment vosaltres, de fora sembleu homes justos, però per dintre sou plens d'hipocresia i de maldat". (Mateu, 23, 1-3; 27-28).

seny, si us plau

Les declaracions ahir del sr. Mayor Oreja i de la sra. Aguirre -els líders d'una determinada manera de veure les coses al país, oi?. La vella tàctica que tant d'èxit ha donat als programes de telebasura: insinuacions a partir de les quals es dibuixen els contorns d'un argument sobre fets -fets que no han passat ni de bon tros, però. Així, per exemple, de nou ens trobem amb què el president del govern espanyol és una aliat natural dels terroristes. O amb què s'ha anat a Andalusia a comprar vots amb els diners de l'Estat. Deú n'hi do, perquè es tracta de velles pel·lícules, amb blanc i negre, ràncies. De poc serveix analitzar les derivades que cerquen aquestes incendiàries declaracions -expressades (els talls de veu són espectaculars) de dues manera ben tipificades: la del bisbe catòlic i la del populisme berlusconià. Són indecents, i punt. Trenquen les més elementals normes -prepolítiques- de la convivència i el civisme. La deriva antipolítica, que també podem veure a petita i provinciana escala. És època de manifestacions públiques trencadores, cridaneres, radicalment negatives, destructives. I de cara a properes eleccions, apareixeran -alguns de nou, d'altres nous- grups i plataformes que posseiran les solucions definitives per als greus problemes que té la societat. Assistirem a l'espectacle, atemorits pel mal que fan. Ferms, tanmateix, en la defensa del sentit comú i del seny.

alcaldes

Ho diu avui un opinador al diari, i té tota la raó... Los alcaldes merecen un 10 por haber ejercido sus responsabilidades y también las de las otras administraciones con diligencia y alto sentido del deber. Cuando critiquemos a los políticos en general, tengamos en cuenta lo ocurrido estos días, para no ser injustos ni inexactos. Cuando nadie respondía, muchos ciudadanos sólo tuvieron a su lado a sus ediles, resolviendo problemas con pocos medios y mucha entrega. Esto debe subrayarse como un éxito de la buena política, la que da la cara y está cerca de la gente.

llei de barris

D'entre els molts efectes colaterals de la crisi, n'hi ha un que ens hauria de preocupar seriosament per l'efecte multiplicador de problemes que comporta. El crac de l'economia està obrint profundes ferides als centres històrics de molts pobles i ciutats de Catalunya i als barris de les perifèries que van tenir com a mare la pobresa de la postguerra i com a pare al delirant, descontrolat i, des del punt de vista urbanístic, delictiu desarrollismo franquista. Barris, tant els d'arrels antigues com els nascuts als anys cinquanta i seixanta del segle passat, que amb prou feines estaven en camí de recuperar la dignitat i d'espolsar-se l'estigma de la degradació física i social, barris receptors de noves onades d'immigració i castigats ara per l'atur, la precarització i, en conseqüència, per un increment real i subjectiu de la inseguretat ciutadana en el què es cova la llavor de la xenofòbia (ai, les plataformes...) i de la ruptura de la convivència cívica.

Salt ha estat un avís. Pot haver estat l'avís d'un fenomen que amenaça amb extendre's com una taca d'oli -llevat de què hi hagi una acció contundent de les administracions públiques, acompanyada d'esforços de diàleg, bona voluntat i compromís per totes les parts. El moment requereix intervenció policial i instruments legals més efectius per a combatre, per exemple, la impunitat amb la que actúen els multirreincidents, però també demanda inversió als barris.

És ara precisament, en temps de recesió no només econòmica sinó també de la moral individual i col·lectiva, quan més justificada està la inversió -incrementant-la si cal- en uns barris que, abandonats a la seva sort, tenen tots els números per a esdevenir polvorins que, a poc que algú encengui la metxa, podrien fer esclatar la cohesió social.

esperança

L’home no viu només de pa; viu de pa i d’utopia.
E. Bloch

el túnel del temps

Parlant de reminiscències... de nou ens trobem davant l'absurd: una/es corporació/ns privades/privatitzades influeixen negativament en la vida quotidiana de la gent. Ens pensàvem que després d'aquella apagada antològica a Bcn, l'estiu del 06 ó del 07?, les deficiències de la xarxa elèctrica ja havien quedat solventades. Falsa il·lusió: tornem a ser-hi. Esclaus d'aquestes corporacions. Fins quan? A l'hora, i a l'altre cantó, els de sempre al peu del canó, donant la cara, al costat de la gent. És ben significatiu que a totes les telenotícies hi hagi sempre l'alcalde o alcaldessa de torn explicant amb tota naturalitat allò que està fent al servei de les persones. Hi ha un problema, hi ha una incumbència directa i assumida immediatament. Ah! Ara no toca parlar de la competència, del paper que han fet els responsables del negociat corresponent a les nevades (i als focs, per cert) que són al govern del país... no toca?

hölderlin

De donde nace el peligro
nace la salvación también.
("Patmos")

tornem-hi

Convivim amb el problema de l'atur i, sobretot, amb el d'una joventut sense futur. Hi ha un equilibri tens i precari entre quatre espais: 1. el nucli protegit de treballadors, en el que les regles d'entrada i sortida son rígides; 2. els joves i precaris que viuen encadenant contractes i atur; 3. l'economia submergida; i 4. els jubilats i aturats protegits.

És un sistema segmentat, on la precària estabilitat s'assoleix gràcies a la coexistència i complementarietat entre els 4 subsistemes. Com si fos un joc de las cuatro esquinas, de vegades hi ha qui es queda al mig, exclòs de tot, sense accés a res. Tanmateix, aquest sistema no té futur, almenys mentre ens mantinguem dins el marcd'una societat organitzada en torn a i sobre la base del treball.

Aquesta metàfora de las cuatro esquinas, i aquestes reflexions, eren l'eix d'un article publicat al diari pel sociòleg Pérez Díaz... el 17 de novembre de 1993 !!! Quan creus que ja s'acaba torna a començar.

adagi

Del Bosque: "El fútbol es cruel con los que se creen muy buenos". I la política, amics meus, i la política.

troballa impressionant

Un nuevo cuadro de Van Gogh, que no constaba hasta ahora en los catálogos habituales del artista holandés, ha sido encontrado en un museo regional del centro del país. La obra, un óleo del más puro estilo impresionista, retrata el molino Le Blute-Fin, de París. Ejecutado hacia 1886, cuando el pintor residía en la capital francesa, formaba parte de la colección particular de Dirk Hannema, antiguo director del museo Boyman van Beunigen, de Rotterdam.

el grup

Aquí va una foto del Barça campió en el nostre esport, però...
La força del grup és la clau de la victòria. Posar els molts talents individuals al servei de la causa comuna.

l'estil

Una mostra més de la manera de fer d'aquesta gent. Com aquell substantiu, hijoputa, utilitzat per la lideresa per a esmentar a un ésser humà del seu propi partit. O com la xuleria barata dels dels vestits regalats i tants d'altres -en línia zaplanesca. La lleugeresa absoluta, la buidor, de la titella que posa la cara queda així compensada per tota una manera de veure el món i la vida -per una manera de ser. Caldrà espavilar-se i encertar-la, aixecar l'ànim. I, sobretot, recuperar la capacitat d'incidir en la realitat d'una manera efectiva. L'alternativa és la barbàrie.

ciutadania

Quod omnes tangit ab omnibus tractari et approbari debet. Crear marcs institucionals (condicions de possibilitat) per a què creixi una identitat col·lectiva oberta, fonamentada en la participació i en la responsabilitat de totes les persones. Ciutadania !!!

no caurem

Mirar molt més enllà, d'aquesta boira espesa. Aprendre a lluitar sense tenir (gairebé) cap eina. Ep! Tenim les mans, el cor; el projecte, els principis; les idees, l'empenta.

local

En primera línia... i aguantant la posició !!! L'administració més propera és el govern (perquè s'organitza a partir d'eleccions periòdiques, perquè és font d'acció política, etc.) local. Tòpic típic, si... però no deixem de veure ocasions en què es fa força difícil, exercir aquesta funció de govern. Hem vist, recentment, com és des d'aquesta pirmera línia que s'han de donar respostes als reptes que van sorgint. Tot i que no sempre l'encertem, evidentment, perquè no hi ha res previst, perquè l'àmbit local també és el de la innovació necessària i constant. I el dels primers auxilis, el que para el primer cop, el que sempre hi és... Les incumbències són infinites, les competències (i els recursos) alarmantment limitats.

Ho llegíem el dissabte al diari Público: es de destacar que una parte importante del gasto social que los gobiernos locales realizan corresponde a servicios que no están obligados a proveerlos por ley, sino que los prestan para dar respuesta a las necesidades que van emergiendo. Por tanto, los gobiernos locales destacan por la importancia que tienen para los ciudadanos en la satisfacción de su demanda de servicios públicos. En definitiva, junto a la tan demandada y necesaria reforma de la financiación local, es necesario también revisar su nivel competencial. Primero, para equiparar a nuestros gobiernos locales en materia de competencias a los países de nuestro entorno y, segundo, para equiparar su marco de financiación a la cuantía y naturaleza de las servicios que prestan.