quina barra!

Lo de Millet y la Fundación Trias Fargas ha dado pie a un sonoro episodio de lo que Jordi Pujol describía, cuando presidía el Gobierno catalán, como la táctica de l'empastifada. Acosado en varias ocasiones por asuntos que terminaron en ceses de algunos de sus consejeros, Pujol se defendía recriminando a su vez a la oposición de izquierdas que lanzara innobles acusaciones o sospechas de deshonestidad contra el Gobierno de CiU para distraer la atención de los ciudadanos sobre sus propias debilidades y la carencia de alternativas políticas.
Sostenía entonces Pujol que con esa técnica se desgastaba quizá al Gobierno de CiU, pero al precio de desprestigiar irresponsablemente a la globalidad de los actores políticos. Quien, sin embargo, acaba de recurrir ahora mismo a este método ha sido justamente el director de una plataforma de Convergència Democràtica, la Fundación Trias Fargas, Agustí Colomines, a la que el escándalo Millet ha situado como receptora de unos fondos que nunca debió recibir. A Colomines no se le ha ocurrido otra defensa que acusar a las fundaciones de los demás partidos, sin prueba alguna, de recibir también fondos de origen inconfesable.
Ver ahora cómo los convergentes practican contra la izquierda nada menos que la en otro tiempo denostada táctica de l'empastifada es una de las cosas que todavía no había deparado la ya bastante larga travesía del desierto de los herederos del pujolismo. Una novedad casi del mismo calibre que la de ver convertido en independentista al partido de Miquel Roca.

infàmies variades

La cobertura que la televisió pública està fent de les convivències a Núria dels d'erc. Recordem la burla al president la nit de l'11 de setembe, després del discurs institucional. N'hi hauria prou per a fer plegar a tots els responsabes de tant sectarisme, oi?

Els peperos valencians i el que fa de president del fcb: tothom està contra mi, la culpa és dels demés que em tenen mania... N'hi hauria prou per a què se'ls negui el suport popular que els ha posat allà on són, oi?

clar i català

"Convertir el dinero", para decirlo en palabras de Amin Maalouf, "en el criterio para cualquier respetabilidad, en el fundamento de cualquier poder, de cualquier jerarquía, hace trizas, a la postre, el tejido social"

(...)

Si la coartada patriótica no puede aceptarse como explicación de lo que ocurrió, tampoco podemos permitir que sirva para ocultar potenciales terminales de esta espectacular estafa. De lo contrario, será el tejido social entero el que saldrá dañado.

dèficit de capital social

Un dels patrimonis nacionals més preuats és (era?) la vitalitat del teixit social. Hi ha una pila d'institucions que d'alguna manera són presents de manera significativa a la nostra vida -individual i col·lectiva. Les associacions són entitats: ens amb personalitat pròpia, amb una vida de la qual participem perquè ens dónen socialitat, cultura, sentit. Partits i sindicats, si, però sobretot l'ateneu o el centre parroquial, la mútua i la ONG, i tantes figures associatives. I les grans patums: el Barça, el RACC, la Caixa, el Palau. Estem en una crisi molt més profunda del que sembla, doncs dues d'aquestes referències nacionals estan mal dirigides. El club esportiu se'n sortirà: té en Guardiola guardant les essències. Però el Palau... ja veurem! L'han feta molt grossa! Ens han ensenyat noves formes d'infàmia, de comportaments incívics sota el vel del nacionalisme. Les afegim a les ja conegudes -portar els diners a Andorra, per exemple. El patriotisme no és una qüestió nominalista: dir tot afectats que ens estimem el país.

ai ai ai

y otras no, podemos encontrarnos con que inmigrantes con permisos concedidos en Andalucía acaben en la Comunidad de Madrid".
El recurso contencioso administrativo está basado en dos argumentos, según explicó el consejero de Inmigración y Cooperación de Madrid, Javier Fernández-Lasquetty. El primero hace mención al artículo 149 de la Constitución, que señala que "el Estado tiene competencia exclusiva sobre (...) nacionalidad, inmigración, emigración, extranjería y derecho de asilo". El segundo incide en el hecho de que el Gobierno ha reformado el Reglamento antes de haber modificado la propia ley, lo que, a juicio de Fernández-Lasquetty, vulnera los principios constitucionales de legalidad y jerarquía normativa.
La reacción de la presidenta Aguirre tiene un calado político que va más allá de la inmigración. Lo que hace la presidenta madrileña es echar sal en la herida del Estatuto de Cataluña, que fue avalado por el Gobierno y recurrido por el PP, y que se halla pendiente de una sentencia del Tribunal Constitucional.
Así lo ha entendido el Gobierno catalán, para el que la decisión de Aguirre "demuestra el carácter antiautonómico del PP". El consejero de Relaciones Institucionales, Joan Saura, aseguró ayer que el recurso es una muestra de que al PP "siempre le va bien ir contra Cataluña" y calificó de "insólito" e "incomprensible" que una comunidad autónoma recurra contra una competencia de otra comunidad. "El traspaso no supone ninguna invasión de competencias, sino mayor

per favor!

prendre algo

Formatges i xoriços. Embotits de tota mena. Vins i licors. Pastes i dolços. Després de les vacances ("al poble" o en un viatge), tenim gust amb obsequiar-nos amb records saborosos dels dies d'estiu passats a un altre indret. Un detall per a mostrar l'afecte i demostrar que sí, que estem al teu costat. També una invitació a quedar un dia per a compartir-ho... Quedem una tarda i ens fem aquesta ampolleta amb una mica de formatge - és la resposta amable a un regal d'aquesta mena. Capital social gastronòmic. Xarxes d'amistat i complicitats. I, potser, un intent de conservar els gustos, les olors, d'allò que és autèntic. D'allò que volem pensar que ho és.

inquisició

"En cualquier país democrático, si la oposición dice que se siente observada y se le está espiando, lo que se hace por parte del Gobierno es abrir una investigación". Cospedal dixit.

La carga de la prueba recae en quien acusa. Es tracta d'un principi prepolític, de sentit comú. Si no són capaços d'entendre això...

estiu09

summer of love. 40 anys, ja. No en tinc record, però. Tot ha estat després, en els llibres. Pau, amor i música. De l'arribada d'un (dos) home(s) a la Lluna sí que en tinc, de record. És un fet d'aquells que marquen: recordem on èrem, amb qui, com... L'astorament del nen que veu, en blanc i negre i narrat per l'Hermida, un aconteixement sorprenent. Tenir un record d'una vivència de fa 40 anys... quin vertigen, el del temps. 30 anys de la revolució sandinista. D'això també ha quedat una petjada: les il·lusions que teníem, la fe. La creença en què havíen guanyat els nostres. El record és la nostra esperança... perduda??? La lucidesa dels anys, potser, i l'actual deriva cesarista de l'Ortega (en sintonia amb d'altres "líders carismàtics"), ens fan recordar amb una miqueta de vergonya aquelles esperances de l'estiu del 79, quan pensàvem que tot era possible. El record, tanmateix, també ens esperona: perquè renunciar del tot? Alguna cosa podem fer, hem de fer, fem... i farem.

todo a pulmón

més val tard que mai

Els bisbes bascos han fet un acte de contricció. Tard, molt tard. I potser amb intencions diverses, com insinúa de manera brillant un article ahir al diari. Però està fet, i ben fet. Els bisbes catalans, ja ho han fet, això? Tinc memòria de peix...

Entre 1936 y 1937, 14 sacerdotes nacionalistas vascos fueron ejecutados por las tropas franquistas tras su avance en Euskadi. Nunca recibieron un funeral digno, ni se registró el fallecimiento de la mayoría de ellos en los libros parroquiales ni aludieron a su trágico final el Vaticano ni la Conferencia Episcopal, a diferencia del trato dispensado a los 498 religiosos "mártires" en la España republicana. asi 73 años después de su fusilamiento a manos de los vencedores de la Guerra Civil, la Iglesia vasca celebró ayer en la catedral nueva de Vitoria una catártica eucaristía en la que pidió perdón por el "injustificable silencio de los medios oficiales de nuestra Iglesia" ante su muerte.
Al acto asistieron Iñigo Urkullu, líder del PNV, partido con el que simpatizaban los ejecutados, así como la consejera de Justicia y portavoz del Gobierno socialista vasco, Idoia Mendia, y la titular de Cultura, Blanca Urgell. También acudieron el ex lehendakari José Antonio Ardanza (PNV), el miembro de la Mesa del Parlamento Mikel Martínez (PNV) y diversos cargos municipales y forales.
"Hoy saldamos una deuda contraída", señaló el obispo de Vitoria, Miguel Asurmendi, encargado de leer la homilía, suscrita también por los prelados de Bilbao, Ricardo Blázquez, y de San Sebastián, Juan María Uriarte. "Tan largo silencio no ha sido sólo una omisión indebida, sino también una falta a la verdad, contra la justicia y la caridad", recalcó en la misa concelebrada por seis obispos y a la que se sumaron más de 200 sacerdotes en una catedral abarrotada.
La Iglesia vasca ha sentido necesidad de homenajear a los ejecutados (12 sacerdotes, un misionero claretiano y un carmelita descalzo) tras la beatificación en Roma de 498 "mártires", muertos a manos de republicanos, coincidiendo con la aprobación de la Ley de Memoria Histórica en España a finales de octubre de 2007.
Asurmendi indicó que el gesto no busca "reabrir heridas", sino más bien ayudar a curarlas para contribuir a la dignificación de quienes han sido olvidados o excluidos, y mitigar el dolor de sus familias y allegados. "La purificación de la memoria pide a todos un acto de valentía y humildad para reconocer las faltas cometidas por quienes han llevado y llevan el nombre de cristianos", recalcó citando a Juan Pablo II.
"El recuerdo de estos sacerdotes no ha caído nunca en el olvido ni por parte de sus familiares ni de los feligreses de sus parroquias ni de los presbiterios diocesanos y órdenes religiosas a los que pertenecían", añadió en la homilía, contraponiendo de forma levemente autocrítica esta memoria con la actitud de la jerarquía.
Tras la comunión, el sobrino de uno de los presbíteros ejecutados entonó unos versos en euskera en recuerdo de todos ellos. Además del acto de ayer, el boletín oficial de cada diócesis publicará una reseña con la biografía de los 12 sacerdotes que fueron ignorados y sus nombres serán incluidos en los registros y libros parroquiales de sacerdotes fallecidos, junto a los de los dos que sí fueron inscritos en su día, los primeros fusilados antes de la salida forzosa del obispo de Vitoria Mateo Múgica por criticar los excesos de los sublevados.
Los homenajeados son: Martín Lecuona Echabeguren, Gervasio Albizu Vidaur, José Adarraga Larburu, José Ariztimuño Olaso Aitzol, José Sagarna Uriarte, Alejandro Mendicute Liceaga, José Otano Míguelez (claretiano), José Joaquín Arín Oyarzabal, Leonardo Guridi Arrázola, José Marquiegui Olazábal, José Ignacio Peñagaricano Solozabal, Celestino Onaindía Zuloaga, Jorge Iturricastillo Aranzábal y Román de San José Urtiaga Elezburu (carmelita).
En la entrada de la catedral, representantes de Ahaztuak, colectivo a favor de la recuperación de la memoria histórica, se concentraron para mostrar su respaldo a la decisión de la Iglesia vasca de romper su silencio. No entraron al templo porque mantiene en su interior signos franquistas, entre ellos una gran águila imperial esculpida.

l'engany

El pitjor és la mentida. A propòsit de Camps i la inaudita peripècia a què està portant a la dreta espanyola (aguantant fins a l'absurd tota aquesta història) hem recordat el cas de Clinton (l'espòs). Quan l'afer d'aquella becària presidencial esquitxada, el problema real era que el president havia mentit. Mentir és el pitjor que pot fer un responsable de la cosa pública. Si menteixes un cop... mai més seràs creïble. I sense credibilitat no hi ha res a fer. Res de res! El sàtrapa valencià va mentir, almenys una vegada: quan va dir que los trajes me los compro yo. En el Foro de ABC, el 10 de marzo, compareció Francisco Camps. Le preguntó el director del diario mencionado, Ángel Expósito: “¿Se paga usted sus trajes?”. El presidente de la Generalitat valenciana respondió: “Claro que me pago mis trajes”. Nosaltres potser no tenim una ètica pública tan puritana com l'anglosaxona (teòricament, perquè a la pràctica tot és comèdia), però no podem deixar-nos endur cap el berlusconisme absolut. Mentir és greu, molt greu. Els responsables polítics treballen amb la paraula. Els fets dels polítics són, la majoria de les vegades, paraules. Si aquestes no són de fiar, què ens queda?

S'han fet públiques dades sobre el seguiment dels mitjans de comunicació (audiències). Som molts els que ens deixem enganyar (els medis, tots enganyen, diuen alguns) pels mateixos...

gestos

La desconfianza en las instituciones es el primer paso hacia la barbarie. Y por ahí vamos... las instituciones ya no pueden garantizar ni el cumplimiento de sus propias normas ni la seguridad de sus servicios. Recordando Perspectivas de guerra civil, el inquietante libro de Magnus Enzensberger, podemos comprender que no estamos tan lejos de los estallidos de violencia gratuita. La crisis, la presión demográfica y el hundimiento de la credibilidad política abren paso al desorden y a la violencia. Enzensberger recomendaba responder al avance del caos con pequeños gestos de resistencia civilizadora. A inventar estos gestos, pues.

calor

La previsió per als pròxims dies indica l’arribada d’una massa d’aire càlid procedent del nord d’Àfrica que farà pujar la temperatura arreu de Catalunya. Tot i que la calor afectarà tot el país, aquest augment tèrmic es notarà especialment a les comarques interiors, ja que es preveu que la marinada freni la pujada de la temperatura prop del litoral. Malgrat això, també augmentarà la sensació de xafogor en aquesta zona. Aquesta situació meteorològica fa preveure que se superi el llindar d’onada de calor, és a dir, la superació del percentil 98 de la temperatura màxima diària d’estiu durant 3 dies consecutius o més. Alguns valors indicatius d’aquest llindar que es podria superar són els 38 ºC de Lleida, els 36,5 ºC de Girona, els 33,1 ºC de Barcelona o els 31,3 ºC de Tarragona. La massa càlida abraçarà Catalunya entre dimecres 1 i divendres 3 de juliol, i es començarà a enretirar de cara al cap de setmana, d’acord amb les prediccions a mitjà termini que indiquen que la temperatura iniciarà una davallada més clara a partir de diumenge. Durant aquest període, cal destacar que, a banda de l’augment previst de la temperatura màxima, les nits també seran molt càlides, ja que en molts punts del litoral les mínimes nocturnes no baixaran dels 22 ºC. A causa d’aquesta previsió, el Servei Meteorològic de Catalunya ha emès un avís d’onada de calor entre dimecres 1 i divendres 3 de juliol de 2009 que afecta tot Catalunya, tot i que amb més probabilitat a l’interior del país.

memòria

Boníssim. I necessari. Una escriptura brillant (quin gran escriptor!!!) que per sí sola ja justifica el llibre, està al servei d'un discurs honest, valent i clar. El llibre és un excel·lent exercici de reconstrucció d'un moment històric que vàrem viure amb una estranya barreja d'intensitat, incredulitat i perplexitat. Amb el text , Cercas també dibuixa un paisatge versemblant d'allò que va ser la transició i els seus protagonistes. Per a la nostra generació (els que aleshores teníem +/- 20), aquest llibre és la lectura d'aquells fets, d'aquell pocés. És el relat propi d'aquella època, el nostre. És l'expressió gairebé exacta del nostre punt de vista (ara que l'hem llegit ho sabem). Al final del llibre se'ns en dóna la clau: es tractava d'intentar entendre perquè un personatge com Suárez va fer el paper que va fer... i perquè la generació anterior (els nostres pares) va adoptar les actituds que, tantes vegades, hem qualificat de conformistes i passives. De manera injusta, ara ho saem. Ahora la comprendo; antes yo no sabía... Més enllà, és clar, de les lectures intencionades i manipulades/manipuadores que tants han provat de vendre'ns. La poca felicitat que anem conquerint, a vegades, també es nodreix una mica d'això: trobar la perspectiva justa, precisa, nostra, envers la història. Per entendre'n.

the day after

El dia després -i ja la nit del mateix dia, i també uns quants dies més enllà- sempre és un festival de punts de vista. No hi ha fets, només interpretacions. Tots han guanyat, sembla -i aquest tòpic el sentim no només en una barra de bar. Fins i tot guanya un senyor que no es presentava a aquestes eleccions. Els resultats d'una elecció, amb molt poques excepcions, sempre deixen oberta la porta a entendre'ls de maneres diverses. O milor dit, a explicar-los des del punt de vista dels interessos -dels que s'han de fer públics, dels que es poden fer públis- d'uns i altres. Per altra banda, hi ha especialistes en els misteris del sufragi popular: l'electorat ha manifestat clarament que..., les urnes han dictaminat que..., el missatge dels electors és que... Fins i tot hi ha qui és capaç d'explicar els motius de les abstencions.

Quan l'elecció és com la d'ahir, que no genera la constitució d'un govern, les interpretacions encara són més obertes. I s'hi barreja un tema recurrent: la possible extrapolació dels resultats a les eleccions que -sembla ser, segons alguns- són les més importants: les legislatives (no en tant que configuren el parlament espanyol sinó en tant que permeten determinar qui governa a l'Estat). Un dels diaris més influents del mundo mundial ha calculat què passaria projectant els resultats d'ahir: El PSOE perdería 20 escaños y el PP subiría 15. Zapatero perdería casi por completo toda posibilidad de gobernar. Los 'populares' podrían volver a La Moncloa con el apoyo de CiU. El propi diari aclareix que l'extrapolació és difícil, tot i que ja li agrada fer-la, ja: Aunque la convocatoria electoral de ayer no es en ningún caso un modelo fiable para prever el comportamiento de los ciudadanos ante unas elecciones legislativas -baste destacar que el índice de participación de ayer se quedó en el 46%-, la extrapolación ficticia de los datos sí que arroja algunos apuntes significativos. Doncs si, és força significatiu que ja avui comenci a córrer això de què... Los 'populares' podrían volver a La Moncloa con el apoyo de CiU. Ojo al dato! La parte apoyante, ahir a la nit, ja anunciava la seva propera victòria electoral aquí al Parlament de Catalunya. Serà que compten amb què la parte apoyada de la primera parte serà parte apoyante de la segunda parte?

Un altre: els electors no s'equivoquen mai. Una persona, fent ús de la més absoluta i privada llibertat, diposita secretament una papereta en una urna. I totes sumades, les paperetes, deteminen qui mana. És per això, per aquest radical i íntim origen dels vots, que es fa ben difícil criticar perquè una majoria de ciutadans es decanta cap a una o altra opció. El límit d'aquesta crítica -necessària, tanmateix- a les idees de la gent és molt difícil de precisar, doncs estar a tocar del despreci -intelectual o moral- cap a les persones que han votat això o això altre. Vé això a compte perquè veient els resultats la temptació d'insultar és fortíssima. Berlusconi n'és el paradigma -els seus votants. Però aquí, ben a prop, tambe n'hi ha per llogar-hi cadires.

Llegit a una web: El presidente del PP de Castellón dijo este lunes que la gente es "muy lista" y le preocupa "que somos más de cuatro millones de parados ahora mismo y no si Carlos Fabra o Paco Camps somos culpables o inocentes". Més clar, impossible. Madrid i València, ai! Per cert: la web té com a títol "Libertad Digital". Llibertat, liberalisme... és la bandera de les faes, mayoresorejas, aguirres, etc... La bandera que amaga el feixisme postmodern dels hereus del feixime del segle passat. La de Bush jr. Toca ara a Europa, viure un període com el que van viure als EUA i que sembla que amb Obama l'estan superant?

models

Temps de nous lideratges, basats en nous valors (nous?). Obama i Guardiola. Respecte al nostre, s'ha dit de tot, massa potser. L'alegria de tanta gent, pel futbol i les victòries, s'encomana. A veure si aquesta sobredosi de sensacions positives es projecta en els diferents aspetes de la vida pública al país. Tant de soroll, per altra banda, ens ha pogut despistar respecte a la importància de la figura de l'entrenador. Importància per a tots nosaltres, potser, en tant que pot ser un exemple, un model. L'Antoni Puigverd, avui a La Vanguardia, en fa un retrat força lúcid. I molt suggeridor pels paral·lelismes que dibuixa. En tot cas, quedem-nos amb el gest clàssic de considerar l'heroi com a model exemplar. És a dir, que ens pot ajudar a ser millors, ja que ens mostra el camí de les virtuts. El país ens regala de nou un arquetip de conducta provinent del món de l'esport -ara, però, corregit i augmentat. Gràcies, Pep.

lectura obligatòria

Lectura apassionant, perquè realment el llibre és boníssim. En Juliana és un crack. Els articles que escriu al seu diari són una delícia. Per exemple, el d'avui. I el lllibre dóna -en continuïtat amb La España de los pingüinos- el substrat discursiu per a entendre'ls, per a aprofitar-los de debó perquè ens ajuden a entendre. Una mica de llum, reclamaven els il·lustrats. Una mica de llum per a veure millor el nostre devenir col·lectiu és el que aporta en Juliana amb la seva feina. Feina brillant, i també necessària. Per altra banda, és un llibre que no insulta la intel·ligència del lector, ans al contrari. I en aquests temps de pensaments febles no deixa de ser una raó menor per a llegir-lo. Ara que estem intentant convèncer (i convèncer-nos!!!) de què el 7 de juny ens juguem l'Europa del futur és una bona referència per adonar-nos d'on venim i com anem cap on anem. El soroll de les disputes diàries i la radicalitat de la crisi ens poden despistar. Tard o d'hora haurem de tornar a posar sobre la taula el debat del federalisme (federalisme o barbàrie), que és el moll de l'os, també, del projecte europeu.

exemples

Una diputada de la dreta espanyola, de cognom Salmones, li va etzibar a la Carme Chacón, amb to melodramàtic: ... nuestro rechazo total a las declaraciones de una ministra de Defensa. Santo Dios, santo Dios. Indignas, abyectas y viles. Prendre el nom de Déu en va és pecat, senyora Salmones. I el que és absolutament indigne és el que fa el Sr. Trillo (el que fa, no que ho sigui ell, d'indigne: el qualificatiu que el defineix no existeix, la seva baixesa moral està més enllà de qualsevol diccionari). Llegim al diari que La impunidad de Trillo y la condena de subordinados irritan al Ejército. Ja és exòtic (com diria l'Eduard) que ens irritem amb el mateix que l'exèrcit espanyol (sin que sirva de precedente, eh?). La falla valenciana continua oferint un lamentable espectacle, també d'una baixesa moral alarmant. Un senyor, Camps, manté els seus càrrecs institucionals mentre és imputat (i per tant té càrrecs, Sr. Rajoy) per un tribunal, i va a declarar (com a imputat!) entrant-hi i sortint com una estrella del cinema. Li van organitzar un acte espontani (los palmeros que le recibieron en la alfombra roja fueron convocados por el PP en SMS masivos, llegim en un digital) de suport que déu n'hi do. Trillo i Camps: dues històries exemplars.

Mira, Javier: no me gusta estar siempre "rajando" de los peperos -pero no es del pp de lo que me gusta hablar, sino de ética pública (la base necesaria de lo que nos apasiona, la filosofía política). No dar lecciones de ello, en absoluto; sino aprender.