todo a pulmón

més val tard que mai

Els bisbes bascos han fet un acte de contricció. Tard, molt tard. I potser amb intencions diverses, com insinúa de manera brillant un article ahir al diari. Però està fet, i ben fet. Els bisbes catalans, ja ho han fet, això? Tinc memòria de peix...

Entre 1936 y 1937, 14 sacerdotes nacionalistas vascos fueron ejecutados por las tropas franquistas tras su avance en Euskadi. Nunca recibieron un funeral digno, ni se registró el fallecimiento de la mayoría de ellos en los libros parroquiales ni aludieron a su trágico final el Vaticano ni la Conferencia Episcopal, a diferencia del trato dispensado a los 498 religiosos "mártires" en la España republicana. asi 73 años después de su fusilamiento a manos de los vencedores de la Guerra Civil, la Iglesia vasca celebró ayer en la catedral nueva de Vitoria una catártica eucaristía en la que pidió perdón por el "injustificable silencio de los medios oficiales de nuestra Iglesia" ante su muerte.
Al acto asistieron Iñigo Urkullu, líder del PNV, partido con el que simpatizaban los ejecutados, así como la consejera de Justicia y portavoz del Gobierno socialista vasco, Idoia Mendia, y la titular de Cultura, Blanca Urgell. También acudieron el ex lehendakari José Antonio Ardanza (PNV), el miembro de la Mesa del Parlamento Mikel Martínez (PNV) y diversos cargos municipales y forales.
"Hoy saldamos una deuda contraída", señaló el obispo de Vitoria, Miguel Asurmendi, encargado de leer la homilía, suscrita también por los prelados de Bilbao, Ricardo Blázquez, y de San Sebastián, Juan María Uriarte. "Tan largo silencio no ha sido sólo una omisión indebida, sino también una falta a la verdad, contra la justicia y la caridad", recalcó en la misa concelebrada por seis obispos y a la que se sumaron más de 200 sacerdotes en una catedral abarrotada.
La Iglesia vasca ha sentido necesidad de homenajear a los ejecutados (12 sacerdotes, un misionero claretiano y un carmelita descalzo) tras la beatificación en Roma de 498 "mártires", muertos a manos de republicanos, coincidiendo con la aprobación de la Ley de Memoria Histórica en España a finales de octubre de 2007.
Asurmendi indicó que el gesto no busca "reabrir heridas", sino más bien ayudar a curarlas para contribuir a la dignificación de quienes han sido olvidados o excluidos, y mitigar el dolor de sus familias y allegados. "La purificación de la memoria pide a todos un acto de valentía y humildad para reconocer las faltas cometidas por quienes han llevado y llevan el nombre de cristianos", recalcó citando a Juan Pablo II.
"El recuerdo de estos sacerdotes no ha caído nunca en el olvido ni por parte de sus familiares ni de los feligreses de sus parroquias ni de los presbiterios diocesanos y órdenes religiosas a los que pertenecían", añadió en la homilía, contraponiendo de forma levemente autocrítica esta memoria con la actitud de la jerarquía.
Tras la comunión, el sobrino de uno de los presbíteros ejecutados entonó unos versos en euskera en recuerdo de todos ellos. Además del acto de ayer, el boletín oficial de cada diócesis publicará una reseña con la biografía de los 12 sacerdotes que fueron ignorados y sus nombres serán incluidos en los registros y libros parroquiales de sacerdotes fallecidos, junto a los de los dos que sí fueron inscritos en su día, los primeros fusilados antes de la salida forzosa del obispo de Vitoria Mateo Múgica por criticar los excesos de los sublevados.
Los homenajeados son: Martín Lecuona Echabeguren, Gervasio Albizu Vidaur, José Adarraga Larburu, José Ariztimuño Olaso Aitzol, José Sagarna Uriarte, Alejandro Mendicute Liceaga, José Otano Míguelez (claretiano), José Joaquín Arín Oyarzabal, Leonardo Guridi Arrázola, José Marquiegui Olazábal, José Ignacio Peñagaricano Solozabal, Celestino Onaindía Zuloaga, Jorge Iturricastillo Aranzábal y Román de San José Urtiaga Elezburu (carmelita).
En la entrada de la catedral, representantes de Ahaztuak, colectivo a favor de la recuperación de la memoria histórica, se concentraron para mostrar su respaldo a la decisión de la Iglesia vasca de romper su silencio. No entraron al templo porque mantiene en su interior signos franquistas, entre ellos una gran águila imperial esculpida.

l'engany

El pitjor és la mentida. A propòsit de Camps i la inaudita peripècia a què està portant a la dreta espanyola (aguantant fins a l'absurd tota aquesta història) hem recordat el cas de Clinton (l'espòs). Quan l'afer d'aquella becària presidencial esquitxada, el problema real era que el president havia mentit. Mentir és el pitjor que pot fer un responsable de la cosa pública. Si menteixes un cop... mai més seràs creïble. I sense credibilitat no hi ha res a fer. Res de res! El sàtrapa valencià va mentir, almenys una vegada: quan va dir que los trajes me los compro yo. En el Foro de ABC, el 10 de marzo, compareció Francisco Camps. Le preguntó el director del diario mencionado, Ángel Expósito: “¿Se paga usted sus trajes?”. El presidente de la Generalitat valenciana respondió: “Claro que me pago mis trajes”. Nosaltres potser no tenim una ètica pública tan puritana com l'anglosaxona (teòricament, perquè a la pràctica tot és comèdia), però no podem deixar-nos endur cap el berlusconisme absolut. Mentir és greu, molt greu. Els responsables polítics treballen amb la paraula. Els fets dels polítics són, la majoria de les vegades, paraules. Si aquestes no són de fiar, què ens queda?

S'han fet públiques dades sobre el seguiment dels mitjans de comunicació (audiències). Som molts els que ens deixem enganyar (els medis, tots enganyen, diuen alguns) pels mateixos...

gestos

La desconfianza en las instituciones es el primer paso hacia la barbarie. Y por ahí vamos... las instituciones ya no pueden garantizar ni el cumplimiento de sus propias normas ni la seguridad de sus servicios. Recordando Perspectivas de guerra civil, el inquietante libro de Magnus Enzensberger, podemos comprender que no estamos tan lejos de los estallidos de violencia gratuita. La crisis, la presión demográfica y el hundimiento de la credibilidad política abren paso al desorden y a la violencia. Enzensberger recomendaba responder al avance del caos con pequeños gestos de resistencia civilizadora. A inventar estos gestos, pues.

calor

La previsió per als pròxims dies indica l’arribada d’una massa d’aire càlid procedent del nord d’Àfrica que farà pujar la temperatura arreu de Catalunya. Tot i que la calor afectarà tot el país, aquest augment tèrmic es notarà especialment a les comarques interiors, ja que es preveu que la marinada freni la pujada de la temperatura prop del litoral. Malgrat això, també augmentarà la sensació de xafogor en aquesta zona. Aquesta situació meteorològica fa preveure que se superi el llindar d’onada de calor, és a dir, la superació del percentil 98 de la temperatura màxima diària d’estiu durant 3 dies consecutius o més. Alguns valors indicatius d’aquest llindar que es podria superar són els 38 ºC de Lleida, els 36,5 ºC de Girona, els 33,1 ºC de Barcelona o els 31,3 ºC de Tarragona. La massa càlida abraçarà Catalunya entre dimecres 1 i divendres 3 de juliol, i es començarà a enretirar de cara al cap de setmana, d’acord amb les prediccions a mitjà termini que indiquen que la temperatura iniciarà una davallada més clara a partir de diumenge. Durant aquest període, cal destacar que, a banda de l’augment previst de la temperatura màxima, les nits també seran molt càlides, ja que en molts punts del litoral les mínimes nocturnes no baixaran dels 22 ºC. A causa d’aquesta previsió, el Servei Meteorològic de Catalunya ha emès un avís d’onada de calor entre dimecres 1 i divendres 3 de juliol de 2009 que afecta tot Catalunya, tot i que amb més probabilitat a l’interior del país.

memòria

Boníssim. I necessari. Una escriptura brillant (quin gran escriptor!!!) que per sí sola ja justifica el llibre, està al servei d'un discurs honest, valent i clar. El llibre és un excel·lent exercici de reconstrucció d'un moment històric que vàrem viure amb una estranya barreja d'intensitat, incredulitat i perplexitat. Amb el text , Cercas també dibuixa un paisatge versemblant d'allò que va ser la transició i els seus protagonistes. Per a la nostra generació (els que aleshores teníem +/- 20), aquest llibre és la lectura d'aquells fets, d'aquell pocés. És el relat propi d'aquella època, el nostre. És l'expressió gairebé exacta del nostre punt de vista (ara que l'hem llegit ho sabem). Al final del llibre se'ns en dóna la clau: es tractava d'intentar entendre perquè un personatge com Suárez va fer el paper que va fer... i perquè la generació anterior (els nostres pares) va adoptar les actituds que, tantes vegades, hem qualificat de conformistes i passives. De manera injusta, ara ho saem. Ahora la comprendo; antes yo no sabía... Més enllà, és clar, de les lectures intencionades i manipulades/manipuadores que tants han provat de vendre'ns. La poca felicitat que anem conquerint, a vegades, també es nodreix una mica d'això: trobar la perspectiva justa, precisa, nostra, envers la història. Per entendre'n.

the day after

El dia després -i ja la nit del mateix dia, i també uns quants dies més enllà- sempre és un festival de punts de vista. No hi ha fets, només interpretacions. Tots han guanyat, sembla -i aquest tòpic el sentim no només en una barra de bar. Fins i tot guanya un senyor que no es presentava a aquestes eleccions. Els resultats d'una elecció, amb molt poques excepcions, sempre deixen oberta la porta a entendre'ls de maneres diverses. O milor dit, a explicar-los des del punt de vista dels interessos -dels que s'han de fer públics, dels que es poden fer públis- d'uns i altres. Per altra banda, hi ha especialistes en els misteris del sufragi popular: l'electorat ha manifestat clarament que..., les urnes han dictaminat que..., el missatge dels electors és que... Fins i tot hi ha qui és capaç d'explicar els motius de les abstencions.

Quan l'elecció és com la d'ahir, que no genera la constitució d'un govern, les interpretacions encara són més obertes. I s'hi barreja un tema recurrent: la possible extrapolació dels resultats a les eleccions que -sembla ser, segons alguns- són les més importants: les legislatives (no en tant que configuren el parlament espanyol sinó en tant que permeten determinar qui governa a l'Estat). Un dels diaris més influents del mundo mundial ha calculat què passaria projectant els resultats d'ahir: El PSOE perdería 20 escaños y el PP subiría 15. Zapatero perdería casi por completo toda posibilidad de gobernar. Los 'populares' podrían volver a La Moncloa con el apoyo de CiU. El propi diari aclareix que l'extrapolació és difícil, tot i que ja li agrada fer-la, ja: Aunque la convocatoria electoral de ayer no es en ningún caso un modelo fiable para prever el comportamiento de los ciudadanos ante unas elecciones legislativas -baste destacar que el índice de participación de ayer se quedó en el 46%-, la extrapolación ficticia de los datos sí que arroja algunos apuntes significativos. Doncs si, és força significatiu que ja avui comenci a córrer això de què... Los 'populares' podrían volver a La Moncloa con el apoyo de CiU. Ojo al dato! La parte apoyante, ahir a la nit, ja anunciava la seva propera victòria electoral aquí al Parlament de Catalunya. Serà que compten amb què la parte apoyada de la primera parte serà parte apoyante de la segunda parte?

Un altre: els electors no s'equivoquen mai. Una persona, fent ús de la més absoluta i privada llibertat, diposita secretament una papereta en una urna. I totes sumades, les paperetes, deteminen qui mana. És per això, per aquest radical i íntim origen dels vots, que es fa ben difícil criticar perquè una majoria de ciutadans es decanta cap a una o altra opció. El límit d'aquesta crítica -necessària, tanmateix- a les idees de la gent és molt difícil de precisar, doncs estar a tocar del despreci -intelectual o moral- cap a les persones que han votat això o això altre. Vé això a compte perquè veient els resultats la temptació d'insultar és fortíssima. Berlusconi n'és el paradigma -els seus votants. Però aquí, ben a prop, tambe n'hi ha per llogar-hi cadires.

Llegit a una web: El presidente del PP de Castellón dijo este lunes que la gente es "muy lista" y le preocupa "que somos más de cuatro millones de parados ahora mismo y no si Carlos Fabra o Paco Camps somos culpables o inocentes". Més clar, impossible. Madrid i València, ai! Per cert: la web té com a títol "Libertad Digital". Llibertat, liberalisme... és la bandera de les faes, mayoresorejas, aguirres, etc... La bandera que amaga el feixisme postmodern dels hereus del feixime del segle passat. La de Bush jr. Toca ara a Europa, viure un període com el que van viure als EUA i que sembla que amb Obama l'estan superant?

models

Temps de nous lideratges, basats en nous valors (nous?). Obama i Guardiola. Respecte al nostre, s'ha dit de tot, massa potser. L'alegria de tanta gent, pel futbol i les victòries, s'encomana. A veure si aquesta sobredosi de sensacions positives es projecta en els diferents aspetes de la vida pública al país. Tant de soroll, per altra banda, ens ha pogut despistar respecte a la importància de la figura de l'entrenador. Importància per a tots nosaltres, potser, en tant que pot ser un exemple, un model. L'Antoni Puigverd, avui a La Vanguardia, en fa un retrat força lúcid. I molt suggeridor pels paral·lelismes que dibuixa. En tot cas, quedem-nos amb el gest clàssic de considerar l'heroi com a model exemplar. És a dir, que ens pot ajudar a ser millors, ja que ens mostra el camí de les virtuts. El país ens regala de nou un arquetip de conducta provinent del món de l'esport -ara, però, corregit i augmentat. Gràcies, Pep.

lectura obligatòria

Lectura apassionant, perquè realment el llibre és boníssim. En Juliana és un crack. Els articles que escriu al seu diari són una delícia. Per exemple, el d'avui. I el lllibre dóna -en continuïtat amb La España de los pingüinos- el substrat discursiu per a entendre'ls, per a aprofitar-los de debó perquè ens ajuden a entendre. Una mica de llum, reclamaven els il·lustrats. Una mica de llum per a veure millor el nostre devenir col·lectiu és el que aporta en Juliana amb la seva feina. Feina brillant, i també necessària. Per altra banda, és un llibre que no insulta la intel·ligència del lector, ans al contrari. I en aquests temps de pensaments febles no deixa de ser una raó menor per a llegir-lo. Ara que estem intentant convèncer (i convèncer-nos!!!) de què el 7 de juny ens juguem l'Europa del futur és una bona referència per adonar-nos d'on venim i com anem cap on anem. El soroll de les disputes diàries i la radicalitat de la crisi ens poden despistar. Tard o d'hora haurem de tornar a posar sobre la taula el debat del federalisme (federalisme o barbàrie), que és el moll de l'os, també, del projecte europeu.

exemples

Una diputada de la dreta espanyola, de cognom Salmones, li va etzibar a la Carme Chacón, amb to melodramàtic: ... nuestro rechazo total a las declaraciones de una ministra de Defensa. Santo Dios, santo Dios. Indignas, abyectas y viles. Prendre el nom de Déu en va és pecat, senyora Salmones. I el que és absolutament indigne és el que fa el Sr. Trillo (el que fa, no que ho sigui ell, d'indigne: el qualificatiu que el defineix no existeix, la seva baixesa moral està més enllà de qualsevol diccionari). Llegim al diari que La impunidad de Trillo y la condena de subordinados irritan al Ejército. Ja és exòtic (com diria l'Eduard) que ens irritem amb el mateix que l'exèrcit espanyol (sin que sirva de precedente, eh?). La falla valenciana continua oferint un lamentable espectacle, també d'una baixesa moral alarmant. Un senyor, Camps, manté els seus càrrecs institucionals mentre és imputat (i per tant té càrrecs, Sr. Rajoy) per un tribunal, i va a declarar (com a imputat!) entrant-hi i sortint com una estrella del cinema. Li van organitzar un acte espontani (los palmeros que le recibieron en la alfombra roja fueron convocados por el PP en SMS masivos, llegim en un digital) de suport que déu n'hi do. Trillo i Camps: dues històries exemplars.

Mira, Javier: no me gusta estar siempre "rajando" de los peperos -pero no es del pp de lo que me gusta hablar, sino de ética pública (la base necesaria de lo que nos apasiona, la filosofía política). No dar lecciones de ello, en absoluto; sino aprender.

entrar en el paréntesis

No, Benedetti no s'ha mort. Ell, que ens va ensenyar que somos mucho más que dos.

indecents

Sí, és molt indecent, això (Iceta dixit). De tant en tant (quan s'oloren urnes?, per compensar l'exercici de responsabilitat al Pais Basc?) els hi surt l'essència falangista; és que són com són. Indecència, si, és utilitzar la figura de dos menors per a atiar el foc de la intolerància. Indecència és tornar a utilitzar la llengua i l'educació per a l'enfrontament. Indecents càlculs demoscòpics, potser.

A fomentar l'odi, a intentar la ruptura civil del país, a cremar els ponts... a tot això es dediquen i més. Ni hi ha límits ni se'n cansen, de fer-ho. Indecents!

la por

L'ocasió dels cinquanta anys del crit vital de Raimon - Al vent! - ens permet revisitar per enèsima vegada la seva obra... A més de recordar-nos l'inexorable pas del temps, i què vells que ens fem i què curt és tot plegat i què tòpic és qualsevol comentari sobre els anys que passen i passen.

Hi ha una cançó que directament es deia Contra la por.

Anem dient les coses pel seu nom!

Si no trenquem el silenci

morirem en el silenci.

Contra la por és la vida,

contra la por és l'amor,

contra la por som nosaltres,

contra la por sense por.

De vegades l'ordre no és més que por. Al terrorisme, a la crisi, al virus... Tan intangibles, i tan efectius.

I avui és el dia d'Europa.

més lluny

Avui al diari, una bona aportació al temps d'incerteses que patim. D'entrada, apostem fort: en periodos de crisis ser realista es cuestionar el presente e inventar el futuro: "Seamos realistas, propongamos lo imposible", se escribió en los muros de la Sorbonne.

Un matís: no creo que la utopía sea la respuesta a la crisis. Pero ante una crisis de sistema hay que plantear una alternativa como esperanza y como orientación de la acción diaria.

Per tant, benvingudes siguin les mesures internacionals per a embridar els mercats financers; tant de bo siguin útils/aplicables, perquè són justes i necessàries. I per descomptat que estan molt bé -perquè són imprescindibles- les mesures que arreu es van consensuant per a plantar cara a la crisi. En tots els nivells d'intervenció -europeu, estatal, nacional, comarcal i local- i amb tots els agents. Mesures que, amb tota la pluralitat i riquesa d'iniciatives, desenvolupen la recepta socialdemòcrata -la salida socialista, que evidentment SI existeix-: més inversió pública, més ajuts i més formació per als desocupats, foment de noves activitats econòmiques, etc.

Però cal anar més enllà, més lluny de l'avui. I és en aquest sentit que l'article esmentat apunta alguns suggeriments dels que, de ben segur, haurem de prendre nota: Sobre la oportunidad de inventar nuevas dinámicas (...), usar la imaginación en el presente como realidad futura, acciones transformadoras que también resuelven problemas inmediatos. Ocupación de edificios públicos y privados, rehabilitarlos y adecuarlos a nuevos usos como equipamientos o servicios autogestionados, centros sociales productivos, mercado de trueque. Recuperación de viviendas vacías para demandantes que no tienen o han perdido la suya, compra de hipotecas y gestión pública de las mismas. Mercados de intercambio de bienes, servicios, habilidades y tiempos. Promoción de profesiones poco reconocidas como usos y mantenimiento de los espacios públicos, convivencia y seguridad, apoyo escolar, diálogos interculturales y aprendizaje mutuo de idiomas, asistencia al hogar (llevar la ciudad a casa). Agentes de desarrollo local en los barrios, apoyo a iniciativas microempresariales, busca y generación de oportunidades generadoras de ingresos. Bancos populares y líneas de crédito alternativas. Consideración del espacio público como económico, gestión de la actividad informal, dar seguridad a los colectivos más vulnerables como la población de origen inmigrante. La lista puede ser infinita.

Vinga, doncs. Llibreta i llapis, i a dibuixar futurs possibles que vagin més lluny d'un demà conegut d'antuvi, pura repetició. I a provar-ho! La ciutat com a laboratori, no? Fem-ho! Sense fer trencadisses, sense faltar al respecte a ningú, sense sorolls. La cita de Hegel amb què acaba l'article ens reconcilia -una miqueta només, eh?- amb l'antipàtic pensador: La principal categoría histórica no es el recuerdo sino la esperanza, la espera, la promesa.

De l'hivern del descontent a la primavera de l'esperança? Bloch, Bloch, Bloch.

la raó austera

El diari avui ens regala una veritable obra d'art. Una petita peça de qualitat indiscutible, de bellesa subtil i encisadora. L'article en qüestió, de títol "El grano y la paja", apunta directament a un dels vectors més importants a l'hora d'explicar-nos allò que ens passa- si és que això és possible, que ja sabem que no gaire. És la responsabilitat! El valor de portar al debat actual -d'avui mateix- l'aportació kantiana és d'una potència suggeridora/motivadora més que notable. La lluita contra la crisi ha de ser de tota la societat. I el capteniment autònom de la conducta lliga perfectament amb aquesta constatació... doncs el que cal no és "sortir" de la crisi per a tornar a más de lo mismo. Cal una mena de revolució en el món dels valors/actituds/normes, que no pot venir d'enlloc més que de l'autonomia radical de la raó -la majoria d'edat, oi?

(...) el ministro y el Gobierno, en colaboración con el Congreso, deberían dar un paso más allá, con objeto de lanzar a los ciudadanos un signo inequívoco de esta llamada al sentido común y a un mandato propio de la razón kantiana que ahora denominaremos de austeridad. Nos faltan Savonarolas que vengan a poner cerco a derrochadores y manirrotos, en distintas administraciones, públicas y privadas.

Aquests Savonarolas haurien de denunciar tanta avidesa... Ja, ja, ja, qui ens havia de dir que utilitzaríem mai la figura de l'il·luminat florentí, condemnat pel Papa Borja, per a reivindicar la necessitat d'una crítica (profètica, és clar) als costums contemporanis lligats al consum ostentòs, l'especulació, etc.?

Y también ahí este Gobierno puede y debe hacer más cosas, puesto que las que hace a veces no se conocen. Y esto sirve para todos. Pues el buen paño hoy en el arca no se vende, sino que hay que promocionarlo. Hay que dar ejemplo. Urge una buena poda y adecentamiento de costumbres. Y para que ese mandato de la razón austera llegue y cale, sigamos haciendo las mismas cosas, u otras, con mucha imaginación, pero con más sencillez y menos grandilocuencia.

Dir sense vergonya i sense por a fer el ridícul tot això... Per una Crítica de la raó austera, doncs. Bon projecte d'investigació.

M'agrada el titular del diari: Un filósofo en La Moncloa. Que tinguin sort, tots plegats. La necessitarem.

no hi ha límits?

Fa dies que les notícies van donant compte del judici que s'està fent per aclarir (a veure) les responsabilitats en el desastre d'aquell avió de l'exèrcit que va patir l'accident -yak42, oi?. Doncs bé: l'immoral tracte a què els responsables polítics de tot allò van sotmetre als familiars de les víctimes és ben evident... i esgarrifós. Quina vergonya! El personatge aquest, el fulano que era ministre del ram, se'ns està mostrant com un monstre inhumà, incapaç d'atendre res més que a... que a què? A què i a qui va obeir la conducta immisericorde d'aquells dies? Perquè la pressa en fer el funeral oficial, despreciant les més elementals normes que el sentit comú dicta en els casos en què hi ha defuncions pel mig? És que buscava allò de tenemos un problema y lo hemos solucionado?

El partit al que pertany aquest sinistre personatge, i del que fins i tot és responsable en grau notable, té instal·lats en el seu interior molts vicis. Vicis estructurals. Les lluites intestines (jugant fins i tot amb l'estabilitat d'una entitat financera, en aquests temps d'incertesa i crisi), les corrupcions de tota mena a València i Madrid (perdó: no n'hi ha, de corrupció; la culpa és del jutge que els acusa), el joc dels espies (qui en parla, ja?)... són episodis recents que mostren la catadura moral d'aquesta gent. Per no esmentar la demagògia populista (i neofeixista!) que cerca enfrontar la gent (tota la campanya sostinguda contra les legítimes aspiracions per al nostre país que van fent arreu d'espanya) o que assenyala els immigrants com delinqüents (un exemple: http://www.youtube.com/watch?v=j5aGZBLCu5c, tot i que l'Isma m'explicava que han fet un video molt més descarat -però no l'he trobat). Bé, doncs, de tot això i molt més que representa el pp (és el lado oscuro de la societat) això del ex-ministre de l'exèrcit és el pitjor. El despreci cínic als familiars de les víctimes ens fa pensar en què no els hi queda ni un gram d'humanitat, ni un! Ai!, allò de paz, piedad y perdón del president Azaña és ben necessari també per a què s'ho apliquessin els hereus d'aquells que (ens) van guanyar una guerra avui fa 70 anys.

Va por ti, José Luis: Sibi quisque peccat. Tant de bo Petroni tingués raó... i que tot pecat tingués el seu càstig.

el soroll

Aquesta foto, i d'altres per l'estil, forma part d'un power-point que s'ha utilitzat... en una classe d'educació per a la ciutadania! Sembla ser que ha estat a un cole de monges a La Rioja. Per a això utilitzen, alguns, aquesta assignatura. Desprestigiant, per cert, els esforços honestos de tants i tants magnífics professionals que creuen qúe és possible educar des d'uns valors sense deixar de viure al segle XXI (oi, Isi?).

És un estil d'intervenció en el debat públic -és a dir, de fer política. Un estil ja conegut, que insulta la intel·ligència i repugna moralment a la gent de bé. Un estil, tanmateix, eficaç. Amb lletres diferents, sentim la mateixa música provinent de diferents grups. Bé, música ben bé potser no: és soroll, que impedeix escoltar raons i arguments, que ho embruteix tot. Ruido, ruido, ruido, tanto tanto ruido... I?

mestres vs funcionaris

fa més d'un mes. qui no escriu és perquè no llegeix? potser si.

Demà sant josep. Fallas i mascletàs, a València. I aquí una vaga de professionals de l'enenyament. Ai, quina llàstima!. Un país on mestres o metges (no digem jutges!) fan vaga no va bé. Perquè la missió d'educar o de guarir està en part (sort que és en part) en mans de gent per a qui és més important defensar els seus suposats "drets" que no pas servir la comunitat fent honor a la seva professió. La paraula "funcionari" s'ha fet servir, de vegades, com a sinònim de persona poc compromesa amb la feina, més pendent dels seus privilegis (horaris, dies de festa...) que del servei als demés, etc... (yo tengo un horario). Allò més important (l'educació dels nens, la salut) està en mans, en part, de funcionaris. Malament anem, doncs. La culpa no és del sistema, no ens enganyem. O dels políticos de turno, com diuen alguns utilitzant la més burda demagògia de barra de bar. És clar que hi ha molt a millorar, només faltaria. Tanmateix, el que pesa més és l'actiutud individual de cadascú davant d'allò que hi ha i de la tasca a fer. No et preguntis què pot fer el conseller per tu, pregunta't què pots/has de fer tú pels teus alumnes; heus aquí la divisa del mestre.

Sort que no tothom és igual. Sort que, malgrat tot, hi ha una majoria silenciosa de mestres (i de metges, segur) que miren més pels seus alumnes que pels seus interessos. Hi ha futur en la mesura en què això sigui així.