som i serem

Loquillo, entre d'altres coses interessants, ha dit en una entrevista al diari: "Quan em pregunten d'on sóc sempre contesto que barceloní del barri del Clot. No dic ni català, ni espanyol". Com que amb això de les identitats cadascú és ben lliure de triar, ja està prou bé escollir amb quina d'elles vols identificar-te en públic. Tot i això, no deixa de ser raonable entendre que un no escolleix segons què -com ser català, per exemple, o de La Torrassa. El problema rau en voler treure segons quines conclusions d'això -com optar per determinades posicions políticoverbals, per exemple. That's the question, doncs. És que ens de prendre seriosament ser post-nacionalistes, igual que tenim un candidat que és post-racial. [Per cert, tant de bo poguèssim votar als States, oi?.]

Un altre català, Pau Gasol, ha manifestat que "la cultura catalana és una qüestió històrica; la majoria de la població vol formar part d'Espanya, però alguns volen ser independents perquè tenim la nostra pròpia llengua i, per així dir-ho, perquè tenim la nostra petita cultura, però som part d'Espanya".

Que sigui qüestió històrica vol dir que és d'una enorme actualitat, i de futur. Allò històric ens defineix i ens projecta. Que la majoria vulgui una cosa o una altra és ben discutible. Potser és certa aquella recent diagnosi sociològica que venia a dir que els catalans, més que emprenyats, estem perplexos. Sense saber el què. Uns, rumiant ensimismats com ens acabarà afectant de debó -és l'economia real, estúpid- tota aquesta tempesta econòmica que els medis diuen que ens està caient. D'altres, entretinguts amb banalitats i futileses. És a dir, gaire bé com tothom a tot arreu.

el nobel

enhorabona... i gràcies.

brel

Trenta anys, ja. Ell ens va ensenyar a dir el que no es pot dir, amb el lament absolut d'un no em deixis desesperat: l'abisme més fosc... aquell que s'obre quan l'amor s'acaba. Ja és curiós, que la millor cançó d'amor de tots els temps -això diuen- tracti del desamor. Hi ha una cançó en positiu, potser no tan anomenada, però més pròpia per a mantenir una certa fe en l'amor, l'única esperança de redempció. Quan només es té l'amor, es diu.

la paraula

Llegit al butlletí d' Església Plural: "La mort del bisbe Carrera és un moment oportú per retre homenatge, als homes i dones, laics i clergues, que al llarg de més de quaranta anys han dedicat la seva vida a procurar configurar la nova Església sortida dels debats, de les resolucions i de l’esperit del Concili Vaticà II". Que han treballat per fer arribar la paraula de Jesús, no la seva pròpia, a una societat necessàriament laica i oberta. Que han estat agents d'esperança, de pau i de concòrdia.

També és un moment oportú per a denunciar -denúncia profètica, en dèiem- a aquells que fan servir el púlpit per a sembrar desconfiances i rancúnies.

el retorn a la política

Transversalment acabem opinant el mateix: la necessitat de la política. La reivindicació de la noblesa i la dignitat d'aquesta ocupació, a voltes tan injustament despreciada. Un article, avui a La Vanguardia, ho expressa des d'una certa perspectiva. El títol, La política volverá a ser sexy, entronca amb la campanya d'Obama i la seva imatge/les seves apostes/la seva significació icònica. Treballar en allò públic, ocupar-se i preocupar-se d'allò que és comú. Tenir cura de l'espaitemps que compartim, i vetllar per a preservar-hi drets i deures, per a promocionar béns, per a igualar oportunitats... Treballant en comprometre tothom en la recerca de solucions, donant la cara. Trascendint la mera gestió del servei públic -assegurant, en tot cas, que aquest és eficaç, net, equitatiu, i que obeeix a l'estratègia transformadora que ens impulsa. Però anant-hi més enllà. Jugar-nos-ho tot per una vissió, per assenyalar un horitzó possible/necessari cap al que anar plegats. Liderar. Fer política de debó, doncs. És el signe dels temps... n'estarem a l'alçada?

d'actualitat

El cinema ha permès posar en circulació un cert debat sobre la figura històrica i/o mítica del Che. Divertit i interessant. Com en tots els debats, les diferents posicions que s'hi expressen retraten la persona que les emet... i no diuen res d'interessant sobre el tema del debat. Sembla, però, que estem en un moment oportú per a plantejar el tema. El capo dels empresaris espanyols, que sí que és empresari (no com el d'abans) ha manifestat que “hay que hacer un paréntesis en la economía libre de mercado” . Clar, segons ells només ha de ser un parèntesi... però el fet és que assenyala que el problema potser radica -també- en què el sistema de lliure mercat no és un dogma absolut.

Ara bé: el parèntesi ja veiem en què consisteix. Cal intervenir en els mercats, si, però dins d'un ordre -de l'ordre. Estan injectant diners al sistema financer; la intervenció és dolenta... excepte quan els beneficiats són els rics. Un senyor que en sap molt ha dit: "Lo que está pasando en nuestro planeta es realmente increíble: los organismos internacionales, las ONG, miles y miles de personas reclamamos solidaridad, ayuda, cooperación, un reparto más equitativo de la riqueza, sensibilidad ante el sufrimiento ajeno. Y los gobiernos y los bancos siempre dicen lo mismo: que no hay dinero, que hay que recortar gastos, que no es bueno que los estados intervengan... Lo contrario de lo que hacen cuando los necesitados son los ricos. Entonces, todo es ayuda y los discursos de antes se olvidan." Pues eso.

poc a poc

Xile al cor, avui que és 11 de setembre més un dia. Avui, que veiem com el "patán" de Veneçuela llença noves crides contra l'imperialisme (haurà vist la soporífera "Che" i haurà cregut que ell és millor que Benicio Del Toro per a representar el paper, i a més en viu i en directe; com si estiguèssim als seixanta). Avui.

tornarem, oi?

il ritorno

Ai, Itàlia!!! Segur que si puó fare... però ara per ara majoria absoluta per a la banalitat absoluta, per al postmodern (o transmodern) feixisme. Com a Espanya l'any 2000, amb un aire diferent. Un senyor de 71 anys, immensament ric, caradura, masclista... Quan va guanyar la primera vegada, els comentaris resaltaven que, a diferència de l'anàlisi tradicional marxista, ara era el propi capital qui assumia directament la representació del poder polític -per a què intermediaris? Un capital transfigurat enla societat de l'espectacle. Ara, quan per tercera vegada torna a guanyar, s'ens mostra cruament l'absurd total de la situació: el triomf del no-res. Qui serà el/la Berlusconi del pp espanyol?

A Berlusconi no le falta de nada. Homofobia, machismo, desplantes de todo tipo pero, sobre todo, la frivolidad y despreocupación de alguien cuyas salidas de tono no parecen pasarle factura, a la vista de los resultados electorales. El exacerbado machismo de quien no condena el régimen de Mussolini -con cuya nieta mantiene un acuerdo político- no parece haber sido penado en las urnas. Una injusta ley electoral promovida por el propio gobernante permite que coaliciones inimaginables impidan a un proyecto reunificador y moderado conducir el timón de una Italia que se vuelve a poner en las manos de un hombre de negocios que ve la política como elemento de promoción y evasión de ciertas cuentas pendientes.

festa recuperable (xm)

Avui és 14 d'abril. Dia per a recordar que els "valors" republicans no poden deixar de ser guies per a la nostra acció. Tant de bo els ministres, que avui s'estrenen o es re-estrenen, ho tinguin en compte. La Penya és basquetbol de debó... gràcies, mestre!!!

espectacles

L'espectacle televisiu està servit: les diferents escenes de la vida interna d'un partit (el de les venerables sigles històriques i l'irresponsable present) són servides de manera detallada, contínua i contrastada. Els que decideixen que aquestes són les notícies més importants o gaire bé, viuen en un país diferent al nostre, sembla. Ara, hi haurà una nova font de notícies: la crisi del Barça ja està servida, i els clams de l'actual president del club (en castellà!) prefiguren un procés tant o més divertit que el que ens van oferir els presidents Núñez i Gaspart. De tant en tant, una mica d'enfrontaments (accentuats fins l'extrem per les versions interessades d'uns i altres) per l'aigua i una mica d'incomprensibles valoracions sobre la gravíssima crisi econòmica que ens afecta. Els telenotícies van seguint el model del festival d'Eurovisió (ja que és una representació teatral, fem-la ben grossa!) i el camí obert per altres programes (els mal anomenats de telerrealitat). Cal captar l'atenció durant no més de 3 minuts (el que dura un video-clip) o no més de 30 segons (el que dura un anunci), i a una altra cosa. La banalització de tot plegat. Tot el que és, és trivial.

il·lusió

Ja sé que tot pot ser (és) una gran operació de màrqueting i prou. Però... la fàbrica de somnis funciona perfectament, creant-ne a tuti pleni. Com que Obama és Zapatero, ja ens està bé que es parli del candidat ianqui. Fins i tot, hi podem dir la nostra a un grup de discussió d'un diari d'allà. El títol és força significatiu: Is Obama the Next JFK?

Parlant d'il·lusions (racionals), de defensar l'alegria i dels motius (racionals) que tenim per a creure... gràcies, Aito, per regalar-nos basquetbol en estat pur. Visca la Penya!

avui kantià

La filla del mitificat JFK ha declarat que per fi podrà votar a algú que s'assembla al seu pare. American Dream. El lema de la campanya d'Obama és explícit, directe: Change, we can believe in. Una mica més a prop, la conferència del cap de setmana tenia com a lema Motivos para creer. La fe mou muntanyes, diuen. Espero que sigui, almenys, una fe racional.

for president

L'imperi funciona així, potser. La màquina mediàtica -tòpica i utòpica a l'hora- és capaç de generar, també, els més encisadors somnis. D'aquella part del món ens han arribat formulacions brillants dels nostres ideals, imatges que els expressen amb contundència. Emocions. La figura mitificada del president assassinat, per exemple. Llegeixes els seus discursos, veus les fotografies, i dius: jo també!!!. Per cert, que aquest diumenge regalaven amb un diari de la dreta espanyola (tot i que s'anomena el mundo, és un instrument partidista molt molt molt provincià) un opuscle amb tres dels discursos de JFK (el pròleg que hi publica l'obscè director del diari ocupa més espai que els textos, demostrant una vegada més el tarannà d'aquest pervers personatge - que té los santos cojones de donar lliçons de moral política).

Ara, Obama. Déu n'hi do. Sembla que hagin trobat la perfecta encarnació del president Josiah 'Jed' Bartlet: la possibilitat de què, tot i les imperfeccions, els dubtes i les contradiccions, qui governi el món en darrera instància sigui una persona fonamentalment bona. I encara millor per aquests temps en què la incultura és un valor: no és un superdotat premi Nobel; és la bondat pura, sense l'afegit de "i la saviesa". Amb una història personal que representa el somni americà, per acabar de reblar el clau. Gringolandia és així. That's entertainment, si, però tocant-nos directament la fibra.

legere

Hi ha un cert aire de família. En la mateixa recerca ens hi trobem. Després d'explorar l'abisme/els abismes (profunditat insondable).

apostatem?

L'enrenou provocat per les declaracions d'alguns bisbes en l'acte (polític!!!) de diumenge arriba quan encara no s'havien oblidat del tot les declaracions del bisbe de Tenerife -esperpèntiques, però poca conya: el que va dir, i el que tothom va pensar que es deriva del que va dir, és terrible. Sembla com si els reaccionaris volguèssin obrir de nou un front de confrontació. Una falla social que ens separi en dos bàndols irreconciliables. La vella concepció d'allò polític com el necessari enfrontament amic-enemic.

Històricament, Espanya s'ha construit (i s'ha dessagnat, també) en una dialèctica plural: centre-perifèria, clericalisme-laïcisme, esquerra-dreta... Han aconseguit obrir de nou ferides en el vector conflictiu centre-perifèria: ho tenim cada cop més magre per fer-nos entendre, els federalistes.

Ara estan provocant que alguns progressistes s'apuntin a un anticlericalisme que, de fet, pot arribar a ser gaire bé tan ranci com l'actitud de tridentina reivindicació de la cristiandat. I així anem.

Els resums de notícies de l'any, amb què hem estat tan entretinguts aquests darrers dies, ens mostren un món on s'esquinça qualsevol esperança. Aquí, però, impasible el ademán. Ens espera una campanya propagandística-electoral de traca. Tant de bo el front ppolític de la reacció perdi de nou les eleccions, i a partir de març s'albiri un panorama de més assossec: així ho exigeixen els problemes reals, per afrontar-los. Així ho necessitem per provar d'estar a l'alçada dels temps.

consum global

Un titular d'avui, a un diari de Buenos Aires: Los shoppings estuvieron desbordados de público por la fiebre de las compras navideñas

Del cos de la notícia: Los centros comerciales estuvieron abiertos hasta esta madrugada con ofertas de hasta 50% de descuento. Hubo colas y corridas para conseguir precios rebajados. Los productos más vendidos fueron ropa, juguetes, calzado y artículos electrónicos.
Miles de personas, incluidos muchos turistas, protagonizaron en las primeras horas de hoy una verdadera fiebre de consumo en los centros comerciales de esta ciudad y alrededores, que estuvieron abiertos hasta altas horas de la madrugada con promociones navideñas especiales. Alto Palermo, Abasto, Alto Avellaneda y Paseo Alcorta fueron desbordados por el público, atraído por la propuesta de comprar regalos navideños entre las 22 y las 5. Los organizadores de la "Noche Shopping" montaron también ofertas especiales con descuentos de entre 10 y 50 por ciento, que estimularon el consumo. Empleados de los centros comerciales, vestidos en forma llamativa y con sirenas, anunciaban cada cierto tiempo, que quienes llegaran a determinado local en los siguientes cinco minutos podrían adquirir los artículos con un determinado descuento. El mecanismo provocaba corridas y colas en los locales, que entregaban número a los clientes que llegaban dentro de esos cinco minutos para reconocerles el derecho a adjudicarse la rebaja ofrecida. Disfrutaban también quienes no compraban por el inusual espectáculo de fiebre consumista que llevó a muchos a admitir ante cámaras de televisión que gastaron mucho más de lo que habían programado. Para atraer al público también hubo espectáculos gratuitos y facilidades de estacionamiento. Los productos más vendidos fueron ropa, juguetes, calzado y artículos electrónicos. Las ventas crecieron a un nivel récord en esta Navidad y expusieron la mejora en la capacidad de consumo de los argentinos, impulsadas por la financiación con tarjeta sin interés y las promociones en comercios y "shopping centers". Según Fedecámaras, esta Navidad registrará el mayor crecimiento interanual en 15 años, con un ascenso de las ventas minoristas de 35 % respecto a igual fecha de 2006. La Confederación Argentina de la Mediana Empresa (CAME) señaló que éstas serán las mejores fiestas en los últimos 5 años y aseguró que la Navidad provocó "un 'boom' en las ventas en los shoppings y comercios de todo el país", que crecieron 22 % respecto de 2006.

Bones festes.

If

L'esperit nadalenc. El consum en la societat de l'espectacle -que és la societat de consum ("tú compres un poquet...) i alguna cosa més. Ja estava emprenyat amb la utilització d'un poema emblemàtic (em sembla que és de R. Kipling) per a la publicitat. Un poema que m'havia agradat sempre ("seràs un home, fill meu"), perquè és una mena d'ètica per al meu fill -ètica de la bona. Una lliçó interessant per a ser feliç, un llegat a transmetre. Ja m'havia desagradat quan en Vázquez Montalbán el va posar en el començament d'un llibre seu anomenat "La aznaridad", atribuint-li al poema una notable influència sobre el tètric personatge. I ara l'han utilitzat com a música -conceptual- de fons per a un anunci. Tot, fins i tot el que és més autèntic, va caient en l'esfera del consum. Tot, tot, tot...

Gràcies, Lluís.