l'any que vé, l'or olímpic

Una pena, però la vida n'està plena. Les decepcions formen part inexorable de la nostra condició. No som perfectes.

La derrota forma part de les coses normals, i ahir va tocar perdre. Un mal partit, no ens enganyem. Ningú és un déu -encara que de vegades ho semblin- i de tant en tant els mortals ens equivoquem. No passa res. Només Calderón va estar a l'alçada. El pitjor partit, amb diferència, que han jugat en molt de temps. Malgrat això, un es pot sentir ben orgullós d'aquest equip -d'aquesta selecció. Quina lliçó! Gràcies...

la comunitat

M'he escapat un moment al Mercat, a comprar sal. Com sempre que hi vaig, la mateixa sensació: què maco, què pràctic, que bé. Ben poca gent deu saber els maldecaps que va costar que el Mercat sigui com és ara. La gran majoria dels que el disfruten no saben el neguit, la incomprensió i les dificultats que van acompanyar el procès de gestació d'aquest model de Mercat. Ara no és moment, però, de plantejar-se res més -encara que algun dia caldrà fer un pensament sobre el fet de què gaudim d'una gran quantitat d'avantatges socials, que aquests no són gratuïts sinó que són fruit de l'esforç d'algunes persones que s'hi dediquen... i la immensa majoria sembla com si no apreciès res, com si tot els hi fós degut.

Una derivada de la satisfacció que produeix el Mercat és la percepció de l'ambient que s'hi respira. Comprar al Mercat significa molt més que comprar. És, d'alguna manera, un important focus generador de comunitat. Som fills dels comerciants que, obrint mercat per tota la Mediterrània, van transmetre les idees i les inquietuds generades a Grècia -ai, Grècia!

Cal admetre que els valors lligats a la noció de comunitat tenen una especial significació per a molta gent. Fins i tot, acompleixen una funció mobilitzadora que mai satisfaria una mera adhesió racional. Sense renunciar a cap dels principis del republicanisme, sembla que no es pot obviar el que és un fet: la vivència d'allò comunitari -que, sobretot, és generador d'identitats.

La visita del líder budista a Bcn i l'èxit de públic que va tenir -omplint el Sant Jordi per a fer una conferència sobre la compassió i la felicitat-, i el debat sobre la collonada de refundar el catalanisme -que és d'alguna manera, tanmateix, un crit d'alerta contra la política com a mer esforç per a millorar la gestió d'allò públic-, són potser dos signes que apunten en la mateixa direcció. Al cap i a la fi, es tracta de la vella qüestió sobre el sentit d'allò que fem i d'allò que som.

el nostre esport

Israel i Turquia participen a l'Eurobàsquet -també a Eurovisió, em sembla. No serà que, malgrat tot, compartim un cert aire de família, si més no? Per cert: el nostre esport torna a estar en primera línia de l'actualitat. i això ens depara espectacle diari d'altíssima qualitat. I ens recorda que en això, com segurament en molts aspectes de la vida, la clau està en posar l'esforç individual al servei de la causa de l'equip.

comença el curs

Grècia se'ns crema... Quina intenció pot haver en la intencionalitat del foc??? El Barça comença fent figa, cosa que potser serà positiva per a què hi hagi un revulsiu ben aviat -ai, l'actitud i la intenció. I alguns es dediquen, ara que s'acosten eleccions, a les collonades de sempre amb la intenció de mantenir el debat en el terreny de les abstraccions verbals: El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha afirmat en una entrevista a La Vanguardia que "el Estado ayuda a crear conciencia independentista por fatiga, pues todo lo que viene de España y de Madrid no funciona, cómo Renfe, el Ave o Aena". Carod ha afegit que "deseo que el 2014 haya una mayoría soberana que defienda una Catalunya independiente". "Si esto se produce -continua-, sería una buena fecha para que se haga una consulta y que la sociedad catalana decida si quiere continuar así o seguir otro camino y hacer su propia aportación en la construcción de Europa directamente desde su propio Estado". El 2014 es produeix el 300 aniversari de la derrota de 1714. Déu n'hi do.

arrels

El proper any, a Jerusalem. Viatjar a les arrels, cercar les fonts. I des d'allí tornar a començar. Sempre.

el món és

Modernitat: tot el que és, és mercaderia. Ara -ara és demà-, el que és, com sempre, es diu de diverses maneres. Almenys de dues: com a centre comercial i com a parc temàtic.

Tant de bo poguèssim viatjar en una altra època, quan no és agost -en temporada baixa.

La Rambla de Barcelona, dèien ahir a un diari, és un dels destins turístics que més decepció causa. Un/a turista deia que això passa, entre d'altres raons, "perquè està plena de turistes".

encara

La sensació de caos, atiada pels medis i utilitzada per uns i altres. Som molts, i més. La casa s'ha quedat petita. Què fer? Perquè, d'una manera o d'altra, tot apunta en la mateixa direcció: el desprestigi de la política. La diagnosi ja està feta, i de sobres. Què fer?

endesastre

endesa és el passat. Endesa és com rodalies-renfe. Tant vell com segrestar (sic) una publicació en l'era d'internet. Déu n'hi do.

món occidental, 2007

El tema del dia era un altre, avui. El que fan amb les venerables sigles d'erc: a un costat de la Plaça Sant Jaume vice-governen; a l'altre cantó, voten amb la dreta (pp i ciu) contra el traçat (ja pactat fa any) del tren. Déu n'hi do! (Parlem de Bcn, i de ben segur que podríem parlar d'altres indrets, oi?). Potser, com a tema del dia, n'hi hauria un altre: la fulminant substitució de la foto electoral de la dreta espanyola a Catalunya. Seran capaços, però, de portar un cunero i posar-lo de número 1 per Barcelona?

Doncs res: el tema és un altre. Tot i que sigui de mal gust, i força discutible, una revista no es pot segrestar per un acudit gràfic a la portada. A no ser que el jutge que ho decreta vulgui que es parli d'ell... i a més provocar un debat públic sobre la casa reial i la monarquia (cosa que, per cert, potser vol el jutge en qüestió com també volen, segur, els de les venerables sigles: carregant contra els Borbons no tenen que donar explicacions d'altres coses).

people

The music of our life - Mrs. Streisand, thank you.

una manera de fer oposició

En Presidencia, una confirmación de Heidegger: "La nada nadea". En Vicepresidencia, un subproducto del Belloch de Laos desempeña el interesante trabajo de insultar a Rajoy todos los días. En Economía y Hacienda, la inquietud de las estatuas: él no tocaría lo que funciona, pero no gana para sustos, como los dos billones de pesetas del improvisado aguinaldo a los neonatos.
En Exteriores, un tercermundista con aire de Serafín Latón renueva periódicamente la desconfianza estadounidense. En Justicia, un hooligan sectario cargado de rencores despedaza el cadáver de Montesquieu. En Defensa, alguien gestiona, silente, lo imposible: participar en la guerra global contra el terrorismo islamista mientras se niegan guerra, globalidad y terrorismo, proponiendo alianzas hippies al islamismo. En Interior, un maestro de lo oscuro arroja sombras sobre las claves del 11-M y engrasa una policía de partido.
En Fomento, la inoperancia personificada apaga los incendios con gasolina: a Cataluña la castigaba el PP por no votarle, sostiene la señora que politiza puentes e ideologiza vías férreas. En Educación, Brian May –a cuyo marido no conviene invitar a cenar– ultima el adoctrinamiento obligatorio en el relativismo cultural. En Industria, un ex alcalde de Barcelona que juró como ministro de Justicia encadena salidas de tono con errores de bulto ("ICO, ICO, ICO, Clos me va a hacer rico", gritan ya con júbilo entre brindis y entre canales).
En Administraciones Públicas, un economista inexistente deja paso al ama severa que nos ha puesto a dieta. En Sanidad, al ama severa la sucede un científico que jugaba a ser Dios, luego se especializó en levantar fondos con promesas incumplidas a los diabéticos y, por fin, encontró su verdadera vocación: alegrar los oídos de los poderosos; se merece el Nobel al sablazo y a la pelotilla. En Trabajo y cosas sociales, un estudiante esforzado ha regalado papeles para todos. En Agricultura se esconde una desconocida que sólo asoma para reventarnos la financiación en Europa.
En Cultura, la sucesora de Chiquito de la Calzada ha sido desplazada por un poeta: "Cómo quisiera no imaginar / a aquel que desconozco" –ha escrito, y lo suscribo. En Medio Ambiente, la supuesta entendida se ha revelado maestra Ciruela y nulidad verde. En Vivienda, cierta apparatchik del PSC, nido de sierpes, ocupa un ministerio sin competencias para prolongar una demencial propaganda: agencias de intermediación fracasadas, keli finder, minipisos y demás miniideas para miniministras.
Esto es lo que hay.

Déu n'hi do, oi? Alguns, però, han fet recents campanyes electorals fent exactament això mateix respecte als representants del partit del sentit comú (PSC) a Barberà. El text és cert, i està signat per Juan Carlos Girauta, a la pàgina web de Jiménez Losantos i companyia. És una mostra del que es cou en els ambients de la dreta, i de com enfoquen les qüestions. Aquesta manera de fer política, que tan útil els hi sembla a uns quants -no només del pp, com sabem-, és la destrucció de tota possibilitat d'entesa. I més: es pretén desprestigiar l'ofici del servei públic i fomentar, axí, l'abstencionisme electoral. Com que a ells els hi voten segur "els seus", el que cerquen es desmotivar a la majoria per a la participació política. A veure si amb uns índexs baixos de participació els seus vots -que són segurs- els hi dónen capacitat per a influir en la governança. La campanya de les eleccions generals, que ja ha començat, promet ser espectacular. Caldrà treballar molt -practicant educació per a la ciutadania. Ens hi juguem molt; la missió és ètica, prepolítica.

llum

Vint anys després de l'infern a Bcn. El més gran "homenatge" que es pot fer a les víctimes de la barbàrie és no utilitzar-les. No instrumentalitzar el seu legítim dolor per a abonar tesis partidistes. Exactament el contrari del que fa la dreta espanyola. Avui, de nou, un altre exemple d'aquest sectarisme ímbècil: l'AVT no participa als actes de Bcn. A la nota d'agència, una clara posició, expressada pel conseller Castells: En opinión de Castells, "sólo puedo deplorar la actitud de aquellos que buscan otras cosas más allá de la unidad de todos en la condena del terrorismo"."Cuando se utiliza el terrorismo para dividir no para unir se le hace un flaco favor a la democracia", ha concluido Antoni Castells.

El final de l'article d'avui del Ramoneda al diari -un text força lúcid, interessantíssim: Hay que recuperar las luces antes de que se apaguen definitivamente. "Que no s'apague la llum", cantàven aquells dos.

la ciudad sin tiempo

Com el "món de Sofia" per a apropar la història de la filosofia a la gent. Un recurs literari certament fàcil (el personatge que viu eternament) i una narració en paral·lel entre el temps anterior i l'actualitat (brillant, ni que sigui pel canvi de tipografia) es posen al servei d'una aproximació ràpida a part de la història de Barcelona. "Literatura de aeropuerto", més o menys, amb l'ús repetitiu de quatre o cinc tòpics. Es llegeix bé, ràpid... i les ironies que de tant en tant apareixen arrenquen algun somriure. Poca cosa més. Me l'imaginava més gran.

parlar, parlar, parlar

el jorn dels miserables

Què poques paraules tenim, i les que tenim són tan gastades... Aquests dies un prén consciència d'això. Com dir alguna cosa sensata davant l'escenificació d'això que alguns anomenen "fi de la treva"? No podem resignar-nos a què només quedi el silenci. Quin gest, doncs?

Una altra: la banalitat de la política. O la seva trivialització. Ho havíem anomenat "política-basura", anomenada així pel paral·lelisme entre els continguts de la "telebasura" i les actuacions d'alguns personatges en el que ells creuen que és la política. Va ocupant cada cop més espai, això. Què fer? That's the question. Responent més o menys bé aquesta pregunta ens hi juguem molt.

dues ben diferents

(de Karl Kraus):

• Si los conceptos no son correctos, las palabras no son correctas; si las palabras no son correctas, los asuntos no se realizan; si los asuntos no se realizan, no prosperan ni la moral ni el arte, la justicia no acierta; si la justicia no acierta, la nación no sabe cómo obrar. En consecuencia, en las palabras no debe haber nada incorrecto. Esto es lo que importa.
• El mercantilismo ha osado usar como tablones de anuncio hasta los umbrales de nuestra conciencia.

l'abstenció

El portavoz parlamentario de CiU, Felip Puig, ha acusado al gobierno de la Generalitat y su presidente, José Montilla, de "estimular" la abstención porque supuestamente favorece su estabilidad, acusación que el PSC ha calificado de "insulto a los ciudadanos" y que prueba que CiU no desea "consensos" en este tema.

Aquesta citació és d'avui mateix, i l'he copiat de La Vanguardia. Moltes de les interpretacions que aquests dies es fan i es faran sobre el tema de l'abstenció aniran en la mateixa direcció. Es repetiran els tòpics, per part d'aquells que han perdut. Insultar als ciutadans és conseqüència directa de l'estil de participar en política que alguns han adoptat. Però "la gent no és tonta".

Capri c'est fini.

no podem jugar amb les coses del menjar

Avui, dia quatre després de El gol. Eleccions a la França -a veure si la Ségolène passa el tall de la primera volta, i aconsegueix reunir en la segona tot el vot il·lustrat i d'esquerres. La breu entrevista d'avui a La Vanguardia amb el Thuram ens avisa del perill que hi correm -si, si, tots plegats- si guanya el de la dreta. I nova prova de creativitat política a Itàlia. L'esquerra hereva del mític pci - els Democratici di sinistra- s'ha transfigurat per enèsima vegada: ha nascut el Partit Demòcrata. A l'estiu passat ja hi havia debats i aportacions al respecte, i poc a poc es deu haver anat coent la cosa -així li dien al partit quan van decidir canviar el pci per una altra organització que encara no tenia nom. Tot sembla indicar que es tracta d'optimitzar la unitat -començar a donar consistència orgànica a l'olivera- i minimitzar una mica els desavantatges evidents del fraccionament excesiu de les forces polítiques.

Què és el psc a casa nostra? Una mica això, oi? La casa comuna de les esquerres catalanes, on hi conviuen sense tirar-se els plats al cap sensibilitats ben diverses -però certament complementàries. Bé, això no és del tot cert, perquè la "qüestió nacional" fa que la gent que encara creu en un nacionalisme català radicalot (independentista, en diuen) no tinguin cabuda en un partit federalista i s'aixopluguin en un altre partit.

Per cert: aquesta altre partit -erc, històriques sigles- no deixa de ser com és. La prudència obliga a no manifestar públicament segons què... però un bloc que ningú llegeix permet expressar-se amb una mica més de desvergonya. L'episodi de la calçotada va ser de traca, a l'alçada d'allò de les claus. El rebombori d'aquests dies, al voltant de la política de foment a la investigació i les universitats, és molt més preocupant. En el fons, discutir sobre autodeterminacions és com parlar de les essències pàtries -una manera d'ocupar les sobretaules, paraules i només paraules.

Però la innovació científica i les universitats són realitats ben punyents. No hi ha dret a què per motius partidistes -es posa al capdavant de polítiques fonamentals per al futur del país a gent inepta- es desatengui aquests sectors. Ens hi juguem molt, massa. Quan la comunitat universitària i la comunitat científica diuen que no anem bé... No ens equivoquem: el futur depèn d'això -i no dels mesquins interessos d'un o altre dirigent polític que provisionalment ocupa un càrrec públic.

És la pitjor imatge de la política, el descrèdit més vergonyós. Els ateus són producte de determinades maneres de testimoniar l'evangeli; els abstencionistes de barra de bar -"todos son iguales", "sólo se preocupan de sus cosas y no de las necesidades reales", etc...- són producte de l'acció d'alguns polítics. Cada cop n'hi ha més, d'abstencionistes que "passen de la política". I a alguns sembla que ja els hi vagi bé.