endesastre

endesa és el passat. Endesa és com rodalies-renfe. Tant vell com segrestar (sic) una publicació en l'era d'internet. Déu n'hi do.

món occidental, 2007

El tema del dia era un altre, avui. El que fan amb les venerables sigles d'erc: a un costat de la Plaça Sant Jaume vice-governen; a l'altre cantó, voten amb la dreta (pp i ciu) contra el traçat (ja pactat fa any) del tren. Déu n'hi do! (Parlem de Bcn, i de ben segur que podríem parlar d'altres indrets, oi?). Potser, com a tema del dia, n'hi hauria un altre: la fulminant substitució de la foto electoral de la dreta espanyola a Catalunya. Seran capaços, però, de portar un cunero i posar-lo de número 1 per Barcelona?

Doncs res: el tema és un altre. Tot i que sigui de mal gust, i força discutible, una revista no es pot segrestar per un acudit gràfic a la portada. A no ser que el jutge que ho decreta vulgui que es parli d'ell... i a més provocar un debat públic sobre la casa reial i la monarquia (cosa que, per cert, potser vol el jutge en qüestió com també volen, segur, els de les venerables sigles: carregant contra els Borbons no tenen que donar explicacions d'altres coses).

people

The music of our life - Mrs. Streisand, thank you.

una manera de fer oposició

En Presidencia, una confirmación de Heidegger: "La nada nadea". En Vicepresidencia, un subproducto del Belloch de Laos desempeña el interesante trabajo de insultar a Rajoy todos los días. En Economía y Hacienda, la inquietud de las estatuas: él no tocaría lo que funciona, pero no gana para sustos, como los dos billones de pesetas del improvisado aguinaldo a los neonatos.
En Exteriores, un tercermundista con aire de Serafín Latón renueva periódicamente la desconfianza estadounidense. En Justicia, un hooligan sectario cargado de rencores despedaza el cadáver de Montesquieu. En Defensa, alguien gestiona, silente, lo imposible: participar en la guerra global contra el terrorismo islamista mientras se niegan guerra, globalidad y terrorismo, proponiendo alianzas hippies al islamismo. En Interior, un maestro de lo oscuro arroja sombras sobre las claves del 11-M y engrasa una policía de partido.
En Fomento, la inoperancia personificada apaga los incendios con gasolina: a Cataluña la castigaba el PP por no votarle, sostiene la señora que politiza puentes e ideologiza vías férreas. En Educación, Brian May –a cuyo marido no conviene invitar a cenar– ultima el adoctrinamiento obligatorio en el relativismo cultural. En Industria, un ex alcalde de Barcelona que juró como ministro de Justicia encadena salidas de tono con errores de bulto ("ICO, ICO, ICO, Clos me va a hacer rico", gritan ya con júbilo entre brindis y entre canales).
En Administraciones Públicas, un economista inexistente deja paso al ama severa que nos ha puesto a dieta. En Sanidad, al ama severa la sucede un científico que jugaba a ser Dios, luego se especializó en levantar fondos con promesas incumplidas a los diabéticos y, por fin, encontró su verdadera vocación: alegrar los oídos de los poderosos; se merece el Nobel al sablazo y a la pelotilla. En Trabajo y cosas sociales, un estudiante esforzado ha regalado papeles para todos. En Agricultura se esconde una desconocida que sólo asoma para reventarnos la financiación en Europa.
En Cultura, la sucesora de Chiquito de la Calzada ha sido desplazada por un poeta: "Cómo quisiera no imaginar / a aquel que desconozco" –ha escrito, y lo suscribo. En Medio Ambiente, la supuesta entendida se ha revelado maestra Ciruela y nulidad verde. En Vivienda, cierta apparatchik del PSC, nido de sierpes, ocupa un ministerio sin competencias para prolongar una demencial propaganda: agencias de intermediación fracasadas, keli finder, minipisos y demás miniideas para miniministras.
Esto es lo que hay.

Déu n'hi do, oi? Alguns, però, han fet recents campanyes electorals fent exactament això mateix respecte als representants del partit del sentit comú (PSC) a Barberà. El text és cert, i està signat per Juan Carlos Girauta, a la pàgina web de Jiménez Losantos i companyia. És una mostra del que es cou en els ambients de la dreta, i de com enfoquen les qüestions. Aquesta manera de fer política, que tan útil els hi sembla a uns quants -no només del pp, com sabem-, és la destrucció de tota possibilitat d'entesa. I més: es pretén desprestigiar l'ofici del servei públic i fomentar, axí, l'abstencionisme electoral. Com que a ells els hi voten segur "els seus", el que cerquen es desmotivar a la majoria per a la participació política. A veure si amb uns índexs baixos de participació els seus vots -que són segurs- els hi dónen capacitat per a influir en la governança. La campanya de les eleccions generals, que ja ha començat, promet ser espectacular. Caldrà treballar molt -practicant educació per a la ciutadania. Ens hi juguem molt; la missió és ètica, prepolítica.

llum

Vint anys després de l'infern a Bcn. El més gran "homenatge" que es pot fer a les víctimes de la barbàrie és no utilitzar-les. No instrumentalitzar el seu legítim dolor per a abonar tesis partidistes. Exactament el contrari del que fa la dreta espanyola. Avui, de nou, un altre exemple d'aquest sectarisme ímbècil: l'AVT no participa als actes de Bcn. A la nota d'agència, una clara posició, expressada pel conseller Castells: En opinión de Castells, "sólo puedo deplorar la actitud de aquellos que buscan otras cosas más allá de la unidad de todos en la condena del terrorismo"."Cuando se utiliza el terrorismo para dividir no para unir se le hace un flaco favor a la democracia", ha concluido Antoni Castells.

El final de l'article d'avui del Ramoneda al diari -un text força lúcid, interessantíssim: Hay que recuperar las luces antes de que se apaguen definitivamente. "Que no s'apague la llum", cantàven aquells dos.

la ciudad sin tiempo

Com el "món de Sofia" per a apropar la història de la filosofia a la gent. Un recurs literari certament fàcil (el personatge que viu eternament) i una narració en paral·lel entre el temps anterior i l'actualitat (brillant, ni que sigui pel canvi de tipografia) es posen al servei d'una aproximació ràpida a part de la història de Barcelona. "Literatura de aeropuerto", més o menys, amb l'ús repetitiu de quatre o cinc tòpics. Es llegeix bé, ràpid... i les ironies que de tant en tant apareixen arrenquen algun somriure. Poca cosa més. Me l'imaginava més gran.

parlar, parlar, parlar

el jorn dels miserables

Què poques paraules tenim, i les que tenim són tan gastades... Aquests dies un prén consciència d'això. Com dir alguna cosa sensata davant l'escenificació d'això que alguns anomenen "fi de la treva"? No podem resignar-nos a què només quedi el silenci. Quin gest, doncs?

Una altra: la banalitat de la política. O la seva trivialització. Ho havíem anomenat "política-basura", anomenada així pel paral·lelisme entre els continguts de la "telebasura" i les actuacions d'alguns personatges en el que ells creuen que és la política. Va ocupant cada cop més espai, això. Què fer? That's the question. Responent més o menys bé aquesta pregunta ens hi juguem molt.

dues ben diferents

(de Karl Kraus):

• Si los conceptos no son correctos, las palabras no son correctas; si las palabras no son correctas, los asuntos no se realizan; si los asuntos no se realizan, no prosperan ni la moral ni el arte, la justicia no acierta; si la justicia no acierta, la nación no sabe cómo obrar. En consecuencia, en las palabras no debe haber nada incorrecto. Esto es lo que importa.
• El mercantilismo ha osado usar como tablones de anuncio hasta los umbrales de nuestra conciencia.

l'abstenció

El portavoz parlamentario de CiU, Felip Puig, ha acusado al gobierno de la Generalitat y su presidente, José Montilla, de "estimular" la abstención porque supuestamente favorece su estabilidad, acusación que el PSC ha calificado de "insulto a los ciudadanos" y que prueba que CiU no desea "consensos" en este tema.

Aquesta citació és d'avui mateix, i l'he copiat de La Vanguardia. Moltes de les interpretacions que aquests dies es fan i es faran sobre el tema de l'abstenció aniran en la mateixa direcció. Es repetiran els tòpics, per part d'aquells que han perdut. Insultar als ciutadans és conseqüència directa de l'estil de participar en política que alguns han adoptat. Però "la gent no és tonta".

Capri c'est fini.

no podem jugar amb les coses del menjar

Avui, dia quatre després de El gol. Eleccions a la França -a veure si la Ségolène passa el tall de la primera volta, i aconsegueix reunir en la segona tot el vot il·lustrat i d'esquerres. La breu entrevista d'avui a La Vanguardia amb el Thuram ens avisa del perill que hi correm -si, si, tots plegats- si guanya el de la dreta. I nova prova de creativitat política a Itàlia. L'esquerra hereva del mític pci - els Democratici di sinistra- s'ha transfigurat per enèsima vegada: ha nascut el Partit Demòcrata. A l'estiu passat ja hi havia debats i aportacions al respecte, i poc a poc es deu haver anat coent la cosa -així li dien al partit quan van decidir canviar el pci per una altra organització que encara no tenia nom. Tot sembla indicar que es tracta d'optimitzar la unitat -començar a donar consistència orgànica a l'olivera- i minimitzar una mica els desavantatges evidents del fraccionament excesiu de les forces polítiques.

Què és el psc a casa nostra? Una mica això, oi? La casa comuna de les esquerres catalanes, on hi conviuen sense tirar-se els plats al cap sensibilitats ben diverses -però certament complementàries. Bé, això no és del tot cert, perquè la "qüestió nacional" fa que la gent que encara creu en un nacionalisme català radicalot (independentista, en diuen) no tinguin cabuda en un partit federalista i s'aixopluguin en un altre partit.

Per cert: aquesta altre partit -erc, històriques sigles- no deixa de ser com és. La prudència obliga a no manifestar públicament segons què... però un bloc que ningú llegeix permet expressar-se amb una mica més de desvergonya. L'episodi de la calçotada va ser de traca, a l'alçada d'allò de les claus. El rebombori d'aquests dies, al voltant de la política de foment a la investigació i les universitats, és molt més preocupant. En el fons, discutir sobre autodeterminacions és com parlar de les essències pàtries -una manera d'ocupar les sobretaules, paraules i només paraules.

Però la innovació científica i les universitats són realitats ben punyents. No hi ha dret a què per motius partidistes -es posa al capdavant de polítiques fonamentals per al futur del país a gent inepta- es desatengui aquests sectors. Ens hi juguem molt, massa. Quan la comunitat universitària i la comunitat científica diuen que no anem bé... No ens equivoquem: el futur depèn d'això -i no dels mesquins interessos d'un o altre dirigent polític que provisionalment ocupa un càrrec públic.

És la pitjor imatge de la política, el descrèdit més vergonyós. Els ateus són producte de determinades maneres de testimoniar l'evangeli; els abstencionistes de barra de bar -"todos son iguales", "sólo se preocupan de sus cosas y no de las necesidades reales", etc...- són producte de l'acció d'alguns polítics. Cada cop n'hi ha més, d'abstencionistes que "passen de la política". I a alguns sembla que ja els hi vagi bé.

14 d'abril

14 d'abril... Festa recuperable.

bona pasqua !

Feia temps, potser massa i tot, que no celebràvem la Pasqua com cal. Enguany ho hem tornat a fer: en comunió amb la parròquia de Madrid que ha saltat als medis de comunicació. Del diari d'avui:

La Parroquia San Carlos Borromeo de Entrevías, del distrito de Puente de Vallecas de Madrid, ha acogido hoy una misa del Domingo de Resurrección, a la que han acudido más de 250 personas, a pesar del cierre como lugar de culto dictado por el Arzobispado de Madrid porque ni la liturgia ni la catequesis que ofrecen los párrocos del templo se ajustan a la doctrina oficial de la Iglesia. La ceremonia ha comenzado en torno a la una de la tarde y en ella, los sacerdotes, han dado de comulgar con mendrugos de pan. A las puertas de la parroquia se han concentrado otros dos centenares de fieles que no han podido acceder al interior. Algunos de los congregados han colgado, en la fachada principal de la iglesia, pancartas con lemas como 'De aquí no se va nadie', 'Solidaridad con la Parroquia de San Carlos Borromeo' y 'La jerarquía puede cerrar un local pero no la iglesia', entre otras que también hacían alusión al Cardenal Arzobispo de Madrid, Monseñor Antonio María Rouco Varela.
Con la celebración de esta misa, los tres párrocos de San Carlos Borromeo, Enrique de Castro, Pepe Díaz y Javier Baeza, han cumplido su palabra de ofrecer a sus fieles una ceremonia el Domingo de Resurrección a pesar de la decisión del Arzobispado de impedir que continuaran oficiando.

L'església del Temple, la de la Llei, la que està al servei del poder i del manteniment de privilegis, la que representa Caifàs, el summe sacerdot, la que va combatre a Jesús perquè escandalitzava, encara perviu dins de l'Església catòlica.

El cardenal Rouco, arquebisbe de Madrid, ordena tancar la parròquia de San Carlos de Borromeo, al barri popular de Vallecas, perquè la litúrgia que es fa no compleix el ritual oficial.

Una bona iniciativa d'Església Plural:

Amics i amigues lectors, us animem a fer arribar el vostre desacord amb les paraules de l'arquebisbe de Barcelona sobre la parròquia de San Carlos Borromeo -les podeu llegir en l'apartat de "Notícies relacionades"- amb un text semblant al següent.

"Sr. arquebisbe, no compartim le seves paraules respecte l'acció del cardenal Rouco de tancar la parròquia de San Carlos Borromeo".

Podeu enviar el vostre correu a: secpart@arqbcn.org

art

Ni per edat ni per ambient he estat mai un beatlemaníac, com n'hi ha tants. Això no treu, naturalment, que escoltar la música dels Beatles sigui un veritable plaer. Això ve perquè l'altre dia al diari explicàven que fa quaranta anys de la portada del Sgt. Pepper's; i d'aquí a poc, a principis de juny, farà els mateixos quaranta anys de la sortida d'aquest disc. No seré tant pedant per a dir que hi ha un abans i un després, perquè no en tinc ni idea. Però hi ha especialistes coneixedors de la matèria que valoren molt positivament aquest disc. Certament, ara s'escolta amb gust i satisfacció -amb delectació sensorial, estètica. I a l'Eduard també li sembla un bon disc; per tant no són coses de vells. Quaranta anys!

Potser això és l'art: allò que quaranta anys després encara remou algun resort interior quan es contempla (o s'escolta, com és el cas). Ho podríem dir d'algunes de les obres dels autors que només fa vint anys eren imprescindibles? Dels temes que a l'acadèmia ens semblàven els més importants de tots?

Com tot és paradoxal i contradictori, sí que ho podem dir, en canvi, del gol del Messi l'altra dia -el que va fer després de la passada del Ronaldinho. Art efímer, això si (veus, Jordi, com també parlo del nostre Barça? I molt seriosament, com li escau a la qüestió -no en una conversa de calçotada).

contra bords i lladres

Avui el diari que cal comprar ara més que mai -i passejar-se pel carrer amb ell sota el braç- ens porta un bell regal: un text intel·ligentíssim del pare Raguer, que ens recorda que no s'han de fer servir paraules gruixudes. No som a les portes d'un enfrontament civil. La crispació que fomenten les dretes no durà enlloc. Tant de bo, perquè de vegades tot això fa por. I algunes notícies que podem veure als medis esgarrifen: pot semblar, de fet, que comencem a lliscar pel pendent de les barbaritats. Els crits, els insults, el joc brut, la mentida... és un tipus d'acció política que la història ens mostra que porta al desastre. La pràctica d'això s'anomena feixisme, ho facin els que nominalment són de dretes o -encara pitjor- els que s'autoqualifiquen d'una manera diferent. En tot cas, sempre és el mateix: l'ús pervers d'algunes paraules sagrades -llibertat, participació ciutadana, democràcia-, repetides sense més. No ens enganyen, doncs sabem que són els fets i no les paraules allò que ens defineix. Però cal perseverar en el combat cultural, insistint una i mil vegades en els raonaments argumentats davant les consignes buides, les banderes i els "carismes" redemptors. A prop i lluny, en tots els àmbits. La irracionalitat està a l'aguait en qualsevol cantonada. Al mateix diari hi ha un article d'un filòsof de moda, que és eslovè i es diu Zizek, sobre la tortura i els EUA. D'una manera brillant ens recorda la necessària vigència de la reivindicació dels principis de la moralitat -que ell esmenta en termes kantians, ben senzills- com a primer fonament de qualsevol acció social i política. Com a punt de partida i dibuix precís del terreny d'allò comú en què ens entenem i som. Cal defensar una obvietat, doncs. Que a aquestes altures de la història haguem d'estar defensant allò que és obvi... Que encara no haguem fet la revolució cultural de la il·lustració...

bipolar

No sé si és massa comú, però el fet de què les cançons d'en Llach fossin importants per a entendre'm mai m'ha impedit sentir coses semblants amb algunes cançons d'en Serrat. Esquizofrènia, potser. O no. Ahir a la nit el temps es va precipitar. El tedi que més o menys s'ensenyoreix dels dies en aquesta travesia pel desert va ser violentament trencat. De cop, i a l'hora, dos aconteixements. En Serrat al TMC, a casa. I en Llach per la tele (sort del video). En Serrat és un luxe. Res millor per acabar d'inaugurar el teatre, un luxe en si mateix. Cal felicitar a tots els que han fet possible el concert, a tots. Tot i que el lideratge va empenyent les coses en una determinada direcció -que es va notant força-, aquestes fites, que van definint el que la ciutat és, són sempre una obra col·lectiva.

Les cançons... les d'en Llach, i algunes d'en Serrat. Pinzellades de sentit, miralls. Vida.

!

"Al principio era la Palabra. Después la Palabra se volvió incomprensible"

prendre partit

Ho cantava en Paco Ibáñez, són uns versos de Gabriel Celaya:

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Canviem la paraula "poesía" per acció política -entesa com l'actitud pròpiament humana d'involucrar-se en els afers comunitaris.