increïble, però cert

Washington, 22 sep (EFE).- El ex presidente del Gobierno español José María Aznar apuntó hoy que mientras se escuchan peticiones para que el Papa pida perdón por sus palabras sobre el Islam, "no oigo a ningún musulmán que pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos".
Aznar respondió así a una pregunta durante una conferencia que pronunció en el "Instituto Hudson", un centro de estudios de Washington, que hoy difundió el contenido del discurso."Es muy interesante ver que mucha gente en el mundo islámico reclama que el Papa pida perdón, pero no oigo a ningún musulmán que me pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos", dijo Aznar.

Sense comentaris. Producte, potser, de l'àcid bòric. Quin qualificatiu mereix, això? Difícil de trobar-lo. O molt fàcil.

medalla d'or en valors

Ja han passat uns quants dies i l'actualitat ja és una altra. Àvids de novetats, els esdeveniments apareixen/desapareixen amb rapidesa. Sense el temps necessari per a què quatllin i poguem aprendre d'ells, i fer-nos més persones. Llàstima, perquè hi ha coses que passen que valdria la pena retenir, i deixar que ens influeixin. Com la medalla d'or de basquetbol. Es va construir tot un relat al voltant de la gesta esportiva, amb les dosis d'èpica i la presència d'herois suficients per a fer-ne un relat alliçonador: és a dir, un mite. La idea d'Espanya que va lluir a les pistes de joc -modernitat, joventut, dinamisme, pluralitat- és la d'una nació de nacions on ens podríem sentir com a casa... tot el contrari de l'España rància que defensen els peperos i assimilats. Però, sobretot, cal destacar els valors viscuts i projectats per l'equip, on els lideratges es van posar -i de quina manera!- al servei dels objectius comuns. Hi ha jugadors que són més bons que d'altres, i fins i tot n'hi ha que són determinants. Molt bé, però fixem-nos en què ho són precisament perquè són capaços de servir el projecte col·lectiu amb la millor de les actituds. Una figura cabdal és la de l'entrenador -que recorda a molts entrenadors de tota la vida que hem conegut. És imprescindible que algú coordini i animi l'equip per a aconseguir èxits; algú que tregui a la llum el millor de cadascú; algú que assenyali objectius i engresqui per a assolir-los. I el Pepu ho va fer amb intel·ligència, amb molta intel·ligència. El lideratge del segle XXI ha de ser així: amb talante, prudència, humilitat; amb confiança plena en les persones; amb una profunda convicció de què el que ens fa grans són les fites a què arribem plegats. Quantes lliçons, oi?

futur

esos otros y nosotros

y los otros muchos más

todos somos una patria

patria es humanidad

(Mario Benedetti)

mendoza

Rellegint el darrer apunt me n'adono d'un imperdonable oblit. També he estat, aquest estiu, disfrutant d'estones molt gratificants amb la darrera obra d'en Mendoza. Part de les peripècies que li passen al protagonista es relacionen amb una campanya electoral dels socialistes (anys vuitanta, quan el pujolisme va tenir majoria absoluta i van començar els anys de plom). A veure si aquesta tardor som capaços de garantir la continuïtat de les polítiques de progrés al govern de Catalunya, per cert. Però la novel·la no va d'això, naturalment. No seria l'obra literària -com em sembla que és- de la qualitat a què ens té acostumats l'autor.

premonició

Esperant que surti el nou llibre del Muñoz Molina (ja està, sembla) i la tercera part de Tu rostro mañana, aquest estiu he fet degustacions literàries molt interessants. A més d'un Carvalho pendent -Quinteto de Buenos Aires-, he descobert Vila-Matas. M'havia interessat pel dietari al diari cada diumenge, i a partir d'això vaig voler entrar-hi. Ho he fet amb Doctor Pasavento. Impressionant; no sé dir gaire més, donada la meva ignorància en temes literaris, però feia temps que una "novel·la" no m'atrapava d'aquesta manera. També he estat bones estones amb Auster. Arran del premi que li van donar -ja que literàriament sóc analfabet, m'he de guiar pels medis de comunicació, pel diari sobretot-, em vaig abocar a Brooklyn follies. Com que em va agradar, vaig deixar-me per l'estiu la Trilogia de Nova York. Mai és tard per aprendre, i per descobrir què és el que realment ens agrada. Per cert: casualitat... o no. Tant els personatges d'Auster com el Vázquez Montalbán que he llegit aquest estiu com, sobretot, el llibre del Doctor Pasavento, giren en part al voltant de la idea de desaparèixer. D'escapolir-se. D'amagar-se del tot.

república

Oblite privatorum publica curate.

el pont

Més necessari que mai: construir ponts.

dos articles

Avui al diari hi ha dos articles importants. Il·luminen, amb claredat, alguns aspectes que ens ajuden a entendre millor allò que passa en el nostre petit país (Catalunya) i en la nostra pàtria gran (el món). El que es refereix a casa és escrit el professor Costas: El riesgo de volver a enredarnos. Explica molt bé la posició que hauríem de mantenir tots els que creiem que a la política catalana li cal una bona passada per la racionalitat crítica. Seria un error jugar amb això de ser més o menys catalanista. Cal anar per feina i per les coses concretes. El laberint identitari on ens volen continuar tancant els de la dreta convergent no és casa nostra.

L'altre és d'una extrema lucidesa. És de Rosa Montero, i es titula Civilización. Diu exactament allò que penso i sóc incapaç (tan ruc com sóc) d'expressar. Mantenir posicions equilibrades sembla impossible, quan a la guerra real -allà- li acompanya una guerra en l'opinió pública -aquí-. Entendre que els islamistes radicals són terroristes i que l'Estat d'Israel és una democràcia no ens ha d'alinear automàticament amb la dreta fonamentalista (originalment nordamericana i tan ben representada per Aznar y sus muchachos). És, simplement, tenir en compte els fets en qualsevol argumentació que es vulgui fer. Quan afirmar allò obvi és tan difícil...

prou manipulació

Doncs és per això: per a no oblidar a les víctimes és que cal intentar que no n'i hagi més. L'Espanya oberta on tots hi tinguem lloc en llibertat també és un desig compartit que inspira els intents d'arribar a la pau. Deixeu una oportunitat a la pau...

Una bona inspiració davant dels irracionals atacs de la reacció està en les tradicions espirituals. Important llegir -i rumiar- la declaració del II Parlament català de les religions.

festassa

Ho comentava, mig en broma, ahir a la tarda amb el Jordi Porta: si encara es fan cursos d'animadors sòcio-culturals, la lliçó de festes majors l'haurien de donar els de l'equip de cultura de Barberà. Ha estat un programa potentíssim, en el qual s'ha assumit el risc de concentrar tot un munt d'activitats diverses. I s'ha encertat de ple. La Festa Major ha estat el fil conductor d'una veritable celebració de la convivència a la nostra ciutat:

• S'han celebrat activitats esportives i culturals, així com comercials i purament festives. La riquesa d'expressions de la socialitat ciutadana s'ha projectat en la pluralitat de propostes festivo-participatives. A l'hora, hi ha hagut una presència més que acceptable d'expressions de cultura popular i tradicional catalana, normalitzant així aquest aspecte. Potser de cara al futur caldrà diversificar encara més els orígens de les activitats culturals. Barberà és un bon model a escala de la societat catalana, diversa i plural.
• Pràcticament tot el who's who de la ciutat ha posat el seu granet de sorra, oferint el millor de les potencialitats pròpies d'entitats i persones en un projecte comú. Això expressa allò que signifiquen en la dinàmica ciutadana: peces imprescindibles. Així, a banda dels milers de ciutadans que han convertit el carrer en la casa de tots, cal subratllar la participació de les entitats esportives, comercials, culturals, grups polítics, etc...
• L'ordre en què tot s'ha celebrat i l'ambient familiar amb què s'ha desenvolupat. Només així és possible que les persones assumeixin com a propi el carrer i facin seva la ciutat.

Pels valors viscuts, transmessos i celebrats, ha estat una Festa Major paradigmàtica del model de ciutat que intentem ajudar a impulsar.

justícia

De sempre, se l'ha representada amb els ulls tapats. Que ens l'imaginem cega vol dir que no atèn a res més que a la llei, expressió objectiva de la voluntat popular. Això es concreta, entre molts altres detalls, en què els jutges no tenen nom ni imatge. Apliquen la llei, deixen que aquesta es manifesti amb tota la seva autoritat -conferida pel seu origen: la representació popular, el poder legislatiu. Malament, molt malament, van les coses. Quan un jutge, amb fotografia, nom i cognoms, acapara titulars. I no per perseguir el crim organitzat, ni lluitar per l'aplicació universal dels drets humans, no. Les seves actuacions són notícia per utilitzar l'audiència nacional per a posar pals a les rodes d'un procès decidit pel Parlament. Per executar amb diligència, con encomiable tesón, els designis de la reacció. L'espectacle del jutge-estrella, mediàtic i directament polític, és un gravíssim atemptat a les bases de la convivència democràtica. De nou, la reacció ha trencat un altre límit. Quin serà el següent?

l'anyell Pasqual

Sacrificat... per a què? Potser és temps de lideratges silenciosos i grisos. De no-lideratges, doncs. Temps d'equips i no de carismes. Potser és temps de poc discurs i molts fets. Potser és temps de què les coses funcionin, i prou. Però sempre recordaré per què el fill del Climent va votar el PSC liderat pel president Maragall, el primer cop que va poder votar: perquè, a diferència de tots els altres polítics, quan parlava no hi havia manera de preveure el que anava a dir.

negació de la realitat

Madrid. (EFE).- El presidente del PP, Mariano Rajoy, expresó su preocupación por que José Luis Rodríguez Zapatero esté “empecinado en el error” que supone el nuevo Estatuto de Catalunya, y le advirtió de que su “proyecto político estrella” ha recibido “un serio varapalo por parte de la sociedad catalana”.

L'apocalipsi que profetitzaven no s'ha acomplert ni s'acompleix, i aquesta és la pena de l'oposició. Pena que implica ràbia, ressentiment per no remenar les cireres, i tot un seguit de fenòmens mentals perillosos. Per exemple, negar la realitat i definir-la just al revés de com és. I no volen sortir del món irreal que han creat, i mentrestant criden i insulten. Pongamos que hablo de los de Madrid, eh?

L D (Europa Press).- La plataforma antinacionalista Ciutadans de Catalunya consideró este lunes que la "abrumadora" abstención en el referéndum celebrado ayer demuestra que "Cataluña no respalda este Estatuto de corte identitario", al tiempo que reafirmó su decisión de convertirse en un partido político, ante el "abismo" entre la clase política catalana y la ciudadanía.

Nada nuevo bajo el sol. Il·luminats ressentits per no estar on es creien amb el dret d'estar que construeixen un discurs demagògic per a presentar-se davant la gent com a salvadors de la societat i dels seus mals. Apropiar-se de l'abstenció, justificar-se a partir de la desafecció cap a la política... però organitzar-se (amb quins diners?) per a presentar-se a unes eleccions. Perquè el que intenten no té res a veure ni amb la gent ni amb els principis democràtics amb els que s'omplen la boca.

I així anem, quina paciència!

avui, a Madrid, s'estan equivocant

arrels

L'Hospitalet de Llobregat (Barcelona). (EFE).- El presidente del PP, Mariano Rajoy, ha sido abucheado y recibido con gritos de 'fuera, fuera' por decenas de personas en una breve visita al mercado de Collblanc de L'Hospitalet de Llobregat, algunas de las cuales le insultaron con gritos de 'fascista'.

Sentim orgull dels nostres orígens. Sabem molt bé d'on venim. I cap on anem...

els del no

L'estiu passat, a l'agrupació del PSOE de Buenos Aires, una senyora ja ens ho va dir: Carod es hijo de Aznar.

hi ha límits?

Estupefacció absoluta. Estoy pasmao... Acabo de veure unes declaracions d'aquest matí. El secretario general del PP, Angel Acebes, aseveró que el “proyecto” de José Luis Rodríguez Zapatero es el “proyecto de ETA”. És la línia que segueixen i no hauria de sorprendre'ns, però déu n'hi do. Algú creu, encara, que hi haurà algun "no" del dia 18 que no serà utilitzat per aquesta gent?

Ara que la xuleria zaplanesca està en stand-by (potser pels embolics judicials), la veu cantant del front polític de la reacció la protagonitzen l'inqualificable Acebes i el populisme de l'Esperanza Aguirre. Per cert: l'Acebes ha seguit fil per randa el dictat del front mediàtic: Esto es lo que el PP debe remachar ante la opinión pública: que el pacto de la ETA con el PSOE es el del PSOE con la ETA, y que ambos, como fuerzas más visibles del izquierdismo y el nacionalismo, han pactado la marginación y destrucción del PP como único partido nacional español, y que con esa destrucción lo que se pretende destruir es la idea misma de España. Naturalmente, para hacer esto, que no sería sino decir la verdad, es preciso abandonar el buenismo pasota, esa hipócrita cantinela de que el PP apoya al Gobierno en la búsqueda de la paz con ETA pero rechaza todo diálogo político con la banda criminal. Todo diálogo de un Gobierno es político. Todo diálogo político con una banda terrorista es criminal. Increïble, però cert. Sense comentaris. El fragment és d'un text que, avui mateix, signa en Federico Jiménez Losantos a la web més emblemàtica de la reacció. Si tot això no és delicte... almenys haurem de negar el seu NO amb un SI esclatant.

Catalonia is not Montenegro

el món al revés

Había una vez un lobito bueno al que maltrataban todos los corderos... Surrealisme pur -o no, i es tracta d'una subtil campanya; o simplement és la caradura absoluta i zaplanesca. Els del PP es queixen, i veiem en una entrada d'aquest migdia a La Vanguardia Digital:

Acebes dice que "convertir al PP, desde una propaganda intolerable y maliciosa, como un enemigo de Catalunya es realmente asqueroso". El legionari de Crist ha dit "asqueroso". Ai, ai, ai.

I també s'hi recullen paraules de Josep Piqué: "Hacer política animando a la confrontación territorial y sentimental, a la fractura de las sociedades catalana y española, es de una irresponsabilidad máxima y una muestra de inmoralidad política". Senyor Piqué... quin tipus de política estan fent, des de fa temps, els seus correlegionaris des de Madrid? Exactament la que vosté ara denuncia. I té raó. Tota la raó. El que fan els zaplanes, acebes, rajoys, pujaltes i etc és exactament d'una màxima irresponsabilitat i immoralitat. Que s'hi apunta, vosté? És del tot cert, per cert, que aquesta gent utilitzaran els "nos" per a la seva estratègia. Que no els hi sortirà gens bé.

coincidències

Pura casualitat, potser. El mateix dia que, per fi, el president pren la decisió que calia prendre, a Madrid els del PP fan un dels espectacles més patètics dels molts a què ens han acostumat. Quan un grup polític -un partit o un pseudopartit- es presenta a unes eleccions, hom suposa que és per a proposar un programa de govern. Que la gent t'escolleix, l'apliques. Que no, cap problema: des de l'oposició, procures mostrar les alternatives viables que, des del teu punt de vista, són millors que el que fa el govern. I cada quatre anys, més o menys, tornem-hi: a examinar-se davant qui té la darrera paraula. Sembla, però, que els extrems es toquen: l'electoralisme constant, un cert populisme, la cridòria, les actituds xulesques... Quina por, quina por. La por a què hi hagi molta gent que es deixi endur per l'engany. Cal fer pedagogia, més encara.