confiança

Amb la publicitat donada a les conductes de dos personatges importants del pp, Pujalte i Trillo, hem tingut un nou exemple de xerrameca tòxica: si una conducta no és il·legal, es pot fer. Y punto. Opinadors de tota mena han aprofitat l’avinentesa per llaurar el camp retòric d’allò que és moral i/o legal, aportant a la cultura del país profundes disquisicions que separen o uneixen els dos àmbits amb precisió. Tanmateix, el més interessant d’això potser està en un altre lloc. Tanta tonteria ens mostra, dia rere dia, que hem perdut la confiança en els “nostres” representants. El ja vell crit als carrers, “no nos representan”, va expressar potser aquesta realitat de fons.

Els entesos diuen que les institucions socials es basen en ella. La confiança és una “institució invisible” (que deia Arrow, l’economista) que atorga legitimitat d’ús a la resta d’institucions –a les visibles i materials que ordenen la nostra vida en comú i la fan possible. La confiança acompleix una funció legitimadora, doncs. Atorga qualitat a la legitimitat de les institucions, agregant al seu caràcter procedimental (garantista) una dimensió moral (la integritat) i una dimensió substantiva (la preocupació pel bé comú).

La confiança també té una funció temporal: ens permet pressuposar el caràcter de continuïtat en el temps d’aquesta legitimitat ampliada, convertint-se en una garantia per a conductes futures. També és un "economitzador" sòcio-institucional, doncs permet estalviar-se tot un conjunt de verificacions i proves. Allà on hi ha confiança, no cal fer numerets amb la transparència i els codis ètics, podríem dir parafrasejant l’adagi aristotèlic (“On hi ha amistat no cal la justícia”).

Construir confiança, doncs. Més que recuperar-la, perquè potser hem viscut massa anys còmodament enganyats. Heus aquí el programa.

obra mestra

dos apunts

Amb els mètodes de sempre (i encara hi ha qui vol identificar a uns i altres), el “partit alfa de les classes mitjanes espanyoles”anomena candidata a l’alcaldia de Madrid; i aquesta diu en públic que ningú li farà ni la llista ni el programa. Ningú, és clar, del pp. Jocs verbals, matèria prima per a tertúlies i columnes d’opinió. Una història de les bones, que s’adiu perfectament amb el caire de reality show permanent que ha pres la “informació” política. En realitat, ho fan amb intenció: la candidata es presenta a unes eleccions com a “verso libre”, allunyada del partit i de Rajoy. Ella sola és la candidata; el pp no es presenta a les eleccions a l’alcaldia de Madrid. Bona jugada, en un temps en què sembla que les marques de segons quins partits van a la baixa. De qui? De la dreta, de les dretes.

A la sèrie Borgen, tercera temporada, hi ha una campanya electoral. S’hi presenten vuit partits, 8. Les societats nòrdiques són complexes, evolucionades. Com la catalana, però diferent. Tanmateix, sembla que només dos líders tenen possibilitats reals d’arribar a ser primer ministre. I així, els partits s’agrupen en dos grans blocs; i en campanya, cadascun diu a qui recolzarà com a primer ministre. Fins i tot, els partits d’un dels dos blocs presenten una plataforma electoral comuna. Bipartidisme caduc, diran alguns. Honestedat dels partits, diran uns altres. I fins i tot d’altres afegirien: necessitem adoptar la cultura del pacte, entendre que els governs de coalició són una solució òptima (entre moltes mesures institucionals que cal prendre) per anar superant el descrèdit nihilista de l’acció governamental, de qualsevol acció política. 

el rostre del poder

La mítica The West Wing ens deia com haurien de ser les coses. House of Cards ens diu, en canvi, com són les coses efectivament; encara que segons els entesos no és així. Dues dimensions d'allò que és real.

gent

La gent. We the people. Gent corrent. Ordinary People. La nostra gent. La gent d'aquí.

La gent diu... La gent vol que... La gent està farta de... La gent anirà a... La gent.és...

Gent: el nou subjecte. Propi dels temps que ens han tocat: líquid, esmunyedís, inconcret, vaporós. Substantiu que vol dir allò que qui parla vulgui dir; i alhora tot el contrari. Com tot, “gent” es diu de moltes maneres. I la qüestió, com sempre, és: qui estableix el significat?; és a dir: qui mana? 

Per cert: qui pretén parlar en nom de la gent (sigui qui sigui això) s'equivoca, s'enganya... i enganya! 

deures

Hi ha vegades en què cal fer coses tot i que no agradin... La frase és utilitzada en un capítol de la 2a temporada de Borgen per justificar la necessitat d’algunes actuacions, tant en la vida privada com en la pública.

Mira que fa temps, que això està ben clar. Hi ha coses que cal fer, independentment de les ganes que en tinguem, de les apetències o gustos, de si ens grada o no. Cal fer-ho: per convicció, perquè és un deure (moral, és clar que sí). A continuació, mil derivades i mil matisos. Però el principi és evident.

I vista en aquest present que ens aclapara, la idea sobta. Esclata com una idea revolucionària. Interessants, aquests temps, en què fer propostes de sentit comú esdevé una proclama rupturista –algú ho ha dit, això. També algú va dir que quan cal lluitar per allò que és obvi... és la revolució.

Pensem les revolucions possibles i fem-les. Perquè podem; perquè cal.

Per cert: Borgen no és la irrepetible The West Wing, ni la shakesperiana The House of Cards (en les dues versions)... però déu n’hi do aquesta sèrie. Bonsíssima.

la gran estafa

Fabra a la presó; un altre. Tot i que aquest és "caza mayor", en són molts, molts, molts. Si fòssim com ells, diríem: que se joda!. Ho faríem amb escarafalls, cridant. Però no, nosaltres no som d'eixe món. I ens fa una immensa pena. No que entri a la presó el delinqüent -tant de bo hi entressin tots els delinqüents. Tant de bo arribés el dia en què "paguen su culpa los traidores". Tant de bo conquerir el cel fos simplement això: el triomf de la decència. No, el que fa pena (fàstic també) és la degradació gairebé absoluta que aquests de les dretes (d'aquí i d'allà, eh?) estan fent amb tot allò que és la vida pública. La més noble de les dedicacions d'un ciutadà hauria de ser tenir cura dels afers comuns. I ells l'estan pervertint fins al límit. En el fons, als que de debò manen tant se'ls hi en fot. Les majories parlamentàries les aconsegueixen igualment. Amb el desprestigi/perversió de l'activitat centrada en l'espai públic sortim perdent els de sempre, els d'abaix. Els que no tenim altre recurs que la paraula, el vot de tant en tant... i el cos, la voluntat, la capacitat de vertebrar lligams comunitaris, l'ànsia que crea. No en tenim prou; necessitem la Política. 

dret a tenir drets

Política mínima, de supervivència. Navegant entre els esculls que posen uns (enganys) i d'altres (menyspreus). L’eix organitzador de qualsevol proposta política que es vulgui a l’alçada d’aquest temps potser hauria de referir-se a quelcom proper i immediat; si és que no ens fa vergonya recuperar els mots...

El dret a la vida –digna!-, al cos, a la salut –integral!-, a la construcció/recerca de la felicitat, a la satisfacció raonable de les necessitats....  “el dret a trobar allò que hom és i tot allò que hom pot arribar a ser”, que deia Foucault. 

Això converteix en modestament intencionals les accions públiques que cerquen configurar racionalment aquest àmbit comú (plural, contradictori) que és l'espai públic -el lloc privilegiat on és necessària la Política.

no hace falta decir nada más

A los consejos mencionados añádase todavía uno: delimitar o describir siempre la imagen que sobreviene, de manera que se la pueda ver tal cual es en esencia, desnuda, totalmente entera a través de todos sus aspectos, y pueda designarse con su nombre preciso y con los nombres de aquellos elementos que la constituyeron y en los que se desintegrará. Porque nada es tan capaz de engrandecer el ánimo, como la posibilidad de comprobar con método y veracidad cada uno de los objetos que se presentan en la vida, y verlos siempre de tal modo que pueda entonces comprenderse en qué orden encaja, qué utilidad le proporciona este objeto, qué valor tiene con respecto a su conjunto, y cuál en relación al ciudadano de la ciudad más excelsa, de la que las demás ciudades son como casas. Qué es, y de qué elementos está compuesto y cuánto tiempo es natural que perdure este objeto que provoca ahora en mí esta imagen, y qué virtud preciso respecto a él: por ejemplo, mansedumbre, coraje, sinceridad, fidelidad, sencillez, autosuficiencia, etc. Por esta razón debe decirse respecto a cada una: esto procede de Dios; aquello se da según el encadenamiento de los hechos, según la trama compacta, según el encuentro casual y por azar. Esto procede de un ser de mi raza, de un pariente, de un colega que, no obstante, ignora lo que es para él acorde con la naturaleza. Pero yo no lo ignoro; por esta razón me relaciono con él, de acuerdo con la ley natural propia de la comunidad, con benevolencia y justicia.

Marco Aurelio, Meditaciones (III, 11)

professió de fe

Viure junts: heus aquí la condició de la nostra existència. Conviure tot fent possible que cadascú, lliurement, pugui desenvolupar el seu propi projecte vital. En aquest horitzó, la cultura és imprescindible. Sense una cultura cívica arrelada en els cors i les ments de tothom és impossible construir la convivència que ens fa lliures.

La llibertat com a valor suprem és el que dóna la veritable dimensió de la dignitat que mereixem totes les persones. Una llibertat, tanmateix, que ha de ser efectiva i concreta. Que, per tant, exigeix per a la seva realització una estructura social en què la igualtat d’oportunitats faci possible que tothom pugui desenvolupar el seu propi projecte vital.

És responsabilitat de cadascú desenvolupar la pròpia realització personal, escollir autònomament els objectius de la vida i esforçar-se per assolir-los. Però és cosa de tots -de la societat organitzada mitjançant normes justes- garantir les condicions que facin possible aquesta recerca del camí propi. Totes les persones, sense cap distinció, han de tenir les mateixes oportunitats d’accedir a l’educació, a la salut, a les pensions, a la cura en cas de dependència, etc.

No sé si ja se'ns ha passat l'època en què això tenia sentit...

el mal català

Esgarrifa l’anunci oficial del “tricentenari”. Sembla dissenyat per aixecar els cors; és un producte motivacional, potser. Té un aire de foc de camp en unes colònies organitzades per un agrupament escolta o un club d’esplai. Per una entitat xiruquera, on l’opció per la fe i l’opció pel país es barregen i es confonen –s’identifiquen. Però no: és l'anunci d'una institució estatal, la Generalitat de Catalunya. 

Dibuixa un “nosaltres”: érem, som i serem (tant si es vol com si no es vol). Tanmateix, qui  és que decideix qui entra o surt d'aquest cercle del "nosaltres"? Quins lligams uneixen a qui per a pertànyer-hi? Aquestes qüestions romàntiques, essencialistes, teològiques... ja feia temps que les havíem superat, oi? Doncs no: Sant Tornem-hi.

L’essència (vagarívola, abstracta) per damunt de l’existència (material, real). La institució no és gens responsable (ni davant Déu ni davant la Història) de res que tingui a veure amb aquesta existència real, com per exemple les beques menjador, o les escoles bressol públiques municipals, o més en general la pobresa creixent en els contorns metropolitans. Ah!, perdó: tot plegat s'arreglarà quan arribi el gran dia.

Uff... paro d'anar per aquí. Dec ser un traïdor a la pàtria; un mal català.  Tornem a mirar-ho, a sentir-ho... Tinguem Fe!

pongamos que hablo de...

la mentida patològica

la subordinació dels interessos públics als privats

l’elecció de col·laboradors en funció de la seva submissió i no de la seva capacitat

la desqualificació sistemàtica de l’adversari

la reacció paranoica a les crítiques

el despreci més absolut cap a qui discrepa

etc

etc

Li diem berlusconisme, a això? o cerquem un isme més proper encara?

Tot una forma de “fer política”, tanmateix. Que tard o d’hora acaba per desvetllar-se i mostrar-se en tota la seva veritable cara –perquè no som tant tontos tant de temps. Que ha aconseguit desprestigiar l’activitat que hauria de ser la més noble, la dels millors –perquè es tracta de tenir cura d’allò comú. Que ha instal·lat, també entre la bona gent i no només entre els "predicadors de barra de bar" i els cínics malaltissos, la sensació de què todos son iguales.

Això és absolutament funcional a un determinat projecte, que és el d'aprofitar la crisi per a imposar el capitalisme en tota la seva cruesa. El triomf del capital en la lluita final, potser. Una condició de possibilitat per a aquesta victòria és anorrear la Política. I alguns sembla que s'empenyin seriosament en aconseguir-ho (ah! tant se val la bandera que aixequin nominalment).

Mandela és ben viu

Riure i ballar, signes de vida!!! Veient aquests darrers dies, d’entre l’allau de productes mediàtics al voltant de Mandela, com celebren la seva mort; i com ell ho feia, en ocasions solemnes.

Riure i ballar. Dionís rediviu. I tants records, i tanta feina pendent.

Per cert: aquí a prop, provincians, diuen que sembla que potser és possible que el consum repunti per aquestes festes. Tornem poc a poc a la normalitat, segons el discurs oficial. Ens deixarem? Com ser intempestiu? Com riure i ballar? Com estar vius?

viatjar

Sí, ja ho saps: el viatge més important que has de fer és dins teu. La ruta és a la ment, i no ens l'acabrem mai, aquest viatge. Però si cal sortir i airejar-se, si cal viatjar (no fer el turista!) caminant, tenim ben a prop llocs i espais maravellosos: el nostre país petit n'és ben ple. I el país gran també. Gastronomia, paisatges, art, gent... Fins i tot, si volguessis anar una mica més lluny tampoc cal córrer massa: la Mediterrània, d'Algesires a Istambul és tot un món. I tampoc te l'acabaràs mai. 

Perquè serà, doncs, que quan penses en viatjar el cor (i la trista racionalitat) se'n va lluny, ben lluny...??? Perquè la ment, el país petit i el gran, el mar que és mare nostra s'eixamplen tant??? El viatger i la seva ombra, potser.

plebiscit

Un nou marc conceptual que vol entrar en joc, en el joc: el plebiscit. Un recurs, es diu, si fallen d'altres camins: convertir en plebiscit unes eleccions al Parlament (i farem la campanya amb aires messiànics, un altre cop?). Vénen a la memòria les imatges de Il Gatopardo, peli lenta i bonica que fa honor a la novel·la que li serveix de base. Un senyor de la nova classe ascendent, dels que van fer en el seu moment la via italiana, rendeix comptes dels resultats del plebiscit per la unificació al seu poble: unanimitat en els vots. Remenant al google he trobat la foto d'aquesta inscripció, que m'ha semblat entendre que està a la façana de l'ajuntament de Palerm (capital de Sicília): gairebé tots els vots emesos en un mateix sentit -resultat aclaparador. Per no parlar d'altres plebiscits...

sortim-ne, si us plau

Embolica que fa fort. Aquesta peli dolenta de lladres i serenos que va d'aprenents d'espies i els encàrrecs que atenien… un serial més, que s'afegeix a tants d'altres. Gràcies als tempos judicials -o jurídico-mediàtics- dies i dies, mesos… segurament anys donant-li voltes al i tu més i a totes les collonades típiques i tòpiques que es diuen en aquests casos.

La política convertida en un espectacle, doncs; que gira al voltant de personatges sinistres, aprofitats, caradures. Tots són iguals, tots són el mateix. Els programes nocturns de dissabte a algunes cadenes generalistes espanyoles ho corroboren.

Quin mal que fa, tot plegat, a aquells intents (que n'hi ha molts més dels que ells diuen i volen) de fer les coses bé, de servir honestament els interessos comuns. Un mal objectiu, absolut... potser irreversible.

Què bé que li va a les dretes, aquesta ridiculització de l'àmbit de la política - aquesta berlusconització. Perquè ens entossudim en donar-lis peixet?  Perquè no ens atrevim a trencar el mirall, a desfer el cercle tancat? I sortir-nos-en... Vivim uns temps (i els que vindran!) en què és/serà possible (necessari ja ho és de fa anys!), com ho demostren tants indicis.

la mala llet

En la orilla, una de les lectures d'aquest estiu. Em va encisar el relat que hi havia sota la sèrie televisiva Crematorio, i així vaig descobrir l'autor.

Collons, Chirbes! quines males estones m'has fet passar... i tanmateix, era impossible deixar de llegir! Una narració precisa i contundent de bona part d'allò que ens està passant. Una patada directa a l'estómac, i una fiblada intensa a la consciència. Encertat, molt més encertat a l'hora de descriure el món en què vivim que tants assajos amb pretensions, que tants textos "intel·lectuals" amb què ens fem els entesos (has llegit xxx? penso amb xxx que...). Més realista, també; i més cru. Més honest.

la bellesa

la poesia és una eina carregada de futur

finals de juliol... i sembla que tot s'acaba. Tot és urgent, tot s'ha de fer. Amb la íntima i callada sensació de què "jo ja ho deia, això; fa dos anys que ho estic dient". Sensació no satisfactòria, sinó al contrari. Ganes de córrer i fugir; d'anar lluny, però no per veure res en perspectiva, sinó per no pensar-hi. I el lament per allò que hauríem de ser i no som... Com és l'any Espriu, ressonen al cap aquells versos que diuen 

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Hi ha un poema d'en Margarit que diu una cosa semblant... El títol és "Tantes ciutats on havíem d'anar", i comença dient

El nostre somni és fet de ciutats cultes

Amb música i cafès hospitalaris

En la caracterització d'aquestes ciutats "on havíem d'anar" s'hi diu

Hi ha recers a l’ampara de grans arbres,

Gent callada, educada i ben vestida

Ah! com que la culpa sempre és dels demés... és que són els altres els que no ho són. Però no, no és això -i el poema de n'Espriu ho deixa clar.

Més o menys, el lament neix per no ser nosaltres gent neta, noble, culte, rica, lliure, desvetllada, feliç... callada, educada i ben vestida. I també la sensació (ai, les sensacions!) d'impotència -potser- en constatar que n'és de difícil esdevenir-ne... i què poca força que tinc, tants de cops l'he malmenada... Tanmateix, això acaba dient que  la vull tota per demà, quan la gesta porti l'alba.  Esperant l'alba, doncs; encara.

my generation

diàleg

Una prosa brillant, encisadora. Una tesi exigent, dura. Des d'allò que alguns anomenen Ètica Civil Republicana -un bon punt de recolzament des d'on mirar la realitat i provar d'actuar-hi. Amb el llibre, un diàleg tens, violent a voltes, radical. També profitós. De llarg abast. Excitar i donar que pensar (potser per estar-hi en total desacord): què més es pot demanar d'un text? 

i donar-li espai

El infierno de los vivos no es algo que será; hay uno, es aquel que existe ya aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. Dos maneras hay de no sufrirlo. La primera es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de no verlo más. La segunda es peligrosa y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacerlo durar, y darle espacio.

Així acaba Las ciudades invisibles (Italo Calvino). Davant l'infern que ens aclapara, dues sortides: adaptar-s'hi (com el peix, que és aigua a l'aigua) o resistir. Camí costerut, com bé sabem des de temps immemorials... Reconèixer què i qui, fer-ho persistir (allargar-ne el temps tant com poguem). I, sobretot, atorgar-li espai -la Ciutat que volem seria aquest espai comú.

la ciutat

Has dit: ”Me n'aniré en una altra terra,

me n'aniré en una altra mar.

Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.

Cada esforç meu és una sentència que em condemna;

i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.

¿Fins quan ha de ser que em romangui

l’esperit en aquest marasme?

Cap on sigui que giro l’ull i pertot on miro

veig de la meva vida aquí les negres runes,

aquí on he passat tants anys

i he devastat i he fet destrossa”.

Uns nous indrets, no els trobaràs,

no trobaràs, no, unes altres mars.

La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos

carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris

t’envelliràs, i en aquestes mateixes

cases et sortiran els cabells blancs.

Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.

Cap a uns altres llocs, no ho esperis,

no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.

Tal com has devastat aquí la teva vida,

aquí, en aquest racó petit,

és en tota la terra que n'has fet la destrossa.

Konstandinos Kavafis (traducció de Carles Riba)

memòria

L’article d’avui d’en Puigverd ens ha tornat a posar al davant del mite (necessari!) de la tercera via. De fons, la remor de la "tercera Espanya" que tant bé era reivindicada a La noche de los tiempos i també, ara fa poc, al darrer llibre d’A. Trapiello: Ayer no más. Com que la novel·la és el camí menys inexacte per descobrir el perquè de tot plegat…

I també allò que som. Per cert, que la novela iba en serio lo he comprendido demasiado tarde. La brillant proposta de viatge i aventura que ens fa Trapiello també parla, molt i molt bé, de la memòria. Que justifica la responsabilitat en el present, i que pot acabar essent una feixuga càrrega que ens impedeix caminar. La memòria que lliga i relliga el que som. Que ens constitueix. Per això som tan complicats, perquè on n'oublie rien. 

fem un cafè?

i en parlem -una mica de tot plegat. Cal aclarir conceptes i idees, ordenar les emocions. Saber què en pensem. Per prendre partit, és clar; no per mirar la realitat des del caliu de l'estable.

bon dia

de la garantia

Si en el procés d'inscripció a les escoles públiques hi ha algú que creu que algú altre fa trampes, ho ha de comunicar a l'administració. I sembla que no és la primera iniciativa d'aquesta mena que sorgeix de l'administració pública catalana. La notícia ha sortit aquests dies... i potser no serà més que una més de les "serps d'estiu" que a l'agost omplen (d'alguna manera s'han d'omplir) alguns medis de comnicació. El rerafons que implica aquesta proposta, aparentment neutra, és força interessant. Mereix un debat a fons, si més no -apunta a una temàtica que hauria d'estar a l'agenda (sigui el que sigui el que vol dir això d'estar a l'agenda).

Una de les derivades que es pot considerar té a veure amb qui i com ha de vetllar per l'acompliment de les normes. És que ens costa fer-ho de manera espontània; totes les normes a què la convivència obliga se'ns presenten moltes vegades com una càrrega que no cal assumir, de la que hem d'intentar escapolir-nos -pressupossem que tothom ho intenta, i així doncs no serem tontos.

Necessàriament, la vida en comú ha d'estar pautada i reglamentada -una imperfecció de la nostra condició, potser. I sembla que calgui "incentivar" d'alguna manera l'acompliment de les normes, castigant el seu incompliment. Ens hem dotat de sofisticadíssims sistemes de norma-sanció, en tots els àmbits de la vida en comú. Reglaments, ordenances, lleis, normatives, directrius, etc.

Teòricament, l'administració pública garanteix i justifica l'existència de tots els dispositius normatius: els estableix i modifica segons procediments transparents, objectius i regulats; vetlla pel seu acompliment amb imparcialitat i també amb contundència. És així doncs que guanyem la tranquil·litat necessària per a ocupar-nos dels nostres afers particulars: sabem que qui transgredeixi alguna norma (norma que precisament garanteix la possibilitat de què efectivament poguem ocupar-nos sense ensurts d'allò que ens importa realment) serà incentivat negativament; se li treuran les ganes de fer-ho, i servirà d'exemple a qualsevol altre que volguès passar-se de la ratlla: qui la fa la paga.

Teòricament, doncs, l'administració pública assegura aquesta dinàmica d'equilibris necessaris. I això és el que reclamem, moltes vegades, quan ens sembla que la cosa no acaba de funcionar. Quan els veïns d'un barri popular demanen que la guàrdia urbana (o policia local) faci acomplir el que totes les ordenances municipals estableixen estan demanant d'alguna manera això. Que el servei públic sigui precisament el que pensàvem que havia de ser: un conjunt d'institucions que nodreixen la societat de serveis públics (de tothom, per a tothom) que garanteixin la pau, l'estabilitat i la previsibilitat necessàries per a viure.

Aquesta punyetera crisi serveix de coartada perfecta per a instaurar el programa de les dretes, i ho fa trontollar tot. També aquestes seguretats bàsiques sobre les que crèiem haver fonamentat la convivència en una societat com la nostra. Les institucions del servei públic perden la poca legitimitat que els hi quedava. Tot és un engany -una enganyifa dels de dalt, certament. Cauen els vels, potser, i apareix tot plegat en la seva nua realitat: tot era mentida.

Tanmateix, seria una mentida imprescindible. O acabem tots a bofetades... o alguna regla hem d'acceptar. Potser una de les urgències que més ens haurien d'esperonar és la de reconstruir la confiança en les institucions de la democràcia. Des de les minses possibilitats que ens queden per a fer-ho des de l'exemple; des de la contundència i claredat a l'hora de reivindicar-ho.

l'esquer

Si la Generalitat recaptès tots els impostos que es generen a Catalunya, no tindria cap excusa per a destinar els ingressos a una o altra cosa. És a dir: això que passa ara (no podem pagar perquè des de Madrit no ens dónen diners) ja no passaria. Tota la responsabilitat respecte a la despesa en allò que hi ha competència recauria (sense excuses!) en el propi govern autonòmic (o govern nacional, tant se val). No podria fugir d'estudi i refugiar-se en Madrit i els seus desprecis. Vet aquí una raó (potser l'única) que justificaria un "pacte fiscal a la basca". Ara bé: realment és això el que vol l'actual coalició governant?

 

resistir, viure

Per exemple, rellegir els impressionants Sonetos del amor oscuro, de Lorca, ara que podem posar rostre al destinatari de tanta passió. O escoltar poc a poc el darrer disc de Kevin Johansen. O cercar a Paraula d'home, de Garaudy, allò que tant em va il·luminar en la fosca adolescència, ara que s'ha mort l'autor. I després fer buena y largas pláticas sobre ello.

Perquè no articular les necessitats de sentit més personals amb les necessàries posicions de resistència? No ens poden vèncer, no!

Dels BTV als CDM

Els BTV.- La denominació és de l'amic Josep Mª Fuentes. Es referia, amb "Badalona de Tota la Vida" a gent que ell coneix bé. Es pot canviar la B per qualsevol altre lletra (o mantenir-la, com en el cas de Barberà), la S de Sabadell, la T de Terrassa... Així tenim etiquetat un prototip de ciutadà: aquell que es defineix amb un "Jo? de nnnnn de tota la vida!". Què en deu ser, d'avorrit! En tot cas, reflecteix una actitud ben estesa: la d'aquells que s'identifiquen amb un grup reduït de gent que creuen patrimonialitzar un lloc, una ciutat, poble o vil·la. I miren per sobre les espatlles a tots els demés. El caliu de l'estable... Refugiant-nos en un nosaltres, recordem-ho, sempre acabem postulant un no-als altres.

L'alternativa són els CDM.- Ciutadans del Món, de un lugar llamado mundo. Finalitat a assolir, i que cal construir dia a dia. Implica qüestions ètiques, polítiques, existencials... És una opció. Un deure!

fets i conductes exemplars

maratonians

El senyor que em talla el cabell (barber), d'origen marroquí, me n'ha explicat una de bona. En resum m'ha vingut a dir: Vinieron tres chicos a cortarse el pelo; me dijeron que no tenían dinero. Son clientes, del barrio. Se lo corté... Se tendrán que cortar el pelo, aunque no haya faena. M'ha deixat clavat a la butaca. Només he estat capaç de balbotejar un ridícul ¿sabes que esto no lo hace todo el mundo? Amb la cara d'estranyesa que m'ha contestat n'he tingut prou. Això s'aguanta, sí que s'aguanta. Gràcies a l'esforç de tantíssima gent anònima. Diumenge passat no va sortir a la telemarató, el meu barber. De ben segur que no li cal convertir en espectacle allò que li surt de manera tan natural.

Mira que porto dies aguantant les ganes de parlar-ne, d'això del diumenge passat a la tele 3. Ja des que van començar a anunciar l'esdeveniment em va fuetejar, des del fons de la memòria, el vell crit: justícia, no caritat!!! Encara que sigui una caritat disfressada d'espectacle i de reclams emocionals, com si la pobresa no poguès ser analitzada racionalment, treient-ne les causes a la llum, denunciant amb claredat els que la provoquen. Tot i això, i com que som tant guais, al llarg del dia també es va poder escoltar des de la tele que tot l'esforç social ha d'anar acompanyat de polítiques públiques que promoguin l'equitat, la igualtat d'oportunitats, l'anivellament sòcio-econòmic, etc... Potser és que els governants (la Generalitat va comprometre's a fons en l'espectacle dominical) necessitaven veure que la gent està a l'alçada de la greu situació per a llançar-se, a partir d'ara, a implementar polítiques decididament socials. Ah!, perdó... que la culpa és de Madrit.

la llum, malgrat tot

Sempre acaba sortint, el Sol. Trencant el que calgui trencar. 

o no ens en sortirem

qui és l'abella reina?

En els inicis del capitalisme ja ho van teoritzar: la clau del progrés social està en que cadascú vagi a la seva. L’Adam Smith -per cert, tan mal llegit i pitjor interpretat-, ja ho deia: “Però l'home necessita gairebé constantment l'ajut dels seus semblants, i és inútil pensar que l'atendrien per la seva sola benevolència. (...) No és per la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner, que nosaltres ens procurem el nostre menjar, més aviat és la diligència que presten als seus interessos. Nosaltres no ens adrecem a la seva humanitat, sinó al seu egoisme [self-love] ; i no és de les nostres necessitats que els parlem, és sempre del seu profit. (...) la major part d'aquestes necessitats de moment se satisfan, com les dels altres homes, per tracte, per intercanvi i per la compra”.

Un altre autor de l’època, Mandeville, va proposar fins i tot una metàfora (amb abelles laborioses) per explicar quelcom que s’ha resumit moltes vegades dient que «els vicis privats produeixen virtuts públiques». Aquest autor teoritza, com Smith, que les coses tendeixen a trobar per si mateixes l’equilibri més adequat. D’alguna manera, l’egoisme de cada individu intervindrà en la societat de manera tan recíproca que aquesta s´ajustarà per si mateixa i redundarà en benefici de la comunitat. Una mà invisible, doncs, que mou els fils de la història i la societat.

Una mica això passa, potser, quan cadascú mira pel seu interès. He venido a hablar de mi libro seria la manera de contribuir a què, al final, acabessim parlant del llibre de tots. Quan un col·lectiu de mares i pares protesta perquè es degraden les condicions d’una escola; quan un grup d’usuaris es queixen perquè la sanitat es degrada; quan un altre grup surt al carrer per reivindicar que no hi hagi retallades en l’atenció a les persones dependents; quan... Cada dia més, d'aquests moviments, d'aquestes reivindicacions.

Sí, és clar; s’hi barregen corporativismes i defenses impresentables de lo mío. Però en cadascun d’aquestes protestes “parcials” o “sectorials” potser s’apunta molt més enllà. No hi ha una lluita central ni un front privilegiat de combat per canviar el món –la lluita de classes en qualsevol versió. Multiplicitats, doncs; i una mà invisible que va teixint una xarxa invisible de resistència i, alhora, de vivència d’un món altre. Optimista! sí. Optimista a fuer de kantiano, i?

la gran remor

Un llibre recent de Vargas Llosa ha obert un cert debat sobre la funció social de la Cultura. Utilitzant un motiu que de ben segur li era aliè -l'espectacle com a substància d'allò social- carrega amb intel·ligència contra la banalització dels productes culturals. La república de les lletres, per dir-ho de manera voluntarista, s'ha llençat a opinar sobre els suggeriments del llibre. Benvinguda la disputa pública, que sempre és motivadora. Encara que quedi circumscrita a uns medis concrets, encara que sigui de curta volada, encara que...

Sense tenir-hi res a veure, s'ha publicat també recentment el darrer llibre de Michel Onfray -sí, el del "Tratado de ateología". Relata de manera apassionada la dimensió filosòfica d'Albert Camus. Un autor que va ser públicament -cruelment, potser cínicament- criticat per Sartre. En tot cas, presència pública dels maîtres à penser.

Davant la frivolització de tot plegat, de l'aparició del món com a mercaderia espectacle... el silenci dels intel·lectuals encara és més eixordador. [ Igual que "república de les lletres", "intel·lectuals" és una expressió voluntarista ]. Ni que sigui per criticar el que diuen, per excitar o provocar. 

O potser sí que hi ha aquesta presència pública, i no la sabem veure prou perquè interessa poc. I no la posem en valor. Una feina a fer, ben engrescadora, seria doncs aquesta: cercar espurnes de pensament lliure en articles a diaris i revistes, en llibres actuals, en el youtube, en discos o concerts, en l'street-art, en blogs, en les e-xarxes, en... 

En el que anomenem "cultura" hi trobem la possibilitat de conrear el millor de nosaltres mateixos, tot allò que ens fa dignes: les virtuts humanístiques (més voluntarisme), la capacitat de pensar autònomament, l'empenta per a projectar col·lectivament futurs millors i possibles. 

Precisament aquest present és el que justifica -ara més que mai- el necessari combat per la cultura. Perquè la mutació històrica en marxa es juga en els cors i les ments de la gent. No és l'economia, sinó la ideologia!!!

republicanisme

Esperonats per les recents notícies al voltant de la casa reial, hi ha gent que està posicionant-se públicament a favor de la República. Persones, institucions i col·lectius de tota mena fan professió de fe pública de la seva adhesió al règim republicà. Al caliu de l’impacte mediàtic dels esdeveniments protagonitzats per diferents membres de la reial família, insisteixen en la obsolescència del model monàrquic i defensen un canvi. Ha caigut un tabú -ja es pot parlar malament del Borbó.

Aquesta reivindicació del republicanisme hauria d’anar, però, més enllà dels canvis en la figura del cap de l’Estat. Les prioritats potser són en un altre lloc. No en la República, sinó en reivindicar el republicanisme, que és un marc ètic i intel·lectual de valors i principis en l'acció Política –en la més propera i en la més general. Aquesta posició no és exclusiva de cap partit o grup, naturalment; no és patrimoni de ningú. Permet que ens hi identifiquem totes aquelles persones que creiem que la societat pot avançar en termes de justícia social i de drets ciutadans.

La llibertat com a valor suprem és el que dóna la veritable dimensió de la dignitat que mereixem totes les persones. Una llibertat, tanmateix, que ha de ser efectiva i concreta. Que, per tant, exigeix per a la seva realització una estructura social en què la igualtat d’oportunitats faci possible que tothom pugui desenvolupar el seu propi projecte vital.

És responsabilitat de cadascú desenvolupar la pròpia realització personal, escollir autònomament els objectius de la vida i esforçar-se per assolir-los -maldar per a la seva efectuació. Però és cosa de tots -de la societat organitzada mitjançant lleis justes- garantir les condicions que facin possible aquesta recerca del camí propi. Totes les persones, sense cap distinció, han de tenir les mateixes oportunitats d’accedir a l’educació, a la salut, a les pensions, a la cura en cas de dependència, etc... 

Sense igualtat -la màxima igualtat possible- és impossible la llibertat. I sense la Fraternitat, necessària com a vincle social i compromís amb allò col·lectiu, també ho és. O som un nosaltres, o no hi ha res a fer. 

lula

El Premi Internacional Catalunya ha estat atorgat a l'expresident brasiler. Aquesta distinció, que honora a qui la concedeix, ha estat justificada pel jurat (presidit per Rubert de Ventós) amb l'acta que a continuació transcric. Necessitem exemples i exemplaritat, i amb tota la prudència del món, Lula no deixa de ser un referent:

El jurat del Premi Internacional Catalunya podria descriure la vida i l’obra de Lula da Silva, però tot això ho saben o poden trobar-ho fàcilment en la petita biografia que els adjuntem. D’aquí que el jurat vulgui destacar més aviat alguns dels trets de la seva acció política i el tarannà personal de qui ha estat l’artífex de la transformació d’un “país del tercer món” en una “potència emergent”.

En els vuit anys del seu mandat, les polítiques pragmàtiques de Lula han fet el joc de mans (o el prodigi) d’apujar el salari mínim el 20% i alhora reduir un 16% la despesa pública, cosa que ha suposat (com acabaren reconeixent els mateixos Time i Newsweek) “el millor programa conegut de transferència de rendes del món”. I tot plegat, mitjançant l’operació combinada de programes com Bolsa Família, Bolsa Escola, i Fome Zero, que inclouen microcrèdits, habitatge, protecció de la selva amazònica, alfabetització, desfavelització i eradicació del treball esclau (hereu encara de l’estructura colonial).

Però hem dit que el jurat ha volgut destacar especialment el tarannà personal de Lula da Silva, que entre altres coses es caracteritza per:

1. La transformació d’una esquerra ideològica i doctrinària en una força més pragmàtica que radical; una política més inductiva que deductiva; una política que no ha tingut escrúpols a reprendre i valorar --més que no pas denunciar-- bona part dels plantejaments de l’anterior president Fernando Henrique Cardoso. Tot plegat fruit de l’extracció del sindicalisme no marxista d’on prové Lula.

2. La capacitat de fer una política popular sense caure en el populisme en el qual tan sovint desemboquen processos semblants; una política transversal que sovint va més enllà de les caricaturals distincions teòriques entre conservadors i progressistes.

3. La transformació del seu sindicalisme d’origen en una força política que es distancià dels reflexos estrictament corporatius que sovintegen en el món sindical.

4. Una política exterior audaç que ha estat capdavantera de les relacions nord-sud i que des d’una política habitual de cooperació i amistat amb els EUA, ha recalcat el seu propi punt de vista quan ha cregut que calia (i no quan “vestia”).

5. La feina d’artesania amb el que ha aconseguit desenvolupar una societat civil i unes classes mitjanes que sembla que han de marcar la pauta dels anys que vindran.

6. La tenacitat personal de qui a) no ha intentat, com passa tan sovint, canviar la Constitució a fi d’allargar el seu període presidencial sinó que ha deixat el poder en compliment exacte de les dates fixades; i b) ha tingut la tossuderia i la paciència de perdre tres vegades les eleccions enfront de Collor de Mello i de Cardoso (1989, 1994, 1998) fins que a la quarta se’n va sortir.

Lula deixa temes i problemes irresolts, certament, des de la corrupció fins a la insuficient protecció de l’àrea amazònica o l’aposta radical pel bioetanol. Però per rematar i no fer massa seriosa aquesta presentació, deixeu-nos dir que en el seu mandat el Brasil ha aconseguit celebrar el Campionat Mundial de Futbol el 2014 i els Jocs Olímpics el 2016. Què més voleu?

són les institucions, ...

Hi ha un article avui al diari, d’Emilio Ontiveros, que explica, explicant un llibre d’aparició recent, la importància que les institucions tenen en el desenvolupament econòmic de les societats. Hi apareix una expressió força interessant: Institucions inclusives.

M’ha fet recordar un article de mestre Innerarity, a Claves: "La política después de la indignación". Hi ha una conferència amb el mateix títol, i suposo que explica el mateix. En el text també s'argumenta sobre la importància que tenen les institucions per a vertebrar la democràcia. La democràcia real, la possible. La forma que tenim d'estructurar la convivència. Extremadament millorable, sí, però ara per ara insubstituïble.

Des de l’11 de juny de l’any passat estic una mica obsessionat pel tema: per assegurar tantes coses imprescindibles, per anar vivint en comú, les institucions ens són necessàries. En els terrenys econòmic (l'article d'Ontiveros) i polític (la proposta d'Innerarity).

La provisió de béns i serveis públics, la cura dels més desafavorits, l'establiment de regles clares per a què el legítim interès individual no vagi en contra dels interessos col·lectius, l'atenció al bé comú... Qui i com, sinó hi ha les imperfectes institucions que vetllen per tot això? (de manera manifestament millorable, sí).

Hem de tancar files entorn d’elles. L'expressió i contrast de les nostres idees i posicions, en la seva rica pluralitat, són possibles precisament en el marc de les institucions. Ho hem de fer per a què segueixi essent possible la confrontació d'idees i propostes. I, sobretot, per responsabilitat envers tot allò que garanteixen. Són atacades per poderoses forces, en els extrems del pensament i les actituds socials. La millor defensa, potser, comença per comprometre'ns a regenerar-les.

per no caure

Quantes vegades ens hem queixat amargament de com és la gent. La gent: una abstracció còmoda, que ens permet de vegades valorar com som –sí, en el fons aquesta abstracció fa de mirall, i tot el que critiquem amargament es pot predicar de nosaltres mateixos.

Quantes vegades, doncs, hem lamentat amb amargura que la gent és indiferent, egoista i desconfiada davant de tot. Que la gent va a la seva, que no té cap interès en allò públic o comú. Només ens mouen interessos particulars –legítims, això sí (i ens quedem tan amples). Així doncs, pot resultar lògic que desconfiem de tothom. Que la gent desconfiï de tothom.

Més enllà dels exabruptes de barra de bar, aquest tret característic de la ciutadania és resultant del "neoliberalisme" -quina denominació fem servir, per esmentar "el sistema"?. Conformació de consciències, normalització, etc... –fa molts anys que ho sabem, que les xarxes del poder ens fan ser com som, una mica (optimista!... gràcies!).

El triomf del capitalisme, i la derrota de la Vida, s’estructura sobre el pitjor de la nostra matèria prima humana: tendències particularistes, ambicions materials, afanys sense mesura, i tutti quanti. El més lleig de la nostra "natura".

Ens hem tornat cínics gairebé del tot, sí. Però també, em sembla, extremadament fràgils i febles. S’obre davant nostre un forat immens, potser un abisme insondable; només un pas més i caiem.

Per això, ha d’haver-hi algú que ens doni la mà, fraternalment, eficaçment, per a no caure-hi. Per a superar, poc a poc, la situació a què ens hem vist abocats –culpables una mica tots plegats. Proposar alternatives creïbles i viables. Predicar-les amb l’exemple. Arremangar-nos i compartir suors.