de la garantia

Si en el procés d'inscripció a les escoles públiques hi ha algú que creu que algú altre fa trampes, ho ha de comunicar a l'administració. I sembla que no és la primera iniciativa d'aquesta mena que sorgeix de l'administració pública catalana. La notícia ha sortit aquests dies... i potser no serà més que una més de les "serps d'estiu" que a l'agost omplen (d'alguna manera s'han d'omplir) alguns medis de comnicació. El rerafons que implica aquesta proposta, aparentment neutra, és força interessant. Mereix un debat a fons, si més no -apunta a una temàtica que hauria d'estar a l'agenda (sigui el que sigui el que vol dir això d'estar a l'agenda).

Una de les derivades que es pot considerar té a veure amb qui i com ha de vetllar per l'acompliment de les normes. És que ens costa fer-ho de manera espontània; totes les normes a què la convivència obliga se'ns presenten moltes vegades com una càrrega que no cal assumir, de la que hem d'intentar escapolir-nos -pressupossem que tothom ho intenta, i així doncs no serem tontos.

Necessàriament, la vida en comú ha d'estar pautada i reglamentada -una imperfecció de la nostra condició, potser. I sembla que calgui "incentivar" d'alguna manera l'acompliment de les normes, castigant el seu incompliment. Ens hem dotat de sofisticadíssims sistemes de norma-sanció, en tots els àmbits de la vida en comú. Reglaments, ordenances, lleis, normatives, directrius, etc.

Teòricament, l'administració pública garanteix i justifica l'existència de tots els dispositius normatius: els estableix i modifica segons procediments transparents, objectius i regulats; vetlla pel seu acompliment amb imparcialitat i també amb contundència. És així doncs que guanyem la tranquil·litat necessària per a ocupar-nos dels nostres afers particulars: sabem que qui transgredeixi alguna norma (norma que precisament garanteix la possibilitat de què efectivament poguem ocupar-nos sense ensurts d'allò que ens importa realment) serà incentivat negativament; se li treuran les ganes de fer-ho, i servirà d'exemple a qualsevol altre que volguès passar-se de la ratlla: qui la fa la paga.

Teòricament, doncs, l'administració pública assegura aquesta dinàmica d'equilibris necessaris. I això és el que reclamem, moltes vegades, quan ens sembla que la cosa no acaba de funcionar. Quan els veïns d'un barri popular demanen que la guàrdia urbana (o policia local) faci acomplir el que totes les ordenances municipals estableixen estan demanant d'alguna manera això. Que el servei públic sigui precisament el que pensàvem que havia de ser: un conjunt d'institucions que nodreixen la societat de serveis públics (de tothom, per a tothom) que garanteixin la pau, l'estabilitat i la previsibilitat necessàries per a viure.

Aquesta punyetera crisi serveix de coartada perfecta per a instaurar el programa de les dretes, i ho fa trontollar tot. També aquestes seguretats bàsiques sobre les que crèiem haver fonamentat la convivència en una societat com la nostra. Les institucions del servei públic perden la poca legitimitat que els hi quedava. Tot és un engany -una enganyifa dels de dalt, certament. Cauen els vels, potser, i apareix tot plegat en la seva nua realitat: tot era mentida.

Tanmateix, seria una mentida imprescindible. O acabem tots a bofetades... o alguna regla hem d'acceptar. Potser una de les urgències que més ens haurien d'esperonar és la de reconstruir la confiança en les institucions de la democràcia. Des de les minses possibilitats que ens queden per a fer-ho des de l'exemple; des de la contundència i claredat a l'hora de reivindicar-ho.

l'esquer

Si la Generalitat recaptès tots els impostos que es generen a Catalunya, no tindria cap excusa per a destinar els ingressos a una o altra cosa. És a dir: això que passa ara (no podem pagar perquè des de Madrit no ens dónen diners) ja no passaria. Tota la responsabilitat respecte a la despesa en allò que hi ha competència recauria (sense excuses!) en el propi govern autonòmic (o govern nacional, tant se val). No podria fugir d'estudi i refugiar-se en Madrit i els seus desprecis. Vet aquí una raó (potser l'única) que justificaria un "pacte fiscal a la basca". Ara bé: realment és això el que vol l'actual coalició governant?

 

resistir, viure

Per exemple, rellegir els impressionants Sonetos del amor oscuro, de Lorca, ara que podem posar rostre al destinatari de tanta passió. O escoltar poc a poc el darrer disc de Kevin Johansen. O cercar a Paraula d'home, de Garaudy, allò que tant em va il·luminar en la fosca adolescència, ara que s'ha mort l'autor. I després fer buena y largas pláticas sobre ello.

Perquè no articular les necessitats de sentit més personals amb les necessàries posicions de resistència? No ens poden vèncer, no!

Dels BTV als CDM

Els BTV.- La denominació és de l'amic Josep Mª Fuentes. Es referia, amb "Badalona de Tota la Vida" a gent que ell coneix bé. Es pot canviar la B per qualsevol altre lletra (o mantenir-la, com en el cas de Barberà), la S de Sabadell, la T de Terrassa... Així tenim etiquetat un prototip de ciutadà: aquell que es defineix amb un "Jo? de nnnnn de tota la vida!". Què en deu ser, d'avorrit! En tot cas, reflecteix una actitud ben estesa: la d'aquells que s'identifiquen amb un grup reduït de gent que creuen patrimonialitzar un lloc, una ciutat, poble o vil·la. I miren per sobre les espatlles a tots els demés. El caliu de l'estable... Refugiant-nos en un nosaltres, recordem-ho, sempre acabem postulant un no-als altres.

L'alternativa són els CDM.- Ciutadans del Món, de un lugar llamado mundo. Finalitat a assolir, i que cal construir dia a dia. Implica qüestions ètiques, polítiques, existencials... És una opció. Un deure!

fets i conductes exemplars

maratonians

El senyor que em talla el cabell (barber), d'origen marroquí, me n'ha explicat una de bona. En resum m'ha vingut a dir: Vinieron tres chicos a cortarse el pelo; me dijeron que no tenían dinero. Son clientes, del barrio. Se lo corté... Se tendrán que cortar el pelo, aunque no haya faena. M'ha deixat clavat a la butaca. Només he estat capaç de balbotejar un ridícul ¿sabes que esto no lo hace todo el mundo? Amb la cara d'estranyesa que m'ha contestat n'he tingut prou. Això s'aguanta, sí que s'aguanta. Gràcies a l'esforç de tantíssima gent anònima. Diumenge passat no va sortir a la telemarató, el meu barber. De ben segur que no li cal convertir en espectacle allò que li surt de manera tan natural.

Mira que porto dies aguantant les ganes de parlar-ne, d'això del diumenge passat a la tele 3. Ja des que van començar a anunciar l'esdeveniment em va fuetejar, des del fons de la memòria, el vell crit: justícia, no caritat!!! Encara que sigui una caritat disfressada d'espectacle i de reclams emocionals, com si la pobresa no poguès ser analitzada racionalment, treient-ne les causes a la llum, denunciant amb claredat els que la provoquen. Tot i això, i com que som tant guais, al llarg del dia també es va poder escoltar des de la tele que tot l'esforç social ha d'anar acompanyat de polítiques públiques que promoguin l'equitat, la igualtat d'oportunitats, l'anivellament sòcio-econòmic, etc... Potser és que els governants (la Generalitat va comprometre's a fons en l'espectacle dominical) necessitaven veure que la gent està a l'alçada de la greu situació per a llançar-se, a partir d'ara, a implementar polítiques decididament socials. Ah!, perdó... que la culpa és de Madrit.

la llum, malgrat tot

Sempre acaba sortint, el Sol. Trencant el que calgui trencar. 

o no ens en sortirem

qui és l'abella reina?

En els inicis del capitalisme ja ho van teoritzar: la clau del progrés social està en que cadascú vagi a la seva. L’Adam Smith -per cert, tan mal llegit i pitjor interpretat-, ja ho deia: “Però l'home necessita gairebé constantment l'ajut dels seus semblants, i és inútil pensar que l'atendrien per la seva sola benevolència. (...) No és per la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner, que nosaltres ens procurem el nostre menjar, més aviat és la diligència que presten als seus interessos. Nosaltres no ens adrecem a la seva humanitat, sinó al seu egoisme [self-love] ; i no és de les nostres necessitats que els parlem, és sempre del seu profit. (...) la major part d'aquestes necessitats de moment se satisfan, com les dels altres homes, per tracte, per intercanvi i per la compra”.

Un altre autor de l’època, Mandeville, va proposar fins i tot una metàfora (amb abelles laborioses) per explicar quelcom que s’ha resumit moltes vegades dient que «els vicis privats produeixen virtuts públiques». Aquest autor teoritza, com Smith, que les coses tendeixen a trobar per si mateixes l’equilibri més adequat. D’alguna manera, l’egoisme de cada individu intervindrà en la societat de manera tan recíproca que aquesta s´ajustarà per si mateixa i redundarà en benefici de la comunitat. Una mà invisible, doncs, que mou els fils de la història i la societat.

Una mica això passa, potser, quan cadascú mira pel seu interès. He venido a hablar de mi libro seria la manera de contribuir a què, al final, acabessim parlant del llibre de tots. Quan un col·lectiu de mares i pares protesta perquè es degraden les condicions d’una escola; quan un grup d’usuaris es queixen perquè la sanitat es degrada; quan un altre grup surt al carrer per reivindicar que no hi hagi retallades en l’atenció a les persones dependents; quan... Cada dia més, d'aquests moviments, d'aquestes reivindicacions.

Sí, és clar; s’hi barregen corporativismes i defenses impresentables de lo mío. Però en cadascun d’aquestes protestes “parcials” o “sectorials” potser s’apunta molt més enllà. No hi ha una lluita central ni un front privilegiat de combat per canviar el món –la lluita de classes en qualsevol versió. Multiplicitats, doncs; i una mà invisible que va teixint una xarxa invisible de resistència i, alhora, de vivència d’un món altre. Optimista! sí. Optimista a fuer de kantiano, i?

la gran remor

Un llibre recent de Vargas Llosa ha obert un cert debat sobre la funció social de la Cultura. Utilitzant un motiu que de ben segur li era aliè -l'espectacle com a substància d'allò social- carrega amb intel·ligència contra la banalització dels productes culturals. La república de les lletres, per dir-ho de manera voluntarista, s'ha llençat a opinar sobre els suggeriments del llibre. Benvinguda la disputa pública, que sempre és motivadora. Encara que quedi circumscrita a uns medis concrets, encara que sigui de curta volada, encara que...

Sense tenir-hi res a veure, s'ha publicat també recentment el darrer llibre de Michel Onfray -sí, el del "Tratado de ateología". Relata de manera apassionada la dimensió filosòfica d'Albert Camus. Un autor que va ser públicament -cruelment, potser cínicament- criticat per Sartre. En tot cas, presència pública dels maîtres à penser.

Davant la frivolització de tot plegat, de l'aparició del món com a mercaderia espectacle... el silenci dels intel·lectuals encara és més eixordador. [ Igual que "república de les lletres", "intel·lectuals" és una expressió voluntarista ]. Ni que sigui per criticar el que diuen, per excitar o provocar. 

O potser sí que hi ha aquesta presència pública, i no la sabem veure prou perquè interessa poc. I no la posem en valor. Una feina a fer, ben engrescadora, seria doncs aquesta: cercar espurnes de pensament lliure en articles a diaris i revistes, en llibres actuals, en el youtube, en discos o concerts, en l'street-art, en blogs, en les e-xarxes, en... 

En el que anomenem "cultura" hi trobem la possibilitat de conrear el millor de nosaltres mateixos, tot allò que ens fa dignes: les virtuts humanístiques (més voluntarisme), la capacitat de pensar autònomament, l'empenta per a projectar col·lectivament futurs millors i possibles. 

Precisament aquest present és el que justifica -ara més que mai- el necessari combat per la cultura. Perquè la mutació històrica en marxa es juga en els cors i les ments de la gent. No és l'economia, sinó la ideologia!!!

republicanisme

Esperonats per les recents notícies al voltant de la casa reial, hi ha gent que està posicionant-se públicament a favor de la República. Persones, institucions i col·lectius de tota mena fan professió de fe pública de la seva adhesió al règim republicà. Al caliu de l’impacte mediàtic dels esdeveniments protagonitzats per diferents membres de la reial família, insisteixen en la obsolescència del model monàrquic i defensen un canvi. Ha caigut un tabú -ja es pot parlar malament del Borbó.

Aquesta reivindicació del republicanisme hauria d’anar, però, més enllà dels canvis en la figura del cap de l’Estat. Les prioritats potser són en un altre lloc. No en la República, sinó en reivindicar el republicanisme, que és un marc ètic i intel·lectual de valors i principis en l'acció Política –en la més propera i en la més general. Aquesta posició no és exclusiva de cap partit o grup, naturalment; no és patrimoni de ningú. Permet que ens hi identifiquem totes aquelles persones que creiem que la societat pot avançar en termes de justícia social i de drets ciutadans.

La llibertat com a valor suprem és el que dóna la veritable dimensió de la dignitat que mereixem totes les persones. Una llibertat, tanmateix, que ha de ser efectiva i concreta. Que, per tant, exigeix per a la seva realització una estructura social en què la igualtat d’oportunitats faci possible que tothom pugui desenvolupar el seu propi projecte vital.

És responsabilitat de cadascú desenvolupar la pròpia realització personal, escollir autònomament els objectius de la vida i esforçar-se per assolir-los -maldar per a la seva efectuació. Però és cosa de tots -de la societat organitzada mitjançant lleis justes- garantir les condicions que facin possible aquesta recerca del camí propi. Totes les persones, sense cap distinció, han de tenir les mateixes oportunitats d’accedir a l’educació, a la salut, a les pensions, a la cura en cas de dependència, etc... 

Sense igualtat -la màxima igualtat possible- és impossible la llibertat. I sense la Fraternitat, necessària com a vincle social i compromís amb allò col·lectiu, també ho és. O som un nosaltres, o no hi ha res a fer. 

lula

El Premi Internacional Catalunya ha estat atorgat a l'expresident brasiler. Aquesta distinció, que honora a qui la concedeix, ha estat justificada pel jurat (presidit per Rubert de Ventós) amb l'acta que a continuació transcric. Necessitem exemples i exemplaritat, i amb tota la prudència del món, Lula no deixa de ser un referent:

El jurat del Premi Internacional Catalunya podria descriure la vida i l’obra de Lula da Silva, però tot això ho saben o poden trobar-ho fàcilment en la petita biografia que els adjuntem. D’aquí que el jurat vulgui destacar més aviat alguns dels trets de la seva acció política i el tarannà personal de qui ha estat l’artífex de la transformació d’un “país del tercer món” en una “potència emergent”.

En els vuit anys del seu mandat, les polítiques pragmàtiques de Lula han fet el joc de mans (o el prodigi) d’apujar el salari mínim el 20% i alhora reduir un 16% la despesa pública, cosa que ha suposat (com acabaren reconeixent els mateixos Time i Newsweek) “el millor programa conegut de transferència de rendes del món”. I tot plegat, mitjançant l’operació combinada de programes com Bolsa Família, Bolsa Escola, i Fome Zero, que inclouen microcrèdits, habitatge, protecció de la selva amazònica, alfabetització, desfavelització i eradicació del treball esclau (hereu encara de l’estructura colonial).

Però hem dit que el jurat ha volgut destacar especialment el tarannà personal de Lula da Silva, que entre altres coses es caracteritza per:

1. La transformació d’una esquerra ideològica i doctrinària en una força més pragmàtica que radical; una política més inductiva que deductiva; una política que no ha tingut escrúpols a reprendre i valorar --més que no pas denunciar-- bona part dels plantejaments de l’anterior president Fernando Henrique Cardoso. Tot plegat fruit de l’extracció del sindicalisme no marxista d’on prové Lula.

2. La capacitat de fer una política popular sense caure en el populisme en el qual tan sovint desemboquen processos semblants; una política transversal que sovint va més enllà de les caricaturals distincions teòriques entre conservadors i progressistes.

3. La transformació del seu sindicalisme d’origen en una força política que es distancià dels reflexos estrictament corporatius que sovintegen en el món sindical.

4. Una política exterior audaç que ha estat capdavantera de les relacions nord-sud i que des d’una política habitual de cooperació i amistat amb els EUA, ha recalcat el seu propi punt de vista quan ha cregut que calia (i no quan “vestia”).

5. La feina d’artesania amb el que ha aconseguit desenvolupar una societat civil i unes classes mitjanes que sembla que han de marcar la pauta dels anys que vindran.

6. La tenacitat personal de qui a) no ha intentat, com passa tan sovint, canviar la Constitució a fi d’allargar el seu període presidencial sinó que ha deixat el poder en compliment exacte de les dates fixades; i b) ha tingut la tossuderia i la paciència de perdre tres vegades les eleccions enfront de Collor de Mello i de Cardoso (1989, 1994, 1998) fins que a la quarta se’n va sortir.

Lula deixa temes i problemes irresolts, certament, des de la corrupció fins a la insuficient protecció de l’àrea amazònica o l’aposta radical pel bioetanol. Però per rematar i no fer massa seriosa aquesta presentació, deixeu-nos dir que en el seu mandat el Brasil ha aconseguit celebrar el Campionat Mundial de Futbol el 2014 i els Jocs Olímpics el 2016. Què més voleu?

són les institucions, ...

Hi ha un article avui al diari, d’Emilio Ontiveros, que explica, explicant un llibre d’aparició recent, la importància que les institucions tenen en el desenvolupament econòmic de les societats. Hi apareix una expressió força interessant: Institucions inclusives.

M’ha fet recordar un article de mestre Innerarity, a Claves: "La política después de la indignación". Hi ha una conferència amb el mateix títol, i suposo que explica el mateix. En el text també s'argumenta sobre la importància que tenen les institucions per a vertebrar la democràcia. La democràcia real, la possible. La forma que tenim d'estructurar la convivència. Extremadament millorable, sí, però ara per ara insubstituïble.

Des de l’11 de juny de l’any passat estic una mica obsessionat pel tema: per assegurar tantes coses imprescindibles, per anar vivint en comú, les institucions ens són necessàries. En els terrenys econòmic (l'article d'Ontiveros) i polític (la proposta d'Innerarity).

La provisió de béns i serveis públics, la cura dels més desafavorits, l'establiment de regles clares per a què el legítim interès individual no vagi en contra dels interessos col·lectius, l'atenció al bé comú... Qui i com, sinó hi ha les imperfectes institucions que vetllen per tot això? (de manera manifestament millorable, sí).

Hem de tancar files entorn d’elles. L'expressió i contrast de les nostres idees i posicions, en la seva rica pluralitat, són possibles precisament en el marc de les institucions. Ho hem de fer per a què segueixi essent possible la confrontació d'idees i propostes. I, sobretot, per responsabilitat envers tot allò que garanteixen. Són atacades per poderoses forces, en els extrems del pensament i les actituds socials. La millor defensa, potser, comença per comprometre'ns a regenerar-les.

per no caure

Quantes vegades ens hem queixat amargament de com és la gent. La gent: una abstracció còmoda, que ens permet de vegades valorar com som –sí, en el fons aquesta abstracció fa de mirall, i tot el que critiquem amargament es pot predicar de nosaltres mateixos.

Quantes vegades, doncs, hem lamentat amb amargura que la gent és indiferent, egoista i desconfiada davant de tot. Que la gent va a la seva, que no té cap interès en allò públic o comú. Només ens mouen interessos particulars –legítims, això sí (i ens quedem tan amples). Així doncs, pot resultar lògic que desconfiem de tothom. Que la gent desconfiï de tothom.

Més enllà dels exabruptes de barra de bar, aquest tret característic de la ciutadania és resultant del "neoliberalisme" -quina denominació fem servir, per esmentar "el sistema"?. Conformació de consciències, normalització, etc... –fa molts anys que ho sabem, que les xarxes del poder ens fan ser com som, una mica (optimista!... gràcies!).

El triomf del capitalisme, i la derrota de la Vida, s’estructura sobre el pitjor de la nostra matèria prima humana: tendències particularistes, ambicions materials, afanys sense mesura, i tutti quanti. El més lleig de la nostra "natura".

Ens hem tornat cínics gairebé del tot, sí. Però també, em sembla, extremadament fràgils i febles. S’obre davant nostre un forat immens, potser un abisme insondable; només un pas més i caiem.

Per això, ha d’haver-hi algú que ens doni la mà, fraternalment, eficaçment, per a no caure-hi. Per a superar, poc a poc, la situació a què ens hem vist abocats –culpables una mica tots plegats. Proposar alternatives creïbles i viables. Predicar-les amb l’exemple. Arremangar-nos i compartir suors.

sense tenir cap eina

La gran derrota se'ns fa present, aclaparadora, quan no veiem més enllà d'aquesta boira espesa. La dominació final, la victòria absoluta del capitalisme, no és tant una enganyifa dels de dalt o una violència extrema exercida sobre cossos i ments. Ja no cal. No és el NO, sinó que és un SI: produeix la realitat, configura allò que podem saber... estableix l'horitzó d'allò que és, delimita amb precisió l'àmbit de l'experiència -la vida. Es lo que hay.

Ja Gramsci ens ho va advertir (era Gramsci?): el poder del capitalisme no es recolza només -ni essencialment- en les estructures institucionalitzades de coercions i violències, sinó en la seva capacitat de regular els processos de producció cultural. Han passat tres o quatre vueltas de tuerca. La tendència natural del capitalisme -tant ben descrita, per cert, molts abans de Gramsci, per cert post-hegelià cèlebre- s'ha anat consolidant. I el sistema s'ha anat estenent, totalitzador, omplint-ho tot, sense deixar res fora de.

Perplexos, astorats, atemorits, perduts... ens sentim ara colpejats per una nova iniciativa que a l'Estat Espanyol va en la mateixa direcció: l'anomenada reforma laboral. Aprofitant la crisi -la gran coartada- s'imposa el programa capitalista al món de les relacions laborals. Fi dels precaris equilibris aconseguits per allò que anomenàvem "moviment obrer". S'ha acabat el miratge, ja no cal dissimular. Model anglosaxó pur i dur.

Caldrà oposar-nos a aquesta agressió, ni que sigui per dignitat. I a la vegada perseverar en el combat per la cultura. Resistir i obrir escletxes de sentit. Aprendre a lluitar sense tenir cap eina, potser.

a que no...

Avui m'han "picat" dues vegades. La primera ho he resistit: potser sí que en sabem, però pensem que no podem i per tant no volem.

L'altra ha estat el final de l'article d'en Ramoneda al diari. A l'acabar un article tant intel·ligent i provocador com sempre, es pregunta per la possibilitat de recuperar la credibilitat perduda (en un projecte d'utilitzar la política afavorint la justícia social, millorant les oportunitats per a tothom, etc...).

Doncs ja ho sabem, segurament no és tan difícil: treballant i, sobretot, donant exemple. Vivint les virtuts que volem representar (tolerància, respecte, fraternitat, proactivitat, etc). Liderant processos d'extensió i de vivència col·lectiva d'aquestes virtuts (a vegades diem valors, però aquesta paraula ja està massa gastada) A les trinxeres de la quotidianeïtat, en l'avorrida seqüència del cada dia. Des dels serveis públics de proximitat, des del teixit associatiu, des de qualsevol eina que ho permeti. Poc a poc i cop a cop. Perseverants, contracorrent, resistint...

le souci de soi

malgrat tot

Els rituals es repeteixen, les frases fetes, les convencions, els costums; tot plegat, la cansada cacofonia de les paraules repetides una i una altra vegada, un any rera l'altre. Celebrem, amb il·lusió, el cap d'any, aquí -no el fin de año. Mirem cap endavant. No som més que ningú, però tampoc som menys que ningú.

Potser hem entrat a l'època del gran restrenyiment. Després de l'eixordador silenci -silenci que manté encara el cap formal del govern-, ahir, des de Madrit, començava a sentir-se el sorollós tsunami de l'adequació manu militari al diktat europeu. I ja se'ns avisa que això no és més que l'inici de l'inici. Vé una època de glaciació. Tanmateix, alguns encara conserven una mica del vell paternalisme: ens prometen que, si seguim fent bondat, veurem algun dia la llum al final del túnel -gràcies!

No hi ha diners, no es pot pagar tot... Per culpa dels que hi havia abans, o per culpa de Madrit -ara, després d'un any amb la 1ª excusa, el nostre govern comença a utilitzar aquesta segona causa de les dificultats financeres. Estan creant l'escenari perfecte per a què acceptem l'inconcret i inconcretable "pacte fiscal" com a la solució de tots els nostres mals?

No tinc ni idea de fiscalitat, però em sembla que gravar a les rendes del treball (escurar nòmines) és massa fàcil, oi? Gravar-les a nivell escandalosament escandinau, sense que els sous ni -sobretot- els serveis ho siguin. Gravar-les sense apretar més per la part de les rendes del capital -la vella dialèctica, de nou d'actualitat: rendes del capital versus rendes del treball. I desgravar de nou per la compra de la vivenda, a qui beneficia -de nou- realment? A la pobre gent que necessita disposar d'un sostre per a viure?

Europa, sempre horitzó d'esperança, ho deixarà de ser? "Mogudes" interessants a seguir en l'any nou: la deriva filofeixista a Hongria, la campanya presidencial a la França, el procés d'Escòcia, Itàlia (sempre Itàlia). Comencem l'any Unamuno dubtant d'Europa -d'espanyolitzar-la, ja ni en dubtem. Avui mateix al diari es relaciona aquesta vella Europa, tot i la radical crisi que la té greument malalta, amb l'esperança. Ho escriu Sami Naïr:

ha estallado el grito: respeto a la dignidad social en una Europa sometida a la dictadura de los mercados financieros y a la irresponsabilidad de las élites políticas. Lo que venga después de 2011 se inscribirá inevitablemente en el eco de ese grito de esperanza

Bé, doncs això: esperar contra tota esperança -acte de fe. Fornir de raons la voluntat de creure. I arremangar-nos. Bon any nou, malgrat tot. Que tinguem salut i amor; i un poc de sort...

viure

La felicitació cívica del Nadal i les festes a Barberà ens ha permès descobrir un poema meravellós. És de Joan Maragall, de qui es celebra el centenari. El seu títol és tot una declaració de principis -de valors i principis: Elogi del viure. Diu així:

Estima el teu ofici,
la teva vocació,

la teva estrella,

allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si

de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals

només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva.

El quadre de Klimt és, potser, el millor decorat per a acompanyar el poema: l'esperança. Perquè el principi esperança ha de bastir el futur volgut i desitjat... que només és possible si assumim com un deure indefugible acomplir el nostre deure amb amor. Sí, ja ho sabem: tot està ben fotut, i els mercats, i les dretes, i la ideologia del tenir, i els valors capgirats, i la gent que desprecia la gent per ser de fora o diferents. I cal plantar-ne cara, teixir aliances i resistir/crear. El primer pas, tanmateix, és el que ens afecta individualment: VIURE.

què fer

No hi ha res a dir, doncs. Incontestable la decisió que han pres la majoria dels que van anar diumenge a votar. Ens agradi més o menys la cosa està clara: el sistema de representació (democràtica) política consisteix en què la majoria de paperetes en urna estableixen allò que és. La democràcia real és això. Més enllà, les elucubracions i els somnis (als que ara haurem de tornar, segurament com a refugi i caserna hivernal).

Però allò real queda circumscrit pels límits d'allò que és possible, i el cercle és ben tancat -els mercats, sí... però no ho oblidem: les persones (+ de 10 milions) que van dipositar el vot a la dreta espanyola ho van fer segons la Constitució, que dicta que el congrés dels diputats serà escollit per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. ¡Lliure! Recordo alguna discussió, de jove, sobre la consciència que escolleix els Parlaments -en el marc de l'estudi de les alienacions i aquestes coses.

Sí, és clar, la lluita -pelea por lo que quieres- és cultural. No només en el camp de les idees, també i sobretot en el dels valors. Però no som posseïdors d'una perspectiva clara, científicament fonamentada i veritable, des de la qual jutjar que la majoria està equivocada. Bé, en tot cas, ens pot donar una miqueta de consol. Ni això: és el que té saber que no hi ha el saber, sinó sabers modests que ens ajuden a viure, treballar i estimar. De l'inoperant (inútil, doncs) consol a la lucidesa del no-saber. No et fa gaire feliç, això -tot i que et manté viu!

Què fer, ara? Viure, amb tot el que això implica: construir la fraternitat, per exemple, des de l'àmbit concret -per més petit que sigui- que ens correspon. A més, molt del que ara "toca" fer comença per RE: resistir, i també renovar, recuperar, refer, renéixer, reinventar, revitalitzar, reformar... En tot cas, la clau de l'operació RE està en les persones: en l'exemplaritat radical de les seves conductes i els seus gestos. Alguns en diuen Lideratge -que cal basar-lo en aquesta capacitat de "predicar amb l'exemple".

el laboratori italià

Recordo l'any 94 del segle passat. Discutíem que, amb l'accés de Berlusconi a la direcció política del govern italià, quedava superat un vell adagi marxista: el poder econòmic ja no mediatitzava el poder polític; simplement, l'havia ocupat de manera directa. Ja no eren necessaris, els intermediaris. Itàlia, gran laboratori polític -que després, en un sentit diferent, ens regalaria el somni de l'Olivera, déu n'hi do.

Aquests dies assistim a una nova astúcia de la raó, a un nou gir de la Història: el veritable poder ha decidit prescindir de l'actor còmic. Se l'ha fet caure, i en el seu lloc es posa a l'home adequat.

excursus metodològic: [el subjecte de les dues oracions és aquest impersonal se/es. Qui és? Què és? El directori europeu, com diu mestre Juliana, sí... però a qui i a què representa? utilitzem les velles eines: el diner, el sistema, el capitalisme; no n'hi ha prou, però].

Directament, sense intermediacions; del 94 fins ahir encara quedava -com a mera representació, tanmateix- la mediació d'unes eleccions amb les seves campanyes. Ja no cal ni ni això. La fi de la política, o l'adveniment de la gran Política, nua, descarada. Cauen les màscares; el conte s'ha acabat. Ara bé, la veritable ironia de la Història (que s'ho deu estar passant pipa) és que el procés formal de substitució del còmic esdevingut patètic per l'home necessari l'ha pilotat un vell comunista.

excursus axiològic: [de les reflexions, anàlisis i valoracions que aquests dies omplen els diaris, és interensantíssim seguir el debat sobre el què pot passar quan fracassin els tecnòcrates. Potser l'adveniment d'un populisme postmodern, nihilista].

l'art, potser

Robert Rauschenberg, 'Erased de Kooning Drawing,' 1953.

Potser si, doncs; i per crear cal destruir. Tot i que la bombolla mediàtica dins la qual vivim ens recorda cada dia que no hi ha alternatives ni sortides ni res. I ens fa por imaginar-les... i pensem que seria insuportable viure-les.

fa temps que

A cops de calendari i de rellotge. Dos cops l'any, el canvi d'hora m'aboca, irremeiablement, al forat negre de pensar el temps. Enguany, el canvi cap a l'horari d'hivern coincideix amb les celebracions al voltant de la mort i la seva presència constant -als països catòlics celebrem tots els sants, déu n'hi do. Un altre motiu, la mort, per a enfrontar-nos de cara al dilema del temps. Un vers de mestre Martí i Pol deia allò de què hi fa ara saber el temps!. Doncs sembla que hi faci molt, doncs no podem deixar de medir-nos amb el seu caràcter inefable, irreductible. Tantes reflexions, tantes idees, tanta literatura... tant de temps!

El temps que ens pot i ens venç, potser. L'angoixa. El temps de camí ens indica, tanmateix, que podem arribar a pactes assenyats per a què no deixi de brollar, en els nostres actes d'amor, la Vida. A la ràdio -icatfm, of course- sóna una cançó que diu amb veu dolça que no tenim discurs, no tenim futur. Ens haurem equivocat de generació, potser.

punts tel·lúrics

Sant Pere del Burgal

Sant Benet d'Achel

Com que tot és complex i el que és es diu de moltes maneres, no n'hi ha només un, de punt arquimèdic. Almenys, i segons com, n'hi ha dos des dels quals es comprèn el món creat per "Jo confesso" -tan real o més que d'altres móns. N'hi hauria un altre: el despatx de ca n'Ardévol. I més...

reinventar la plaça

Assegura Jane Jacobs que els elements claus de la ciutat són la relació de les persones amb l'espai públic, la valoració i posada en relleu de les xarxes que la gent és capaç de crear per diferents necessitats i usos, i l'assegurament del carrer com a peça clau de la vida dels barris. Així, l'espai públic és/ha de ser l'àmbit on tot és possible, un espai de creativitat social que tots entenem com a comú.

No ens equivoquem massa si valorem que això no és exactament així. La dinàmica social (jeje) ha portat a uns usos de l'espai públic que són viscuts com a problemàtics per a alguns col·lectius. Veïns de tota la vida, per exemple, que viuen com una agressió intolerable determinats comportaments, determinades presències -i exigeixen més policia al carrer. Acostuma a passar als barris populars, on la gent que hi viu les ha passades de tots els colors. I ara creuen veure -amb por- que les voreres, carrers i places ja no són seus. Malestar social in crescendo. I no ho oblidem: les percepcions són la realitat.

Com recuperar l'espai públic en el significat/sentit que volem que tingui? (perquè ho volem, oi? és la nostra opció). Quines polítiques actives es poden dur a terme? Serem capaços d'elaborar un programa d'acció en aquesta línia? Per cert: ha de ser un objectiu a assolir, aquest? Alguns pensem que si, en la línia de què és responsabilitat de la governança local fomentar el capital social, ajudar a construir comunitat. Con lo que está cayendo, si a més de patir com més va més pel futur, no tenim la possibilitat de parlar-ne i d'imaginar junts com ens en podrem sortir... el que queda és esgarrifós. Inacceptable. El renaixement de l'espai públic, una altra assignatura pendent. Ja en tenim unes quantes.

provar

Los experimentos con gaseosa, deia no sé qui. Però com avancem, si no és a base de jugar-nos-la? Assaig-error, se'n diu. A la França estan fent una cosa interessant. Amb tots els peròs i totes les distàncies, només faltaria. El papanatisme d'apuntar-se sempre a la última moda és tan estúpid -o més- que l'actitud conservadora-quietista d'aquell de les gasoses.

El que fan és interessant. No necessàriament imitable. Les tradicions són ben diferents, la cultura política també. Però és interessant, perquè provoca. Perquè fa palès que cal trobar maneres de fer coses -experiments!-, que cal mullar-se, actuar. Equivocar-nos, i tornar-ho a provar. Arran de la defunció de l'Steve Jobs, pare de tants gadgets que enamoren, s'han escrit milers de pàgines valorant la seva figura. Innovació, visió de futur, gosadia per dur a terme el que es somnia... Caldria, com tant i tant bé insisteix l'Innerarity, incorporar a la praxi política els costums i hàbits de la innovació que ens fa progressar.

Que ja no val només amb declaracions, anàlisis, teories, argumentacions, discursos, diagnòstics. Qua cal sortir del gabinet, a la calle que ya es hora... Ara!!! L'empeny que ens hauria de moure s'ho val: reivindicar la necessària Política per embridar mercats, apaivagar exclusions, tenir cura d'allò públic i teixir acords -de mínims, potser- per tirar endavant.

en parlem

segle XXI, i les parets han parlat. Alto y claro. Cal saber escoltar la gran remor, l'avís. Saber llegir el present. Gosar fer-ho.

aggiornamento

Sensibles com som als Centres Parroquials (el sentru), no podem estar-nos de cercar-los allà on anem. Doncs bé: en un pueblo italiano... han descobert una fórmula per a atraure la gent a la parròquia catòlica. Potser al PanzerPapa li agraden més les mogudes com l'aquest estiu a Madrid, però.

llegir, viure

La cita és d'Ernesto Sábato: "La novela es, hoy, el único observatorio desde el cual se puede considerar la experiencia humana en su totalidad". Ho he descobert, ho sé.

mort i enterrat

Tot i que la tossuda realitat s'empenya en mantenir vigents les línies fonamentals (je, je) del seu enfoc, i es deixa entendre des d'elles. Per alguna cosa serà. Potser cal rellegir... veient el mercat actual de producció de pensament tampoc és mala idea. En tot cas, com que ell (com ja va dir) no era marxista...

mar

ens van dir que la vida era això, era així. I potser sí, que ho és: però anant sense el velam desplegat, a cavall del vent. Que sigui, almenys, un camí ple d'aventures i ple de coneixences: provem-ho!

ho omple tot

govern local

Prestació de serveis bàsics a la comunitat + cura de l'espai públic (en els dos sentits: físic i convivencial) + defensa dels interessos dels ciutadans davant de tercers (altres administracions, empreses grans de serveis). Dedicant-s'hi veïns i veïnes "normals", sense horari ni calendari (full time, com diuen). Legitimitats pel vot ciutadà (origen) i per l'exercici quotidià del servei públic (hi ha un referèndum diari sobre la feina que fan els electes locals, doncs els veïns s'hi adrecen sense intermediacions).

Modestament, això és l'àmbit de la política de debó. Algú amb un mínim de sentit comú pot pensar que són corresponsables de la tremenda crisi (global) que ens afecta? Algú que no sigui un cínic malintencionat pot posar en dubte la seva dedicació necessària per al bé comú?

Clar que tot és millorable. Cada dia els hi recorden els veïns i veïnes amb qui tracten de manera natural; cada dia s'hi comprometen, mirant-lis als ulls.

patirem

El lamentable espectacle d'ahir al voltant del Parlament havia tingut un assaig general el dissabte dia 11 a la porta de molts Ajuntaments. Però no hi era TV3 per retransmetre-ho pràcticament en directe.

La violència invalida qualsevol plantejament que formuli qui la practica o qui cínicament prova "d'explicar-la". Quan repetim les obvietats és que alguna cosa va malament, molt malament.

Han sortit de l'armari -i estan fent molt soroll- les minories que no accepten el "joc" de les institucions. Amb l'excusa d'un o altre radicalisme, manifesten (a voltes violentament) la seva ràbia, no sé si el seu odi. Patirem.

comencem

reivindicarem el servei públic

D'un diari digital: El tripartit va pagar un total de 110.000 euros a l'assessor de comunicació Antoni Gutiérrez Rubí en un any per assessorar José Montilla com a president de la Generalitat, segons ha sabut e-notícies. Gutiérrez Rubí, que dirigeix la consulta Ideograma, va impartir a Montilla sessions abans de comparèixer per a la declaració institucional en la que va anunciar la convocatòria d'eleccions al Parlament, la participació al programa 'Àgora' de TV3 o el de 'La Noria' de Telecinco, entre d'altres.

No cal fer demagògies barates, ni donar crèdit a un enfoc de notícia tendenciós com una mala cosa. Però és que nos lo ponen a huevo. I al final queda tot esquitxat, fins al més modest i honest servidor públic en un petit Ajuntament. Indignats per dignitat. Com fer-ho, per posar en valor el servei públic? Potser la primera i principal mesura és donar exemple. Convertir la conducta en tot una declaració de principis. Tanmateix, no n'hi haurà prou.

el show ha de continuar

De nou, el partit de les venerables sigles (erc) ens demostra que no és propietat de ningú, ni tan sols dels seus dirigents. És un instrument per a... aquí ja no sé què dir. De nou, un que ha estat cap de colla una temporadeta, en Carod, se'n va del partit, igual que ho va fer un altre que també va ser-ho, en Colom. Com si es tractés d'un sil·logisme, podem concloure que el proper cap de colla serà en Laporta.

Més espectacle: la dreta espanyola farà auditories a les comunitats autònomes i ajuntaments que ha "conquerit" -en buena lid electoral. No a València, Múrcia o Castilla la Vieja. Per cert, la dreta a tot arreu fa igual, sembrant desconfiança en les institucions i preparant el camí per a retallar serveis públics. A Catalunya, si més no, aquesta pretensió seria ridícula, perquè els comptes dels ajuntaments estan auditats per partida doble i triple. A Castilla la Nueva han trencat el motllo, i s'han passat de frenada: sense veure ni un sol paper, ja han declarat que la comunitat autònoma està en fallida. Aquest és l'estil: la deslleialtat absoluta, la terra cremada. I s'aplica per igual a la lluita contra el terrorisme, a la solvència de l'Estat o a la gestió de la crisi del cogombre.

Cal entendre que és força complicat dur les coses pel camí de la normalitat i no fer gaire el ridícul. Costi el que costi, ens costi el que ens costi.

la deriva

Escoltant cançons de Leonard Cohen -metafísica chill out -, sorprenent premi "de las letras". Posant-nos al dia de lectures pendents (quin estiu de plaers indescriptibles ens espera!), acabo d'acabar amb l'"Espanya, capital París" (el tinc per cortesia d'un senyor de Barberà). Déu n'hi do! Evidències empíriques que no ens poden deixar indiferents. M'ha anat bé per enriquir les anàlisis de capçalera que per a mi són les que fa l'Enric Juliana -qui va posar en circulació això de la "deriva". No ens deixem endur pel victimisme (la culpa de tot la té Madrit i també el PSC) dels que ara tornen a manar -les coses han tornat al seu lloc natural. Però cal orientar el nostre federalisme de manera radical: les decisions que es van prenent en el camp de les infraestructures van consolidant un mapa de l'Estat (mapes, mapes) on tenim un problema greu.

De debó: de cara a la tardor (calenta tardor, aquest any) calrà tenir molt en compte la realitat descrita pel professor Bel. Per cert: em sembla que era això, allò del catalanisme postnacionalista -el que vam començar a pensar ja fa temps, quan el president Maragall va obrir-ne el camí i una mica abans. L'Eduard parla de ser independentistes per interès. I hi havia un llibre de l'amic del President, en Rubert de Ventós, que plantejava -a la seva manera- que cal voler la independència.

Bé, no crec en aquesta paraula, no crec que haguem de ser fetixistes amb això. Cal ser agosarats i pensar més enllà dels vells esquemes. Som al segle XXI i a Europa, inexorables són l'espai i el temps, condicions necessàries de la nostra condició -que hauríem de considerar a la manera de l'aire i el colom kantians: l'ocell pot pensar que l'aire el frena, però en realitat vola perquè n'hi ha, d'aire (era així, això?).

si, ja sé

No tenim la raó en propietat, i ens emprenyi o no, la veritat és el que la majoria diu. És fotut, el relativisme. Tot i que hi ha àmbits en què la discusió racional ens pot portar a conclusions útils que podem considerar universals.

En tot cas, quan les dretes (de tota mena) pujen electoralment, a més de l'obligada autocrítica -què és el que hem fet malament?- recordo sempre aquest vell acudit. Ah! hi ha també versió espanyola: vivan las caenas...

+ política

Més política, és el que cal. Els dos grans temes -que no són en absolut qüestions apolítiques- són: (1) l'equitat: com distribuïm beneficis i càrregues; (2) la Democràcia: com prenem decisions. Ens agradi o no, cal treballar amb les eines que tenim (els partits). Renovant-los, reinventant-los. Assegurant, en tot cas, que un mínim de racionalitat s'imprimeix en la governança d'allò comú.

mar de fons

Ja fa temps que augmenten la fragmentació, l'heterogeneïtat i la individualització. La crisi sòcio-econòmica ha intensificat totes tres tendències de disgregació social i la banalització de l'acció pública. El coneixement científic no ens dóna eines suficients per a explicar-ho ni per actuar en la realitat segons el que creiem/volem. El debat en termes tècnics, fins i tot, resta obert en molts extrems. D'exemples n'hi ha a carretades: hi ha explicacions d'experts que defensen una cosa i d'altres que ho fan -amb la mateixa autoritat- amb la seva contrària. La política, per tant, és més necessària que mai.

Si els objectius a assolir són clars i compartits per una majoria evident, i els instruments per assolir-los són coneguts, no cal política. En els casos -cada cop menys- que les coses es disposen així, tenim professionals del ram que fan la feina, i la fan bé. Duen a terme plans viables i estandaritzats, tècnicament impecables. Eficàcia i eficiència assegurades, perquè a aquestes alçades n'hem après molt.

El problema és que aquests casos són ben pocs, i en tot cas són poc significatius. El problema és que el normal desenvolupament de la vida col·lectiva, a les nostres ciutats i barris, implica que els objectius no sempre són compartits i que els mitjans/instruments per assolir-los no sempre són coneguts.

La política és l'activitat de vetllar pel bé comú. I això s'ha de fer en un medi ambient de creixent complexitat. Ens cal aprofundir en les actituds que hem començat a practicar a l'hora de governar: negociació amb els múltiples actors/agents que intervénen en una qüestió, aprenentatge social, innovació... en definitiva: construcció col·lectiva de diagnosis plausibles dels problemes i de llurs corresponents solucions. Anem irreversiblement cap un règim de govern col·lectiu, la condició de possibilitat del qual és la seva fortalesa.

Fortalesa basada en àmplies bases socials i suports transversals. Fonamentada en conviccions profundes i compartides. Cal ser molt fort i tenir-ho molt clar per a obrir la mà i assegurar la governança necessària en els nostres barris i ciutats.

La crisi en les seves múltiples facetes ens hi obliga, a anar per aquí. La percepció generalitzada -auge dels populismes- de què les institucions pateixen un dèficit de legitimitat queda radicalitzada per la vessant econòmica de la crisi. El malestar social, en diuen. O sabem llegir honestament allò que ens passa -i el que ens espera- o se'ns en va tot a fer punyetes a 10 anys vista. O ens possem d'acord els que creiem que això té sortida -una sortida raonable, èticament compatible amb les nostres conviccions- o deixarem en mans de l'arbitrarietat absoluta el futur de les nostres ciutats i barris.

leonardo