the day after

El dia després -i ja la nit del mateix dia, i també uns quants dies més enllà- sempre és un festival de punts de vista. No hi ha fets, només interpretacions. Tots han guanyat, sembla -i aquest tòpic el sentim no només en una barra de bar. Fins i tot guanya un senyor que no es presentava a aquestes eleccions. Els resultats d'una elecció, amb molt poques excepcions, sempre deixen oberta la porta a entendre'ls de maneres diverses. O milor dit, a explicar-los des del punt de vista dels interessos -dels que s'han de fer públics, dels que es poden fer públis- d'uns i altres. Per altra banda, hi ha especialistes en els misteris del sufragi popular: l'electorat ha manifestat clarament que..., les urnes han dictaminat que..., el missatge dels electors és que... Fins i tot hi ha qui és capaç d'explicar els motius de les abstencions.

Quan l'elecció és com la d'ahir, que no genera la constitució d'un govern, les interpretacions encara són més obertes. I s'hi barreja un tema recurrent: la possible extrapolació dels resultats a les eleccions que -sembla ser, segons alguns- són les més importants: les legislatives (no en tant que configuren el parlament espanyol sinó en tant que permeten determinar qui governa a l'Estat). Un dels diaris més influents del mundo mundial ha calculat què passaria projectant els resultats d'ahir: El PSOE perdería 20 escaños y el PP subiría 15. Zapatero perdería casi por completo toda posibilidad de gobernar. Los 'populares' podrían volver a La Moncloa con el apoyo de CiU. El propi diari aclareix que l'extrapolació és difícil, tot i que ja li agrada fer-la, ja: Aunque la convocatoria electoral de ayer no es en ningún caso un modelo fiable para prever el comportamiento de los ciudadanos ante unas elecciones legislativas -baste destacar que el índice de participación de ayer se quedó en el 46%-, la extrapolación ficticia de los datos sí que arroja algunos apuntes significativos. Doncs si, és força significatiu que ja avui comenci a córrer això de què... Los 'populares' podrían volver a La Moncloa con el apoyo de CiU. Ojo al dato! La parte apoyante, ahir a la nit, ja anunciava la seva propera victòria electoral aquí al Parlament de Catalunya. Serà que compten amb què la parte apoyada de la primera parte serà parte apoyante de la segunda parte?

Un altre: els electors no s'equivoquen mai. Una persona, fent ús de la més absoluta i privada llibertat, diposita secretament una papereta en una urna. I totes sumades, les paperetes, deteminen qui mana. És per això, per aquest radical i íntim origen dels vots, que es fa ben difícil criticar perquè una majoria de ciutadans es decanta cap a una o altra opció. El límit d'aquesta crítica -necessària, tanmateix- a les idees de la gent és molt difícil de precisar, doncs estar a tocar del despreci -intelectual o moral- cap a les persones que han votat això o això altre. Vé això a compte perquè veient els resultats la temptació d'insultar és fortíssima. Berlusconi n'és el paradigma -els seus votants. Però aquí, ben a prop, tambe n'hi ha per llogar-hi cadires.

Llegit a una web: El presidente del PP de Castellón dijo este lunes que la gente es "muy lista" y le preocupa "que somos más de cuatro millones de parados ahora mismo y no si Carlos Fabra o Paco Camps somos culpables o inocentes". Més clar, impossible. Madrid i València, ai! Per cert: la web té com a títol "Libertad Digital". Llibertat, liberalisme... és la bandera de les faes, mayoresorejas, aguirres, etc... La bandera que amaga el feixisme postmodern dels hereus del feixime del segle passat. La de Bush jr. Toca ara a Europa, viure un període com el que van viure als EUA i que sembla que amb Obama l'estan superant?

models

Temps de nous lideratges, basats en nous valors (nous?). Obama i Guardiola. Respecte al nostre, s'ha dit de tot, massa potser. L'alegria de tanta gent, pel futbol i les victòries, s'encomana. A veure si aquesta sobredosi de sensacions positives es projecta en els diferents aspetes de la vida pública al país. Tant de soroll, per altra banda, ens ha pogut despistar respecte a la importància de la figura de l'entrenador. Importància per a tots nosaltres, potser, en tant que pot ser un exemple, un model. L'Antoni Puigverd, avui a La Vanguardia, en fa un retrat força lúcid. I molt suggeridor pels paral·lelismes que dibuixa. En tot cas, quedem-nos amb el gest clàssic de considerar l'heroi com a model exemplar. És a dir, que ens pot ajudar a ser millors, ja que ens mostra el camí de les virtuts. El país ens regala de nou un arquetip de conducta provinent del món de l'esport -ara, però, corregit i augmentat. Gràcies, Pep.

lectura obligatòria

Lectura apassionant, perquè realment el llibre és boníssim. En Juliana és un crack. Els articles que escriu al seu diari són una delícia. Per exemple, el d'avui. I el lllibre dóna -en continuïtat amb La España de los pingüinos- el substrat discursiu per a entendre'ls, per a aprofitar-los de debó perquè ens ajuden a entendre. Una mica de llum, reclamaven els il·lustrats. Una mica de llum per a veure millor el nostre devenir col·lectiu és el que aporta en Juliana amb la seva feina. Feina brillant, i també necessària. Per altra banda, és un llibre que no insulta la intel·ligència del lector, ans al contrari. I en aquests temps de pensaments febles no deixa de ser una raó menor per a llegir-lo. Ara que estem intentant convèncer (i convèncer-nos!!!) de què el 7 de juny ens juguem l'Europa del futur és una bona referència per adonar-nos d'on venim i com anem cap on anem. El soroll de les disputes diàries i la radicalitat de la crisi ens poden despistar. Tard o d'hora haurem de tornar a posar sobre la taula el debat del federalisme (federalisme o barbàrie), que és el moll de l'os, també, del projecte europeu.

exemples

Una diputada de la dreta espanyola, de cognom Salmones, li va etzibar a la Carme Chacón, amb to melodramàtic: ... nuestro rechazo total a las declaraciones de una ministra de Defensa. Santo Dios, santo Dios. Indignas, abyectas y viles. Prendre el nom de Déu en va és pecat, senyora Salmones. I el que és absolutament indigne és el que fa el Sr. Trillo (el que fa, no que ho sigui ell, d'indigne: el qualificatiu que el defineix no existeix, la seva baixesa moral està més enllà de qualsevol diccionari). Llegim al diari que La impunidad de Trillo y la condena de subordinados irritan al Ejército. Ja és exòtic (com diria l'Eduard) que ens irritem amb el mateix que l'exèrcit espanyol (sin que sirva de precedente, eh?). La falla valenciana continua oferint un lamentable espectacle, també d'una baixesa moral alarmant. Un senyor, Camps, manté els seus càrrecs institucionals mentre és imputat (i per tant té càrrecs, Sr. Rajoy) per un tribunal, i va a declarar (com a imputat!) entrant-hi i sortint com una estrella del cinema. Li van organitzar un acte espontani (los palmeros que le recibieron en la alfombra roja fueron convocados por el PP en SMS masivos, llegim en un digital) de suport que déu n'hi do. Trillo i Camps: dues històries exemplars.

Mira, Javier: no me gusta estar siempre "rajando" de los peperos -pero no es del pp de lo que me gusta hablar, sino de ética pública (la base necesaria de lo que nos apasiona, la filosofía política). No dar lecciones de ello, en absoluto; sino aprender.

entrar en el paréntesis

No, Benedetti no s'ha mort. Ell, que ens va ensenyar que somos mucho más que dos.

indecents

Sí, és molt indecent, això (Iceta dixit). De tant en tant (quan s'oloren urnes?, per compensar l'exercici de responsabilitat al Pais Basc?) els hi surt l'essència falangista; és que són com són. Indecència, si, és utilitzar la figura de dos menors per a atiar el foc de la intolerància. Indecència és tornar a utilitzar la llengua i l'educació per a l'enfrontament. Indecents càlculs demoscòpics, potser.

A fomentar l'odi, a intentar la ruptura civil del país, a cremar els ponts... a tot això es dediquen i més. Ni hi ha límits ni se'n cansen, de fer-ho. Indecents!

la por

L'ocasió dels cinquanta anys del crit vital de Raimon - Al vent! - ens permet revisitar per enèsima vegada la seva obra... A més de recordar-nos l'inexorable pas del temps, i què vells que ens fem i què curt és tot plegat i què tòpic és qualsevol comentari sobre els anys que passen i passen.

Hi ha una cançó que directament es deia Contra la por.

Anem dient les coses pel seu nom!

Si no trenquem el silenci

morirem en el silenci.

Contra la por és la vida,

contra la por és l'amor,

contra la por som nosaltres,

contra la por sense por.

De vegades l'ordre no és més que por. Al terrorisme, a la crisi, al virus... Tan intangibles, i tan efectius.

I avui és el dia d'Europa.

més lluny

Avui al diari, una bona aportació al temps d'incerteses que patim. D'entrada, apostem fort: en periodos de crisis ser realista es cuestionar el presente e inventar el futuro: "Seamos realistas, propongamos lo imposible", se escribió en los muros de la Sorbonne.

Un matís: no creo que la utopía sea la respuesta a la crisis. Pero ante una crisis de sistema hay que plantear una alternativa como esperanza y como orientación de la acción diaria.

Per tant, benvingudes siguin les mesures internacionals per a embridar els mercats financers; tant de bo siguin útils/aplicables, perquè són justes i necessàries. I per descomptat que estan molt bé -perquè són imprescindibles- les mesures que arreu es van consensuant per a plantar cara a la crisi. En tots els nivells d'intervenció -europeu, estatal, nacional, comarcal i local- i amb tots els agents. Mesures que, amb tota la pluralitat i riquesa d'iniciatives, desenvolupen la recepta socialdemòcrata -la salida socialista, que evidentment SI existeix-: més inversió pública, més ajuts i més formació per als desocupats, foment de noves activitats econòmiques, etc.

Però cal anar més enllà, més lluny de l'avui. I és en aquest sentit que l'article esmentat apunta alguns suggeriments dels que, de ben segur, haurem de prendre nota: Sobre la oportunidad de inventar nuevas dinámicas (...), usar la imaginación en el presente como realidad futura, acciones transformadoras que también resuelven problemas inmediatos. Ocupación de edificios públicos y privados, rehabilitarlos y adecuarlos a nuevos usos como equipamientos o servicios autogestionados, centros sociales productivos, mercado de trueque. Recuperación de viviendas vacías para demandantes que no tienen o han perdido la suya, compra de hipotecas y gestión pública de las mismas. Mercados de intercambio de bienes, servicios, habilidades y tiempos. Promoción de profesiones poco reconocidas como usos y mantenimiento de los espacios públicos, convivencia y seguridad, apoyo escolar, diálogos interculturales y aprendizaje mutuo de idiomas, asistencia al hogar (llevar la ciudad a casa). Agentes de desarrollo local en los barrios, apoyo a iniciativas microempresariales, busca y generación de oportunidades generadoras de ingresos. Bancos populares y líneas de crédito alternativas. Consideración del espacio público como económico, gestión de la actividad informal, dar seguridad a los colectivos más vulnerables como la población de origen inmigrante. La lista puede ser infinita.

Vinga, doncs. Llibreta i llapis, i a dibuixar futurs possibles que vagin més lluny d'un demà conegut d'antuvi, pura repetició. I a provar-ho! La ciutat com a laboratori, no? Fem-ho! Sense fer trencadisses, sense faltar al respecte a ningú, sense sorolls. La cita de Hegel amb què acaba l'article ens reconcilia -una miqueta només, eh?- amb l'antipàtic pensador: La principal categoría histórica no es el recuerdo sino la esperanza, la espera, la promesa.

De l'hivern del descontent a la primavera de l'esperança? Bloch, Bloch, Bloch.

la raó austera

El diari avui ens regala una veritable obra d'art. Una petita peça de qualitat indiscutible, de bellesa subtil i encisadora. L'article en qüestió, de títol "El grano y la paja", apunta directament a un dels vectors més importants a l'hora d'explicar-nos allò que ens passa- si és que això és possible, que ja sabem que no gaire. És la responsabilitat! El valor de portar al debat actual -d'avui mateix- l'aportació kantiana és d'una potència suggeridora/motivadora més que notable. La lluita contra la crisi ha de ser de tota la societat. I el capteniment autònom de la conducta lliga perfectament amb aquesta constatació... doncs el que cal no és "sortir" de la crisi per a tornar a más de lo mismo. Cal una mena de revolució en el món dels valors/actituds/normes, que no pot venir d'enlloc més que de l'autonomia radical de la raó -la majoria d'edat, oi?

(...) el ministro y el Gobierno, en colaboración con el Congreso, deberían dar un paso más allá, con objeto de lanzar a los ciudadanos un signo inequívoco de esta llamada al sentido común y a un mandato propio de la razón kantiana que ahora denominaremos de austeridad. Nos faltan Savonarolas que vengan a poner cerco a derrochadores y manirrotos, en distintas administraciones, públicas y privadas.

Aquests Savonarolas haurien de denunciar tanta avidesa... Ja, ja, ja, qui ens havia de dir que utilitzaríem mai la figura de l'il·luminat florentí, condemnat pel Papa Borja, per a reivindicar la necessitat d'una crítica (profètica, és clar) als costums contemporanis lligats al consum ostentòs, l'especulació, etc.?

Y también ahí este Gobierno puede y debe hacer más cosas, puesto que las que hace a veces no se conocen. Y esto sirve para todos. Pues el buen paño hoy en el arca no se vende, sino que hay que promocionarlo. Hay que dar ejemplo. Urge una buena poda y adecentamiento de costumbres. Y para que ese mandato de la razón austera llegue y cale, sigamos haciendo las mismas cosas, u otras, con mucha imaginación, pero con más sencillez y menos grandilocuencia.

Dir sense vergonya i sense por a fer el ridícul tot això... Per una Crítica de la raó austera, doncs. Bon projecte d'investigació.

M'agrada el titular del diari: Un filósofo en La Moncloa. Que tinguin sort, tots plegats. La necessitarem.

no hi ha límits?

Fa dies que les notícies van donant compte del judici que s'està fent per aclarir (a veure) les responsabilitats en el desastre d'aquell avió de l'exèrcit que va patir l'accident -yak42, oi?. Doncs bé: l'immoral tracte a què els responsables polítics de tot allò van sotmetre als familiars de les víctimes és ben evident... i esgarrifós. Quina vergonya! El personatge aquest, el fulano que era ministre del ram, se'ns està mostrant com un monstre inhumà, incapaç d'atendre res més que a... que a què? A què i a qui va obeir la conducta immisericorde d'aquells dies? Perquè la pressa en fer el funeral oficial, despreciant les més elementals normes que el sentit comú dicta en els casos en què hi ha defuncions pel mig? És que buscava allò de tenemos un problema y lo hemos solucionado?

El partit al que pertany aquest sinistre personatge, i del que fins i tot és responsable en grau notable, té instal·lats en el seu interior molts vicis. Vicis estructurals. Les lluites intestines (jugant fins i tot amb l'estabilitat d'una entitat financera, en aquests temps d'incertesa i crisi), les corrupcions de tota mena a València i Madrid (perdó: no n'hi ha, de corrupció; la culpa és del jutge que els acusa), el joc dels espies (qui en parla, ja?)... són episodis recents que mostren la catadura moral d'aquesta gent. Per no esmentar la demagògia populista (i neofeixista!) que cerca enfrontar la gent (tota la campanya sostinguda contra les legítimes aspiracions per al nostre país que van fent arreu d'espanya) o que assenyala els immigrants com delinqüents (un exemple: http://www.youtube.com/watch?v=j5aGZBLCu5c, tot i que l'Isma m'explicava que han fet un video molt més descarat -però no l'he trobat). Bé, doncs, de tot això i molt més que representa el pp (és el lado oscuro de la societat) això del ex-ministre de l'exèrcit és el pitjor. El despreci cínic als familiars de les víctimes ens fa pensar en què no els hi queda ni un gram d'humanitat, ni un! Ai!, allò de paz, piedad y perdón del president Azaña és ben necessari també per a què s'ho apliquessin els hereus d'aquells que (ens) van guanyar una guerra avui fa 70 anys.

Va por ti, José Luis: Sibi quisque peccat. Tant de bo Petroni tingués raó... i que tot pecat tingués el seu càstig.

el soroll

Aquesta foto, i d'altres per l'estil, forma part d'un power-point que s'ha utilitzat... en una classe d'educació per a la ciutadania! Sembla ser que ha estat a un cole de monges a La Rioja. Per a això utilitzen, alguns, aquesta assignatura. Desprestigiant, per cert, els esforços honestos de tants i tants magnífics professionals que creuen qúe és possible educar des d'uns valors sense deixar de viure al segle XXI (oi, Isi?).

És un estil d'intervenció en el debat públic -és a dir, de fer política. Un estil ja conegut, que insulta la intel·ligència i repugna moralment a la gent de bé. Un estil, tanmateix, eficaç. Amb lletres diferents, sentim la mateixa música provinent de diferents grups. Bé, música ben bé potser no: és soroll, que impedeix escoltar raons i arguments, que ho embruteix tot. Ruido, ruido, ruido, tanto tanto ruido... I?

mestres vs funcionaris

fa més d'un mes. qui no escriu és perquè no llegeix? potser si.

Demà sant josep. Fallas i mascletàs, a València. I aquí una vaga de professionals de l'enenyament. Ai, quina llàstima!. Un país on mestres o metges (no digem jutges!) fan vaga no va bé. Perquè la missió d'educar o de guarir està en part (sort que és en part) en mans de gent per a qui és més important defensar els seus suposats "drets" que no pas servir la comunitat fent honor a la seva professió. La paraula "funcionari" s'ha fet servir, de vegades, com a sinònim de persona poc compromesa amb la feina, més pendent dels seus privilegis (horaris, dies de festa...) que del servei als demés, etc... (yo tengo un horario). Allò més important (l'educació dels nens, la salut) està en mans, en part, de funcionaris. Malament anem, doncs. La culpa no és del sistema, no ens enganyem. O dels políticos de turno, com diuen alguns utilitzant la més burda demagògia de barra de bar. És clar que hi ha molt a millorar, només faltaria. Tanmateix, el que pesa més és l'actiutud individual de cadascú davant d'allò que hi ha i de la tasca a fer. No et preguntis què pot fer el conseller per tu, pregunta't què pots/has de fer tú pels teus alumnes; heus aquí la divisa del mestre.

Sort que no tothom és igual. Sort que, malgrat tot, hi ha una majoria silenciosa de mestres (i de metges, segur) que miren més pels seus alumnes que pels seus interessos. Hi ha futur en la mesura en què això sigui així.

je, je

És l'hivern més fred en molt de temps... Perquè és l'estúpida economia. La real, la de l'atur i les incerteses. La de la por. Penitència per l'època de l'exhuberància irracional. En aquest panorama, n'hi ha que van a la seva. Interessos propis, provincianisme. Autisme social. Com els que estan en la comèdia dels espies. O com els que, més a prop, s'han qualificat a si mateixos: El president d'Esquerra, Joan Puigcercós, considera que en el seu partit "sobren ganduls, trepes i friquis", segons informa l'Avui en el seu confidencial, que afegeix que el dirigent d'Esquerra "va tronar" aquesta sentència durant una trobada amb la militància de Sant Joan de Vilatorrada. Alguns dels militants van fer travesses sobre qui eren els ganduls, qui els friquis, i qui els trepes. El diari recorda en aquest sentit que "el dirigent republicà, que es juga la nominació com a candidat, està preocupat per la imatge del partit i per les conseqüències electorals". Sense comentaris.

el darrer que es perd

una flor en el femer

La música, vehicle i motiu. Probablement, el déu de la pau encara existeix... i s'expressa així.

Una notícia no esgarrifosa. Tot i que es tracta d'un festival cutre.

EFE - Jerusalén - 12/01/2009 18:20

Israel enviará a la próxima edición de Eurovisión al dúo judeo-árabe compuesto por Noa (Ahinoam Nini) y Mira Awad, que se convertirá en la primera de su comunidad en representar al Estado judío en el festival.
La pareja fue elegida por una comisión de la Autoridad de Difusión de Israel (IBA por sus siglas en inglés), informó este organismo.
Fuentes cercanas a la cantante Noa aseguraron al diario Maariv que ésta puso como condición para participar en el festival europeo el ser acompañada de Awad para difundir juntas un mensaje de paz.
"En este periodo la intención es aprovechar un escenario como Eurovisión con miles de personas y enviar un mensaje de paz", dijo al diario la representante de Noa.
Mira Awad, actriz y cantante árabe cristiana de nacionalidad israelí, ya ha actuado antes con Noa, con quien ha cantado a favor de la paz y la convivencia.

quin fred fa !!

La loteria ha descarregat diners, molts diners, a la comarca. De manera equilibrada: per Nadal a una capital... i per Reis a l'altra. Justícia distributiva. L'atzar ha actuat segons principis -és un signe dels temps: la contradicció constant.

La injecció de liquiditat en les economies familiars actuarà com una potent mesura anticíclica. L'economia comarcal millorarà. Un altre signe dels temps: la inutilitat de les teories -fins i tot de la keynesiana, que és la bona.

Provant de guardar l'equidistància benpensant i garant de la bona consciència, alguns fan veritables cabrioles dialèctiques per explicar-se la guerra a Palestina. Tant lluny, és difícil veure que es tracta d'un conflicte que ens afecta de ben a prop. Això, però, és el de sempre: la raó de la força com a força constituent. Haurien d'acabar la feina abans del dia 20, i no ho podran fer... perquè la feina que han d'acabar no es pot acabar. I més.

cap d'any

Acabem el 8 amb els neguits de sempre. Semblen més intensos, però. Ja se sap: cal incrementar la dosi per a què continui fent efecte, per a què no deixi de sentir-se, el neguit; i l'angoixa; la por, també una mica. És per això, potser, que la societat de l'espectacle ha afegit als cataclismes (capitalisme de xoc, deia una) la crisi econòmicofinancera. A veure què passa. El 9 no serà massa nou.

Els de sempre fan el de sempre. Uns, fotre bombes. Els altres, l'unic que saben: utilitzar això per a manipular emocions i provar de treure'n rèdits partidistes. Quosque tandem... ???

En un altre ordre de coses, potser serà cert que el drama està servit. Els d'aquí, ja han decidit que el model de finançament no serà bo. Els d'allí, ja han decidit que Catalunya se n'aprofita insolidàriament. Separats aquí (els de la dreta convergent han recuperat el leit-motiv del pujolisme: els "sociates" no són bons catalans); despreciats allà (la permanent campanya anticatalana és a punt d'entrar en una nova fase de crescendo).

Estar a l'oposició ha de ser fotut. Tanmateix, no hi a cap justificacó -cap!!!- per a a fer el que fan: la politiqueta de la terra cremada.
La convenció indica que canviem d'any... i ara és l'hora dels bons propòsits. Que ens en sortim, de tot plegat.

bona lectura

error greu

Ja sé que això no toca, però no puc deixar-ho passar. Hem de ser, crec, més exigents amb nosaltres mateixos. Que alguns líders de la dreta siguin uns energúmens és normal, i ja els denunciem prou. Però quan algú suposadament dels nostres la caga, ho sento, però l'hauria de pagar.

Molts pensem que votar a la dreta és un error, i ens costa entendre com pot haver-hi gent honesta que ho faci. Però ho hem d'acceptar, i perseverar en el combat cultural per provar de convèncer a la gent per a què canvii.

Però dir que els que voten a la dreta són tontos de los cojones demostra un tarannà impropi de qui vulgui ser abanderat de les idees de progrés. Per l'agressivitat verbal i la grolleria de l'expressió, per la incultura, la baixesa moral...

Si el que passa, com ha dit l'interessat, és que Yo soy todo un torbellino. Me caliento más que el pico de una plancha, no sé si és encara pitjor: no pot ser responsable polític aquell que no té la mínima capacitat de contenció emocional que permet la convivència civilitzada.

És donar carnada a la caverna político-mediàtica. Però sobretot és donar raons als que es desencanten i es frustren perquè des de l'acció política no s'està a l'alçada de les circumstàncies.

No es tracta de ser ingenus i esperar un rigor moral absolut, kantià, als que es dediquen a això. Ni pretendre que ens governin els millors, els justos, els savis. No cal, per cert. Però sí que és necessari que qui ho faci tingui un mínim de condicions, no? La credibilitat de tot un projecte d'acció social és en joc.

S'ha donat un espectacle lamentable, i caldria demostrar la superioritat moral de l'esquerra amb un gest contundent, clar i inequívoc. Digan lo que digan los demás. Per dignitat, doncs; per amor propi i respecte a allò que pensem i volem representar.

de l'oblit

El passat dilluns, el cardenal Rouco va dir referint-se al franquisme i la Guerra Civil: «A veces es necesario saber olvidar. No por ignorancia o cobardía, sino en virtud de una voluntad de reconciliación y de perdón». Paraules dirigides clarament contra la Llei de la Memòria Històrica que impulsa el Govern, per a donar resposta als milers de peticions de persones que volen saber on van anar a parar les restes dels seus familiars. Per a Rouco el passat, passat!. Y a otra cosa. Oblidem i perdonem, demanant ressignació als qui volen que la història faci justícia.

L’Església ha d’estar al costat dels que pateixen o no és l’Església de Jesucrist. Això no ho hauria de saber un cardenal? La història no es pot oblidar. Lleó XIII, en obrir els arxius secrets del Vaticà, va dir: “La primera llei de la història és no tenir la gosadia de mentir; la segona, no tenir por a dir la veritat. I encara més, que l’historiador no doni peu a la sospita ni d’adulació ni d’animadversió” La persona que ha hagut de viure sense un pare al costat perquè va morir a una guerra fratricida, i que no n’ha sabut res tot aquests temps, no se li pot demanar que oblidi. Ni es pot demanar a la dona que va veure com si li enduien el seu marit, i no n’ha sabut res més, i ha viscut en la ignomínia durant tants anys, no se li pot demanar que oblidi. Que perdonin, sí. Que oblidin, no.

La reconciliació que demana Rouco no ha de venir de part de les víctimes, sinó d’aquells que les van provocar. El perdó l’hauria de demanar l’Església per haver fet costat als militars colpistes. La història s’ha explicat de part del guanyadors (ara, epl que sembla, representats per alguns polítics del pp) magnificant la crema de convents i la persecució dels catòlics, en el bàndol republicà. No es diu però, que al bàndol dels sublevats es va perseguir i matar, tanmateix, a republicans, encara que fossin catòlics, com va ser el cas de Carrasco i Formiguera, i més d’un capellà del País Basc, tots ells pel “crim” de ser republicans nacionalistes. Un historiador tan poc sospitós de “roig” con és Ricardo de la Cierva, al Vol. 4 de La historia se confiesa escriu, que: «En setiembre de 1971 la Iglesia de España representada por la Asamblea conjunta de obispos y sacerdotes hacía examen de conciencia sobre su actuación en la guerra civil. Se pone a votación el proyecto nº 34, que dice: “Si decimos que no hemos pecado hacemos a Dios mentiroso y su palabra ya no está con nosotros. Así pues, reconocemos humildemente y pedimos perdón porqué no siempre supimos ser verdaderos ministros de reconciliación en el seno de nuestro pueblo, dividido por una guerra entre hermanos". El texto en segunda votación obtuvo menos votos que en la primera: 123 a favor y 113 en contra, con 10 votos en blanco».

Està clar, doncs, que són els representants de l’Església els més interessats en que s’oblidi que hi va haver crims en els dos bàndols, i que la jerarquia catòlica va apostar per aquells que no cremaven esglésies ni mataven capellans. Però que els falangistes perseguissin i matessin a republicans potser no ho trobaven tant greu. També devien trobar normal el que deien els generals revoltats entre juliol i agost de 1936. Mola:.«Hay que sembrar el terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros». Franco: «Salvaré España del marxismo. No dudaré en matar a media España si tal fuera el precio a pagar para pacificarla». Queipo de Llano: “Hay que borra del diccionario las palabras perdón y amnistía”.

Els fets de la Guerra Civil van ser molt greus, però els de la postguerra van ser pitjors. I, la jerarquia posava el palio perquè Franco entrés a les catedrals. No és el senyor Rouco, ni els membres de la cúpula episcopal espanyola els més indicats per a dir que la reconciliació ha de venir de l’oblit d’aquells fets. Cada col·lectiu representa el que representa.

Els senyors bisbes, haurien de començar demanant perdó, tots, públicament i humilment; perdó dels pecats de l’Església franquista. Aleshores, començaran a estar legitimats per a demanar als familiars de les víctimes que no han estat identificades, que també perdonin, perquè el perdó és cristià. Però mai que oblidin, perquè no seria humà.

Declaracions com les de Rouco deixen clar que l’Església de Jesucrist necessita una refundació des de les bases, perquè la jerarquia està massa ancorada en el passat (nacionalcatolicisme) i massa propera a les posicions polítiques de la dreta espanyola. Almenys aquesta és la part més visible de l’episcopat espanyol. Segurament, no tos els bisbes estan de la banda de Rouco, no tots els que prenen la paraula (no només bisbes, sinó tots els representants de l'Església) estan d'acord amb els seus posicionaments. Però... perquè no ho manifesten?. Perquè no hi ha un clam generalitzat dels bisbes, rectors, líders de moviments eclesials, etc.? El seu silenci els acabarà fent còmplices d'un greu pecat.

doncs si que es podia

Us imagineu que sigui tan bon president com candidat?

som i serem

Loquillo, entre d'altres coses interessants, ha dit en una entrevista al diari: "Quan em pregunten d'on sóc sempre contesto que barceloní del barri del Clot. No dic ni català, ni espanyol". Com que amb això de les identitats cadascú és ben lliure de triar, ja està prou bé escollir amb quina d'elles vols identificar-te en públic. Tot i això, no deixa de ser raonable entendre que un no escolleix segons què -com ser català, per exemple, o de La Torrassa. El problema rau en voler treure segons quines conclusions d'això -com optar per determinades posicions políticoverbals, per exemple. That's the question, doncs. És que ens de prendre seriosament ser post-nacionalistes, igual que tenim un candidat que és post-racial. [Per cert, tant de bo poguèssim votar als States, oi?.]

Un altre català, Pau Gasol, ha manifestat que "la cultura catalana és una qüestió històrica; la majoria de la població vol formar part d'Espanya, però alguns volen ser independents perquè tenim la nostra pròpia llengua i, per així dir-ho, perquè tenim la nostra petita cultura, però som part d'Espanya".

Que sigui qüestió històrica vol dir que és d'una enorme actualitat, i de futur. Allò històric ens defineix i ens projecta. Que la majoria vulgui una cosa o una altra és ben discutible. Potser és certa aquella recent diagnosi sociològica que venia a dir que els catalans, més que emprenyats, estem perplexos. Sense saber el què. Uns, rumiant ensimismats com ens acabarà afectant de debó -és l'economia real, estúpid- tota aquesta tempesta econòmica que els medis diuen que ens està caient. D'altres, entretinguts amb banalitats i futileses. És a dir, gaire bé com tothom a tot arreu.

el nobel

enhorabona... i gràcies.

brel

Trenta anys, ja. Ell ens va ensenyar a dir el que no es pot dir, amb el lament absolut d'un no em deixis desesperat: l'abisme més fosc... aquell que s'obre quan l'amor s'acaba. Ja és curiós, que la millor cançó d'amor de tots els temps -això diuen- tracti del desamor. Hi ha una cançó en positiu, potser no tan anomenada, però més pròpia per a mantenir una certa fe en l'amor, l'única esperança de redempció. Quan només es té l'amor, es diu.

la paraula

Llegit al butlletí d' Església Plural: "La mort del bisbe Carrera és un moment oportú per retre homenatge, als homes i dones, laics i clergues, que al llarg de més de quaranta anys han dedicat la seva vida a procurar configurar la nova Església sortida dels debats, de les resolucions i de l’esperit del Concili Vaticà II". Que han treballat per fer arribar la paraula de Jesús, no la seva pròpia, a una societat necessàriament laica i oberta. Que han estat agents d'esperança, de pau i de concòrdia.

També és un moment oportú per a denunciar -denúncia profètica, en dèiem- a aquells que fan servir el púlpit per a sembrar desconfiances i rancúnies.

el retorn a la política

Transversalment acabem opinant el mateix: la necessitat de la política. La reivindicació de la noblesa i la dignitat d'aquesta ocupació, a voltes tan injustament despreciada. Un article, avui a La Vanguardia, ho expressa des d'una certa perspectiva. El títol, La política volverá a ser sexy, entronca amb la campanya d'Obama i la seva imatge/les seves apostes/la seva significació icònica. Treballar en allò públic, ocupar-se i preocupar-se d'allò que és comú. Tenir cura de l'espaitemps que compartim, i vetllar per a preservar-hi drets i deures, per a promocionar béns, per a igualar oportunitats... Treballant en comprometre tothom en la recerca de solucions, donant la cara. Trascendint la mera gestió del servei públic -assegurant, en tot cas, que aquest és eficaç, net, equitatiu, i que obeeix a l'estratègia transformadora que ens impulsa. Però anant-hi més enllà. Jugar-nos-ho tot per una vissió, per assenyalar un horitzó possible/necessari cap al que anar plegats. Liderar. Fer política de debó, doncs. És el signe dels temps... n'estarem a l'alçada?

d'actualitat

El cinema ha permès posar en circulació un cert debat sobre la figura històrica i/o mítica del Che. Divertit i interessant. Com en tots els debats, les diferents posicions que s'hi expressen retraten la persona que les emet... i no diuen res d'interessant sobre el tema del debat. Sembla, però, que estem en un moment oportú per a plantejar el tema. El capo dels empresaris espanyols, que sí que és empresari (no com el d'abans) ha manifestat que “hay que hacer un paréntesis en la economía libre de mercado” . Clar, segons ells només ha de ser un parèntesi... però el fet és que assenyala que el problema potser radica -també- en què el sistema de lliure mercat no és un dogma absolut.

Ara bé: el parèntesi ja veiem en què consisteix. Cal intervenir en els mercats, si, però dins d'un ordre -de l'ordre. Estan injectant diners al sistema financer; la intervenció és dolenta... excepte quan els beneficiats són els rics. Un senyor que en sap molt ha dit: "Lo que está pasando en nuestro planeta es realmente increíble: los organismos internacionales, las ONG, miles y miles de personas reclamamos solidaridad, ayuda, cooperación, un reparto más equitativo de la riqueza, sensibilidad ante el sufrimiento ajeno. Y los gobiernos y los bancos siempre dicen lo mismo: que no hay dinero, que hay que recortar gastos, que no es bueno que los estados intervengan... Lo contrario de lo que hacen cuando los necesitados son los ricos. Entonces, todo es ayuda y los discursos de antes se olvidan." Pues eso.

poc a poc

Xile al cor, avui que és 11 de setembre més un dia. Avui, que veiem com el "patán" de Veneçuela llença noves crides contra l'imperialisme (haurà vist la soporífera "Che" i haurà cregut que ell és millor que Benicio Del Toro per a representar el paper, i a més en viu i en directe; com si estiguèssim als seixanta). Avui.

tornarem, oi?

il ritorno

Ai, Itàlia!!! Segur que si puó fare... però ara per ara majoria absoluta per a la banalitat absoluta, per al postmodern (o transmodern) feixisme. Com a Espanya l'any 2000, amb un aire diferent. Un senyor de 71 anys, immensament ric, caradura, masclista... Quan va guanyar la primera vegada, els comentaris resaltaven que, a diferència de l'anàlisi tradicional marxista, ara era el propi capital qui assumia directament la representació del poder polític -per a què intermediaris? Un capital transfigurat enla societat de l'espectacle. Ara, quan per tercera vegada torna a guanyar, s'ens mostra cruament l'absurd total de la situació: el triomf del no-res. Qui serà el/la Berlusconi del pp espanyol?

A Berlusconi no le falta de nada. Homofobia, machismo, desplantes de todo tipo pero, sobre todo, la frivolidad y despreocupación de alguien cuyas salidas de tono no parecen pasarle factura, a la vista de los resultados electorales. El exacerbado machismo de quien no condena el régimen de Mussolini -con cuya nieta mantiene un acuerdo político- no parece haber sido penado en las urnas. Una injusta ley electoral promovida por el propio gobernante permite que coaliciones inimaginables impidan a un proyecto reunificador y moderado conducir el timón de una Italia que se vuelve a poner en las manos de un hombre de negocios que ve la política como elemento de promoción y evasión de ciertas cuentas pendientes.

festa recuperable (xm)

Avui és 14 d'abril. Dia per a recordar que els "valors" republicans no poden deixar de ser guies per a la nostra acció. Tant de bo els ministres, que avui s'estrenen o es re-estrenen, ho tinguin en compte. La Penya és basquetbol de debó... gràcies, mestre!!!

espectacles

L'espectacle televisiu està servit: les diferents escenes de la vida interna d'un partit (el de les venerables sigles històriques i l'irresponsable present) són servides de manera detallada, contínua i contrastada. Els que decideixen que aquestes són les notícies més importants o gaire bé, viuen en un país diferent al nostre, sembla. Ara, hi haurà una nova font de notícies: la crisi del Barça ja està servida, i els clams de l'actual president del club (en castellà!) prefiguren un procés tant o més divertit que el que ens van oferir els presidents Núñez i Gaspart. De tant en tant, una mica d'enfrontaments (accentuats fins l'extrem per les versions interessades d'uns i altres) per l'aigua i una mica d'incomprensibles valoracions sobre la gravíssima crisi econòmica que ens afecta. Els telenotícies van seguint el model del festival d'Eurovisió (ja que és una representació teatral, fem-la ben grossa!) i el camí obert per altres programes (els mal anomenats de telerrealitat). Cal captar l'atenció durant no més de 3 minuts (el que dura un video-clip) o no més de 30 segons (el que dura un anunci), i a una altra cosa. La banalització de tot plegat. Tot el que és, és trivial.

il·lusió

Ja sé que tot pot ser (és) una gran operació de màrqueting i prou. Però... la fàbrica de somnis funciona perfectament, creant-ne a tuti pleni. Com que Obama és Zapatero, ja ens està bé que es parli del candidat ianqui. Fins i tot, hi podem dir la nostra a un grup de discussió d'un diari d'allà. El títol és força significatiu: Is Obama the Next JFK?

Parlant d'il·lusions (racionals), de defensar l'alegria i dels motius (racionals) que tenim per a creure... gràcies, Aito, per regalar-nos basquetbol en estat pur. Visca la Penya!

avui kantià

La filla del mitificat JFK ha declarat que per fi podrà votar a algú que s'assembla al seu pare. American Dream. El lema de la campanya d'Obama és explícit, directe: Change, we can believe in. Una mica més a prop, la conferència del cap de setmana tenia com a lema Motivos para creer. La fe mou muntanyes, diuen. Espero que sigui, almenys, una fe racional.

for president

L'imperi funciona així, potser. La màquina mediàtica -tòpica i utòpica a l'hora- és capaç de generar, també, els més encisadors somnis. D'aquella part del món ens han arribat formulacions brillants dels nostres ideals, imatges que els expressen amb contundència. Emocions. La figura mitificada del president assassinat, per exemple. Llegeixes els seus discursos, veus les fotografies, i dius: jo també!!!. Per cert, que aquest diumenge regalaven amb un diari de la dreta espanyola (tot i que s'anomena el mundo, és un instrument partidista molt molt molt provincià) un opuscle amb tres dels discursos de JFK (el pròleg que hi publica l'obscè director del diari ocupa més espai que els textos, demostrant una vegada més el tarannà d'aquest pervers personatge - que té los santos cojones de donar lliçons de moral política).

Ara, Obama. Déu n'hi do. Sembla que hagin trobat la perfecta encarnació del president Josiah 'Jed' Bartlet: la possibilitat de què, tot i les imperfeccions, els dubtes i les contradiccions, qui governi el món en darrera instància sigui una persona fonamentalment bona. I encara millor per aquests temps en què la incultura és un valor: no és un superdotat premi Nobel; és la bondat pura, sense l'afegit de "i la saviesa". Amb una història personal que representa el somni americà, per acabar de reblar el clau. Gringolandia és així. That's entertainment, si, però tocant-nos directament la fibra.

legere

Hi ha un cert aire de família. En la mateixa recerca ens hi trobem. Després d'explorar l'abisme/els abismes (profunditat insondable).

apostatem?

L'enrenou provocat per les declaracions d'alguns bisbes en l'acte (polític!!!) de diumenge arriba quan encara no s'havien oblidat del tot les declaracions del bisbe de Tenerife -esperpèntiques, però poca conya: el que va dir, i el que tothom va pensar que es deriva del que va dir, és terrible. Sembla com si els reaccionaris volguèssin obrir de nou un front de confrontació. Una falla social que ens separi en dos bàndols irreconciliables. La vella concepció d'allò polític com el necessari enfrontament amic-enemic.

Històricament, Espanya s'ha construit (i s'ha dessagnat, també) en una dialèctica plural: centre-perifèria, clericalisme-laïcisme, esquerra-dreta... Han aconseguit obrir de nou ferides en el vector conflictiu centre-perifèria: ho tenim cada cop més magre per fer-nos entendre, els federalistes.

Ara estan provocant que alguns progressistes s'apuntin a un anticlericalisme que, de fet, pot arribar a ser gaire bé tan ranci com l'actitud de tridentina reivindicació de la cristiandat. I així anem.

Els resums de notícies de l'any, amb què hem estat tan entretinguts aquests darrers dies, ens mostren un món on s'esquinça qualsevol esperança. Aquí, però, impasible el ademán. Ens espera una campanya propagandística-electoral de traca. Tant de bo el front ppolític de la reacció perdi de nou les eleccions, i a partir de març s'albiri un panorama de més assossec: així ho exigeixen els problemes reals, per afrontar-los. Així ho necessitem per provar d'estar a l'alçada dels temps.

consum global

Un titular d'avui, a un diari de Buenos Aires: Los shoppings estuvieron desbordados de público por la fiebre de las compras navideñas

Del cos de la notícia: Los centros comerciales estuvieron abiertos hasta esta madrugada con ofertas de hasta 50% de descuento. Hubo colas y corridas para conseguir precios rebajados. Los productos más vendidos fueron ropa, juguetes, calzado y artículos electrónicos.
Miles de personas, incluidos muchos turistas, protagonizaron en las primeras horas de hoy una verdadera fiebre de consumo en los centros comerciales de esta ciudad y alrededores, que estuvieron abiertos hasta altas horas de la madrugada con promociones navideñas especiales. Alto Palermo, Abasto, Alto Avellaneda y Paseo Alcorta fueron desbordados por el público, atraído por la propuesta de comprar regalos navideños entre las 22 y las 5. Los organizadores de la "Noche Shopping" montaron también ofertas especiales con descuentos de entre 10 y 50 por ciento, que estimularon el consumo. Empleados de los centros comerciales, vestidos en forma llamativa y con sirenas, anunciaban cada cierto tiempo, que quienes llegaran a determinado local en los siguientes cinco minutos podrían adquirir los artículos con un determinado descuento. El mecanismo provocaba corridas y colas en los locales, que entregaban número a los clientes que llegaban dentro de esos cinco minutos para reconocerles el derecho a adjudicarse la rebaja ofrecida. Disfrutaban también quienes no compraban por el inusual espectáculo de fiebre consumista que llevó a muchos a admitir ante cámaras de televisión que gastaron mucho más de lo que habían programado. Para atraer al público también hubo espectáculos gratuitos y facilidades de estacionamiento. Los productos más vendidos fueron ropa, juguetes, calzado y artículos electrónicos. Las ventas crecieron a un nivel récord en esta Navidad y expusieron la mejora en la capacidad de consumo de los argentinos, impulsadas por la financiación con tarjeta sin interés y las promociones en comercios y "shopping centers". Según Fedecámaras, esta Navidad registrará el mayor crecimiento interanual en 15 años, con un ascenso de las ventas minoristas de 35 % respecto a igual fecha de 2006. La Confederación Argentina de la Mediana Empresa (CAME) señaló que éstas serán las mejores fiestas en los últimos 5 años y aseguró que la Navidad provocó "un 'boom' en las ventas en los shoppings y comercios de todo el país", que crecieron 22 % respecto de 2006.

Bones festes.

If

L'esperit nadalenc. El consum en la societat de l'espectacle -que és la societat de consum ("tú compres un poquet...) i alguna cosa més. Ja estava emprenyat amb la utilització d'un poema emblemàtic (em sembla que és de R. Kipling) per a la publicitat. Un poema que m'havia agradat sempre ("seràs un home, fill meu"), perquè és una mena d'ètica per al meu fill -ètica de la bona. Una lliçó interessant per a ser feliç, un llegat a transmetre. Ja m'havia desagradat quan en Vázquez Montalbán el va posar en el començament d'un llibre seu anomenat "La aznaridad", atribuint-li al poema una notable influència sobre el tètric personatge. I ara l'han utilitzat com a música -conceptual- de fons per a un anunci. Tot, fins i tot el que és més autèntic, va caient en l'esfera del consum. Tot, tot, tot...

Gràcies, Lluís.

i també

Buscando en el baúl de los recuerdos... Un tastet:

• Che il socialismo è in primo luogo rivoluzione morale, e in secondo luogo trasformazione materiale.
• Che la libertà, presupposto della vita morale così del singolo come delle collettività, è il più efficace mezzo e l'ultimo fine del socialismo.
• Che il socialismo non si decreta dall'alto, ma si costruisce tutti i giorni dal basso, nelle coscienze, nei sindacati, nella cultura.
• Che ha bisogno di idee poche e chiare, di gente nuova, di amore ai problemi concreti.

estamos en ello

a galopar

Celebració de la nostàlgia. Divendres a la nit, al TMC. Les cançons d'un Paco Ibañez que encara omple -ell sol i la seva guitarra- tot l'espai del teatre. Cançons de sempre. Com ens agrada, remoure les emocions del passat !. En molts sentits, en moltes dimensions. Els revivals funcionen. Potser perquè tenim la sensació que cualquier tiempo pasado fue mejor. No és veritat, ho sabem -almenys, no és necessàriament veritat. Però la cosa és que ens agrada delactar-nos en alguns fragments de la memòria. Nostàlgia... de què? De les esperances que teníem, dels somnis de què algun dia convertiríem en realitat allò de tomar partido hasta mancharse. Enyorem la capacitat que teníem d'albirar futurs. I així passa la vida, entre somnis i enyorances.

raó < voluntat

optimistes, pese a lo que pasa.

la madre patria

Es veu que el senyor Aznar acaba de publicar un llibre, segons podem veure al diari d'avui. Un parell de referències ens ajuden a situar-nos en alguns dels extrems cap on la dreta espanyola vol portar el debat públic -el discurs polític, doncs.

Un és el del patrioterisme xusquero: "La nación no es un concepto discutido y discutible. Es una realidad política, social, histórica y sentimental". El problema és que no se li pot oposar, a això, la mateixa afirmació proferida en català. El problema és que estem al segle XXI, i aquest tipus de llenguatge (la patria, coño!) que mobilitza passions fa extremadament difícil el debat públic. Nega, d'arrel, la possibilitat d'entendre'ns en allò que forma part de l'interès real de la gent. A part de patrimonialitzar sentiments de manera partidista i excloent.

Un altre aspecte, potser més de fons i al qual segurament hi pertany com a emanació el patrioterisme, és la creuada anti-il·lustrada. Sembla mentida, però sembla tota una estratègia on col·laboren les dretes (polítiques, econòmiques, mediàtiques, religioses...) de tot el món mundial. Llegim al diari que en el llibre s'afirma: "La verdad, más allá de la ciencia. Enemiga de la libertad es la creencia de que sólo lo demostrado por la ciencia es verdadero. Como decía Juan Pablo II, la libertad y la verdad están más allá de la verdad técnica. El ser humano es más que eso. Fue otro de los grandes errores del siglo XX: confundir el progreso técnico con la libertad". La brometa estúpida sobre el canvi climàtic neix d'aquesta actitud, per exemple. Ai, el fonamentalisme... Semblava que era el consol de les masses empobrides del tercer món; i també és el refugi de les masses illetrades (aquí hay tomate!) del món benestant. Es tracta, de nou, d'unes classes mitjanes que, havent covat la por (fomentada) a perdre-ho tot, acaben donant majories electorals a un partit feixista?

re-

Un mes i un dia després. Continuem vius, que ja és molt.
"Què diran els déus si aturem el pas
o creiem que n’hi ha prou amb el poc que hem avançat.
Ens diran: miserable d’aquell dissortat
que no té la humilitat del constant començar.
Ai d’aquell que no té més demà que l’avui,
que no pren nou alè per anar més enllà. "
Pues eso.

l'any que vé, l'or olímpic

Una pena, però la vida n'està plena. Les decepcions formen part inexorable de la nostra condició. No som perfectes.

La derrota forma part de les coses normals, i ahir va tocar perdre. Un mal partit, no ens enganyem. Ningú és un déu -encara que de vegades ho semblin- i de tant en tant els mortals ens equivoquem. No passa res. Només Calderón va estar a l'alçada. El pitjor partit, amb diferència, que han jugat en molt de temps. Malgrat això, un es pot sentir ben orgullós d'aquest equip -d'aquesta selecció. Quina lliçó! Gràcies...

la comunitat

M'he escapat un moment al Mercat, a comprar sal. Com sempre que hi vaig, la mateixa sensació: què maco, què pràctic, que bé. Ben poca gent deu saber els maldecaps que va costar que el Mercat sigui com és ara. La gran majoria dels que el disfruten no saben el neguit, la incomprensió i les dificultats que van acompanyar el procès de gestació d'aquest model de Mercat. Ara no és moment, però, de plantejar-se res més -encara que algun dia caldrà fer un pensament sobre el fet de què gaudim d'una gran quantitat d'avantatges socials, que aquests no són gratuïts sinó que són fruit de l'esforç d'algunes persones que s'hi dediquen... i la immensa majoria sembla com si no apreciès res, com si tot els hi fós degut.

Una derivada de la satisfacció que produeix el Mercat és la percepció de l'ambient que s'hi respira. Comprar al Mercat significa molt més que comprar. És, d'alguna manera, un important focus generador de comunitat. Som fills dels comerciants que, obrint mercat per tota la Mediterrània, van transmetre les idees i les inquietuds generades a Grècia -ai, Grècia!

Cal admetre que els valors lligats a la noció de comunitat tenen una especial significació per a molta gent. Fins i tot, acompleixen una funció mobilitzadora que mai satisfaria una mera adhesió racional. Sense renunciar a cap dels principis del republicanisme, sembla que no es pot obviar el que és un fet: la vivència d'allò comunitari -que, sobretot, és generador d'identitats.

La visita del líder budista a Bcn i l'èxit de públic que va tenir -omplint el Sant Jordi per a fer una conferència sobre la compassió i la felicitat-, i el debat sobre la collonada de refundar el catalanisme -que és d'alguna manera, tanmateix, un crit d'alerta contra la política com a mer esforç per a millorar la gestió d'allò públic-, són potser dos signes que apunten en la mateixa direcció. Al cap i a la fi, es tracta de la vella qüestió sobre el sentit d'allò que fem i d'allò que som.

el nostre esport

Israel i Turquia participen a l'Eurobàsquet -també a Eurovisió, em sembla. No serà que, malgrat tot, compartim un cert aire de família, si més no? Per cert: el nostre esport torna a estar en primera línia de l'actualitat. i això ens depara espectacle diari d'altíssima qualitat. I ens recorda que en això, com segurament en molts aspectes de la vida, la clau està en posar l'esforç individual al servei de la causa de l'equip.

comença el curs

Grècia se'ns crema... Quina intenció pot haver en la intencionalitat del foc??? El Barça comença fent figa, cosa que potser serà positiva per a què hi hagi un revulsiu ben aviat -ai, l'actitud i la intenció. I alguns es dediquen, ara que s'acosten eleccions, a les collonades de sempre amb la intenció de mantenir el debat en el terreny de les abstraccions verbals: El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha afirmat en una entrevista a La Vanguardia que "el Estado ayuda a crear conciencia independentista por fatiga, pues todo lo que viene de España y de Madrid no funciona, cómo Renfe, el Ave o Aena". Carod ha afegit que "deseo que el 2014 haya una mayoría soberana que defienda una Catalunya independiente". "Si esto se produce -continua-, sería una buena fecha para que se haga una consulta y que la sociedad catalana decida si quiere continuar así o seguir otro camino y hacer su propia aportación en la construcción de Europa directamente desde su propio Estado". El 2014 es produeix el 300 aniversari de la derrota de 1714. Déu n'hi do.

arrels

El proper any, a Jerusalem. Viatjar a les arrels, cercar les fonts. I des d'allí tornar a començar. Sempre.

el món és

Modernitat: tot el que és, és mercaderia. Ara -ara és demà-, el que és, com sempre, es diu de diverses maneres. Almenys de dues: com a centre comercial i com a parc temàtic.

Tant de bo poguèssim viatjar en una altra època, quan no és agost -en temporada baixa.

La Rambla de Barcelona, dèien ahir a un diari, és un dels destins turístics que més decepció causa. Un/a turista deia que això passa, entre d'altres raons, "perquè està plena de turistes".

encara

La sensació de caos, atiada pels medis i utilitzada per uns i altres. Som molts, i més. La casa s'ha quedat petita. Què fer? Perquè, d'una manera o d'altra, tot apunta en la mateixa direcció: el desprestigi de la política. La diagnosi ja està feta, i de sobres. Què fer?

endesastre

endesa és el passat. Endesa és com rodalies-renfe. Tant vell com segrestar (sic) una publicació en l'era d'internet. Déu n'hi do.

món occidental, 2007

El tema del dia era un altre, avui. El que fan amb les venerables sigles d'erc: a un costat de la Plaça Sant Jaume vice-governen; a l'altre cantó, voten amb la dreta (pp i ciu) contra el traçat (ja pactat fa any) del tren. Déu n'hi do! (Parlem de Bcn, i de ben segur que podríem parlar d'altres indrets, oi?). Potser, com a tema del dia, n'hi hauria un altre: la fulminant substitució de la foto electoral de la dreta espanyola a Catalunya. Seran capaços, però, de portar un cunero i posar-lo de número 1 per Barcelona?

Doncs res: el tema és un altre. Tot i que sigui de mal gust, i força discutible, una revista no es pot segrestar per un acudit gràfic a la portada. A no ser que el jutge que ho decreta vulgui que es parli d'ell... i a més provocar un debat públic sobre la casa reial i la monarquia (cosa que, per cert, potser vol el jutge en qüestió com també volen, segur, els de les venerables sigles: carregant contra els Borbons no tenen que donar explicacions d'altres coses).

people

The music of our life - Mrs. Streisand, thank you.

una manera de fer oposició

En Presidencia, una confirmación de Heidegger: "La nada nadea". En Vicepresidencia, un subproducto del Belloch de Laos desempeña el interesante trabajo de insultar a Rajoy todos los días. En Economía y Hacienda, la inquietud de las estatuas: él no tocaría lo que funciona, pero no gana para sustos, como los dos billones de pesetas del improvisado aguinaldo a los neonatos.
En Exteriores, un tercermundista con aire de Serafín Latón renueva periódicamente la desconfianza estadounidense. En Justicia, un hooligan sectario cargado de rencores despedaza el cadáver de Montesquieu. En Defensa, alguien gestiona, silente, lo imposible: participar en la guerra global contra el terrorismo islamista mientras se niegan guerra, globalidad y terrorismo, proponiendo alianzas hippies al islamismo. En Interior, un maestro de lo oscuro arroja sombras sobre las claves del 11-M y engrasa una policía de partido.
En Fomento, la inoperancia personificada apaga los incendios con gasolina: a Cataluña la castigaba el PP por no votarle, sostiene la señora que politiza puentes e ideologiza vías férreas. En Educación, Brian May –a cuyo marido no conviene invitar a cenar– ultima el adoctrinamiento obligatorio en el relativismo cultural. En Industria, un ex alcalde de Barcelona que juró como ministro de Justicia encadena salidas de tono con errores de bulto ("ICO, ICO, ICO, Clos me va a hacer rico", gritan ya con júbilo entre brindis y entre canales).
En Administraciones Públicas, un economista inexistente deja paso al ama severa que nos ha puesto a dieta. En Sanidad, al ama severa la sucede un científico que jugaba a ser Dios, luego se especializó en levantar fondos con promesas incumplidas a los diabéticos y, por fin, encontró su verdadera vocación: alegrar los oídos de los poderosos; se merece el Nobel al sablazo y a la pelotilla. En Trabajo y cosas sociales, un estudiante esforzado ha regalado papeles para todos. En Agricultura se esconde una desconocida que sólo asoma para reventarnos la financiación en Europa.
En Cultura, la sucesora de Chiquito de la Calzada ha sido desplazada por un poeta: "Cómo quisiera no imaginar / a aquel que desconozco" –ha escrito, y lo suscribo. En Medio Ambiente, la supuesta entendida se ha revelado maestra Ciruela y nulidad verde. En Vivienda, cierta apparatchik del PSC, nido de sierpes, ocupa un ministerio sin competencias para prolongar una demencial propaganda: agencias de intermediación fracasadas, keli finder, minipisos y demás miniideas para miniministras.
Esto es lo que hay.

Déu n'hi do, oi? Alguns, però, han fet recents campanyes electorals fent exactament això mateix respecte als representants del partit del sentit comú (PSC) a Barberà. El text és cert, i està signat per Juan Carlos Girauta, a la pàgina web de Jiménez Losantos i companyia. És una mostra del que es cou en els ambients de la dreta, i de com enfoquen les qüestions. Aquesta manera de fer política, que tan útil els hi sembla a uns quants -no només del pp, com sabem-, és la destrucció de tota possibilitat d'entesa. I més: es pretén desprestigiar l'ofici del servei públic i fomentar, axí, l'abstencionisme electoral. Com que a ells els hi voten segur "els seus", el que cerquen es desmotivar a la majoria per a la participació política. A veure si amb uns índexs baixos de participació els seus vots -que són segurs- els hi dónen capacitat per a influir en la governança. La campanya de les eleccions generals, que ja ha començat, promet ser espectacular. Caldrà treballar molt -practicant educació per a la ciutadania. Ens hi juguem molt; la missió és ètica, prepolítica.

llum

Vint anys després de l'infern a Bcn. El més gran "homenatge" que es pot fer a les víctimes de la barbàrie és no utilitzar-les. No instrumentalitzar el seu legítim dolor per a abonar tesis partidistes. Exactament el contrari del que fa la dreta espanyola. Avui, de nou, un altre exemple d'aquest sectarisme ímbècil: l'AVT no participa als actes de Bcn. A la nota d'agència, una clara posició, expressada pel conseller Castells: En opinión de Castells, "sólo puedo deplorar la actitud de aquellos que buscan otras cosas más allá de la unidad de todos en la condena del terrorismo"."Cuando se utiliza el terrorismo para dividir no para unir se le hace un flaco favor a la democracia", ha concluido Antoni Castells.

El final de l'article d'avui del Ramoneda al diari -un text força lúcid, interessantíssim: Hay que recuperar las luces antes de que se apaguen definitivamente. "Que no s'apague la llum", cantàven aquells dos.